Els jugadors de cartes
Paul Cézanne
Documentació general
Catalogació:
Autor: Paul Cézanne
(1839-1906)
Títol: Els Jugadors de
cartes
Cronologia: 1890-1892
Localització: Museu
d’Orsay (París)
Estil: postimpressionisme
Anàlisi material
Dimensions: 47,5 x 57 cm
Suport: tela
Tècnica: oli
Oli sobre llenç 47,5 x57 cm

Paul Cézanne (1839-1906)
Pintor provençal, descendent d'un comerciant piemontès,
visqué sempre folgadament del seu patrimoni. Se’l
considera un dels fundadors de la pintura moderna.
Pissarro el va introduir en la tècnica impressionista i en la
pintura de “plein air”. Inicialment exposa amb els
impressionistes el 1874 i 1877.
A partir de 1877 es va retirar, per tal de
poder treballar sense interferències, a la
seva ciutat natal d'Aix (sud de França)
Vista de Auvers, 1874
Estudi de Cézanne en Aix-en-Provence

Cézanne és considerat el precursor del cubisme
per la seva capacitat de descompondre espai i
formes en diferents plans i tornar-les a acoblar
com si fos un trencaclosques. Exercí gran
influència en Picasso. També se’l considera
antecessor de l’abstracció, dels fauvistes i dels
expressionistes.
Per a ell la pintura havia de rebutjar la imitació
de la natura, s’havia d’independitzar d’aquesta. Per
a ell les figures geomètriques eren l’essència
bàsica de tot el que fos objecte de pintura:
natures mortes, figures humanes, paisatges... El
color era un altre element bàsic perquè definia
les formes d’aquests objectes.
S’inspirà en els clàssics italians, espanyols i
francesos.
El coneixement de la realitat, per Cézanne, no és
mera contemplació, sinó que neix de la voluntat de
captar-la i apropiar-se-la.
Cézanne al 1861

Natures mortes
Degut a la seva meticulosa manera de pintar Cézanne
s'especialitza en “natures mortes”. En aquestes
assaja el seu nou concepte de pintura tot pretenent
recuperar el volum perdut pels impressionistes.
“El pintor ha de buscar l’esfera, el con i el cilindre
en la naturalesa”
“La forma només aconsegueix la plenitud quan el
color té la màxima riquesa”

Els personatges de Cézanne
pateixen una estilització
geomètrica
Noi amb armilla vermella Dona amb cafetera
1890-95 1890-95

Muntanya de Sainte Victoire
Als voltants d’Aix s’aixeca majestuosament la
muntanya de Sainte-Victoire. Els seus mil metres
d’alçada es varen convertir en el protagonista
principal dels últims treballs de Cézanne.

Els banyistes
En el última anys realitza la
sèrie Els banyistes En
aquests quadres mostra una
progressiva abstracció
mitjançant la simplificació
geomètrica i la utilització de
plans geomètrics de color.

Elements plàstics

Pinzellades breus, quasi quadrades i
sobreposades, diferents tonalitats.
“Dibuix i color no són dues
coses diferents. Es pinta al
mateix temps que es dibuixa,
com més harmoniós és el color,
més complexa és la forma”
Dóna prioritat al color per definir les formes
La forma s'ha construït a base d'un Predominen colors càlids. Importants els
mosaic de pinzellades contrastos cromàtics.

Pinzellades breus
que ajuden a
modelar els cossos
amb diferents
tonalitats
La llum té la funció
La llum també serveix per
de marcar aquests
configurar l’espai. Aquest està
contrastos tonals
mostrat des de diferents
perspectives, com a la taula

Disposició del
color per
mostrar
confrontació
entre els dos Jaqueta
de
jugadors
tonalitats
Jaqueta de grogues
tonalitats
marrons
Pantalons de
Pantalons de
tonalitats
tonalitats
grogues
marrons
El color de les cartes és diferent: unes són blanques
les altres són grises.
Blanc = clarividència, seguretat
Grises = lluita difícil, poca seguretat

Composició
Qualsevol forma en l’espai
és un cos sòlid que té un
esquelet, una estructura
interna i aquesta sempre
és:
Cilindres
Cons
Esferes
Concep la pintura com
una pura investigació
científica.
Composició molt
estudiada.
Posteriorment omple el dibuix, esquemàtic, amb pinzellades
paral·leles de color progressant dels tons freds (ombres) als càlids

Podem dir que la l'eix del quadre
postura i el gest són
simètrics, però l'eix
del quadre, el reflex
blanc de l‘ampolla, no
coincideix en la
meitat exacta de la
tela: la composició
és lleugerament
asimètrica
Punt on convergeixen
totes les mirades Tot el cos del jugador és Part del cos del jugador
representat dins del llenç és fora de la composició

Barnes Foundation, Merion, Pennsylvania
Paul Cézanne va pintar
cinc versions del tema
dels jugadors de cartes.
Metropolitan Museum NY

Una altra versió amb dos jugadors

Interpretació: contingut i significació
Possible fet quotidià d’Aix en Provence. Una partida de cartes era un fet
corrent entre la classe obrera. El jugador amb pipa és el jardiner del pare
de Cézanne, Pere Alexandre, l’altre es desconeix.
El jugador de l’esquerra és més gran, més veterà, més segur. El de la dreta
és més jove, corpulent i insegur. Hi ha elements que els caracteritzen
psicològicament: El barret rodó i sense arrugues del de l’esquerra, i en canvi
el jove el porta doblegat per l’ala. Les cartes d’un són blanques
(clarividència? victòria imminent?). Les de l’altre són més fosques (perd?)

Barret
Dos personatges bonyegut i
antagònics doblegat
per la
Barret rodo visera
i sense cap
arruga
Sembla més
veterà, més
experimentat
Aparentment
més jove i
menys segur
Els camperols d’Aix-en- Provence són
els seus models. El jugador de
l’esquerra és el jardiner del pare de
Home de la pipa, 1890-92 Fumador de pipa, 1891-92
l’artista, anomenat Père Alexandre.

Una interpretació diu que el quadre pot
simbolitzar la lluita que Cézanne va
mantenir amb el seu pare, un ric
banquer d’Aix que no volia que el seu fill
es dediques a la pintura.
Una altra que signifiqués l’enfrontament
del mateix pintor a si mateix, per les
seves contradiccions interiors.
El pare i
autoretrat
de Cézanne

Els dos jugadors asseguts, pensarosos,
transmeten sensació de repòs
contrarestada amb la concentració i la
imminent jugada del personatge de la
dreta.
L’obra la va vendre Ambroise Vollard al
baró Denys Cochim. Després passà a
Durand-Ruel, marxant dels
impressionistes... Finalment anà al museu
del Louvre que la cedí al D’Orsay.
La funció bàsica era seguir investigant en
la tècnica i l’aprofundiment en la
concepció arquitectònica de la pintura.
Aquesta temàtica fou tractada sovint en
la pintura francesa del XVII i XVIII

Models i influències
Cézanne trobà la inspiració en els clàssics,
com en els pintors del segle XVII.
“Jugadors de cartes” de
Caravaggio.
Louis Le Nain: “Jugadors”
i “Dinar de camperols”

També l’influí
Nicolás Poussin i els
seus quadres de
tradició estructural
clàssica, la qual
combinà amb el
realisme de
Courbet.
The Four Seasons: Summer, or Ruth and Boaz,
1660–1664, oil on canvas, 118 x 160 cm, Louvre
Museum

Se’l considera antecessor del cubisme per la seva capacitat de descompondre
la realitat en figures geomètriques. També influí en el fauvisme i
l’expressionisme, ja que no copià colors i formes de la realitat, sinó que els
transformà segons la seva recerca i interessos.
Els grans cavalls blaus (1911), de Marc
Matisse: Le
gouter, 1904
Georges Braque, Le Viaduc à L’Estaque, 1908

Els postimpressionistes
Són uns pintors de finals del segle XIX que s’havien iniciat en l’impressionisme i
se n’anaren distanciant per obrir nous camins que marcaren les avantguardes
del segle XX.. El postimpressionisme era tant una extensió de l'impressionisme
com un rebuig a les seves limitacions. Els postimpressionistes van continuar fent
servir colors vius, una aplicació compacta de la pintura, pinzellades distingibles i
temes de la vida real, però van intentar posar més emoció i expressió a la seva
pintura.
Les seves formes més exagerades, l'ús del color, estructura i línies van preparar
el terreny pels estils que seguirien més endavant durant el segle XX.
Els principals pintors postimpressionistes, a part de Cézanne, foren Van Gogh i
Gauguin.

Van Gogh (1853-1890). Fa servir pinzellada grossa i línies sinuoses
que delimiten els contorns molt marcats. Compon els quadres amb
pinzellades que marquen ritmes i direccions dins la tela.
Gira-sols, 1881

Moltes obres tenen el color groc com a
predominant. L’acostuma a contraposar al
violat per crear un contrast màxim.
És un pintor molt expressionista ja que amb
les seves línies i pinzellades personals ens
explica espais i paisatges sorgits del seu món
interior. Fa servir colors molt purs que no
s’assemblen a la realitat.
1890, Església d’Auvers
sur Oise

1890, Nit estelada
Terrassa del café de la Place du Forum, 1888

Paul Gauguin (1848-1903) no fa servir pinzellades com Van Gogh, sinó
superfícies planes de color, colors molt nets i brillants, colors també
contrastats per explicar-nos llocs exòtics, paisatges de les illes de Tahití.
Simplifica i deforma les coses que pinta.
Fatata Te Miti (prop del mar)
1892 Washington, National
Gallery of Art
Autoretrat de 1893

Area Area, 1892

Dones de Tahiti, 1891, París, Museu de Orsay

George Seurat (1859-1891) pinta el paisatge urbà o divertiments
del carrer. Creu que l’art i la disposició dels colors es poden ordenar de
forma racional creant ritmes de repetició com la música. Posa els colors
en petites pinzellades ordenades meticulosament per provocar sensacions
cromàtiques.

La torre Eiffel, 1889 El circ, 1891