1. A UNA FUTURA MARE A poc a poc el fruit desperta, reflectint-se en la tevacara, on canvien, com un alerta, les tevesfaccionsi la mirada. El teuvoltant, tuvoldries, quègirés tot al teuaire, ambun desigd’egoisme, no per tu, sino per l’altre. És, quantu no te’nadones que’tperds, amb la mirada. Quèdeu ser el quèpenses, pel infant de te’sentranyes?. És la tendresa de la tevacara, la que’mparla, del desigteu, i la dolçor de la tevamirada emdiu, quèjasentsaquellaveu... del què “un demà”, et dirà... Mare!.

2. Veure un nadó com mira a la seva mare i la pau que difón quan està dormint, és el que voldríem per tot el món... DORM INFANTÓ Ja has arribat a aqueix món, i el teu futur no t’aclapara, quan al bressol hi fas non-non, sentint la cançó que’t adorm, quan et braçola la mare. Ella et dona l’esperit de la vida amb l’escalfor i la llet del seu pit, tot dient-te amb la seva mirada, lo joiós que és, sentir-se mare, de lo que del seu cos, ha florit. I tu, sols tens ulls per ella, fins i tot, estàs com engelosit, quan acaba aquella cantada, i tu vas perdent la seva mirada, aclucant els ulls, mig adormit. Però ella, segueix al teu costat, per vetllar el teu non-non, i si un soroll et desvetlla, retorna de nou la canterella, que diu..., dorm fill meu, dorm.

3. Veure la sortida de la lluna plena, un dia vora el mar, és una imatge que mai s’esborra LA LLUNA I EL MAR A l’estiu, el mirall de la nit, reflecteix la lluna tafanera, i les onades i el seu trepig, la fan, més i més, riallera. Eix, com una brasa de foc, i s’enfila buscant els estels, que esquitxen, al fer-se fosc, la nit, plena d’amors i anhels. Amb la llum de la lluna plena, atanso fins la ratlla del infinit, i sento el cant d’una sirena... Què bonic és el mar a la nit! On els nius d’amor s’enterren a la sorra, totes les nits d’estiu, que després les onades esborren, i sols a la lluna, en queda el caliu.

4. A vegades trobar-te amb una noia que té uns ulls blaus i aquella mirada que et queda gravada per sempre i ... UNA MELODIA La dolça cançó dels teus ulls, m’arriba amb la teva mirada, i m’ompla el pensament d’antulls, com una melodia inacabada, i sense sentir la teva veu, sé, el que em dius cada vegada, perquè acarones el cor meu, com el trenc suau de l’onada del mar, que té aquell color, del blau intens, de la tarda. Jo voldria ser la lluna plena, d’una nit d’estiu, vora el mar, sentint el teu cant de sirena, fugint mar endins, sense parar, amb la meva llum que’s gronxa, i que acompanya el teu mirar, amb cada onada que’s trenca, però el seu so, no em fa oblidar, que la cançó de la teva mirada, és lo més dolç, que puc escoltar.

5. La Tardor és aquella estació, que ens regala un munt de colors, quan ens trobem a la muntanya, rodejats d’arbres, on cada un es pinta de color diferent, per demostrar-nos que la Natura sempre ens fa un regal. TARDORAL És, amb el vent de la tardor, que fa, que plorin els arbres, que’s despullen sense dolor, deixant nues les branques. La dansa que fan les fulles, cada una amb al seu aire, omple l’espai dels dubtes, de saber on aniran a caure. Un raig de sol que no calenta, traspua entre les branques, tot ferint la fredor que trenca, el ball de les fulles que cauen. De sobte, la força d’una ventada, engresca a les fulles caigudes, que s’enlairen en una volada, amb un cant, que diu... ¡Quant enyorem les branques!

6. Algunes situacions en la vida, passen pel teu davant, sense donar-te compte, però també sense saber, que la nostra memòria ens ho guarda per més endavant i quan retorna la imatge, en surt això... TOSSA Cada onada relliscava per la sorra, dolçament, sense fresa, quan vaig veure la teva cara encesa, pel sol del capvespre. Era una cançó plena de neguit, com aquell crit d’angoixa, silenciós, però que esberla el pit, i que del pensament, mai s’esborra. Era com voler retindre la bellesa, com l’aigua, que entre els dits s’escola, era com voler aturar el temps perdut, que es va fonent, amb les hores. Si hagués pogut aturar aquell moment, en que es fonien el mar i el cel... i tu, haguessis pogut sentir una mica, la veu del meu sentiment, sabries que la llum de les carenes, també sap acariciar el mar, tot gronxant-se amb les ones, que acompanyaven, el teu mirar.

7. Tenies la mirada profunda, ansiosa, com la d’un infant, que busca després de la pregunta, la resposta, que el farà més gran. Però tu no sabies qui et parlava, tant sols era un passavolant, que es va creuar en la teva vida, un sol moment, un instant, i va veure la teva mirada, sota una posta de sol, que es gronxava amb les ones, i a mi em va acariciar el cor.

8. Cada dia es fa de nit, però a la ciutat, el ciment no ens deixa veure res. Un dia quan vas a la muntanya, i mires per la finestra, et dones compte del què tant robat i... CAPVESPRE La foscor va omplin l’espai, d’un cel rogent a l’infinit, tot sentint el darrer esglai de una oreneta, ans la nit. Vol inquiet, ombra perduda, d’un sol que s’amaga a Ponent, amb una flaire de menta i ruda, que escampa l’aire, suaument. És, quan surt la lluna tafanera, obrint la porta d’aquella foscor, i el mussol, des de dalt l’olivera, quan la veu, li xiula una cançó. Al sentir-lo, totes les lluernes, l’hi acluquen l’ull dolçament, i des de’ls rostolls fan ofrenes a la nit, els grills desesperadament. Després, el silenci broda el cel, d’un guspireig, tant encisador, que m’omple els ulls d’anhel, i em fa sentir el batec del cor. És quan d’un arbre a prop meu, s’escampa el cant d’un rossinyol. Ocell menut, aquest cant teu, fa al meu cor, emprendre el vol! I les fades de la nit, em diuen... Fins demà, que ja surt el sol!..

9. Alguna vegada i sense voler, ens trobem amb un paisatge, que al cap d’uns dies retorna en el nostre pensament i en surt, el que la mare naturalesa ens regala cada dia i... ESTAMPA DEL POBLE Quan surt el sol... Es pinten de verd, els marges del camí, i les margalides, segueixen la seva llum. Quan surt el sol... Els arbres es gronxen amb aquell aire fi, i la xemeneia de la masia, enfila el seu fum. Quan surt el sol... El campanar fa voleiar, el seu cant matiner, i el pagès se l’escolta, com té per costum. Quan surt el sol... els ocells ho celebren, amb un sonor piuleig, I l’herba, es pentina i escampa el seu perfum. Quan s’amaga el sol... les carenes es perfilen i la lluna, broda el cel, i la fosca vall s’esquitxa, amb cuques de llum.

10. LA VILA Un raig de lluna obra ferida, als marges d’un vell camí, que’s perden en la ennegrida immensitat, de cada nit. Uns solcs, omplen de miralls, les roderes que fugen a l’infinit, que’ls estels pinten, com vitralls, el seu espurneig, ple de neguit. La quietud d’aquells moments, s’omple d’un silenci exultant, brodat per sons, tots diferents, on cada un, dura un instant. Després, un brancall es venta, tot gronxant ocells mig adormits, i robant el perfum de l’herba, escampa l’aroma, dins la nit. Però ..., l’alba neix com cada dia, vestint aquella foscor, fins ara nua, i amb la seva llum, allarga la via del camí, que a poc a poc es despulla. I l’herba es pinta de color verd, i es taca amb les gotes de rosada, sentint com el cant del gall despert, s’enfila, com un ocell d’alta volada. És quan la primera veu del campanar, dibuixa la vila, amb cada teulada, i amb el fum primer, d’aquella llar, que ha encès el foc, a la matinada.

11. Mirar el mar Mediterrani i escoltar el seu batec, un dia em va fer pensar amb... MEDITERRÀNIA Cada dia escolto la teva cançó, que’m cantes amb les onades, cada batec em diu, amb el seu so, el que reculls, de terres llunyanes. M’agrada quan el teu batec és suau, que, fins i tot, els nens s’adormen, és quan em parles d’aquella pau, que aquelles terres, tant enyoren. Però avui, la teva cançó és un bram, que es trenca, amb cada onada, i el teu crit, no és un crit, és un clam, que prega, per cada vida trencada. L’oreig fresc del vent de marinada, m’esborrona, i la ratlla del horitzó amb el teu blau, tant blau, de la tarda, m’omple de neguit, per la teva cançó. Jo vull, que t’emportis de tornada, la pau d’aquesta terra, i el seu ressò l’escampis, amb el salt de cada onada, per aquelles terres, on hi plora el sol.

12. Quan un dia vas a passejar per les rambles de Barcelona, veus que està plena de detalls i els teus ulls , sembla que no poden captar-ho tot. Després, al cap d’uns dies, venen de nou les imatges al teu pensament i comences a escriure, el que et surt del cor. LES RAMBLES El sol et dona el “bon dia”, eixint a poc a poc, des del mar, on les barques es gronxen, i les gavines criden... Com envejo el teu despertar! Poc després per les Rambles s’enfila, perseguint matiners d’ulls oberts, despertant els ocells que dormien, entre les branques dels “plataners”. És l’hora que les floristes arriben, i et vesteixen tota, de mil colors, mentre una flaire que s’endevina, obra les finestres i els balcons. Més enllà, en un munt de gàbies, uns canaris molt esvalotats, xiulen, s’estarrufen i criden, fidels presoners, sense llibertat. Rambles amunt, el cel es deixa veure ensenyant, al obrir-se com un estrep, un blau, barrejat amb cendra, trencat pel vol d’un colom inquiet. Plaça oberta, estàtues grises, carrers plens, com venes de sang, de gent, que amunt i avall caminen... Barcelona, ja t’has despertat! F. Vintró