Tema 2 Geografia

Col·legi Sant Josep- Reus Tema 2: El medi físic d’Espanya i de Catalunya
Geografia – 2n Bat
Tema 2: El medi físic d’Espanya
i de Catalunya
Albert Olivé

1.Les característiques del relleu i dels sòls
d’Espanya
1.1. Característiques del relleu peninsular
1.2. Els tipus de sòl a Espanya  NO

espanyol

espanyol (2)
El caràcter
massís

espanyol (3)

espanyol (4)

espanyol (5)
Una altra característica és la diversitat del relleu, que junt amb
la diversitat de climes expliquen que el territori presenti
unitats naturals ben diferenciades.

1.1. (Coordenades geogràfiques)

espanyol (6)
Una darrera característica és la disposició del relleu peninsular i
la xarxa fluvial.

2. La formació geològica del relleu peninsular
2.1. Era Primària o Paleozoica
2.2. Era Secundària o Mesozoica
2.3. Era Cenozoica: Període Terciari i Quaternari
5’

2. La formació geològica del relleu peninsular (2)
https://www.youtube.com/watch?v=c8iTKLBwJ_E

La formació del relleu peninsular és el resultat de dos processos
geològics:
• la construcció dels relleus (o orogènesi), gràcies a forces
geològiques internes de la terra.
• La destrucció dels relleus per efecte de l’erosió.
https://www.youtube.com/watch?v=DpQJ8Rkx4W4

https://www.youtube.com/watch?v=auN-rhoJ6wU

Era Primària

Era Terciària

2.1. Era Primària o Paleozoica
Les primeres terres peninsulars emergiren del mar per formar
l’antiquíssim massís granític gallec. Fa uns 250 milions d’anys,
durant l’Era Primària, els estrats dipositats al fons marí
començaren a plegar-se lentament degut a l’elevada
temperatura de l’escorça terrestre durant l’orogènia
herciniana formant importants sistemes muntanyosos que, al
ser atacats llargament per l’erosió, quedaren arrasats formant
sòcols aplanats (Massís Hespèric) de materials rígids
procedents de roques metamòrfiques o silícies, molt dures
(pissarres, granits, quarsites, etc.).

2.2. Era Secundària o Mesozoica
Els relleus hercinians foren erosionats, transportats i sedimentats
(en fons marins propers al sòcol silícic) per l’aigua i el vent, tot
formant estrats de materials gruixuts (conglomerats de còdols
cimentats per materials calcaris) i d’altres més fins, o
fangosos, que suren en l’aigua (com ara gres, margues i
argiles). També hi havia dipòsits de restes d’animals marins
que acabaren formant roques calcàries.

2.3. Era Cenozoica
Aquesta Era comprèn el Terciari (època en què un meteorit va
originar una gran inestabilitat de les plaques tectòniques) i el
Quaternari (on s’ha de distingir entre Plistocè o època de les
glaciacions i l’Holocè que és el període actual amb millors
condicions climàtiques per a la vida).

Període Terciari: orogènesi alpina
Una gran inestabilitat en les plaques tectòniques de l’escorça
terrestre ocasiona els moviments orogènics que canvien el
relleu de diverses zones:

Període Terciari: orogènesi alpina (2)
• Els antics relleus hercinians es van rejovenir i l’antic sòcol que
ocupava part de l’actual Península es va fracturar en dos
blocs o altiplans: la meseta septentrional i la meridional. La
primera va quedar més elevada que la del sud. A les zones
fracturades es van formar falles esglaonades, depressions
profundes i horts) Resultat: formació dels sistemes
muntanyoses a les zones ocupades per l’antic sòcol.

Període Terciari: orogènesi alpina (3)
• Es van plegar els materials sedimentaris dipositats als vorells
dels sòcols hercinians, formant així el Sistema Ibèric i la part
oriental de la Serralada Cantàbrica.
• Es van plegar i fracturar els materials dipositats a les fosses
oceàniques, formant els relleus exteriors a la Meseta:
Pirineus, Serralades Litorals catalanes i Serralades Bètiques.

Període Quaternari: glacialisme
Iniciat fa aproximadament 1,8 milions d’anys i fins ara, es
caracteritza per:
• L’erosió dels relleus alpins, deguda als rius i les glaceres, que
van anar aportant materials d’al·luvió (especialment argiles,
margues, guixos i sorres), les quals van anar reblint
(=reomplint) les zones depressionàries (Ebre, Guadalquivir),
les conques i les planes litorals (p. ex. El Camp de Tarragona o
el Delta de l’Ebre)

3. La Meseta: serralades interiors i vores
muntanyoses
3.1. La Meseta
3.2. Unitats relacionades amb la Meseta
3.3. Les serralades interiors de la Meseta
3.4. Les vores muntanyoses de la Meseta

3.1. La Meseta
Representa el 45 % de la superfície del
relleu espanyol. Es divideix en dos
grans blocs:
• Submeseta Nord: altitud mitjana de
825 m. Xarxa fluvial del Duero i els
seus afluents. La conca del Duero
discorre entre la meseta i el peneplà,
fins arribar al mar, amb el riu encaixat
entre materials durs hercinians i
formant cingleres i congostos.

• Submeseta Sud: altitud mitjana de 600 metres. Les
Muntanyes de Toledo separen les conques del Tajo i del
Guadiana, que tenen una inclinació suau cap a l’Atlàntic.
Destaca la planura de la Manxa.

3.2 Unitats relacionades amb la Meseta
Antic
sòcol
paleozoic
Conques
sedimentàries
Serralades
interiors
Vores
muntanyoses
de la Meseta

Erms (‘páramo’), camps i costes

Activitats
pàgina 31.

3.3. Les serralades interiors de la Meseta
En formar part de l’antic sòcol, les roques predominants són les
silícies (granits, pissarres,gneisos) amb formes arrodonides
(excepte les crestes de quarsita). Trobem dues serralades:
• Sistema Central: divideix la Meseta en dues meitats. El cim
més alt és l’Almanzor (prop de 2600 m), a la serra de Gredos.
Destaquem el port de Somosierra.
• Muntanyes de Toledo: separen les conques del Tajo i del
Guadiana. Les altituds són modestes (uns 1400 m).

3.4. Les vores muntanyoses de la Meseta
Són el Massís Galaicolleonès, el Sistema Ibèric i part de la
Serralada Cantàbrica i de la Sierra Morena.

3.4. Les vores muntanyoses de la Meseta (2)

• Indica on s’ha de situar el mar Cantàbric, la Submeseta
Nord i el riu Duero.

4. Les serralades exteriors a la Meseta
4.1. Els Pirineus
4.2. Les Serralades Litorals Catalanes
4.3. Les Serralades Bètiques

4.1. Els Pirineus
Són una serralada de 440 km de longitud, des del golf de Biscaia
fins al cap de Creus. Presenten dues unitats:
• Els Pirineus axials o centrals: la part central està formada
bàsicament per materials hercinians. Principals cims: Aneto
(3404 m), Maladeta, Mont Perdut, Pica d’Estats... S’hi
mantenen les darreres glaceres, en recessió. Destaca el port
de Somport.

4.1. Els Pirineus (2)
• Els Prepirineus: paral·leles a la zona axial, estan formats
per materials secundaris calcaris. Trobem Serres Interiors
(Guara, Peña...) i Serres Exteriors (Cadí, Montsec...)

4.3. Les Serralades Bètiques
Es van formar al llarg del moviment alpí a causa de la col·lisió de
la microplaca Ibèrica i la placa d’Alboran, pressionada per la
placa Africana. La Serralada Penibètica i la Subbètica estan
separades per una sèrie de depressions o foies (com les de
Granada o Baza), reblides per materials terciaris i
quaternaris, formant els badlands per l’aridesa del clima.

4.3. Les Serralades Bètiques (2)
• Serralada Penibètica: formada per materials d’un antic
sòcol hercinià elevat per l’orogènia alpina. Destaca la Sierra
Nevada, amb el Mulhacén (3.482 m) i la Veleta (3398 m).
• Serralada Subbètica: forma un gran arc de materials
plegats, des del penyal de Gibraltar fins al cap de la Nau . S’hi
alternen les calcàries amb les margues. Algunes serres:
Cazorla i Mágina.
Activitats pàg 29

5. Les depressions de l’Ebre i del Guadalquivir
Van ser ocupades pel mar i després reblides amb sediments.
amb l’erosió dels rius van donar lloc a relleus tabulars a llocs
on els materials eren més resistents i a valls i terrasses allà
on els materials eren més tous.
roca
sedimentària
conglomerat
argiles

5. Les depressions de l’Ebre i del Guadalquivir (2)
• La depressió de l’Ebre: longitud de 380 km i amplada
màxima de 150 km. De mar va passar a llac interior que es
va anar omplint amb conglomerats, gresos i margues.
Sobresurten els malls i les moles calcàries. L’Ebre s’obre pas
entre les Serralades Litorals Catalanes i forma el delta.

5. Les depressions de l’Ebre i del Guadalquivir (3)
• La depressió del Guadalquivir: longitud de 330 km i
amplada màxima de 200 km, a la costa. De mar va passar a
llac interior, amb extensos aiguamolls (com ara al golf de
Cadis-PN Doñana). Predominen els materials argilosos, amb
camps fèrtils. També hi ha algunes taules de calcària.
Activitats
pàg. 29 i 31

6. El relleu del litoral peninsular
Llevat del litoral gallec i en part la costa cantàbrica, les costes
peninsulars són, en general, obertes i poc retallades.

6.1. Les costes atlàntiques
• La costa cantàbrica: hi
predominen formes altes i rectilínies,
per la proximitat de la serralada
Cantàbrica. Hi ha penya-segats, rases
i ries (curtes i estretes, com la del
Nerbion).
• La costa gallega: de la Punta de la Estaca de Bares al cap
Ortegal. Predominen les ries (altes i baixes), que penetren
fins a 35 km mar endins.
• La costa atlàntica andalusa: predominen les costes
baixes i sorrenques, on el vent forma dunes.

6.2. Les costes mediterrànies
El litoral mediterrani és constituït per un
seguit de costes baixes i rectilínies que
es disposen formant amples arcs,
separats dels turons rocallosos dels
caps de Creus, la Nau, Palos i Gata.
• El litoral català: apartat 8.5.
• El golf de València: plana costanera
de 400 km de longitud formada
després del moviment alpí. S’hi
alternen platges, aiguamolls, albuferes
(com el de València) i tómbols (com el
d’Ifac).
• Costa Bètica: alterna costa baixa
(Costa del Sol) amb alta, dunes i
albuferes (com el Mar Menor).

7. Els relleus insulars: les Balears i les Canàries
Activitat pàg. 22

7. Els relleus insulars: les Balears i les Canàries
Activitat
pàg. 23
L’arxipèlag canari es va
anar formant al període
Terciari, quan el moviment
alpí va provocar fractures i
pujaren grans masses de
materials volcànics que
van donar lloc a la Gran
Dorsal Oceànica.

8. La geomorfologia de Catalunya
8.1. El protagonisme dels Pirineus
8.2. La Serralada Transversal
8.3. Les serralades de la costa
8.4. La Depressió Central
8.5. Les costes catalanes

8. La geomorfologia de Catalunya

8. 1. El protagonisme dels Pirineus
• Els Pirineus axials: com els d’Aragó, tenen una estructura de
blocs fallats i aixecats, amb materials hercinians i calcàries
dures. Principals cims: Pica d’Estats (3143 m), Pic de Sotllo,
Besiberri Nord, Comaloforno, Puigmal. Cal destacar el Port de la
Bonaigua (2072 m). Hi ha testimonis de valls glacials en forma
de U en moltes valls (com la Vall Ferrera o la de Cardós).

8. 1. El protagonisme dels Pirineus (2)
• Els Prepirineus: formats per roques sedimentàries de l’era
Secundària, dominen les roques calcàries. De les serralades
exteriors en destaquem el Cadí (2642 m) i el Pedraforca (2490
m). De les serralades exteriors el Montsec, separada dels
Pirineus axials per la conca de Tremp. Les aigües dels rius,
sobre terrenys durs, formen gorges i congostos, com el de
Collegats, Terradets o Mont-rebei.

8.2. La Serralada Transversal
Uneix els Pirineus amb les serralades costeres. Són blocs tabulars
o basculats: alguns són elevats (com el Puigsacalm, 1515 m) i
altres enfonsats (com la plana d’Olot). A conseqüència de les
falles, en el Quaternari, va sorgir el vulcanisme olotí.

8.3. Les serralades de la costa
• Serralada Interior o Prelitoral: formen una alineació amb
les Guilleries, el Montseny (Turó de l’Home, 1706 i el
Matagalls), Montserrat (Sant Jeroni, 1236 m), les Muntanyes
de Prades (Tossal de la Baltasana, 1201 m), Montsant, els
Ports (Caro, 1442 m).
En general tenen formes suaus,
desgastades per l’erosió. Hi ha
relleus, però, formats per materials
(conglomerats) acumulats a la
desembocadura d’antics rius
cabalosos , que van resistir l’erosió i
han quedat elevats respecte les
terres del voltant. És el cas de
Montserrat i el Montsant.

8.3. Les serralades de la costa (3)
• La Serralada Marina o Litoral: té altituds modestes, com el
Montnegre (759 m) o la serra de Collserola. En algun punt
arriba fins a la costa formant penya-segats, com en el Garraf.
Entre les dues serralades es forma la Depressió Prelitoral
(comarques de la Selva, Vallès i el Penedès).

8.4. La Depressió Central Catalana
És la part oriental de la Depressió de l’Ebre, entre els Pirineus i les
serralades de la costa, amb forma d’amfiteatre. Ocupada pel
mar, va emergir lentament, i s’hi formaren dipòsits de sal
gemma o de sals potàssiques (com la de Cardona), dipòsits
calcaris (Calaf) o guixos (Ponts).
L’alternança de roques toves i dures fa que es formin altiplans
(com la Segarra) i conques (com la de Barberà). Al centre de la
depressió (part del Segrià, Noguera i Urgell) hi ha àmplies
zones argiloses.
Activitat pàg. 26

8.5. Les costes catalanes

Tema 2 Geografia

More Related Content

What's hot

Viewers also liked

Similar to Tema 2 Geografia

More from Albert Olivé Compte

Tema 2 Geografia