2. Enterrament a Ornans
Documentació general
Catalogació: Estil: Realisme
Autor: Gustave Courbet Anàlisi material:
(1819-1877) Dimensions:
Títol: Enterrament d’Ornans 3,14 m x 6,63 m
Cronologia: 1849 Suport: tela
Localització: Museu del Louvre Tècnica: oli
(París)
3. Realisme
Descripció objectiva de la realitat
TEMES SOCIALS
La industrialització ha La gent humil, la seva
provocat l’aparició del feina, la vida a l’aire lliure
PROLETARIAT que viu (platja, picnic), la ciutat
explotat pel sistema Els artistes compromesos (carrers, cafès, balls), els
capitalista (jornades davant els grans paisatges, són la temàtica
extenuants, treball de problemes polítics i preferida.
dones i infants, socials.
pèssimes condicions (Acusats de socialistes i
d’habitacle...) revolucionaris)
Aparició de FOTOGRAFIA
Prenen força les
doctrines de MARX i
ENGELS.
“Manifest comunista" El Realisme pictòric sorgeix
(1848)
a mitjans segle XIX.
Es creen (Revolució burgesa de 1848)
organitzacions
obreres
4. Anàlisi formal: Elements plàstics Gamma cromàtica reduïda
Tons ocres al Llum tènue Predomina el
paisatge de l’alba color negre
Vermell a Blanc: camisa de l’enterrador,
togues i gos i còfies. També clergues
birrets de l’esquerra
5. Composició: Figures disposades com en un fris Personatges
disposats
Crucifix del Paisatge horitzontalment
ritual, trenca Simetria en torn a
d’Ornans
l’horitzontalitat la fosa mortuòria Figures de
mida natural
Clergues i escolans Cap tipus de jerarquia Ploracossos
Enterrador
Fosa
Gos en primer terme
6. Horitzontalitat: 2 penya-segats i núvols contraposada amb verticalitat personatges
L’acció central en l’obertura dels penya-segats
Centre desplaçat cap a l’esquerra
Figures de mida real i rostres intensos. Temps referencial. Plasma de manera real
un simple enterrament. Acció concentrada en els plors de les ploracossos i l’home
amb un mocador del centre. També el capellà.
7. L’estil: basat directament en la realitat, sense cap ideologia preestablerta. Courbet
volia mostrar la realitat tal com és, però no feu un art fotogràfic, ja que ell triava,
d’aquesta realitat, els detalls capaços d’expressar el que volia.
Rebé influència dels mestres holandesos: Hals i Rembrandt, dels venecians,
Veronese i Giorgione, i espanyols com Ribera, Zurbaran, Murillo i Velàquez.
De l’escola de Barbizon (Millet) aprèn a prestar atenció als mínims detalls.
De Velàzques i Caravaggio aprengué a plasmar la realitat circumdant objectivament.
Va influenciar en Monet i la seva recerca de la realitat amb l’estudi de la llum. També
Picasso va fer una versió de Les demoiselles des bords de la Seine, i fou considerat
un referent pels cubistes.
8. Interpretació
Novetat en la temàtica: Fins aquest moment l’enterrament d’un camperol no havia despertat cap interès
per un pintor.
La crítica comentà:
“Com es pot pintar gent tan horrible? Li fan perdre a un les ganes que l’enterrin a Ornans.”
9. Théophile Gautier comentà, al contemplar l’obra en el Saló de 1851 a París:
“Un enterrament a Ornans ocupava tota la paret del gran Saló, amb la qual cosa
Coubet atorgava dimensió històrica al que en realitat havia estat una cerimònia
fúnebre mes aviat discreta”
L’aspecte més polèmic del llenç fou precisament la desproporció entre el tema i
la realitat, entre els mitjans i el contingut. Hagués estat diferent si s’hagués
tractat d’un tema històric rellevant, com una batalla, o mitològic... Courbet tenia
una actitud de protesta davant la pintura històrica, o la jerarquia dels gèneres,
per a ell molt obsoleta. A la dècada següent ell mateix va escriure:
“Considero que els artistes d’un determinat segle no estan en condicions de
representar escenes d’una època diferent, en altes paraules, són incapaços de pintar
el passat. La pintura històrica ha de ser coetània...” i una altra vegada va afirmar:
“No puc pintar un àngel, perquè no n’he vist mai cap”
L’enterrament a Ornans es convertí en una obra de caràcter programàtic, que es
corresponia perfectament amb les pretensions de Courbet, de modernitzar la
pintura històrica.
L'enterrament era el d’un familiar llunyà de l’artista, la majoria dels assistents
s’identifiquen com a familiars i amics seus. Hi ha unes 50 persones a la tela.
10. La idea de Courbet és la de representar l’enterrament de manera objectiva
Teatralitat de les vestimentes
Caracteritzats els rostres amb
contrasta amb la indiferència
fidelitat a les seves peculiaritats
dels rostres
Clergues i escolans es Clara actitud impacient Les tres germanes
desentenen de la cerimònia de l'enterrador
de Courbet
11. L’avi del
pintor
Tots els personatges eren coneguts i amics de Courbet
12. També la seva família, pare, mare, avi i les seves 3 germanes
13. El sacerdot i els acòlits oficien la
cerimònia per rutina. Es distreuen i se’n
desentenen. Pocs semblen sentir la mort
del difunt. La majoria compleixen un
deure social.
Cruel com la mateixa realitat.
Transmet de forma directa la tosquedat,
la simplicitat i la monotonia de
l’existència al camp.
Monumentalitza el que és banal. Dóna
categoria artística a la gent corrent,
senzilla.
Detalls realistes
14. Tema revolucionari: l’enterrament d’un simple camperol, del poble natal de
Courbet. Els models foren familiars, amics i veïns, i les tres germanes.
Personatges disposats sense cap tipus de jerarquia. El gos, en primer terme, i
proper a la fossa, pot ser un símbol que contrasta amb la indiferència general.
El quadre el presentà al Saló amb altres obres, i provocà gran escàndol. El
1855, a l’Exposició Universal de París, s’acceptaren altres obres, però
rebutjaren aquesta i el Taller de l’artista. Ell muntà el seu propi pavelló, que
anomenà “Pavelló del Realisme”.
15. Funció: Deixar constància d’un fet real, plasmar un esdeveniment social
mancat de transcendència. Es tracta d’un fet normal i corrent en una
societat camperola (vida quotidiana).
També vol ser una crítica social, per la manera de representar els
personatges, però sobretot per les seves actituds.
També com s’ha dit és l’obra símbol de les intencions de l’artista a l’hora de
pintar. Pintà llocs i gent corrent, que formen part de la història
contemporània.
Tècnica de l’oli: És el procediment que li costa més assecar-se de tots.
Això fa possible un treball tranquil que es pot interrompre sempre que
es vulgui sense perjudicar l’obra. Consisteix a barrejar el pigment amb
oli de llinosa o de nou. El suport pot ser variat: fusta, tela, paper, metall
o pedra.
16. Biografia i obra:
Neix a Ornans el 1819, dins una família de propietaris agrícoles. El 1841 va a París
a estudiar lleis, però de seguida es passa a la pintura, i comença a copiar als grans
artistes. El 1844 el seu autoretrat, Courbet amb un gos negre, fou acceptat al
Saló de París (una exposició anual d’art pagada per la Reial Acadèmia).
17. La revolució de 1848 a París va portar també una revolució en l’art, fent que la
gent s’obrís més a noves idees. Les obres de Courbet s’exhibiren amb èxit el 1849.
Aquest mateix any va visitar la seva família a Ornans, i pintà els Talladors de
pedra, i l’Enterrament a Ornans.
Autoretrat, 1849
18. El 1855 completà un gran llenç, que fou refusat pel Saló, muntant ell la seva pròpia
exposició paral·lela. Al costat dret pintà els seus amics, artistes i intel·lectuals, i a l’esquerra
representats de les diferents classes socials del moment. Al centre ell pintant un paisatge
observat per un nen (innocència) i una model.
“Taller del pintor” o al·legoria real a set anys de la meva vida artística
19. El 1856 visità Alemanya, on fou molt ben rebut pels
seus artistes. El 1859 fou el líder indiscutible del
moviment realista francès.
Pintà tot tipus de temes, com sensuals dones nues,
escenes de natura, marines...
1852, Noies del poble
1856, Tornant de la fira d’Ornans
1869, Mar en tempesta
21. 1856, Noies a la vora del Sena
1868, Font
1866, L’origen del món
22. 1872, Platja de Normandia.
Políticament socialista i republicà, va prendre part en els esdeveniments
revolucionaris de la Comuna de París, de la qual formà part del govern. Proposà
retirar la columna de la Vendôme, que acabà sent destruïda. Quan va caure la
Comuna fou jutjat i condemnat a 6 mesos de presó, i a pagar una gran multa.
Després d’això s’exilià a Suïssa (1873-77), on va morir sense acabar de pagar el seu
deute amb el govern francès. La seva activitat artística no s’aturà durant aquests
anys.
