A més, la gestió directa tampoc és garantia de res. En el nostre cas, es tracta amb una realitat molt problemàtica, a causa de múltiples factors. Els refugis, malgrat tots els esforços, mai deixaran de ser mals menors, presons on determinades necessitats dels animals no poden ser cobertes. Sempre estaran amenaçades per diversos interessos que les volen rapinyar: caçadors a la recerca de gangues per a usar i tirar, gent que es vol fer amb animals per a les baralles (com a lluitadores o com a sparrings), brookers de la indústria d’investigació animal internacional, etc. Sempre n’hi haurà de temptacions a les que algunes persones poden sucumbir, siga amb gestió directa o delegada. La gestió directa no està exempta, simplement pel fet de ser-ho, de la deixadesa, la negligència o la corrupció. No està exempta de patir la falta de recursos crònics, o d’haver de fer front a allaus d’abandons i altres imprevists. La gestió directa ha de trobar la forma de suplir la vocació amb treball professional que no ha de ser necessàriament vocacional, i això és molt perillós amb un material tan sensible com són uns animals que han patit abandó, set, fam, malalties, maltractaments… Ha de veure com encaixar un voluntariat que ha de tindre veu i vot a l’hora de fer el seu treball. La gestió directa pot ser dolenta i pot ser bona, i per a ser bona s’han de d’invertir necessàriament uns recursos que, fins ara, han estat dotats majoritàriament per les protectores.