(...) A Barcelona, però, vingué amb el seu vestit de prestigiós catedràtic i, amb ell posat, caminà sobre el cable utilitarista sense perdre l’equilibri ni un sol moment, també a la seua segona conferència sobre animalisme. (...) Singer és com aquells propulsors que enlairen les llançadores espacials, imprescindibles però finits. És el punt de partida, l’etapa 0 que s’esgotà fa molt, i altres referents més potents fan que sone a ferralla espacial. El més preocupant, però, fou eixa actitud acrítica i bocabadada que semblava majoritària entre el públic animalista i que em recordava la situació de fa 9 anys, quan em preguntava si anàvem a fer alguna cosa més que xarrades, actes en família, performances, accions que et convertien en persona anunci i, per suposat, profunds debats als fòrums.

1. Singer a Barcelona.
Al principi del meu veganisme, escoltava amb atenció les
persones “expertes” que passaven hores debatent a
aquells fòrums anteriors a Facebook i Twitter, amb noms
com Greenpeach. Aquest exercici, que continuaven en
viu quan ens trobàvem als actes reivindicatius, em
convertí en testimoni d’una conversa que mai he oblidat.
Una persona, que temps després em preguntà si parlava
del PSOE quan em referia al socialisme, comentava un
debat que havia proposat sobre el fet de matar i
desproveir les víctimes del seu futur. Pel que sembla, hi
havia qui defenia que, si no es tenia consciència del fet
que t’anaven a matar, no existia cap despossessió
perquè la vida consisteix precisament en això, en viure
fins al moment de la mort. Això valia per a humans i no
humans: si et mataven de forma sorprenent, instantània i
indolora, el problema no podia radicar en el robatori del
futur. Ell estava a punt d’anar cap a Madrid, on
l’acollirien algunes d’aquestes persones, i manifestà
(irònicament, clar) la seua por a que el mataren mentre
dormia plàcidament al sofà.
Nou anys després d’aquella conversa, he assistit a les
dues conferències de Peter Singer a Barcelona(1). Tornà
aquella mateixa sensació d’estar entre deixebles de Plini
el Jove, un savi que salvà la vida perquè altres persones,
la majoria al seu servei, cercaren desesperadament la
fotuda manera de fugir de l’erupció del Vesuvi mentre ell
es dedicava a observar com arrasava Pompeia.
El primer dia, Singer parlà del “moviment de l’altruisme
eficaç”(2), una redefinició cool de les organitzacions de
caritat de tota la vida per a eixa gent que als anys 1980
s’anomenaven yuppies. La gent del “moviment” hauria
cabrejat tant el Mateu com aquells hipòcrites de les
sinagogues que donaven almoina i tocaven una trompeta
per a ser alabats pels homes (i no sé si per les dones).
Compten amb una versió 2.0 de la trompeta en forma de
pàgines com Giving What We Can(3) o Give Well(4), on
detallen la pasta que van a donar i que han guanyat als
seus treballs a grans corporacions o al món acadèmic,
on passaren a exercir de manera automàtica després de
titular-se amb honors a l’Ivy League(5).
De bestreta, exigeixen valoracions de l’efectivitat de les
donacions de forma racional, en base a les evidències.
L’atenció d’emergència a un camp de persones refugiades al Congo, Sudan del Sud, Síria o Iraq
no és una evidència; el que volen és una fulla de càlcul amb el cost de cadascuna de les
atencions prestades. La gent pobre s’ha de guanyar la caritat amb unes necessitats barates,
perquè així pot sonar més vegades la trompeta de l’efectivitat.
Diu el Singer que és “l’única manera efectiva de generar la major quantitat de bé possible”, que la
lluita per trencar els paradigmes que sostenen la injustícia està condemnada al fracàs com han
demostrat les experiències socialista, anarquista i comunista. Com a socialista, independentista
català, feminista, LGTBI i antiespecista, no sé com pendre-m’ho. Podria anar a Wall Street a
cercar un lloc de treball motivador, divertit i, per suposat, adaptat al perfil d’un historiador. Podria
guanyar molts diners, milers i milers o, què caram, desenes de milers, mil·lions de dòlars per a
donar la major part a les organitzacions que em demostren ser efectives en l’assistència
caritativa. No ho sé… Crec que seguiré lluitant.
Singer, moments abans de la seua primera
conferència a Barcelona.

2. Singer és un home que treballà un
dia de la seua vida en les tasques
d’inseminació artificial d’una granja
de titots “per a comprovar el que
implicava realment aquest treball”:
subjectava els mascles mentre altra
persona els provocava l’ejaculació i
recollien el semen amb la xeringa
que, després, utilitzaven per a
“forçar” les femelles(6). A
Barcelona, però, vingué amb el seu
vestit de prestigiós catedràtic i,
amb ell posat, caminà sobre el
cable utilitarista sense perdre
l’equilibri ni un sol moment, també
a la seua segona conferència sobre
animalisme(7).
Parlà d’Aristòtil i Bentham i exposà
el que qualificà com a “qüestions
obertes”. La seua reflexió sobre
una granja ecològica propera a
Princeton em tornà a aquella
conversa de fa 9 anys. El punt de
partida del relat fou la idíl·lica foto
d’un prat ocupat per unes vaques i
uns vedells que vivien “una vida
feliç”. Plantejà, com a qüestió
oberta, que si se’ls mata de forma
instantània i indolora entre els 18 i
els 60 mesos de vida, i aquesta vida
eliminada es substitueix per altra
que puga gaudir d’eixa vida feliç,
podríem estar davant d’unes
“condicions acceptables” que, en
qualsevol cas, “sempre seran
millors que les formes comuns
d’explotació i matança”.
Singer és com aquells propulsors
que enlairen les llançadores espacials, imprescindibles però finits. És el punt de partida, l’etapa 0
que s’esgotà fa molt, i altres referents més potents fan que sone a ferralla espacial. El més
preocupant, però, fou eixa actitud acrítica i bocabadada que semblava majoritària entre el públic
animalista i que em recordava la situació de fa 9 anys, quan em preguntava si anàvem a fer
alguna cosa més que xarrades, actes en família, performances, accions que et convertien en
persona anunci i, per suposat, profunds debats als fòrums.
Jo volia una estratègia i un pla de treball que anara més enllà de convertir persones com fan eixes
parelles d’evangelistes que van amb camisa blanca i corbata. Volia aprendre, volia saber amb
detall contra què i contra qui lluitava, em volia especialitzar. Volia participar d’una organització
política antiespecista amb l’objectiu de generar un canvi efectiu, de soscavar els fonaments del
sistema especista. El que pot aportar Singer a aquest moviment és el mateix que aquells debats
al Greenpeach.
———————————
(1) Fundació Víctor Grífols i Lucas, Conferències Josep Egozcue. Ética i altruisme, de Peter Singer. Cicle de dues
conferències a l’Auditori del CCCB, 25 i 26/06/2014, http://www.fundaciogrifols.org/collage/images/potter/tempFiles/
potterTmpFile_uuid_482197/programa_cat2506.pdf
(2) 25/06/2014: Fent el que és millor: el moviment de l’altruisme eficaç (títol original de la conferència: Doing de Most
Good: The Effective Altruism Movement).
(3) http://www.givingwhatwecan.org
Elie Hassenfeld (esquerra) i Holden Karnofsky, fundadors de
Give Well.
Moment que extrauen el semen de la cloaca d'un titot.

3. (4) http://www.givewell.org
(5) Està formada per 9 prestigioses universitats privades de la costa est dels EUA: Harvard, Yale, Columbia, Brown,
Cornell, Dartmouth, Pennsylvania i Princeton, on Singer és professor.
(6) Singer, Peter i Mason, Jim, Somos lo que comemos. La importancia de los alimentos que decidimos consumir,
Barcelona, 2009, Paidós (el relat del que feren a la granja de titots és a les p. 52-53). Una referència es troba a l’article
de Gary Francione traduït al castellà per Ana María Aboglio: Abolición de la explotación animal: el viaje no empezará
mientras caminemos hacia atrás (Ánima, http://www.anima.org.ar/liberacion/enfoques/abolicion-explotacion-el-
viaje.html). Punt 3: ¿El objetivo? ¿Qué objetivo?
(7) 26/06/2014: Alliberament animal: passat, present i futur (títol original de la conferència: Animal Liberation: Past,
Present and Future).
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!

4. La conclusió és que la vida d’aquests animals és “feliç” i que, si se’ls mata de forma instantània i
indolora (entre els 18 i els 60 mesos) i es substitueix la seua vida per altra que puga gaudir d’eixa
“felicitat”, es podrien considerar com a condicions acceptables. Al torn de preguntes, aclareix
que “és millor que les formes comuns d’explotació i matança”. Diu: “no sempre és immoral”.
També parla de les fronteres justificatives especistes que, analitzades seriosament, situen molts
éssers humans de la banda dels altres animals. És el cas dels nadons sense capacitat de raonar i
les persones sordes i mudes sense capacitat pel llenguatge parlat, de les persones amb diversitat
psíquica que no tenen metaconsciència, de les persones en coma, tetraplègiques, etc., sense
capacitat de sentir l’estàndard de dolor humà, etc.
Altre debat si s’hauria d’intervindre contra el patiment i interferir a les relacions que genera la
cadena tròfica a l’entorn natural, els tipus de mort i patiment que provoca la depredació. També
parla dels dubtes sobre el tipus d’experiències dels animals humans i si són comparables amb les
humanes, de fins a quin punt es pot parlar d’interessos semblants.
En la pràctica, l’alimentació representa la immensa majoria de l’explotació animal. Per exemple,
es calcula que els animals vertebrats massacrats per a la recerca científica oscil·la entre els 100 i
els 200 milions a l’any, mentre que, segons dades de la FAO, la indústria de l’alimentació amb
animals mata uns 60.000 milions d’individus a l’any. Aquesta dada no inclou els peixos, que
s’estimen entre els 100.000 i els 270.000 milions d’individus a l’any, també sense incloure la
munió d’animals que la indústria pesquera mata i després rebutja per no tindre valor comercial,
llançant els seus cadàvers al mar.
Segons Singer, a l’UE s’han produït importants avanços. Parla de les regulacions sobre les
gàbies de cria per a trujes, de les gàbies en bateria per a gallines o de les granges de cria de
pollastres broiler per a la carn. Són regulacions molt limitades que han gaudit de moratòries de
fins a 10-15 anys (foren aprovades entre el 1999-2000). La indústria les està contestant des del
primer dia i es resisteix a la seua aplicació, que és més que dubtosa perquè els mecanismes de
control són responsabilitat dels estats membres i són tan insuficients com nul·la és la voluntat de
controlar.
El projecte consisteix en ampliar el cercle de consideració com detalla Steven Pinker, considerat
per Time una de les 100 intel·lectualitats més influents del món, a The Better Angels of Our Nature
(Nova York, 2011, Viking Books, 832p. Disponible en castellà: Los ángeles que llevamos dentro.
El declive de la violencia y sus implicaciones. Barcelona, Paidós, 2012, 1.104p.).
El camí està marcat per indicis com la caiguda del nombre de pel·lícules que utilitzen animals
(utilitza dades de l’organització sustentada per la indústria i que ha estat protagonista d’un gran
escàndol, per haver estat descoberta com a l’instrument per a ocultar la matança continuada
d’animals a les pel·lícules). També cau el nombre de persones practicants de la caça i d’armes
registrades als EUA, i el nombre de persones vegetarianes creix a tot el món: al Regne Unit es
situava al voltant del 5% de la població al 2010, i entre el 3 i el 3’5% als EUA, on creixen
iniciatives com el Dilluns sense carn, adoptada pels menjadors del sistema educatiu de Califòrnia.
Per contra, s’obren perilloses perspectives, com el canvi d’hàbits a terres enormement poblades
que, tradicionalment, han estat bàsicament vegetarianes. És el cas de Xina, on es consumien uns
10kg de carn per persona al 1950. Al 2010, amb un gran increment de població, la mitjana és de
55kg.
Aquest fet està contribuint a noves respostes, com la denúncia de la FAO, que assenyala la
indústria càrnia com a responsable del 18% de l’emissió de gasos, la tercera font més perjudicial
i per sobre de tot el sistema de transports mundial. També estan sorgint alternatives com la carn
in vitro, que s’està desenvolupant i que pot representar la fi de l’explotació animal en un futur.