Joan alcover escola mallorquina

4,249 views

Published on

0 Comments
0 Likes
Statistics
Notes
  • Be the first to comment

  • Be the first to like this

No Downloads
Views
Total views
4,249
On SlideShare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
23
Actions
Shares
0
Downloads
25
Comments
0
Likes
0
Embeds 0
No embeds

No notes for slide

Joan alcover escola mallorquina

  1. 1. <ul><li>Literatura catalana dels segles XIX i XX </li></ul><ul><li>La Renaixença. </li></ul><ul><ul><li>1.1 El romanticisme.. B. C. Aribau. J. Verdaguer. À. Guimerà.. </li></ul></ul><ul><li>1.4. El realisme i el naturalisme. Narcís Oller. </li></ul><ul><li>2. El modernisme. </li></ul><ul><li>2.1.1. La poesia. Joan Maragall. </li></ul><ul><li>2.1.2. La narrativa. Víctor Català. </li></ul><ul><li>2.1.3. El teatre. Santiago Rusiñol. </li></ul><ul><li>3. El noucentisme. J. Carner. </li></ul><ul><li>4. L’escola mallorquina. Joan Alcover. Costa i Llobera. </li></ul><ul><li>5. L’avantguarda. Joan Salvat-Papasseit. </li></ul><ul><li>6. La literatura fins als anys trenta. Carles Riba. J. M. de Sagarra. </li></ul><ul><li>7. La literatura de postguerra. </li></ul><ul><li> Narrativa: Josep Pla, Llorenç Villalonga, Mercè Rodoreda. </li></ul><ul><li> Poesia: Salvador Espriu. Joan Brossa. </li></ul>
  2. 2. ESCOLA MALLORQUINA (Fot. 91-94) Etapes: - Precedents 1833-73: Renaixença. 1ª. Generació: 1833 -En castellà, historicista i regionalista. Romanticisme, recuperació de textos antics i contactes amb el Principat. -Josep M. Quadrado -2ª. Generació: 1860 -Compromís amb la Renaixença a través dels Jocs Florals. -Marià Aguiló, Josep Lluís Pons i Gallarza, Pere d'Alcàntara Peña -Posició conservadora . Llengua literària: català. Catalanisme cultural, no polític. - Primera generació: 1873-1921 : Costa, Alcover, M.A.Salvà, Ll.Riber, . Nacionalistes i conservadors, excepte G.Alomar. -Segona generació : 1921-1936. Miquel Forteza, Guillem Colom i Joan Pons. -Nova generació 1936-50: M.Villangómez, Miquel Dolç. Característiques: -Contenció clàssica. Equilibri. Rigor formal. -Temàtica: paisatge i natura. Humanisme clàssic i mediterranisme. (Noucentisme)
  3. 3. MIQUEL COSTA I LLOBERA (1854-1922) 1883 (29 anys): vocació religiosa 1888 (34): capellà a Roma. 1902 (48): Mestre en Gai Saber 1906 (52): President dels Jocs Florals. -Superació formal del floralisme -Noves formes estròfiques -Llenguatge: “Expressiu i distant igualment de la vulgaritat que rebaixa i de l’arcaisme que obscureix.”(Costa) “ Amb Costa, el poble descobrí la capacitat de noblesa del propi llenguatge, caigut en la pobresa de la forma dialectal i plebea.”(G.Alomar) Obra: Etapa romàntica (fins 1885, Poesies ). -Mesura, elegancia i forma exigent. -Prescindir de novetats inútils. Etapa classicista (1906...). Horacianes -Substitueix la rima romàntica per la clàssica. -Temes: natura, Història i art clàssics.
  4. 4. Horacianes XII. ALS JOVES Fills d'una raça dreturera i forta que unia el seny amb l'ímpetu, no renegueu de vostra sang ... Oprobi pel fill qui n'és apòstata! Per honra té ésser bord. Son cor espuri sols posa arrels paràsites: no té l'arrel que del terrer dels avis ne beu saba llegítima. Per ell és pàtria una buidor coberta d'algun mantell de púrpura, un tros de mapa, una abstracció volàtil, un mot de la retòrica... Siau qui sou; mes no atiant vells odis de raça, ni amb emfàtiques declamacions lloant tot lo que és vostre, fins les mateixes úlceres ... Siau qui sou: mes no us tanqueu, ombrívols, dins una llar històrica sens horitzons. Volau sobre les terres enfora, amunt com l'àguila! Ella ama el niu de les maternes roques, però amb gran vol arranca-s'hi i, travessant mil horitzons, domina espais de llum esplèndida. CANÇÓ DE NA RUIXA MANTELLS Passant gemegosa com fa la gavina que volta riberes i torna a voltar, anava la boja del Camp de Marina vorera de mar. Descalça i coberta de roba esquinçada, corria salvatge, botant pels esculls; i encara era bella sa testa colrada, la flor de sos ulls. Color de mar fonda tenia les nines, corones se feia de lliris de mar, i arreu enfilava cornets i petxines per fer-se'n collar. Així tota sola, ran ran de les ones, ja en temps de bonança, ja en temps de maror, anava la trista cantant per estones l'estranya cançó. &quot;La mar jo avorria mes ja l'estim ara des que hi té l'estatge l'amor que em fugí. No tinc en la terra ni pare ni mare, més ell és aquí! &quot;Un temps jo li deia:pagès te voldria, pagès, anc que fosses pastor o roter; i dins la mar ampla, com ell no n'hi havia d'airós mariner. &quot;Bé prou li diria cançons la sirena quan ell a la lluna sortia a pescar: per'xò ma finestra deixava sens pena, sortint a la mar. &quot;La mar el volia, jamai assaciada de vides, fortunes, tresors i vaixells; i d'ell va fer presa dins forta ventada Na Ruixa-mantells.
  5. 5. Primeres poesies EL PI DE FORMENTOR Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera, més poderós que el roure, més verd que el taronger, conserva de ses fulles l'eterna primavera, i lluita amb les ventades que atupen la ribera, com un gegant guerrer. No guaita per ses fulles la flor enamorada, no va la fontanella ses ombres a besar; mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada i li donà per terra l'esquerpa serralada, per font la immensa mar. Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina, no canta per ses branques l'ocell que encativam; el crit sublim escolta de l'àguila marina, o del voltor qui puja sent l'ala gegantina remoure son fullam. Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta; revincla per les roques sa poderosa rel; té pluges i rosades i vents i llum ardenta; i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta de les amors del cel. Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge: domina les muntanyes i aguaita l'infinit; per ell la terra es dura, mes besa son ramatge el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge per glòria i per delit. Oh, sí, que quan a lloure bramulen les ventades i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal, llavors ell riu i canta més fort que les onades i, vencedor, espolsa damunt les nuvolades sa cabellera real. Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura, com a penyora santa duré jo el teu record. Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura i alimentar-se i viure de cel i de llum pura ... O vida, o noble sort! Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals. Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada, i tes cançons tranquil.les 'niran per la ventada com l'au dels temporals.
  6. 6. JOAN ALCOVER I MASPONS (1854-1926) 1864-68 (10-14 anys): estudia a l’Institut Balear amb Costa, Estelrich i A.Maura. Deixeble de Pons i Gallarza 1969-78: (15-24 anys): Dret a Barcelona. 1880 (26): Matrimoni amb Rosa Pujol. Tres fills 1887 (33): Mor la dona. 1879-1893 (25-39): regidor, diputat provincial i diputat a Corts (Madrid) 1889 (35): Publica la poesia completa en castellà en 4 volums. (´ Poesías, Meteoros …) -Romanticisme tardà i artificiós. Poesia frívola, enginyosa i superficial. Aspiració al prestigi social i literari mundà. 1891 (37): es casa amb Maria de Haro i Rosselló. Dos fills: Maria i Pau. 1901 (47): mor la filla Teresa de tuberculosi. 1903 (49): dóna a conèixer “La Balanguera” en un homenatge a Costa i Llobera. Abandona el bilingüisme. 1904: Publica el recull d’assaigs Art i literatura . 1905 (51): mor el seu fill Pere de tifus. 1909 (55): publica Cap al tard 1918 (64): publica Poemes bíblics 1919 (65): moren Maria i Gaietà.
  7. 7. Obra: 1909: Cap al tard .- 1918: Poemes bíblics Concepció poètica -Rebutja la concepció elitista de l’Art per l’Art i segueix moderadament la teoria de la “paraula viva” de Joan Maragall, sense bandejar la preocupació formal. -Art arrelat a la terra i a la vida col·lectiva -Descobrir, reflectir i salvar l’ànima del poble. Importància de la tradició (Modernisme) “ El país canta per la boca del poeta” -Sinceritat, profunditat, autenticitat del sentiment i humanització de la poesia. -Comunió del poeta amb la Natura (Romanticisme) -Visió idíl·lica de la pagesia mallorquina -Temes: el temps i la mort com a destructors. Cap al tard -Té 55 anys. Maduresa, retard a trobar una veu autèntica i personal. Crepuscle vital -Obra d’esperit romàntic. -Observació de la Natura, influència de la poesia popular, sinceritat (Modernisme) -1ª. Edició (1909): 35+4 poemes dividit en 4 seccions: Cançons de la Serra, Elegies, Endreces i Juvenils -2ª edició (Obra Completa): 35+4+8 poemes en 5 seccions: Cançons de la Serra, Elegies, Endreces i Juvenils + Vària
  8. 8. <ul><li>COMENTARI POÈTIC </li></ul><ul><li>TEMA: </li></ul><ul><li>2. ESTRUCTURA </li></ul><ul><li>3. ANÀLISI FORMAL. </li></ul><ul><li>4. PUNT DE VISTA. </li></ul><ul><li>A qui correspon el &quot;jo poètic&quot;, és a dir qui narra el poema? </li></ul><ul><li>A qui s'adreça? </li></ul><ul><li>5. ANÀLISI DEL CONTINGUT. </li></ul>Cançons de la Serra, Elegies, Endreces: 10 poemes i Juvenils + Vària: 11 poemes
  9. 9. LA BALANGUERA La Balanguera misteriosa com una aranya d'art subtil, buida que buida sa filosa, de nostra vida treu lo fil. Com una parca bé cavil.la teixint la tela per demà. La Balanguera fila, fila, la Balanguera filarà. Girant l'ullada cap enrera guaita les ombres de l'avior, i de la nova primavera sap on s'amaga la llavor. Sap que la soca més s'enfila com més endins pot arrelar. La Balanguera fila, fila, la Balanguera filarà. Quan la parella ve de noces, ja veu i compta sos minyons i com davallen a les fosses els que ara viuen d'il.lusions, els qui a la plaça de la vila surten a riure i a cantar; La Balanguera fila, fila, la Balanguera filarà. Bellugant l'aspi, el fil cabdella i de la pàtria la visió fa bategar son cor de vella sota la sarja del gipó. Dins la profunda nit tranquil.la destria l'auba que vindrà la Balanguera fila, fila, la Balanguera filarà. De tradicions i d'esperances teix la senyera pel jovent com qui fa un vel de noviances amb cabelleres d'or i argent de la infantesa que s'enfila, de la vellura que se'n va. La Balanguera fila, fila, la Balanguera filarà.
  10. 10. DESOLACIÓ Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir, que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta; mes branques una a una va rompre la tempesta, i el llamp fins a la terra ma soca mig-partí. Brots de migrades fulles coronen el bocí obert i sens entranyes que de la soca resta; cremar he vist ma llenya; com fumerol de fesa, al cel he vist anar-se'n la millor part de mi. I l'amargor de viure xucla ma rel esclava, i sent brostar les fulles i sent pujar la saba, i m'aida a esperar l'hora de caure un sol de conhort. Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca: sens jo, res parlaria de la meitat que em manca; jo visc sols per plànyer lo que de mi s'és mort.
  11. 11. LA RELÍQUIA Faune mutilat, brollador eixut, jardí desolat de ma joventut... Beneïda l'hora que m'ha duit aquí. La font que no vessa, la font que no plora me fa plorar a mi. Sembla que era ahir que dins el misteri de l'ombra florida, tombats a la molsa, passàvem les hores millors de la vida. De l'aigua sentíem la música dolça; dintre la piscina guaitàvem els peixos, collíem poncelles, caçàvem bestioles, i ens féiem esqueixos muntant a la branca de les atzeroles. Ningú sap com era que entre l'esponera de l'hort senyorívol, fent-lo més ombrívol, creixia la rama d'antiga olivera. Arbre centenari, amorós pontava la soca torçuda, perquè sense ajuda poguéssim pujar-hi. Al forc de la branca senyora i majora penjàvem la corda de l'engronsadora, i, venta qui venta, folgàvem i réiem fins que la vesprada la llum esvaïa de l'hora roenta, de l'hora encantada. Somni semblaria el temps que ha volat de la vida mia, sense les ferides que al cor ha deixat; sense les ferides que es tornen a obrir quan veig que no vessa ni canta ni plora la font del jardí. Trenta anys de ma vida volaren depressa, i encara no manca, penjat a la branca, un tros de la corda de l'engronsadora, com trista penyora, despulla podrida d'un món esbucat... Faune mutilat, brollador eixut, jardí desolat de ma joventut.
  12. 12. Qui és La Balanguera? El Diccionari Català-Valencià-Balear d’Alcover-Moll explica que La Balanguera és un personatge femení que figura en aquesta corranda (cançó popular sovint improvisada) de Mallorca dels segles XVIII-XIX: També es diu La Balanguera una de les danses que ballen els cossiers de Manacor. Què vol dir la paraula balanguera? En opinió dels filòlegs, l’etimologia del mot balanguera prové segurament del mot bolangera (del francès boulangère, és a dir, fornera), i que, per analogia amb el nom propi femení Berenguera, hauria esdevingut Balanguera. Quin origen té La Balanguera? A quasi tot Catalunya i a una part del Regne de València, existeix un joc dansa d’infants anomenat La Balanguera o també La Bolangera, en què fan un rotllo agafats de les mans i botant i voltant, voltant canten una cançoneta amb moltes variants. Una d’aquestes diu així: “La Bolangera té un colom | que amb la cua escombra el forn, | i amb les ales la pastera; | ve’t aquí la Bolangera”. Aquesta corranda acredita el primitiu ofici de fornera que s’atribuïa a l’enigmàtic personatge i a la seva filiació francesa. A Castelló canten una variant que té molta analogia amb la cançó mallorquina: “ La Bolangera del tupí | Sense foc la fa bullir; | feu-li foc i bullirà, | La Bolangera dinarà.”
  13. 13. La Balanguera de Joan Alcover Glosant els dos primers versos de la corranda, Joan Alcover (1854-1926) compongué el seu poema La Balanguera. Josep Maria Llompart i de la Penya ens explica en un aclaridor article com es gestà i es va fer públic per primera vegada. Conta Llompart que la plana major del moviment poètic que ja es coneixia amb el nom d’Escola Mallorquina s’havia congregat el 15 de febrer de 1903 al Gran Hotel de Palma per a commemorar la proclamació de Miquel Costa i Llobera com Mestre en Gai Saber pel Consistori dels Jocs Florals de Barcelona. Va ser en aquest acte en què Joan Alcover recità per primera vegada La Balanguera, suposadament redactat cap a la darreria de l’any 1902 o a la primeria de 1903. Aquella primera lectura pública suscità vertader entusiasme i molts elogis, que sorprengueren l’autor. Joan Alcover fregava aleshores la cinquantena i havia publicat quatre volums de poesia en castellà, llengua que havia triat des de jove per a poder aspirar a una audiència més vasta i seriosa (fita que no havia aconseguit). Però el drama familiar de la mort el va empènyer, tot seguint el lema “Siau qui sou”, a recuperar la veu d’un poeta nou en llengua materna que poc després publicaria un dels llibres més valuosos de la poesia catalana de tots els temps: Cap al tard. La Balanguera és el primer fruit madur d’aquesta metamorfosi personal i poètica d’Alcover. La Balanguera: de poema a símbol Continua Josep M. Llompart explicant l’evolució del personatge des de la corranda popular i com va esdevenir un símbol: “ La base del poema és una cançó tradicional mallorquina, que ha arribat fins a nosaltres convertida en un disbarat. Joan Alcover la va recollir i transformà el personatge femení que fila en una mena de Parca1 de la mitologia, la dona misteriosa que teixeix i, inflexible, talla l’ordit de la vida dels homes. Una parca popular i pagesa, posseïdora del secret de l’ahir i del demà. (...) Per l’alquímia de la poesia, la filadora de la vella cançó es trasmuda en símbol: símbol d’un poble que es perpetua a través de les generacions, part damunt la fugacitat de la vida humana personal, i es projecta cap a un futur florit d’esperances.”
  14. 14. La Balanguera fila, fila, la Balanguera filarà; posau foc a sa caldera, sa caldera bullirà. La Balanguera té un fii sense foc el fa bullir. La Balanguera diu que no sense llenya ni carbó. 1. Les Parques o Fata eren les divinitats romanes del Destí, que s’identificaren amb les Moires gregues. Aquestes es presentaven com tres germanes: la més jove, Cloto (nom que significa la que fila) filava el destí de cada persona amb la seva filosa: un fil de llana blanca per als moments de felicitat o de llana negra per als de dolor; per a les vides excepcionals mesclava fil d’or o de seda amb la llana. La segona en edat, Làquesis (la que reparteix els lots) designava la llargària del fil de la vida que li corresponia a cada persona. La major, Àtropos (la inflexible, la inevitable) el tallava amb les seves tisores d’or en el moment de la mort sense respectar l’edat, la riquesa o el poder. Fins i tot els déus estaven subjectes a les decisions de les Moirai. La idea d’una tríade de deesses ancianes relacionada amb el destí humà és comuna a la tradició indoeuropea: els escandinaus les anomenaven Norns. Entre els celtes eren conegudes amb el nom de Morrigan .Els pobles bàltics de Lituània i Letònia també comptaven amb tres deesses germanes (la principal, Laima, la sort), associades al naixement i a la mort i protectores de les dones embarassades. En la literatura i la pintura, les Moires han inspirat alguns personatges: un exemple en són, a més del poema d’Alcover, les tres bruixes de Macbeth de Shakespeare i Las Hilanderas de Velázquez. La Balanguera: de símbol a himne El 1926, el poema va ser musicat per Amadeu Vives i Roig (1871-1932), fundador de l’Orfeó Català. Difosa l’obra pels cors de Catalunya i Mallorca el primer quart del s. XX, durant la dictadura espanyola del general Franco La Balanguera va adquirir una certa significació d’himne del país. Gràcies al moviment de la Nova Cançó i a la versió de Maria del Mar Bonet es va popularitzar molt; tant que esdevingué, de fet, l’himne de Mallorca. Com a tal va ser declarada el novembre de 1996 pel Consell Insular de Mallorca. Posteriorment n’han fet versions Ximbomba Atòmica, Els Ocults, Chenoa, etc.
  15. 15. L'Ermità que Capta Hoste só de l'altura; es mon ofici i de casa en casa demanar almoina per tota l'encontrada a on els ecos de l'ermitatge tremolant arriben. Ma petja seny pels viaranys del terme; conec les heretats i les cabanes i els pobles i els veïns, i els deman noves de llurs tribulacions i llurs ventures. Per çò del mirador de l'altiva hermita jo veig quelcom que els viatgers no veuen, els viatgers que indiferents trescaren la terra del voltant.            Si vols estendre pels amples horitzons de la muntanya l'esguard contemplatiu, ans de pujar-hi recorre pam a pam tota la terra que des del cim dominaràs; atura't al comellar, al bosc; guaita la mina, saluda els nius humans; vulles conèixer la clapa del verdor si és blat o és ordi; i aixi, escorcollant cosa per cosa, a la contemplació ton ull prepara. No per això s'esvairà el misteri, del fons de tota cosa inseparable; si avança la claror, l'ombra recula; com més va reculant, més imponenta. La nit plena d'estels, per l'home savi que els coneix d'un en un, ?és menys divina que pel qui veu només en l'estelada una munió de signes incompresos? Un temps, per la nocturna escampadissa de llumets casolans que el puig revolten, com un cel ajegut sobre la terra, l'esguard lliscava indiferent; mes ara cada llum és un nom, una vivenda on he segut a dessuar, a l'ombra, o he escalfat una estona les mans balbes en la fumosa cuina; on he rebudes mercès de pietat o la dolcesa d'esser humil davant la porta closa. Sota aquells horitzons, altres més íntims atreuen l'esprit; i així fruint-ne la plenitude de la visió, penetra la mirada, com aigua dins l'esponja, en la fonda expressió de la natura.
  16. 16. CANÇÓ DELS PINS     De la costa brava som la cabellera, i sobre els abismes del mar avançant, som de la Roqueta la visió primera        que saluda de lluny el navegant. Quan l’illa va néixer, la mà creadora en la terra verge llençà la llavor de la raça nostra qui, dominadora,        pertot arreu la clapa de verdor. Som una harmonia de l’illa qui canta; de la nostra escorça degota salut, i sota l’espessa verdor onejanta,        pul·lula un món d’eterna joventut. Tribus espargides que es veuen d’enfora, alenam empeses per un ritme sol; si un pi destralegen, la pineda plora;        si la pineda cau, l’illa se’n dol. Aquí la llegenda hi té son hostatge, palau de columnes que s’alcen a mils; van, al clar de lluna, per sota el ramatge,        blanques visions de túniques sutils. Coronam la serra de segles enrera, i, sobre els abismes del mar avançant, som de la nostra illa la visió primera        que encoratja de lluny el navegant. Aquí la sofrença hi troba col·liris, l’insecte s’hi penja de l’or que ha teixit; i el pastor, a l’hora que es baden els lliris,        hi consulta l’horari de la nit. Atreïm a la terra la boira qui passa; som l’aura divina de la llibertat; si la destral sona, com una amenaça,        retruny al cor d’un món esparverat.
  17. 17. EL VOLTOR DE MIRAMAR És ver que val la pena de plànyer mon silenci? És ver que m'aconselles, Heliodor, que llenci, per recobrar ma lira, la toga de lletrat, i el nodriment rebutgi de l'aucell engabiat? Un jorn, de sang vermella tenyint una clapissa, baixava de l'altura de Teix, llenegadissa, un jovencell que havia caçat un voltor viu; a costa de sa vida el davallà del niu. Criada entre les boires que l'aspre cim esqueixa, conserva l'au salvatge la majestat del néixer, i, presa, dins la gàbia del parc de l'Arxiduc, els mons se reflecteixen a dins son ull mig cluc: el cel, la nit, el dia, la calma, la tempesta, la barba de la serra i sa pelada testa, la mística llanterna qui s'alça com un far, i el ritme qui davalla de la pineda al mar... Com un soldà que, asmàtic, enmig de son imperi del reuma i la pruaga sofreix el captiveri i el coll ruat enfonya dins una pell de mart, així el voltor s'arrufa, sense girar l'esguard a la sublim onada que baixa de l'altura com un alè que eixampla el pit de la natura fins a les grans marines que es baden a l'entorn. La vianda li serveixen tres voltes cada jorn, i sols llavors les ungles del botador desferra i, descloent les ales, se deixa caure en terra, i del toisó de plomes estira son coll nu fins a la carn sagnosa que el missatger li du. I passen els poetes i canten la tragedi' del presoner, vivent encarnació del tedi, qui sembla condormir-se en el llunyà record de l'ombra d'unes ales sobre la neu del Nord. &quot;Com deuen acorar-te l'enyorament, l'enveja del núvol qui rodola, de l'au qui voleteja, la febre de carnatge, la set de llibertat, l'afronta d'un presidi de rei exonerat ! Ah! Si ta porta obrissin... Amb la primera fua per recobrar ton torno sobre la penya nua, als núvols pujaries, com Bonapart ho féu, tornant de l'illa d'Elba al capitoli seu!&quot; Això els poetes diuen. És il·lusió. La ràbia de l'hèroe qui mossega els ferros de sa gàbia arriba a esmortuir-se dins l'habitud servil, i l'àguila es fa ximple i l'home torna vil.
  18. 18. Bé ho sap la criatura crònicament sotmesa: no és bo per ésser lliure qui a ser esclau s'avesa . Els ossos se rovellen i l'esperit també. Vol llibertat l'il·lustre voltor?... Doncs ja la té. No es mou; hem d'arruixar-lo per conseguir que surta; prova d'alçar-se, pega una volada curta, i cau; en pega una altra i es posa a un turó . Passa la nit. Els hèroes no van al refector... Rastreja una llocada , perquè té fam, el pobre, i un nin, a cops de canya, per allunyar-lo sobra; i es troba, si la flaire d'un ase mort l'atreu, que altres hereus del monstre botxí de Prometeu deixaren, atipant-se, ben neta la carcassa; mes ell, per arribar-hi a temps, ha trigat massa. Ja no és per ell la glòria d'omplir el seu gavatx amb tràgiques despulles de brega i de naufraig, com els facinerosos de sa nissaga ardida. I sent que la campana de Trinitat el crida, i, fent la torniola, s'acosta a sa presó, i dins la gàbia espera l'arxiducal ració. Tu, mestre que an el coure li saps donar l'aspecte de l'or amb la llum viva d'un generós afecte; tu, que a ma pobra Musa dediques mots suaus i de la mà la'm portes perquè facem les paus; tu, que de prop coneixes la càrrega feixuga que l'esperit enrampa i el pensament eixuga, Heliodor, ¿saps ara per què no puc sortir de la presó perpètua que tanca mon albir ? No és bo per ésser lliure qui a servituds s'avesa...    Sense tenir les ales de l'hoste de sa Altesa , jo bé volar podria pels horitzons de l'art; mes, per emancipar-me de mon ofici... és tard.
  19. 19. NOTES DE DEIÀ                    I Baixa la pendent d’estret horitzó, mitja carreró i mitja torrent. Cada casa sent pel seu pontarró passar la remor de l’aigua corrent. El saltant eixorda; la figuera borda li dóna ombradís. Clivell de la serra, dins un solc de terra tanca un paradís.                  II Les parres ombregen llenyers i pedrissos, dones qui feinegen, nins bellugadissos. Les figues verdegen damunt els canyissos; els galls se passegen enamoradissos. El fullam tremola, la vella s’acosta al foc de la llar. La vida s’escola, el sol va la posta i el torrent al mar.                 III Roja clavellina surt de la foscor de l’alt finestró que el parral domina. Passa la veïna son escarpidor per la lluentor del cap de la nina. Blanca de bromera, cau la torrentera amb sa veu de tro. Cloqueja la lloca; un home badoca, ...i l’home sóc jo.
  20. 20. DESOLACIÓ     Jo só l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir, que als segadors feia ombra a l’hora de la sesta; mes branques una a una va rompre la tempesta, i el llamp fins a la terra ma soca migpartí. Brots de migrades fulles coronen el bocí obert i sense entranyes, que de la soca resta; cremar ha vist ma llenya; com fumerol de festa, al cel he vist anar-se’n la millor part de mi. I l’amargor de viure xucla ma rel esclava, i sent brostar les fulles i sent pujar la saba, i m’aida a esperar l’hora de caure un sol conhort. Cada ferida mostra la pèrdua d’una branca; sens mi, res parlaria de la meitat que em manca; jo visc sols per a plànyer lo que de mi s’és mort.  

×