1. UNITAT XII.
POLÍTICA I TERRITORI

2. Cal en primer lloc situar els conceptes de: Territori, Estat,
Nació i Frontera.
El Territori es recolza en l’espai, encara que no són termes
equivalents. És una “part de la superfície terrestre, limitada
socialment o política mitjançant fronteres administratives o
barreres sòcio-culturals, i ocupada per una determinada
població”.
Territori es relaciona amb territorialitat, que consisteix en
l'actitud de pertànyer a un territori i defensar-lo com a propi,
o bé en el control d’un espai sobre el qual exerceix l’Estat el
seu domini polític (no hi ha Estat sense territori)

3. El territori és resultat d’un procés històric (fronteres). És
bàsic, car normalment més territori vol dir més recursos.
Gràcies al territori es poden classificar els Estats, des dels
més grans (macroestats), als més petits (microestats).
L'Estat és una “unitat político-administrativa independent,
establerta en un territori delimitat, habitada per una població,
i amb un poder jurídic institucionalitzat”.
Els estats constitueixen les unitats bàsiques de l’organització
política del món.
El model d’Estat actual està constituït per tres pilars bàsics:
el territori, la població i el sistema legal i jurídic.

4. El territori, delimitat per unes fronteres estatals, on l'Estat
exerceix la seva sobirania.
La població, formada pels ciutadans de l’estat.
El sistema legal jurídic i polític que regula la forma de govern,
els drets i les obligacions dels ciutadans. En els sistemes
democràtics, cal fer referència a la separació de poders
(legislatiu, executiu i judicial), i a les institucions que els
encarnen: Parlaments, Governs i Tribunals de justícia.
Els estats s’atribueixen el dret exclusiu per desenvolupar unes
funcions relacionades amb la sobirania com: la defensa del
territori; l’ús de la força; la recaptació de tributs i impostos;
l’administració de justícia; la representació internacional;
l’ordenació interior de l’economia; a més de proporcionar
diversos serveis a la població i a les activitats econòmiques
com l’ensenyament públic, la sanitat pública, l’ordenació
territorial, la construcció de grans infrastructures, etc.

5. La Nació és un “conjunt de persones (poble) amb fonaments
ètnics comuns, que parlen la mateixa llengua, amb el mateix
context cultural, amb el mateix sistema de vida i història
comuna”.
Als elements de l’Estat la nació hi afegeix la consciència de
pertànyer a (l'orgull nacional, identitat nacional, sentiment
nacional). Així, el nacionalisme té com a projecte polític un
Estat per a una nació.
Relacionant Estat i nació obtenim:
- Estat nacional (identificació total entre estat i nació) Islàndia.
- Estat plurinacional (amb minories nacionals identificables)
RFRussa
- Nacions sense Estat. Kurds.

6. La Frontera és el “límit entre dues formacions político –
territorials o dos estats”.
Són essencials. El món és un món d’Estats, és un món de
fronteres, car la frontera, en limitar el territori permet
l'existència de la base física de l’Estat (identifica on exerceix
la sobirania, el seu àmbit administratiu i jurídic).
Sempre són productes històrics, tot i relacionar-se amb
accidents geogràfics. Són el resultat d’un acord o d’una
imposició.
En geografia cal considerar la seva tipologia morfològica i la
seva funcionalitat.

8. La tipologia morfològica varia depenent dels criteris de la
seva delimitació.
La frontera natural és aquella marcada o recolzada en un
accident físic, com ara un riu (Miño)o una montanya
(Pirineus).
La frontera contractual és aquella en la qual la voluntat de
l’home és l’element determinant, tot i que sempre ho és.
Això origina, de vegades, formes arbitràries
(geomètriques). Són les fronteres artificials, en base a
latitud i longitud, que es troben sobretot a la perifèria del
sistema (Àfrica), i que generen grans problemes.

9. La funcionalitat considera la frontera com a element
organitzador de l’espai. En aquest sentit, parlem d'un
element segregador o integrador.
Parlem de boundary, considerant la frontera com a element
segregador, que separa, és un obstacle. Això evidencia que
no hi ha bones relacions. És la frontera límit, que allunya
(frontera EUA-Mèxic) i evidencia conflictes fronterers
(frontera Corea del N i del S).

10. Parlem de frontier si la considerem com a element
integrador, que afavoreix les relacions a tots els nivells
(intercanvis econòmics, culturals ...). És aleshores un
element de convergència, cooperació... (frontera entre EUA i
Canadà).

11. L’ORGANITZACIÓ TERRITORIAL I
POLÍTICA DELS ESTATS
Estat unitari (França, Portugal, Txèquia, Finlàndia)
La seva forma d’organització és el centralisme. L'acció
política / administrativa rau en un govern únic (central).
Aquest absorbeix les funcions pròpies dels organismes
locals. Així, existeix un únic centre de poder, que actua sobre
el territori amb els funcionaris.
No hi ha unitats menors amb personalitat pròpia. Ara bé, no
hi ha estats unitaris purs, car sempre hi ha certa
descentralització (pe.: ajuntaments).

12. Estat descentralitzat (Espanya, Itàlia, Irlanda, Suècia,
Regne Unit))
És un model intermig entre el federal i l’unitari. Existeix un
poder d’àmbit nacional a la capital; a la vegada però,
existeixen poders d’àmbit regional. Aquests, són centres de
decisió política subsidiària, amb certes competències
atorgades.
D'aquesta manera, hi ha unitats territorials subestatals,
políticament autònomes, però una única sobirania (de
l’Estat).

13. Estat Federal (R.F.Russa, RFA, EUA, Mèxic)
Es produeix una repartició del poder entre l'estat central i els
diversos estats o territoris federats. Això implica l’acord de
divisió del poder en dos nivells de govern, el de la federació
(govern federal) i els dels estats. Cada autoritat, dins el seu
àmbit té plena sobirania.
El principal problema és la delimitació de competències, que
venen delimitades per la constitució federal.
El govern federal és subjecte sobirà en l’àmbit internacional
(política exterior, defensa, comerç internacional) i en temes
d’interès comú (política monetària).

14. Els governs estatals actuen en afers més locals, com ara
l'educació, la cultura, la vivenda ...
Confederació (Confederació Helvètica)
És un pacte internacional entre Estats, que crea una unió
de caràcter permanent. S'estableixen lligams per regular i
coordinar afers comuns.
El principi bàsic és la igualtat de cadascun dels Estats.
Cada Estat manté la seva sobirania i independència.
És un sistema poc utilitzat actualment, en crisi des del
segle XIX. De fet la Confederació Helvètica (Suïssa) ara és
més aviat un estat federal. Alguns creuen que s'acabarà
aplicant a la UE.

15. LA JERARQUIA ENTRE ESTATS
Hi ha Estats més poderosos que altres, i la geopolítica
intenta explicar el per què. Igualment, analitza les relacions
entre els diferents estats.
Cal considerar una combinació d’elements, com ara:
- Recursos naturals
- Grau de desenvolupament tecnològic
- Població, quantitat i grau de qualificació
- Posició geogràfica
- Absoluta, coordenades geogràfiques
- Relativa, context socio-econòmic de la zona
on es troba

16. Al món, actualment, es donen diversos conflictes
geopolítics. Aquests conflictes tenen diverses causes:
A causa de la diversitat cultural..
Per exemple a Europa podem analitzar conflictes
nacionals com Euskadi, Catalunya, Bretanya, Còrsega,
Escòcia, Flandes i Valònia, el cas d’Iugoslàvia o l’ex-
URSS), o bé a nivell mundial esmentar els xocs entre
israelites i palestins; el problema del poble kurd, els
tàmils, els hutus i els tutsis, els berbers o els talibans, etc.

17. A causa dels desequilibris de recursos (Àfrica subsahariana).
A causa de qüestions religioses (fonamentalisme islàmic).
A causa del problemes fronterers.
A causa de repressions polítiques.

19. L'ORGANITZACIÓ POLÍTICO -
TERRITORIAL D'ESPANYA I CATALUNYA
Tots els estats tenen divisions més petites dins els seus
territoris. Les divisions administratives són eines de
l’Administració a l’hora d’impulsar un model concret
d’organització territorial, per això varien al llarg de la història.

20. A ESPANYA
Els romans van dividir el territori en províncies.
En època Medieval es crearen regnes peninsulars, que van
ser units en l'època dels Reis Catòlics, creant-se una
federació d’Estats.
En època Moderna, amb la nova dinastia dels Borbons
s'impulsà el model centralista.

21. Al segle XIX, amb la creació de l'Estat liberal, continuà la
tendència centralista. Així, el 1833 es creà la divisió provincial
de J. de Burgos, base de l'actual. Volia:
- Servir a l’Estat central
- Afavorir l’administració del territori
- Uniformitzar (amb les mateixes capacitats
administratives, tot i que es parlava de regions
històriques que en realitat no tenien cap mena de
sense funció)

22. La divisió provincial
de Javier de Burgos
de 1833, basada en
criteris topogràfics i
d’extensió i població
homogènia. Aquesta
divisió s’ha mantés
pràcticament sense
canvis fins l’actualitat.
A finals del segle XIX apareixen demandes descentralitzadores,
primer federalistes (primera República) i després autonomistes
(catalanistes).

23. Ja al segle XX, els
moviments polítics i
culturals nacionalistes
qüestionen l’Esta t
centralista. Per això,
amb la II República
arribà un intent de
descentralització. Es
parlava d'un Esta t
integral, que oferí la
possibilitat d'aconseguir
l'autonomia. Aquesta va
ser atorgada a
Catalunya, País Basc i
Galícia (CCAA
històriques).

24. El Franquisme significà la
tornada del centralisme (“una,
grande y libre”). La Dictadura
franquista ignorà la realitat
regional i practicà un exaltat
nacionalisme espanyol,
unitarista i excloent. L’estat
dictatorial, unitari i centralista,
reprimí durament qualsevol
forma de nacionalisme i
Divisió provincial regionalisme i l’ús de llengües
del franquisme pròpies distintes del castellà.

25. Amb la mort de Franco (1975) s’inicia el procés de
transició política de la dictadura a la democracia que
culmina amb l’aprovació de la Constitució el 1978.
Aquesta defineix Espanya com un estat social i
democràtic de dret, i la forma de govern és la monarquia
parlamentària (el rei regna, però no governa).
El sistema polític espanyol

26. La Constitució és la llei fonamental del país. Com a
democràctica, estableix la sobirania nacional i la separació
de poders. Ara bé, la democràcia espanyola no és directa
sinó representativa. Els majors de 18 anys voten i deleguen
en uns representants
A Espanya hi ha quatre tipus de convocatòries electorals:
• Eleccions generals (Congrés -President del govern,
Govern- i Senat).
• Eleccions autonòmiques (Parlament -President, Govern-).
• Eleccions municipals (Ajuntament -Alcalde, Govern
municipal-).
• Eleccions europees (Parlament europeu).

27. En els Estats democràtics el Parlament és la seu del poder
legislatiu. A Espanya el Parlament són les Corts Generals,
formades pel Congrés dels Diputats i el Senat.
El Congrés (cambra baixa) té el poder de legislar. Està
format per 350 diputats. La província és la circumscripció
electoral. Un cop triats, el rei (prèvia consulta amb els
diversos partits parlamentaris) proposa un candidat a la
Presidència del Govern.
El Congrés regula i controla el Govern (fins i tot pot
provocar una moció de censura), aprova les lleis i els
pressupostos de l'Estat.

28. El Senat (cambra alta) és una cambra de representació
territorial, que duplica pràcticament les funcions del
Congrés.
El Senat pot revisar les propostes legislatives que
prèviament han passat pel Congrés dels Diputats. Ara bé,
és el Congrés qui aprova els textos definitivament.
En política exterior, el Senat pot autoritzar o denegar la
ratificació de tractats internacionals.
El Congrés tria el President del Govern. Aquest nomena els
seus ministres, configurant així el poder executiu. Aquest
governa, però és controlat per les Corts Generals. Ara bé,
el President del Govern està facultat per dissoldre les Corts
i convocar noves eleccions.

29. El Consell General del Poder Judicial és l'òrgan de govern
dels jutges i magistrats encarregats d'administrar justícia
segons la legislació del país.
L'integren el president del Tribunal Suprem i vints membres
designats per les Corts Generals i nomenats pel rei per a
un període de cinc anys

30. La tornada de la Democràcia possibilità un nou intent de
descentralització. L'actual Constitució reconeix la
plurinacionalitat de l'Estat, que quedà dividit en 17
autonomies (17+2).

31. La Constitució de 1978 estableix una via intermitja entre
l'estat unitari i el descentralitzat. Espanya és un “Estat unitari,
amb autonomia de les nacionalitats i les regions”.
L'Estat és unitari, car la unitat nacional és un principi suprem
de la constitució, però a la vegada és descentralitzat, ja que
el principi d’autonomia s’aplica a tots els nivells (autonòmic,
provincial i municipal).
El títol VIII, “sobre l’organització territorial d’Espanya”,
estableix que Espanya s’organitza territorialment en
municipis, províncies i CCAA.
Així, a Espanya conviuen 3 tipus d’administració pública, la
local, l'autonòmica i la central .

34. Els municipis són “l'ens menor territorial primari”. La
constitució garanteix l’autonomia dels municipis, que tenen
personalitat jurídica plena.
Els ajuntaments governen i administren els municipis. Són
formats per alcaldes i regidors (varien en funció dels
habitants) triats per tots els empadronats en el municipi,
majors d’edat.
El terme municipal és l’àmbit on exerceix les seves funcions.
Les seves competències venen recollides en la “Llei de
Bases de Règim Local”. es centren bàsicament en
l’ordenació territorial, la seguretat en llocs públics, el
transport d’abast municipal, la salubritat, obres i serveis i la
protecció del medi ambient.

35. Així, són competència dels municipis
- Organitzar l'administració pública municipal
- Recaptar i administrar els ingressos municipals
- Atorgar llicències (en les seves competències)
- L'ordenació territorial i l'urbanisme
- L'enllumenat públic
- La recollida de residus i la neteja
- La gestió dels cementiris
- La gestió dels mercats
- El control del trànsit dins el terme municipal
- El transport públic
- Fomentar les activitats educatives, culturals, sanitàries
i esportives
- ... / ...
Es poden crear mancomunitats de municipis.

36. Mapa termes municipals de Catalunya (2007)

37. La províncies és una “entitat local amb personalitat jurídica
pròpia, determinada per l’agrupació de municipis”.
És la divisió territorial per a que l’Estat pugui complir les
seves activitats. Cal recordar que l’Estat hi exerceix les
competències exclusives sobre 32 matèries, com ara
emigració, defensa, hisenda general ..., de les quals
s’encarrega el govern civil.
Les Delegacions i Subdelegacions del Govern i dels diferents
Ministeris són òrgans de l’Administració de l’Estat que tenen
un marc d’actuació provincial.

38. Del govern províncies s'encarreguen les diputacions
provincials o d’altres corporacions de caràcter
representatiu.
La diputació provincial és un òrgan intermedi de caràcter
representatiu i d’elecció indirecta. És formada pels diputats
provincials, triats pels càrrecs municipals de la província.
La diputació provincial ha de coordinar els serveis
municipals entre si, l’assistència als municipis de menor
capacitat econòmica i la prestació de serveis públics
supramunicipals. Per tal de complir aquestes funcions
municipis i diputacions es nodreixen fonamentalment de
tributs propis i de la participació en els de l’Estat i les
CCAA (sempre són proporcionals a la seva població).

39. Per últim, a Espanya les províncies també tenen una funció
electoral, cat són circumscripcions electorals.

40. Les comunitats autònomes són “ens públics territorials amb
facultats d’autogovern i autonomia legislativa”.
Les CCAA són la principal novetat de la Constitució del 78,
que tracta de donar resposta a la qüestió de la pluralitat
nacional de l’Estat. El principi d'autonomia es va estendre a tot
el territori (“cafè per a tothom”).
Ara tenim les anomenades 17 + 2: Catalunya, Aragó,
València, Balears, Navarra, Galícia, Astúries, Extremadura,
Múrcia, País Basc, Castella-Lleó, Castella-La Manxa,
Andalusia, La Rioja, Cantàbria, Madrid, Canàries, més Ceuta i
Melilla.

41. Les comunitats autònomes de l’estat espanyol es poden
diferenciar en tres grans grups, considerant com
aconseguiren la seva autonomia.
• Comunitats que van accedir a l’Estatut per l’article 151, que
corresponen al que s’anomena comunitats històriques (via
ràpida, aplicada a Catalunya, País Basc i Galícia)
• Comunitats autònomes que van ser assimilades a aquest
article (Andalusia).
• Comunitats autònomes a través de l’article 143 (via lenta).
Cal citar també les dues ciutats autònomes de Ceuta i
Melilla.

42. La configuració definitva de les
Comunitats Autònomes recull en
gran mesura l’ organització
històrica existent en l’Edat
Moderna, fonamentant-se en els
regnes medievals (Catalunya,
País Basc, Galícia, Navarra,
Andalucia, Aragó, P. Valencià,
Balears, Astúries… )
En el cas d’altres comunitats s’utilitzaren criteris
geogràfics: Cantàbria, La Rioja…
Especial dificultat presentà el disseny autonòmic de la
gran unitat històrica castellana, i s’utilitzaren criteris
històrics, geogràfics o polítics (Madrid)

43. Políticament, les CCAA tenen institucions pròpies, fixades
per els seus estatuts. Les principals institucions de les CCAA
són:
- Parlament o Assemblea, triat per sufragi universal, legisla
en allò que té competències (exclusives, compartides o
executives)
- Consell de govern, que executa i administra.
- Presidència. És el cap del govern autònom, amb poder
executiu. És la màxima representació de l’autonomia.
- Tribunals superiors de justícia.

44. Les CCAA desenvolupen les competències que el govern
central delega en elles, com ara ordenació territorial, sanitat,
educació, medi ambient, gestió patrimonial...
Les competències poden ser de diversos tipus:
- El govern central dicta la llei marc i la CA la desenvolupa
(compartides)
- El govern delega totalment una competència en la CA
(exclusives)
- La CA únicament executa una llei totalment desenvolupada
per l’Estat (executives)

45. Després de 25 anys de funcionament, a nivell d’organització
territorial hi ha tota una sèrie de qüestions pendents, que
caldria resoldre per tal de buscar una organització més
racional.
Caldria millorar:
- La comarcalització
- El tema dels enclaus territorials
- La qüestió de les àrees metropolitanes
- L'excessiu nombre de municipis. En
aquest tema, cal una reducció per
aconseguir entitats viables en relació als
seus habitants i a la seva capacitat
econòmica.
Mapa província de Burgos

46. A CATALUNYA
En època medieval va ser dividida en vegueries i
sotsvegueries (sXIV-XVIII). El veguer era un funcionari
reial.
El 1716, amb Nova Planta es procedí a l'eliminació de les
vegueries, instaurant-se la divisió en 12 corregiments.
Napoleó dividí el territori en 4 corregiments, per després
annexionar-lo a França i dividir-lo en 4 departaments.
El 1833, arribà la divisió provincial. Catalunya es dividí en
4 províncies (governador civil). Cadascuna havia de
negociar sola davant el govern central.

47. El 1834 es crearen els partits judicials.
Amb la II República, Pau Vila creà la divisió comarcal, amb 38
comarques i 9 vegueries. Aquesta però, no va ser aplicada
per la guerra civil.
La nova divisió territorial i l’assignació de la capital comarcal
considerà:
- El nombre d’habitants (com a mínim, 50.000).
- La tradició administrativa del nucli principal (pe: cap partit
judicial).
- La vinculació tradicional de les poblacions a una
determinada zona.
- La necessitat dels habitants d’anar i tornar en un dia a la
capital comarcal.

49. L'actual règim autonòmic començà amb la instauració de la
Generalitat provisional, el 1977. Posteriorment s'aprovà
l'Estatut de Sau, el 1979.
L'Estatut de Sau, com l'actual, afirmava que l'organització
territorial de Catalunya es basa en el municipi, la comarca i
la província.
Actualment a Catalunya el govern central manté la divisió
provincial (manté les diputacions). Per la seva banda, el
govern autonòmic utilitza la divisió comarcal.
La comarca és una entitat local creada pel Parlament de
Catalunya. La Llei de 1987, de comarcalització, crearà 41
comarques. Així, s’afegeixen 3 al projecte de Pau Vila (Pla
de l’Estany, Pla d’Urgell i Alta Ribagorça).

50. La comarca dóna suport als municipis (sobretot petits, amb
menys capacitat) en les seves competències.
Les comarques són dirigides pel Consell Comarcal, triat entre
els regidors de la comarca. El Consell Comarcal té
competències en els següents àmbits:
- Cultura
- Esports
- Urbanisme
- Ordenació territorial
- Afers socials
- Ensenyament
- Polítiques ambientals
- I allò que delegin els municipis

53. Des de la concessió de l'autonomia a Catalunya, a nivell
territorial s'ha produït alguns canvis. Destaquen
principalment la creació de comarques i la modificació de
certs límits municipals.
Es tracta d'agregar o fusionar municipis (en les zones
deprimides demogràficament) o de segregar-los (en les
zones més dinàmiques). La darrera segregació, aprovada
l'abril del 2010 segregà La Canonja, a Tarragona.
Ara a Catalunya hi ha 945 municipis. El 70% tenen mens de
2000 habitants, i el 40% menys de 500. Els problemes del
que tenen poca població és proveir de serveis als seus
habitants. El problema s'accentua en municipis molt
extensos, amb població envellida...

54. Mapa dels termes municipals
de Catalunya.
Cal recordar que el
pressupost es troba molt
condicionat per la seva
població.

55. L'any 2000 es creà la Comissió d'experts per a la revisió
del model territorial de Catalunya, que elaborà l'Informe
Roca.
Aquest informe va ser polèmic, car proposava:
- La desaparició dels municipis amb menys de 250 h.
(agregacions de municipis).
- La creació de vegueries.
- Ampliar el nombre de comarques.
- Crear l'àrea metropolitana de Barcelona.
Aquesta ja funcionà del 1974 al 1987. Ara existeix
la corporació metropolitana de Barcelona, i des del
2006 la Carta Municipal de Barcelona, que atorga a
l'ajuntament de Barcelona un règim especial, amb
més competències (vivenda, serveis socials....)

56. El Parlament ha aprova t
recentment la creació de 7
vegueries.

57. L’ORGANITZACIÓ TERRITORIAL DE LA UE
La UE presenta importants desequilibris regionals. Per tal de
corregir-los i afavorir el desenvolupament de les regions més
desafavorides s'ha creat la política regional i la política
estructural i de cohesió.
La classificació territorial de la UE, amb poques excepcions,
segueix la divisió administrativa de cada Estat.
La UE ha creat els NUTS (Unitats Territorials Estadístiques),
establint-se 3 nivells territorials.

58. Els NUTS 1 són el primer nivell de desagregació territorial
dins els Estats. Són, per tant, grans unitats territorials. Ara
bé, dins aquest grup trobem casos molt diferents, com els
Länder alemanys (amb gran poder) o les agrupacions de
CCAA a Espanya ( 7 NUTS , amb una funció estadística,
poc operativa).
Els NUTS 2 corresponen al segon nivell de desagregació
territorial dins els Estats. Es tracta d'un nivell més
operatiu, base de la política regional de la UE, car
coincideix amb la veritable divisió regional. A Espanya són
les CCAA (18 NUTS 2, 17 CCAA més Ceuta i Melilla).

59. Els NUTS 3 són els
tercer i últim nivell de
desagregació
territorial dins Estats.
És l’àmbit més local.
A Espanya les 50
províncies, més
Ceuta i Melilla
conformen 52 NUTS
3.

60. Les regions dins la UE es poden classificar seguint diversos
criteris. Destaquen l'Índex de Perifericitat i el Potencial de
Desenvolupament Regional.
L’índex de perifericitat mesura l’aproximació o llunyania al
centre d’activitat econòmica, considerant el PIB regional.
Així hi ha regions centrals (interiors i exteriors) regions
intermèdies i regions perifèriques (interiors i exteriors).
Espanya amb l'Europa dels 15 tenia totes les seves
comunitats autònomes considerades com a perifèriques
(Catalunya i Madrid, interiors; la resta, exteriors). Això ha
variat amb la darrera ampliació.

61. El potencial de desenvolupament regional (PDR) es
calcula en funció de la situació geogràfica, l'estructura
urbana, l'estructura productiva, la dotació
d’infraestructures … Espanya té el PDR més elevat a la
zona suddoriental.
El principal problema d'aquestes classificacions és que no
defineixen blocs geogràfics precisos, amb certa solució de
continuïtat.
Les classificacions serveixen per dissenyar la política
regional europea, car s'agrupen les regions en nivells
semblants de desenvolupament. Teòricament tenen una
realitat semblant, amb problemes semblants.

62. Cal planificar polítiques d’àmbit supranacional, car ja des
del principi (CEE) es plantejà el problema dels grans
desequilibris econòmics regionals. Aquests suposen un
greu perill, ja que poden dificultar el procés d’integració.
Aquesta situació ara és més clara, amb l'ampliació a 27
estats.
D'aquesta manera, el 1975 es creà el Fons Europeu de
Desenvolupament Regional (FEDER). Amb ell es posa en
marxa la política regional europea, que té com a principal
objentiu corregir les excessives divergències en el nivell de
desenvolupament de les diverses regions.

63. El 1993, amb la signatura del tractat de Maastricht, es donà
un nou impuls a la política regional. Es crearen els Fons de
Cohesió per als membres amb els nivells de renda més
baixos (amb un nivell de renda inferior al 90% de la mitjana
europea). Des d'aquell moment, els països més beneficiats
van ser Espanya, Portugal, Irlanda i Grècia.

64. La política regional europea té diversos instruments.
Els econòmics són els Fons Estructurals i els Fons de
Cohesió.
Els Consultius bàsicament corresponen al Comité de les
Regions.
Els principals Fons Estructurals són:
- FEDER
- Fons Social Europeu (per formar i fomentar l’ocupació)
- FEOGA
- IFOP

65. Els Fons de Cohesió tenen com a objentius:
- Fomentar el desenvolupament de les regions menys
desenvolupades.
- Ajudar a la reconversió industrial.
- Combatre l’atur de llarga durada.
- Inserir laboralment alguns col·lectius més vulnerables.
- Afavorir l’adaptació laboral dels treballadors
- Fomentar el desenvolupament de les zones rurals,
millorant les estructures agràries i pesqueres

66. El 1994 es creà el Comité de les Regions.
És un organ consultiu. Maastricht estableix que s’ha de
consultar per qüestions com la política regional,
sanitària, la xarxa de transports ...
Ha de salvaguardar el principi de subsidiarietat. Això vol
dir que la UE intervé per ajudar al desenvolupament
dels estats membres; ara bé, la intervenció es produeix
si pot actuar de manera més efectiva que els Estats o
les regions.
El Comité s'organitzada en comissions i en
subcomissions de diversos àmbits (desenvolupament
regional, ordenació territorial ...).

67. Els seus membres són els càrrecs públics més propers
als ciutadans, com ara presidents regionals, alcaldes,
governadors...
Ara que es planteja la reforma de la UE, el Comité
demanda més poder per elaborar i decidir polítiques.