Joseph Ignace Guillotin , cirurgià i diputat de París a l’Assemblea constituent de 1789, volia evitar els terribles patiments que provocaven els botxins quan fallaven el colp de destral (...). Eren objectius impossibles, perquè les contradiccions són massa evidents. Amb el concepte de benestar animal passa el mateix.

1. Benestar impossible.
Joseph Ignace Guillotin1, cirurgià i diputat de París a l’Assemblea constituent de 1789, volia evitar els
terribles patiments que provocaven els botxins quan fallaven el colp de destral. Proposà Antoine
Louis, secretari de l’Acadèmia de Cirurgia, que s’encarregara del disseny d’un aparell que, sense
possibilitat d’error, tallara el cap de les víctimes d’un sol cop. A partir de models que s’havien utilitzat
i s’utilitzaven a altres parts d’Europa, dissenyà la guillotina amb la famosa fulla obliqua, una innovació
que donava major efectivitat al tall. Les mans d’un artesà alemany que fabricava clavicordis,
assessorat per un botxí de París, feren la primera màquina. Abans de ser utilitzada a la plaça pública,
es comprovà la seua efectivitat matant ovelles i diseccionant cadàvers humans.
Amb la guillotina, es volia aconseguir una execució humanitària. A finals del segle XVIII, es
començaren a formes de matar ràpides i segures: la forca donà pas a un patíbul on la mort es produeix
per una caiguda que trenca el coll, deixant enrere la lenta mort per asfixia. Ferran VII d’Espanya abolí
la forca el 1832 i imposà el garrot, una simple barra de fusta amb un mecanisme que feia la mateixa
funció i que, en mans d’un botxí expert, era relativament ràpid. El procés seguí amb la cadira elèctrica,
la cambra de gas, la injecció letal…
Amb el temps, el tracte humanitari també arribà a les presons. Als Estats Units, el corredor de la mort
és un lloc i un temps. Un temps variable on es complimenten tota una sèrie de procediments judicials
i administratius que pretén ser la garantia d’una execució justa. Un lloc de reclusió on es
complimenten tota una sèrie de rituals preestablerts, amb el famós últim menjar inclòs, que pretenen
donar dignitat als últims anys, mesos, dies i segons d’una persona condemnada a mort.
Eren objectius impossibles, perquè les contradiccions són massa evidents. No pot haver una execució
humanitària, perquè matar una persona és un fet terrible. No pot haver una execució sense patiment,
perquè la persona patirà des del mateix moment que li diguen que serà matada legalment. No pot
haver una execució justa perquè el càstig pel càstig i la revenja mai ho són, de justes. No es pot donar
a una persona que no té altre futur que l’execució i que mata el temps a dins d’una cel·la més dignitat
que la que ella mateixa conserve fins al final.
Amb el concepte de benestar animal
passa el mateix. El primer referent
del benestarisme és el codi penal de
la colònia de Massachusetts de 1641,
que protegia els animals domèstics
de la crueltat2. Però és al segle XIX
quan es formula definitivament: el
1822, el Parlament britànic aprovà la
primera llei de protecció de bovins,
èquids i ovins i, dos anys després, es
fundava la Societat per a la
prevenció de la crueltat amb els
animals del Regne Unit.
Des
d’aleshores i fins als anys 1970, es
desenvolupà la primera època de
l’animalisme, que lluitava per la
millora de les condicions de vida i el
tracte que rebien els altres animals
sense qüestionar el seu ús i
explotació, la seua condició de
propietats humanes, la seua categoria de bens que s’utilitzen com a aliment, per a vestir, per a
experimentar o com a diversió.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Joseph_Ignace_Guillotin
Francione, Gary. Lluvia sin truenos. La ideología del movimiento por los derechos animales. Traducció de difusió lliure.
http://www.mediafire.com/?hjmnkk2dyzn
1
2

2. Els plantejaments benestaristes pretenen garantir, a través de normes i lleis, unes determinades
condicions pels animals esclaus. Condicions per a les femelles que han de produir llet i ous; pels
individus que han de viure reclosos a una granja i que seran matats a l’escorxador; pels que viuen i
moren a les granges de pells o als que arrenquen les plomes en viu; pels que són objectes d’experiment
als laboratoris; pels que són explotats als circs, zoos i aquaris o, fins i tot, pels que són torturats i
matats com a espectacle, com passa amb els bous.
Es pot parlar d’eradicar els colps i els abusos que pateixen els porcs a les granges i, fins i tot, de posar a
la seua disposició jocs de distracció que estimulen la seua gran intel·ligència i curiositat i que ajuden a
evitar les agressions i el canibalisme. Es pot parlar d’una pistola atordidora que quasi mai aconsegueix
que les vaques estiguen inconscients mentre les degollen i esquarteren. D’una cambra de gas que mate
els visons abans que els arrenquen la pell. D’anestesiar els animals que vagen a morir durant un
experiment. D’inspeccionar els circs per a evitar les tortures. De la forma com s’ha de rematar el bou
que agonitza mentre el torero ja té les seues orelles a les mans. Tot és com un últim dinar al corredor
de la mort o com una execució humanitària.
I és que, les millors condicions que es
poden oferir als porcs que s’amunteguen al
box d’una granja, no són benestar. La
pistola d’aire comprimit que clava un pistó
metàl·lic al crani d’un bou no pot oferir
benestar, ni tan sols si aconsegueix
l’objectiu de la inconsciència. Un elefant
que s’alça sobre les potes del darrere a la
pista central del circ no pot tindre
benestar. Sense respecte a la vida i a la
llibertat, amb tortures i esclavatge, no pot
haver benestar. Han passat trenta-sis anys
després de la publicació d’Alliberament
animal, de Peter Singer3 (1975), més de
vint-i-huit des de la publicació d’El cas
dels drets dels animals de Tom Regan4
(1983). Dècades després de les primeres
formulacions de la teoria dels drets animals, ha quedat clar que és incongruent parlar de benestar
d’aquesta manera.
És un concepte caduc. No serveix, perquè és una forma de justificació del sistema d’ús i explotació
animal que, fa molts anys, qüestionà parcialment les formes d’eixe sistema. És un terme sense sentit
que, fins i tot, ha estat integrat per la ideologia de la indústria d’ús i explotació animal. Recolza i
promou normes que integren mesures de
benestar, sovint ridícules i quasi sempre
amb mecanismes per a dificultar la
verificació del seu compliment. Després,
es presenta com a defensora del benestar
animal i, a la vegada, com a una forma
honrada i justa de cobrir necessitats
humanes, front al radicalisme i la
intolerància del moviment animalista.
Sabem que no donarem un sol pas cap a
l’abolició, ni tan sols per la via d’un llarg
període previ d’educació i conscienciació
social, com es proposa des de
3
4
http://ca.wikipedia.org/wiki/Peter_Singer
http://ca.wikipedia.org/wiki/Tom_Regan

3. l’abolicionisme teòric. El camí serà llarg, i s’ha d’aprofitar cada oportunitat d’avançar, sense deixar de
banda l’objectiu final. L’abolicionisme polític, la formulació progressista de la lluita pel reconeixement
dels drets animals, ha de deixar clara la contradicció ètica que suposa l’esclavatge animal, fins i tot
davant d’una millora de les seues condicions d’explotació.
El llenguatge és molt important. Si parlem de possibles d’eixes millores, es tracta d’avanços cap a unes
condicions de vida mínimes, cap a un tracte més digne. Els sistemes per a provocar la inconsciència
dels animals que es van a matar (si és que, un dia, s’inventa un que ho aconseguisca realment) són,
senzillament, formes de matança ràpida. Una gàbia més gran és una forma d’explotació millorada. Al
laboratori podrien haver formes de vivisecció sense dolor. Als espectacles, d’entrenament, exhibició o
matança regulats. Es tracta de millores comparables amb la guillotina i el garrot, o amb el tracte que
reben les persones preses al corredor de la mort.
No de benestar.