... Vaig pensar en persones que degollen porcs o que torturen vaques lleteres i que poden ser les nostres veïnes amb la seua vida normal. En forenses que especegen pollastres i conten anècdotes. En emboladors de bous que després converteixen en Clicks de Playmobil per a que juguen els xiquets i les xiquetes. En Isaac Bashevis Singer, que digué que, amb els altres animals, tots i totes som nazis. Pels animals, això és un etern Treblinka.

1. Regala afició i altres relats curts.
El meu primer any de carrera d’Història l’acabí amb 4 mesos a una excavació arqueològica, al barri
de Velluters de València. Un dia, mentre treballava a aquell gran solar sobre el que construirien el
Conservatori1 que envolta la plaça Viriato, veieren com, a fora de les tanques de protecció, una
xiqueta i tres xiquets jugaven a l’arqueologia amb eines de joguina com les que gastàvem nosaltres:
cascos d’obra i guants de protecció, pics i pales, rasquetes…
Ens cridà molt l’atenció que els xiquets feren de peó i que la xiqueta “dirigira els treballs”. A
aquesta banda de la tanca, dins de l’obra, hi havia molts peons que treballàvem en diversos equips i
per zones, i la gran majoria érem homes, en una proporció de 8 o 9 a 1. Cada grup comptava amb
una persona arqueòloga i una auxiliar per a dirigir i supervisar el treball, i moltes, crec que no
m’equivoque si dic la majoria, eren dones.
A fora, jugaven a allò que fèiem nosaltres i com el fèiem nosaltres, em sembla que fins i tot
imitaven la “precaució patriarcal” d’aquestes dones quan ens donaven les instruccions, eixa tensa i
generalment justificada precaució que, moltes vegades, caracteritza aquests tipus de relacions
d’autoritat de dones cap a homes.
---
Regala afició. www.youtube.com/embed/2zk1ksAvl9M
Un vídeo publicitari mostra accessoris, amb
els seus preus, per a “jugar als bous” amb els
Clicks de Playmobil. Venen tot un conjunt
d’estris semblants als del castell medieval o
el fort de l’oest, amb els que fer una plaça de
correbous, uns bous al carrer o una plaça de
tortures. Tenen cadafals, tractors i remolcs,
barreres, plataformes i caixons, una font com
les de les places dels pobles, el piló i les boles
d’embolar (que encaixen a les mans dels
Clicks), camions de transport dels esclaus,
corrals…
Els ven una empresa que es diu Ambients
artesania de la Vall d’Uixó (la Plana Baixa), i té com a aclaridor lema regala afició. Pensen en
xiquets, i no sé si les xiquetes, que juguen a linxar bous com els xiquets i la xiqueta de l’excavació
jugaven a l’arqueologia. Volen, però, que juguen a allò que els interessa i, per això, entre els seus
complements no tenen un bar on els Clicksbouers es puguen emborratxar, ni Clicks que van en
moto o en bicicleta i que reparteixen altres substàncies, ni ajuntaments, ni despatxos ni Clicks
alcaldes o alcaldesses, amb un talonari de xecs que encaixe a la mà dels ninots com els ferros
d’embolar, ni ambulàncies ni dipòsits de cadàvers.
Volen que els xiquets aprenguen a veure els bous com apareixen al vídeo promocional, com a
accessoris molt secundaris que serveixen per a jugar amb els cadafals i amb les barreres i amb els
caixons i amb els corrals. El joc representa
perfectament el que passa en la realitat, perquè
torturar bous és una “afició”, un entreteniment on els
bous són accessoris i on el seu patiment no compta per
a res.
--Forenses2,
Forenses.http://www.tv3.cat/3alacarta/html5/#/video
s/4756911/
Al reportatge
del Sense Ficció de TV33, hi
hagué un fragment dedicat a la relació d’aquestes
persones professionals amb el menjar, amb repàs
inclòs al tòpic de forense que menja hamburgueses
regalimant quetxup. Comença a una cuina, amb uns
http://cpv.edu.gva.es/index.php?option=com_content&view=article&id=73&Itemid=74
TV3, direcció i guió: Josep Rovira, 55’o6”. Estrena: 12/11/2013. http://www.tv3.cat/videos/4756911/Forenses
3 http://www.tv3.cat/senseficcio/programa.html
1
2

2. cuiners que li trauen les venes a un tros de carn groga4. Parlen de manies amb el fetge i la seua
olor, amb l’equivalència dels talls que fan a la carnisseria i els que fan a la sala d’autòpsies amb
aquesta víscera. O amb truites franceses cargolades que recorden el greix abdominal. Parlen del
seu gust per la carn quan es refregida, sense sang. Del divertimento a la cuina a l’hora de preparar
els talls sense greix.
Una dona conta que talla els cadàvers de pollastres que compra amb mètodes i tècniques forenses, i
diu que es nota que treballa amb ganivets. Ho fa mentre obre un cadàver com ho fan amb els
d’humans: quan arriba a la caixa toràcica, l’obre com si fora una tapa que s’alça i deixa al descobert
la maquinària interior del que fou un ésser viu al mig de l’infern de la granja i fins al ganivet de
l’escorxador. Un company seu explica que eixes situacions no deixen de ser microdiseccions.
La idea del reportatge i les reflexions mostren un pensament de fons que sembla molt intuïtiu. La
carn és carn, els cadàvers són cadàvers, diagnòstic: assassinat, més enllà de la barrera de l’espècie.
Després ve la ideologia normalitzadora de l’especisme: els cadàvers es treballen igual però amb
idees distintes, per a la paella i en to de broma o pels tribunals i amb posat greu. El mètode
científic ha desaparegut.
--Viatge a l’interior de l’Holocaust. Un dels seus aspectes més
impressionants és la gran eficiència de la seua organització, la
imaginació i la iniciativa que es posà en marxa per a treure el
màxim profit als recursos disponibles per privar de llibertat,
concentrar en guetos, transportar fins als camps d’extermini i
matar milions de persones a ritme industrial amb l’implicació
de tothom (administració, transports, banca…).
Els policies que custodiaven els trens de transport i els
membres de les SS treballaven mitja jornada el dissabte. Quan
acabaven, aturaven els transports plens de persones a les
estacions i els deixaven allí fins els dilluns, per a gaudir del cap
de setmana. Als camps feien servir un mètode de descàrrega
per a 10-15 vagons, per a que no baixara massa gent a la vegada
als punts de recepció dels camps, inici del camí cap a les
cambres de gas, i no atabalar-se.
Persones enginyeres dissenyaren tècniques que les SS
desconeixien per a l’assassinat en massa i cremació dels
cadàvers. L’empresa Topf i fills fabricà 25 forns crematoris
pels camps d’extermini, amb 76 cambres d’incineració en total. Un era una estructura de quatre
plantes en funcionament permanent, amb unes rampes per on lliscaven cap al fons els cadàvers
que llançaven des de la planta més alta, i que es prenien foc quan entraven en contacte amb els que
ja cremaven. La cremació continua reduïa el volum dels cossos fins a les cendres de baix cap a dalt,
i anava deixant espai lliure a sobre.
KurtPrüfer dissenyà un sistema per a calfar les cambres de gas amb el calor dels forns d’Auschwitz
i, així, aprofitar amb més efectivitat les característiques del Ziclon B. Ho va fer perquè aspirava a
guanyar reconeixement com a enginyer i, clar, per a guanyar diners. I, mentre ho feia, per la
finestra de casa podria veure el fum que eixia dels crematoris de Buchenwald.
Els membres de les SS feien “el seu treball” i, després, feien una vida quotidiana com la que
mostren els seus àlbums de fotos, amb activitats de temps lliure i vacances. Diuen que la gent es
queda bocabadada quan veu que gent responsable d’assassinats massius era “normal”, com
qualsevol altra persona.
Vaig pensar en persones que degollen porcs o que torturen vaques lleteres i que poden ser les
nostres veïnes amb la seua vida normal. En forenses que especegen pollastres i conten
anècdotes. En emboladors de bous que després converteixen en Clicks de Playmobil per a que
juguen els xiquets i les xiquetes. En Isaac BashevisSinger, que digué que, amb els altres animals,
tots i totes som nazis. Pels animals, això és un etern Treblinka.
4
Minut 25:40 al 30:56.