Presentació amb fragments per preparar comentari de text de 2n de bat.

1. Narrativa actual amb
algunes veus de dona

2. Montserrat Roig
Barcelona, 1946-1991. Narradora i periodista, es va iniciar
literàriament a finals dels seixanta.

Autora compromesa amb la cultura catalana i amb el
feminisme,

Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen (Premi
Víctor Català 1970), li va valer la inclusió, ja el 1971,

en La generació literària dels 70,

Llengües a les quals ha estat traduïda la seva
obraAlemany, anglès, búlgar, castellà, francès,
hebreu, hongarès, italià, neerlandès, portuguès, rus,
suec
Investigació i divulgació: Els catalans als camps nazis.
1977 Narrativa/novel.la: Molta roba i poc sabó. 1970
El cant de la joventut. , 1989 Digues que m'estimes
encara que sigui mentida. , 1991 Un pensament de sal,
un pessic de pebre : dietari obert (1990-1991). 1992
Diari d'uns anys (1975-1981). 2011 Ramona, adéu!.
1972 El temps de les cireres.1977 L'hora violeta. 1980
L'òpera quotidiana. 1985 La veu melodiosa. 1987

3. Digues que m’estimes encara que sigui mentida
El llimoner hi era i prou. Com tantes coses que veiem, davant de les quals passem de llarg
sense adonar-nos que les retenim, sense pensar que les estem retenint per utilitzar-les
després. El llimoner no va ser així. L’altre, el literari, havia esdevingut un símbol. Jo
vivia tancada, com he dit, en un pati voltat de cases altes, enclaustrada sota una volta de
cel blau o ennuvolat, sempre el mateix retall de cel, inamovible. Allò que desvetllava la
meva imaginació era el carrer, perquè m’estava prohibit. Allí els nens eren lliures,
vivien entre els gossos i els arbres, amb els genolls plens de crostes, jugaven a aventis,
s’estossinaven i malparlaven. Quan vaig començar a anar sola per Barcelona, el meu
carrer va deixar de ser misteriós. Aleshores el misteri era dins la ciutat, amb la seva
grandesa, amb els seus barris on, qui sap, hi havia gent que vivia com li donava la gana.
Les paraules dels adults em servien per a imaginar la prohibició. Alguna cosa de
semblant passa amb l’amor i en l’amor hi ha molta literatura
I m’havien prohibit jugar al carrer perquè això era cosa de nens ordinaris i maleducats.
L’Eixample, als anys de la postguerra, era un barri de senyors que maldaven per
mantenir-se incommovibles davant el canvi de les coses i el temps. Els fills dels senyors
de l’Eixample havien fugit cap la part alta de Barcelona, on hi havia dues cambres de
bany, escala de servei, i algunes habitacions duien nom anglès: hall, office, living. A
l’Eixample, s’hi van quedar els professionals, els qui no saberen surar després de la
guerra, alguns rendistes i les vídues dels antics fabricants del tèxtil. Moltes d’aquestes
senyores van haver de sobreviure —i encara ho fan— amb vitalicis més aviat rònecs, les
butxaques escurades però el senyoriu fins al canyet. Era un barri ple de senyores
Miralpeix, un dels personatges que més estimo, i que no hi ha manera que se’m mori.
Potser perquè el senyoriu, encara que vagi canviant de llenguatge i de formes, és etern.

Montserrat Roig, Digues que m’estimes encara que sigui mentida. ROIG, Montserrat. Digues que m’estimes
encara que sigui mentida. Barcelona: Edicions 62, 1981, p. 48.

4. Carme Riera (Palma, 1948)

Narradora, guionista i assagista.

Doctora en Filologia hispànica

Exerceix de professora universitària.

Autora d'una obra rica en referents cultes i
populars, ha utilitzat des del seu primer recull de
contes
Te deix, amor, la mar com a penyora (1975) la
parla col·loquial mallorquina amb destresa i
sense prejudicis.

Guardonada, entre d'altres, amb el premis
Prudenci Bertrana de novel·la, 1980 per Una
primavera per a Domenico Guarini; el Ramon
Llull, 1989 per Joc de miralls; el Josep Pla, 1994
per Dins el darrer blau, novel·la històrica.
http://www.escriptors.cat/autors/rierac/pagina.php?id_sec=1372

5. Als motius que m'impulsen a escriure, s'hi superposa sempre, amb obsessiva claredat, una imatge, la
imatge d'una nina (d'una nena, com es diu en català de Barcelona) amb trunyelles i ulls tristos, que
mirava la mar llunyana des d'una finestra, d'una casa gran i buida del barri vell de Ciutat de Mallorca.
La imatge d'aquella nena que rebutjava paorosa els miralls perquè no era guapa com la seva mare, i sí
lletja com el seu pare, torna a omplir ara la meva retina: no juga, mira com juguen els seus germans al
jardí de casa, des del balcó de la cambra de l'àvia, la senyora àvia, a la qual escolta gairebé tot el dia
explicar velles històries d'un passat familiar, ranci i esbucat. Històries d'amor amb luxes i passions
incontrolables, fins i tot de raptes, històries que desboquen la fantasia de la nena, i la impulsen a
fabular-ne de semblants. La nena trista que rebutja els miralls perquè té por de veure's reflectida amb
el bigoti que gasta el seu pare, comença a escriure als vuit o nou anys variants de les històries que li
explica l'àvia, i pretén fins i tot, per tal de no enfrontar-se directament amb l'home negre que totes les
setmanes interroga rere les petites retxilleres de l'odiós confessionari, confessar-se per escrit. Només
d'aquesta manera, escamotejant la presència, se sent capacitada per vèncer la seva timidesa infinita i,
fins i tot, per diluir entre les ratlles de la cal·ligrafia, les possibles culpes. Diguem-ne que el full en
blanc li serveix com a mirall, com el mirall que rebutja, perquè en el full en blanc s'hi sent afavorida i
fins i tot gratificada.
No negaré que sent força tendresa, molta més que quan érem la mateixa, per aquella nena que vaig
ser, en les vivències de la qual s'expliquen, en part, els motius que m'impulsen a escriure. Ara sé per
què vaig començar a escriure, i que fou per culpa de l'àvia, en primer lloc, incitada per la seva
capacitat de contar històries, i en segon lloc, perquè l'escriptura em servia per foragitar els fantasmes i
sobretot per explicar-me el món, per conèixer la realitat que m'envoltava i clarificar-la. Després, a
aquests motius fonamentals, s'hi han anat afegint uns altres; escric, ben segur, perquè no puc evitar-
ho, no em puc sostreure la necessitat de fabular, d'imaginar alternatives a la realitat, a l'entorn, a tot
allò que tenc a l'abast.
Copyright © 1998 Carme Riera i Institució de les Lletres Catalanes.

6. Carme Miquel (1945)
La Marina Baixa . A ciutat de València ha
transcorregut la major part de la seua vida.
La seua activitat literària és un complement al
treball d'ensenyant, que ha exercit durant més
de trenta-vuit anys, i a l'activisme social
desenvolupat no només en àmbits pedagògics
i educatius, sinó també en àmbits
mediambientals, culturals i cívics en general.
Pel que fa a la seua obra, a més de la novel·la
"d'adults" ha conreat altres gèneres.
La influència de la seua professió en la literatura
es veu reflectida en els seus llibres infantils i
juvenils, mentre que les reflexions i anàlisis
polítics i socials són exposats, sobretot, en els
assaigs juvenils —A cau d'orella. Cartes a
Roser i Murmuris i crits. Cartes a Mireia) dedicats
a les seues filles— i en els articles que publica
periòdicament a la premsa. http://carmemiquel.com/autora/

7. C Ser dona (Levante EMV. 3 març, 2006)
Ser dona, a març de 2006, és formar part de la meitat de la humanitat que ha aconseguit
a superar la desigualtat de drets i d'opcions a la que ens havia sotmés durant segles un
poder patriarcal, un món masculí dominador. Però també és viure encara la invisibilitat
r darrere d'una burka, darrere de moltes burkes físiques i mentals. És viure encara el
sotmetiment i la vexació.
m Ser dona, a març de 2006, és compromís amb el canvi de situacions i de mentalitats i és
treballar per un món millor. És transmetre valors de pau i viure la tendresa. Però,
malauradament, també és haver-se adaptat a uns estereotips de poder masculí i estar
e compartint els valors del poder subjugador.
Ser dona és sofrir una violència específica per voler ser lliure en una societat en canvi,
que a molts homes desorienta i rebel·la perquè qüestiona la primacia masculina i el seu
paper dominador. És ser víctima del crim de gènere, del qui mata perquè creu que ha
M perdut la seua possessió.
Ser dona és haver recorregut un llarg camí cap a la igualtat i la llibertat, un llarg camí de
i creixement personal i de transformació. És haver guanyat unes fites i poder transmetre
el goig d'haver-ho aconseguit. I és, alhora, trobar-se a l'inici d'un camí que encara es
q preveu difícil, és solidaritzar-se amb les companyes agredides, és sofrir al costat de les
maltractades, de les ignorades, de les amagades, de les alienades, de les vençudes. Ser
dona a març de 2006, és viure un món de llums i d'ombres, de somriures i de plors.
u Ser dona, és saber que juntament amb els homes, podem exercir una acció coeducadora
que potencie una manera de viure que prime l'estima, la col.laboració i la resolució
e pacífica dels conflictes per damunt de l'odi, la competitivitat i la violència. Ser dona, és
aconseguir que homes i dones mirem el món d'una altra manera.

8. Isabel-Clara Simó (Alcoi, comarca de l'Alcoià, 1943).
Escriptora i periodista.
Ha creat en els seus contes i novel·les uns
personatges complexos que mantenen relacions
conflictives,
La Nati (1991)
Raquel (1992),
Històries perverses (1992)
T'imagines la vida sense ell?(2000).
La salvatge.1993,
Dones (1997) recull de relats objecte d'una adaptació
cinematogràfica, l'any 2000.
L'home que volava en el trapezi (2002)
Recopilació dels articles al diari Avui, amb el títol d'En legítima
defensa.
Còmplices, l'obra teatral portada a l'escena per Pep Cortès.
L'any 2001 li és atorgat el premi Andròmina de narrativa pel
llibre Hum... Rita!: L'home que ensumava dones i el 2004 el Premi
de la Crítica dels Escriptors Valencians en la seva modalitat
d'assaig, per En legítima defensa.

9. Isabel-Clara Simó. Avui, 4 d'octubre de 2005
Què fem quan algú se'ns adreça en castellà? Canviem de llengua. Quan algú fa servir el
castellà en una reunió catalanoparlant? Canviem de llengua. Quan ens diuen que hi ha
present un estranger? Canviem de llengua. Si algú se'ns adreça en castellà? Canviem de
llengua. Això s'anomena "submissió lingüística", i ho hem après dels altres parlants. Diuen
que si insistim, som uns maleducats; que la comunicació és el que compta, i que, per tant, la
llengua més forta és la més útil; que la llengua catalana és per a ús intern, però no podem
"obligar" els altres a entendre la nostra llengua.
Una bona part d'aquests prejudicis lingüístics són fruit de la ignorància o de la falta de
reflexió; una altra part és fruit de la mala fe. Hores d'ara encara és freqüent sentir a dir que
"en castellano nos entendemos todos"; o "canvia tu de llengua que jo no penso canviar la
meva"; o que l'obligació escolar del català és un atemptat contra la llibertat, però la del
castellà, no.
Aquestes coses les ha analitzades el professor de psicologia de la Universitat de València,
Ferran Suay, que va crear uns tallers de l'espai lingüístic personal que han funcionat diverses
vegades al País Valencià i unes quantes al Principat, per iniciativa de la CAL (Coordinadora
d'Associacions per la Llengua) i d'Òmnium Cultural. Els objectius d'aquests tallers és dotar de
recursos psicològics el parlant per no canviar arbitràriament i automàtica de llengua. Cal
evolucionar i adoptar posicions lingüístiques menys rutinàries, tot i que sovint ens insulten
com si el català fos ofensiu. Insulten els que, ai senyor, a ells mateixos es diuen tolerants.

10. Maria Barbal

1949. Novel·lista i professora de
secundària.

les primeres narracions tenen un marcat amor a la terra, a l'
univers rural, però amb una mirada crítica. (Pedra de tartera ,
1985), Mel i metzines, 1990) i Càmfora , 1992)

Reculls de contes: La mort de Teresa (1986) i Ulleres de Sol
(1994)
Darrerament escriu una narrativa més urbana: Carrer Bolívia
(1999), Bella edat (2003), País íntim 2005) i Emma (2008).
Escriu també narrativa juvenil i una obra
de teatre, L'helicòpter (2000).

Diversos premis la confirmen com una de les

11. Paraules
Cap alegria no podia fer-te feliç.
Cada família té la seva manera de parlar i els seus silencis, d’acord, però la veritat, no sé què
esperaves de mi.
Em vas criar amb l’ànima discreta, just havia de servir per donar-me forma, com l’aire bufat que
tensa el globus. Sens dubte perquè no prengués mal. Tu sabies massa d’agulles burxant que en un
no res fan feina. Havia de saludar i donar les gràcies; a fora, no havia de fer-me veure, ai si cridava
l’atenció!
Molt aviat jo vaig tibar amunt per sortir volant. Devia ser molt petita, encara passava les nits al llit
de barres dins del dormitori. Aquella cambra al pis antic, el del terrat, resplendeix. La llum que, a
través dels vidres del balcó i de les cortines llises, espetega al mirall de l’armari és encara dintre
meu. De la finestra de davant del capçal, també se’n recollia claror.
Abans d’acotxar-me, em feies resar les oracions. «Àngel de la guarda, dolça companyia, no em
deixéssiu sol, que si no, cauria, àngel de la guarda, de nit i de dia»...
Un vespre el pare era al dormitori quan em posaves a dormir. Em vaig embalar de tal manera
repetint les teves paraules que a l’instant ja havia acabat de resar. Al pensament guardo el so de
cascada del seu riure. Em sembla tenir davant la persona jove tal com l’he vist en una fotografia,
els cabells ondulats, i vestit amb una samarreta imperi blanca d’on sobresurten unes espatlles
musculades d’home fort i prim, braços colrats. En ple instant de sorpresa, tu li vas girar la mirada,
la que es dirigia severa cap a mi, sense encertar una rèplica. Tots dos et vam guanyar en el nostre
acord, segurament per primer cop.
Potser esperaves miracles.
http://www.vilaweb.cat/www/lletres/llibre?llibre=1634607

12. Raquel Ricart Leal
• 2010:
XXXIX premi
Andròmina de “Les diferents trames que recorren
aquesta obra coral se'ns presenten
narrativa amb continus salts temporals, que
fragmenten la trama tot dosificant-
• 2012: PREMI DE ne sàviament la informació. I per
damunt de tot, està la seua
CREACIÓ poeticitat, la delicadesa en
l'exploració dels sentiments, el
LITERÀRIA de treball sobre el llenguatge i les veus
narratives, que no defalleix en cap
l'Institut moment. Resulta inevitable, en
aquest sentit, el record de Mercè
Interuniversitari de Rodoreda”
Filologia • http://www.diarioinformacion.com/ar
Valenciana.

13. Amb veu de dona
“Un motiu per a la reflexió: segons dades de la secció
valenciana de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
(AELC),(…), de les trenta-tres obres de narrativa en la
nostra llengua publicades el 2009, tan sols quatre (AZ, de
Núria Cadenes, El cos deshabitat, d'Esperança Camps, El
desordre de les dames, de Pepa Guardiola, i La visita del
vent, d'Andrea Robles, pseudònim conjunt de Gregorio
Royo i Maite Enrique) eren signades per dones (…) Durant
uns altres exercicis la proporció tampoc no era molt més
assumible: vint-i-un a quatre, el 2008.(…) Ací, però,
l'escletxa adopta proporcions d’abisme.” htt
tp://cultura.elpais.com/cultura/2010/10/21/actualidad/1287612006_850215.html

14. Isabel-Clara Simó (Alcoi,
1943),
"Hi ha dos tipus de dones
escriptores: les que escriuen des
dels ulls de dona, i tenen dret a
fer-ho, i les que fan cas de la Núria Cadenes (Barcelona,
Virginia Wolf", 1970)
"Sembla difícil que en aquestes
"En tot cas, si hi ha un registre circumstàncies surtin a la llum veus
femení, jo no l'he trobat. El que invisibilitzades. En cas de precarietat
es perd amb el desequilibri són extrema, els homes tenen menys
valors literaris, perquè hi ha una difícil emergir", argumenta. I
s'encomana al motiu més obvi, però
part de la població que no s'ha també més plausible, de la
dedicat a escriure narrativa. sobrecàrrega de tasques sobre les
L'eclosió de la novel·la no tingué dones. Amb conseqüències: "Les
dones. És un misteri tan misteriós problemàtiques de les dones les
com la irrupció d'una generació tracten les dones. No exclusivament,
magnífica", però més. Per això és important
donar visibilitat a les plomes que ens
poden oferir aquest punt de vista",
afig, tot i que combat també la idea
que homes i dones escriuen amb el
xip del blau i del rosa incorporat.

15. Gemma Pasqual
(Almoines, 1967)
"sembla que les coses han Esperança Camps
canviat molt en aquest camp (Ciutadella, 1964)
des dels inicis. Ara la major "Sempre he tingut molts dubtes que això sigui
part d'aquest gènere s'escriu efectiu, que separar la literatura per sexes
amb ploma de dona, també al tingui cap valor. Em sembla que en aquest
País Valencià. Però, tal com punt del partit no és bo parlar de dona i
ens adverteix Adela Turín, cal literatura. Si volem normalitzar la situació
hauríem de parlar de literatura, de la bona i
que les persones que editen, de la dolenta", argumenta. Com tampoc no li
escriuen i il·lustren sàpien que fa el pes acotar l'anàlisi a un territori
per al futur de les nenes és concret. "Si tanques el focus i mires només
important poder reconéixer-se el mapa del País Valencià, és cert, n'hi ha
en personatges positius, que poques, però jo em nego a ser una dona
narradora al País Valencià. Tal vegada demà
deixen d'identificar-les amb la me'n aniré a viure a Vancouver i continuaré
ignorància, la frivolitat, la sent una escriptora en català"
malignitat i la ximpleria".
http://www.gemmapasqual.cat/

16. Àngels Moreno (Gandia, Dolors Jimeno (València, 1954)
1939 "Primer de tot, tenir els problemes de
Les dones de la meua generació, en les dones, en forma de reconeixent
general, teníem menys accés a la social i manca de suport familiar.
cultura, fins i tot en les classes Segon, els problemes de la nostra
socials més altes. Sé, perquè he literatura: una Generalitat
pogut comprovar-ho en diverses illetrada, manca de recursos i de
xarrades i trobades, que hi ha promoció en biblioteques
moltes dones de la meua públiques, etcètera. Finalment, hi
generació frustrades per no ha el problema de la llengua: es
haver pogut desenvolupar la llig majoritàriament en castellà i
seua vocació literària. Les coses no es considera el català com a
han canviat moltíssim, però jo llengua pròpia o, almenys, de
no conec les raons per què prestigi".
continuen havent-hi tan poques
dones escriptores",
"Pel que fa a les conseqüències, si
hi ha poques veus de dona és
lògic que prevalga el que conten
els homes i la seua visió és més
aviat distorsionada".