4. Quan s'acostava la nit, m'encaminava cap al meu alberg i m’entretenia als ponts per veure pondre's el sol, que, tot inflamant els vapors de la ciutat, semblava oscil·lar lentament enmig d'un flux d'or, com el pèndol del rellotge dels segles. Aleshores, quan es tancava la nit, em retirava a través d'un laberint de carrers solitaris i, en veure les llums habitades per l'home, la fantasia em traslladava a les escenes de dolor i alegria que enllumenaven. Enmig de les meves reflexions sonaven les hores amb sons acompassats i es repetien en tot s els tons i a totes les distàncies. Chateaubriand
6. Paraules (cerquen m ú sica) Silencis, inicis, aig ü es. No hi ha, a la matinada, cap primavera sense aire. Les fulles de les paraules cauen, arremolinant-se, de la meva boca baixa. Silencis, inicis, aig ü es. El vent demana una flama i polsa els dits de la flauta. Paraules encar, paraules; cada vegada m é s blanques, cada vegada m é s aire, cada vegada m é s altes. J. Palau i Fabre
8. No és important la guerra dels bens i les flors? No és més seriós i més important que les sumes d’un senyor vermell i gras? [...] Si algú estima una flor de la qual només n’existeix un exemplar en milions i milions d’estrelles, amb això en té prou per ser feliç quan se les mira i pensa: “la meva flor és aquí, en algun lloc...”. A. de Saint-Exupéry, El petit Príncep
10. El filtre de la paraula hu mana obra tan poderosame nt en el sentit dels home s que, quan s’estronca, aqu ests se’n senten angoixosa ment enyoradissos. Caterina Albert i Paradís
12. Les estrelles xerraires són fetes a tallets I despreses del cel una a una disperse s besen las parets fosque s i s'estenen a terra sempre ran de les porte s per guarir-se del fred. El meu carrer és estret sense cap arc voltaic b ola de neu encesa i les velles rondinen tot s els canvis de temps. El mateix l'adroguer: -Quanta fècula es perd! Darrera dels meus vidre s sento els Reis que s'acosten. Ara el cel s'enrogia de venja nça i d’ amor: pensava en las sabates que embrutaran l'alfombra. J. Salvat-Papasseit
14. Ves qui ho sap, això! Que ho s abeu, vós, quan ens trobem a la barca i pertot és nit fosca, ¿en quin punt es comença a fer de dia? Ag afeu-lo, aquell punt! Doncs llavors ens vam començar a estimar, i quan ens en vam adonar ja s'havia fet de dia i el sol era enlaire. Àngel Guimerà
16. Potser pensaràs que sóc una mica boja, però... quan era petita, la mare es queixav a qu e sempre feia tard a l’escola. Un dia va seguir-me per descob rir-ne el per què, i va trobar-me observant com les castan yes queien dels arbres i rodolav en per la vorera, o... com les formigues creuaven el c arrer... o fins i tot la manera com les fulles dibuixaven una ombra als troncs dels arbres... petit es coses. Ara crec que passa el mateix amb les persones. [... ] Mai no pots substituir a ningú perquè tothom és fet d’aquest tipus de detalls únics i meravellosos. Perquè tu ets fet d’aqu est tipus de detalls únics i meravellosos! Fragment de la pel·lícula Before Sunset .
18. Has patit mai aquella malaltia febril que s’ensenyoreix de l’ ànima enmig de les fredes misèries, aquella nostàlgia d’un país ignorat, aquell neguit de la curiositat? Conec un indret fet a imatge teva, un indret on tot és b ellesa, esplendor, calma, honestedat, un indret on la fantasia ha erigit i decorat u na Xina occidental, un indret on es res pira la dolçor de viure, on la sort s’age rmana amb el silenci. Un músic compon gué la Invitació al vals ; però qui compo ndrà la Invitació al viatge ? Charles Bau delaire
20. L’étranger Qui aimes-tu le mieux, h omme énigmatique, dis ? Ton père, ta m ère, ta soeur ou ton frère ? - Je n'ai ni père, ni mère, ni soeur, ni frère. - Tes amis ? - Vous vous servez là d’u ne parole dont le sens m'est restée jusqu 'à ce jour inconnu. - Ta patrie ? - J'ig nore sous quelle latitude elle est située . - La beauté ? - Je l’ aimerais volontiers, déesse et immortell e. - L’or ? - Je le hais comme vous haïssez Dieu. - Eh ! qu'aimes-tu donc, extraordinaire étrange r ? - J'aime les nuages... les nuages qui passent... là-bas... là-bas ... les merveilleux nuages ! Charles Baudelaire
22. Recordo, més recent, un cap al tard en una punta de la costa cantàbric a on els ponents són bells. La gent venia a veure pondre's el sol en el mar. Venien e nraonant, però en essent allà tothom cal lava davant del mar que mudava colors. V ingueren dos homes de mar, silenciosis, i's plantaren davant de la costa immensa; i per bona estona un al costat de l'altre callaren. Després l'un, sense moure's ni girar-se al com pany, li digué: "Mira". I tothom que ho sentí m irà endavant, veient cadascú una meravella pròpia. També allò era parlar, i lo que no és així, paraules buides. Joan Maragall
26. I vaig sentir d'una manera forta el pas del temps. No el temps dels núvols i del sol i de la pluja i del pas de les estrelles adornament de la nit, no el temps de les primaveres dintre el temps de les primaveres i el temps de les tardors dintre el temps de les tardors, no el que posa les fulles a les branques o el que les arrenca, no el que arrissa i desarrissa i colora les flors, sinó el temps dintre de mi, el temps que no es veu i em pasta. El que roda i roda a dintre del cor i el fa rodar amb ell i ens va canviant per dins i per fora i amb paciència ens va fent tal com serem l'últim dia. Mercè Rodoreda, La Plaça del Diamant .
