PRIMERA PARTTARDORAh!... l’octubre... primeres fredorades.L’aire fa olor d’hivern, eixut, coent;comença com un gran ressec...
V                                           I amb els seus clars regalims                                                 ...
..............................I l’ànima inquieta del torrentque crida en la cascada resplendent.        A l’hora que el so...
una tofa de blancurabellugant-se entre els avets?                                MATINALElla és que va atansant-se,ella és...
el pren i el deixa, i mira, i se n’espanta.              Fuig-ne de la terra immoble;-Què has fet dida? Què has fet? Estic...
ni se com acabarà,Mes ell, la cara adusta i ja fatal,                       perquè tinc la pensa esclava                  ...
LA DONA HERMOSA                                          INTERMEDI MUSICALLa presència de la Dona hermosa                 ...
SEGONA PART                                                   si no el nounat que, desvalgut, retira                      ...
algun cop me’ls hi afegiaProva d’anar                                           Pel camí collíem màstecsal lloc on érem qu...
mentre ella es va perdent.                                   I no sabem callar.                                           ...
les mandíbules amb què trituro,                       i ressuscito, impúdic, de les mans,les dents despreses de les genive...
dut per l’alegria          del membre creixentdesembeinà i no            que rebleix el feu.li complagué el sabreni el gus...
LES DUES PORTES DE LA CASA                                    m’esbrancà i m’abandonà a les caixes de l’horitzó deD’AMBRE ...
a fer que resignar-se, Déu li’n do! Ho diré ben                                      seriosament:us clavaré el coltell fin...
Upcoming SlideShare
Loading in …5
×

Joan Maragall 2 viles 1 poeta

1,046 views

Published on

Llibret corresponent al recital poètic celebrat el 20 de març de 2011

0 Comments
0 Likes
Statistics
Notes
  • Be the first to comment

  • Be the first to like this

No Downloads
Views
Total views
1,046
On SlideShare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
21
Actions
Shares
0
Downloads
2
Comments
0
Likes
0
Embeds 0
No embeds

No notes for slide

Joan Maragall 2 viles 1 poeta

  1. 1. PRIMERA PARTTARDORAh!... l’octubre... primeres fredorades.L’aire fa olor d’hivern, eixut, coent;comença com un gran ressecamenti les grogors de sol en les fatxades.Comença el desmaiar en els passeigsla fulla, i en el cel, buit d’orenetes,les fredes transparències dels oreigsi els cap-tards del color de les violetes.Al vesprejar les tardes més escassess’agita repoblada la ciutat,i va escampant-se per carrers i placesfum olorós del fruit d’hivern torrat. Joan Maragall (recitada per Teresa d’Arenys)ARA SEMBLEU FLORS DEL MAR...Ara sembleu flors del mar,veles que sortiu enforaa l’hora que el sol es poni el mar té un color de rosa. Joan Maragall (recitada per Teresa d’Arenys)EL PI D’ESTRAC
  2. 2. V I amb els seus clars regalims penetrava-m’hi ensemsAllà en les llunyanies de la mar una saviesa dolça.s’aixecava la lluna solitària.Un himne sense mots, acompassat, Quan m’he adreçat i he mirat,li cantaven les ones de la platja. la muntanya, el bosc i el pratEl cel, tot llis i tot descolorit, me semblaven altrament:s’escoltava el cantar de les onades; tot semblava una altra cosa.i la terra, enfosquint-se a poc a poc,sense veu, sense vent i sense gales, Al damunt del bell morirsemblava submergir-se en el no-res, començava a resplendirdavant del cel i el mar il.luminant-se pels celatges carminencsal bes de la lluna, a cada instant més clar, el blanc quart de lluna nova.i a la remor creixent de les onades. Tot semblava un món en flor Joan Maragall (recitada per Teresa d’Arenys) i l’ànima n’era jo. Jo l’ànima flairosa de la pradaLES MUNTANYES que es delia en florir i ser dallada.A l’hora que el sol se pon, Jo l’ànima pacífica del ramatbevent al raig de la font, esquellejant pel bac mig amagat.he assaborit els secretsde la terra misteriosa. Jo l’ànima del bosc que fa remor com el mar, que és tan lluny en l’horitzó.Part de dins de la canalhe vist l’aigua virginal I l’ànima del saule jo era encaravenir del fosc naixement que dóna a tota font son ombra clara.a regalar-me la boca, Jo de la timba l’ànima profondai m’entrava pit endins... on la boira s’aixeca i es deixonda.
  3. 3. ..............................I l’ànima inquieta del torrentque crida en la cascada resplendent. A l’hora que el sol se pon, bevent al raig de la font,Jo era l’ànima blava de l’estany he assaborit els secretsque aguaita el viatger amb ull estrany. de la terra misteriosa.Jo l’ànima del vent que tot ho mou Joan Maragall (recitada per Jordi Cornudella)i la humil de la flor quan se desclou.Jo era l’altitud de la carena... FI D’ANYEls núvols m’estimaven llargament, El sol se pon emboirati al llarg amor de l’ennuvolament i tot lo món vermelleja:congriava’s mon ànima serena. en la boira que fumeja mor purpúria la ciutat.Sentia la delícia de les fonts Darrere d’un vel dauratnàixer en mon si, regal de les congestes; la muntanya es transfigura:i en l’ampla quietud dels horitzons sembla apariència pura,hi sentia el repòs de les tempestes. sembla tota fantasia; aixís, en la llunyaniaI quan el cel s’obria al meu entorn esfumant-se capvespral,i reia el sol en ma verdosa plana, de real tota idealles gents, al lluny, restaven tot el jorn va tornant la vida mia.contemplant ma bellesa sobirana. Joan Maragall (recitada per Jordi Cornudella)Però jo, tota plena de l’anhelagitador del mar i les muntanyes,fortament m’adreçava per dur al cel LA CASCADA DE LUTOURtot lo de mos costats i mes entranyes. ¿Veus endins la selva obscura
  4. 4. una tofa de blancurabellugant-se entre els avets? MATINALElla és que va atansant-se,ella és que ve posant-se Quins matins de primavera,sos penjolls i collarets. quin hermós començar el jorn!Mira-la com ja s’avança. Passeig amunt, acostant-me,¿No la veus que ve, que dansa ja t’obiro en el balcó.tota nua, tota blanca, Te conec pel vestit negre,tota sola entre els avets? te conec pel cabell ros, per lo de mena primeta,Ja és aquí; i s’adreça al caire per lo gentilment que et mousdel penyal i es llença al fons: quan per mor del sol, airosa,la corona li va enlaire, duus estesa la mà al front,collarets de caire en caire repenjant-te en la baranadesgranant-se a rodolons. per veure’m venir millor.I ella canta i salta i grua Jo m’acosto amb mitja rialla,per damunt la roca crua, somrisenta tu em respons,tota blanca, tota nua, ja t’he vist... passo, i me’n portotota escuma avall al fons. benestar per tot el jorn.Ja és al fons i estira els braçosi després obre els ulls verds. Joan Maragall (recitada per Marc Lluch)Mira al cel . . . . . . . . . . . . . . . . . .Salta, filla; canta, canta. PRIMER DOLTu no saps, ni sabràs mai,com t’assembles, ¡oh, cascada!, Crida en la nit l’infant son primer dola una flor ben esclatada, perquè li han amargat la font de vida.a una nit molt estelada, Arrenca un plor, en la nit, sense consol.a una dona molt amada -Què has fet de la dolçor del teu pit, dida?-i al meu cor en son esplai. Per què avorrís el pit, li han embrutat amb la pols del senet, tant amarganta, Joan Maragall (recitada per Jordi Cornudella) i, dolorosament meravellat,
  5. 5. el pren i el deixa, i mira, i se n’espanta. Fuig-ne de la terra immoble;-Què has fet dida? Què has fet? Estic perdut! fuig dels horitzons mesquins;Ai braços que em teniu! Adéu-siau! sempre al mar, al gran mar noble:Ai, dolça tebior del pit suau, sempre, sempre mar endins.que contra de tot mal m’eres salut! Fora terres, fora platja;Per què ara te’m fas avorridora? oblidat de tot regrés;Com ha estat això, dida? Com ha estat?...- no sacaba el teu viatge;I es redreça l’infant, desesperat... no sacabarà mai més.La dida gira el rostre com traïdora.Mes ell li pren el rostre i l’hi espia... Joan Maragall (recitada per Marc Lluch)-Dida! Dida! I para en sec el plor,i una mirada d’home que es malfia ELS TRES CANTS DE LA GUERRAals ulls li esfulla la primera flor. ELS ADÉUS Joan Maragall (recitada per Marc Lluch) Que senyals d’adéu han feEXCELSIOR mans esteses cap al mar, vers els barcos que fugienVigila, esperit, vigila;no perdis mai el teu nord; amb les cobertes massa carregades,no et deixis dur a la tranquil.la cap allà on les onades lluïenaigua mansa de cap port. retorcent-se i bramant assoleiades!Gira, gira els ulls enlaire,no miris les platges roïns, Quants adéus des daquell adéu primer,dóna el front an el gran aire; quan Cai, havent fet la mort,sempre, sempre mar endins. menjà al vespre un boci a lendiablada,Sempre amb les veles suspeses el bastó al puny, cenyida la cintura,del cel al mar transparent; voltat de plors de nins, i la muller,sempre entorn aigües estesesque es moguin eternament. que li deia amb lament: «No vagis pas cap a Ponent!».
  6. 6. ni se com acabarà,Mes ell, la cara adusta i ja fatal, perquè tinc la pensa esclava duna forca que sesbravagirada envers la posta, dictant-me-la sens parar.marxà no fent cabal de les mans que es movien en laire I aixís sempre, a la ventura, en va, sense resposta. sens saber si lliga o no, va enllacant la mà insegura Joan Maragall (recitada per Pius Morera) crits de goig, planys damargura, himnes dalta adoració.LODA INFINITA Sols desitjo, per ma glòria, que, si algú aquesta oda sap,Tinc una oda començada al moment en que jo mòria,que no puc acabar mai; me la diga de memòriadia i nit me lha dictada mot per mot, de cap a cap.tot quant canta en la ventada,tot quant brilla per lespai. Me la diga a cau dorella esbrinant-me, fil per fil,Va entonar-la ma infantesa de la ignota meravellaentre ensomnis damor pur; que a la vida ens aparelladecaiguda i mig malmesa, el teixit ferm i subtil.joventut me lha represaamb compàs molt més segur. I sabre si en lo que penses, ― oh poeta extasiat! ―De seguida, amb veu mes forta, hi ha un ressò de les cadencesmhan sigut dictats nous cants; de 1aucell dales immensespro, cada any que el temps semporta, que nia en leternitat.veig una altra esparsa mortai perduts els consonants. Joan Maragall (recitada per Pius Morera)Ja no sé corn començava
  7. 7. LA DONA HERMOSA INTERMEDI MUSICALLa presència de la Dona hermosa VALSOS POÈTICS (SELECCIÓ)te fa humil i devot contemplatiu.En la presència de la Dona hermosa Melodiós (núm. 1)hi ha quelcom dun repòs definitiu. Tempo de Vals lent (núm. 3)La partida de la Dona hermosate deixa il·luminat hermosament. Allegretto (núm. 5)En la partida de la Dona hermosahi ha una estela de Hum que es va perdent. Quasi ad libitum (núm. 6)El record de la Dona hermosa Melodiós (núm. 9)te fa trist i enyorat somniador.En el record de la Dona hermosa Enric Granados (1867-1916) A càrrec de Jordi Lluchhi ha una forta i suau meditació.Loblit de la Dona hermosaés mort, resurrecció i deslliurament.En Ioblit de la Dona hermosahi ha Ietern recomençament. Joan Maragall (recitada per Pius Morera)
  8. 8. SEGONA PART si no el nounat que, desvalgut, retira a lancià. Lun pren la llum; la deixaOPÒSIT laltre. Tots dos estan, per la mateixa llei del mudar, A Miquel Desclot, pel seu Petrarca en un revolt que gira cap a lincert. Entre sanglots respiraEntre els ocells potser un ocell hi hauria el qui arribant tot just naprèn, i bleixaque, com el diagnòstic al malaltllevant-li la incertesa li fa el mal qui nha de desaprendre per marxar.més sofridor, per què -texplicaria- Així, diria, en cada instant hi ha dues edats que sempre entrecreuant-selestiu et glaçà el cor, lhivern la sangtarroentà, les nits duren de dia... li donen un present de clarobscurPotser, també et diria qui collia equilibrat, un moviment de dansaa punta dalba el rou que ara en estanc que enclou el seu passat i el seu futur.recipient estotja... Teresa d’Arenys 7 maig 2006. Hores Ocells sabeu?quan en leclipsi de Sol tots calleusembla que us absenteu per no tornar; CANT PLAque ja no ens hagi de despertar mésel vers més dolç i més pervers de fa És tard, amor.centúries: "Si no Amor, què és...?" Dorm el teu cos abandonat: per fugir sola Teresa d’Arenys 3 maig 2006. Hores el deixes sol al meu costat. ¿Et perds endinsSONET DOTZÈ de mines fosques i retortes? ¿Surts a cels clarsCruel és despertar, cruel és néixer, després d’obrir secretes portes?el començ és cruel com la fi... Mira
  9. 9. algun cop me’ls hi afegiaProva d’anar Pel camí collíem màstecsal lloc on érem quan encara i llecsons i cosconiesteníem llunyel dol, la por, l’angoixa avara: Me’n recordo de la Sueta Quin nom és Avui em cridaprop de la font, Me’n vaig a collir paraulesremota al cap de tanta vida, Torno carregat d’ortiguesl’ombra que somhi té l’arrel entossudida. La masia és un xalet i el camí no té sortidaQue t’acompanyin ni vores on creixin màstecsrecords de saba en tornar al cos. i lletsons i cosconillesDesprés, partim-nosla set antiga i el repòs. Jordi Cornudella Jordi Cornudella SOLEÁ DEL FAR I LA BARCACORRANDA El far a la carena. La barca mar endins.Tan menuda Me’n recordo Bonança, nit serenadels ulls i la pell frunzida i un raig com un esquinç.Els seus néts li deien SuetaJo també Quin nom tenia Crida el far: «Ai, les ones! ¿On se’t volen endur?Era l’àvia dels nebots Torna! ¿Que no t’adonesdels masovers de la finca que si brillo és per tu?».Uns quants dies cada estius’estaven a la masia La barqueta s’oblida. A bres d’aigua, no sentSi se’n naven a fer un volt que el far tossut la crida
  10. 10. mentre ella es va perdent. I no sabem callar. No aprenem a callar ni del silenci.I canta: «Així sóc viva: Parlar i parlara mercè de l’oneig, sense acabar de veure’ns-hi.sola i a la deriva.Varada no m’hi veig». Un dia rere l’altre: ens diem cada dia i cada nit.El far, tot insistència. Tantes paraulesL’últim raig—un esquitx— i encara estem per dir.diu: «Per la teva absènciabrillarà el meu desig». Jordi Cornudella Jordi Cornudella CONTRA LA CÒRPORA...COBLES Contra la còrpora pugno el batec.Les coses i nosaltres. El púgil, al quadrilàter, colpejoLes coses en nosaltres: res més simple. contra les cordes corcades del cor.Tantes paraules Contorbat, m’incorporo i escometoi no sabem com dir-les. el contrincant que, a cap cot, m’acordona, puny a puny, quadrúpede a cada assalt.La màscara a la carai els ulls rere la màscara de sempre. Contra la còrpora encunyo el batec.Tot són miradesi no sabem què fer-ne. Marc LluchEl desig, la recança. QUAN MIRO LA RADIOGRAFIA...Vaivé de les recances i els desitjos.Vinga virades Quan miro la radiografia,i no sabem ni dir-nos. veig el crani ja descervellat, les fosses nasals per on respiro,
  11. 11. les mandíbules amb què trituro, i ressuscito, impúdic, de les mans,les dents despreses de les genives, el tacte que descarno de la pell,les trenta-tres vèrtebres, l’autòpsia. la carícia que hi duc enterrada. Monologo, mut, al capçal del llitQuan miro la radiografia, contra el crani que se t’incrusta al rostre.contemplo l’esquelet dins del fèretre,els ulls que, del tot oberts, col·loco Marc Llucha les òrbites buides del crani. UNA CASA SENZILLAMENT MOBLADA Marc Lluch Un fogar, una taula,COM LA CORDA... cadires, un bany, un llit, la verdaulaCom la corda a lentorn del coll, volant pel tirany;duna estrebada en busco el nus un tinent amb airei lespetec de la corretja, brutal a l’escaire,per la gorja, interromput, la dona promíscualofec palpitant de les vèrtebres damunt del peany.sota el gemec arrapadís,sota els músculs garratibats, Alta i ben plantada,mentre els peus, enarcats, oscil·len. bells cabells castanys, brusa descordada Marc Lluch per mostrar als estranys molsuts pectoralsMONOLOGO, MUT, AL CAPÇAL DEL de frecs autumnals;LLIT fines venes blaves en nius d’aliganys.Monologo, mut, al capçal del llitcontra el cadàver que ja t’encarcara, Molt s’encoleria,contra l’esquelet que la carn t’exhuma no contra raó;
  12. 12. dut per l’alegria del membre creixentdesembeinà i no que rebleix el feu.li complagué el sabreni el gust de senabre Una blanca gropadels carnosos llavis i una rossa crinabassegador. que animen la tropa com un got de gin;S’ennegrí l’estança l’orquestra tocavapels niguls de pas dins de l’alcassabai la seva dansa; i els mostrava l’arnaella arrufà el nas de fi popelín.i encengué les galtes,nívies i malaltes, Les fotografiesi l’actitud del rostre en un negre i blances fa plexiglàs. antic de les ties amb un cop de sang;Una forma cínica sobre d’elles, duesde parlar i, no obstant, boles d’aire nuesdo de la domínica com un llangardaixi de l’home sant; i la capsa amb fang.els límpids enagosabaixats i els pagos Pius Moreraseduïen l’homecontra el dit zelant.El gust de maduixadel dit gros del peui el gruix de la cuixaexcita l’arreu;vol a la vaginala dolça metzina
  13. 13. LES DUES PORTES DE LA CASA m’esbrancà i m’abandonà a les caixes de l’horitzó deD’AMBRE morts i brancalls.La casa només té dues portes i la principal era tancada Pius Morerai no esperava pas l’assassí ni tampoc la minyona estupenda UNA SUPERPRODUCCIÓ DE LA METROque ballava claqué i també tangos en els dies marcats a l’agenda Els blens encesos baixen per l’escala que han dibuixat elsper oblidar el trànsit de les coses i l’equívoc de homes de carn l’afusellada. i ossos i desentenebreixen boscos i fossars, presons i apetits foscosSempre recorda el joiós amic que s’endugué la brutal que han perdut les espurnes de fogó i els nocturns rudes, ventada rítmics i toscosque a voltes omplena els carrerons i infla la cúpula de la i que han clenxat el món amb pinta breu després de hisenda recremar-lo a l’arn.i s’estremeix com un llangardaix que transita per l’àvida senda La seva llum es veu des de molt lluny i ix a poc a pocque fagocita les riallades, desassossega la marinada. com un cadarn; quan el sol ja despunta s’esvaeix i cauen a la ratera elsArribà amb la destral afilada i amb la galleda de sang i lloscos, versos que topen amb els pals indicadors i amb els amagatallsper a exterminar els primogènits i predicar l’hora dels entrefoscos conversos; i dobleguen l’esquena i els genolls i de tothom es treuenla més negra vetlla vigilà les fronteres, els pous i els escarn. trencalls. Resulta còmic l’enrenou i ploro per mi mateix i tambéL’altra era oberta de bat a bat i entrà a les fosques sens per l’altre fer soroll que, tot macat, davant l’espill es mira la profundíssimai em trobà en el jaç equivocat i amb el zenit cobert de llomadura, rostoll; caragola un renec refistolat i es diu que no havia pas altre
  14. 14. a fer que resignar-se, Déu li’n do! Ho diré ben seriosament:us clavaré el coltell fins on s’agafa, després d’un bona afiladura;palpeu la bola i cedireu als mots i alarmats exclamareu amén. Pius Morera

×