Thomas Austin aconseguí prosperar a Austràlia. Era l’amo de Barwon Park, un ranxo ramader de més d’11.000 hectàrees a Winchelsea, i membre de l’Associació d’aclimatació de Victòria. Era Austràlia, però, allò que s’havia d’aclimatar a la societat colona, no a l’inrevés. El nadal de 1859, el vaixell Ligthning arribà a Melbourne amb una comanda del senyor Austin: 72 perdius, 5 llebres i 24 conills...1898. El professor Giuseppe Sanarelli, director de l’Institut d’Higiene de Montevideo, va descriure el mixoma de Sanarelli, o mixomatosi... El doctor Paul Felix Armand-Delille, membre de l’Acadèmia de Medicina i de la Societat de Biologia de França, tenia una finca de 300 hectàrees al Departament d’Eure-et-Loir. La població de conills s’alimentava de les collites i atacava les preuades vinyes del bon doctor...

1. Responsabilitat
Thomas Austin aconseguí prosperar a Austràlia. Era l’amo de Barwon Park, un ranxo ramader de
més d’11.000 hectàrees a Winchelsea, i membre de l’Associació d’aclimatació de Victòria. Era
Austràlia, però, allò que s’havia d’aclimatar a la societat colona, no a l’inrevés. El nadal de 1859, el
vaixell Ligthning arribà a Melbourne amb una comanda del senyor Austin: 72 perdius, 5 llebres i
24 conills. Havia tingut la genial idea d’introduir especies salvatges europees per a poder recrear la
caça de la seua Anglaterra natal. Per a mostrar els resultats, portava un registre: en 1866, pogué
caçar 14.253 conills, uns 39 per dia. Entre 25 i 30 tones de carn de conill1.
Mapa de l’expansió dels conills a Austràlia.
Conills per totes bandes. Beuen aigua tranquil·lament.
Aliment en abundància, clima propici i sense depredadors naturals. Els conills comença-ren a
colonitzar Austràlia i deixaren de ser un “entreteniment cinegètic” per a convertir-se en un “greu
problema”. El 1870 es mataren dos milions d’individus. A tirs, a pals… Però l’expansió continuava
i la guerra acumulava derrotes; el 1950, la població total s’estimava en 600 milions. La estupidesa
humana és la culpable de la major expansió d’una espècie mamífera que s’ha registrat fins ara.
1898. El professor Giuseppe Sanarelli, director de l’Institut d’Higiene de Montevideo, va descriure
el mixoma de Sanarelli, o mixomatosi. Es tracta d’una infecció vírica que no representa cap perill
pels tapetís (Sylvilagus brasiliensis, conills brasilers o de muntanya) que poden ser portadors
resistents de la malaltia, o desenvolupar una forma lleu de la mateixa. Però és mortal pels conills
europeus (Oryctolagus cuniculus) introduïts pels humans també a Amèrica. Els genera
tumefaccions en la pell i membranes, especialment al cap i genitals, que deriven en conjuntivitis
aguda i, sovint, en ceguera. Els individus afectats pateixen febre i diarrea, es tornen apàtics i
perden la gana. Finalment, moren després d’uns 13 dies de patiment.
Fou el brasiler Henrique de Beaurepaire Aragao qui tingué la idea d’utilitzar-la com a arma
biològica contra els conills d’Austràlia. El 1926, envià cultius del virus a Nova Gal·les del Sud. El
CSIRO2 britànic desenvolupa els primers experiments de laboratori a Cambridge i, poc després,
allibera individus infectats a una petita illa (1933). També es dugueren a terme experiments a
Suècia (1938) i Dinamarca (1939). Amb mostres europees, es feren proves amb el virus a la
Patagònia argentina, fruit d’iniciatives privades. El 1950, Austràlia llança les seus proves a gran
escala, amb molt d’“èxit”: en només dos anys, la mixomatosi matà al voltant del 90% de la població
de conills australians, que baixà dels 600 milions als 100.
El doctor Paul Felix Armand-Delille, membre de l’Acadèmia de Medicina i de la Societat de
Biologia de França, tenia una finca de 300 hectàrees al Departament d’Eure-et-Loir. La població
de conills s’alimentava de les collites i atacava les preuades vinyes del bon doctor. Decidí promoure
la seua caça, però, malgrat que arribaren a matar 4.000 conills en un any, el problema persistia. El
19 de febrer de 1952, rebé una mostra del virus de la mixomatosi, desenvolupada a Suïssa, l’inoculà
a dos individus i els deixà lliures. No tardà en veure els estralls: sense rastre de conills. El sector
1
2
Angulo, Eduardo. La biología estupenda. http://blogs.elcorreo.com/labiologiaestupenda/2009/9/27/thomas-austin
Council for Scientific Industrial Research Organization.

2. agrícola aplaudí la iniciativa, que el va fer mereixedor d’una medalla del Ministeri d’Agricultura el
1956. El tràfic de conills infectats garantí que la malaltia arribés fins a l’últim racó de França3.
Les puces i mosquits actuaren com a vectors naturals de la mixomatosi i, molt prompte, s’estengué
per tota Europa. El 1953 es detectaren els primers casos al nord de la Península Ibèrica, i el 1959
ja havia ocupat tot el seu territori. En algunes comarques, matà el 95% de la població de conills,
condemnant a la mort de gana molts linxs, àligues, raboses…. S’hagué de desenvolupar una vacuna
i, quan es començaven a notar els efectes positius d’aquesta, aparegué la malaltia hemorràgica del
conill4. També arribà des d’Austràlia: la mixomatosi no s’havia mostrat suficientment efectiva, i es
cercaren noves solucions.
Els porcs senglars representen altre greu “problema” a Austràlia. Foren introduïts per a la caça, i la
seua població es situa entre els 7 i els 9 milions d’individus. Amb la motorització, molts animals de
càrrega foren abandonats, i es començaren a reproduir en llibertat: hui hi ha més de 5 milions de
rucs salvatges, més d’un milió de camells i més de 300.000 cavalls, en pugna amb les poblacions
humanes per les reserves d’aigua dels deserts. Sovint, es fan campanyes d’extermini amb milers de
víctimes en poc temps.
Camells i cavalls salvatges cercant aigua. Les ovelles tenen permís per a veure.
Actualment, la població humana d’Austràlia es situa al voltant del 21’5 milions de persones. Entre
elles, més del 90% són d’origen europeu i poc més de 400.000 són persones aborígens, al voltant
del 2% del total. Amb més de 101 milions d’individus, Austràlia és el segon estat del món en
nombre d’ovelles, a les que s’esclavitza per a la producció de llana, llet i carn. Compta amb més de
28 milions de bous i vaques, que cobreixen la terra d’excrements (18 kg per individu i dia). Aquest
mantell impedeix la reproducció de les pastures, i és l’aliment de milions de mosques. S’ha
introduït un exèrcit d’escarabats piloters per a netejar la terra. Aquestes poblacions no són
considerades una plaga.
Els uns, ara al punt de mira. Els altres, sempre.
3
4
http://fr.wikipedia.org/wiki/Myxomatose
http://www.sierradebaza.org/Fichas_fauna/04_11_conejo/conejo.htm

3. Sembla que mai s’acabarà. Les societats humanes s’apropien de la terra i declaren qui te dret a
viure-hi i qui no. Qui pot ser objecte d’extermini i qui no. Fins i tot, algú pot ser un “hoste desitjat”
i, després, l’enemic públic número 1. Abans, els camells, els rucs i els cavalls eren preuades
“possessions” al desert. Ara, la descendència dels cimarrons, animals que, per abandonament,
esdevingueren lliures després d’haver estat esclaus, moren tirotejats des d’helicòpters. En el cas
dels conills i dels porcs senglars d’Austràlia, només ha canviat el motiu que els situa al punt de
mira.
La superpoblació d’individus al·lòctons a un territori és, en la pràctica totalitat dels casos,
responsabilitat humana. La responsabilitat en l’origen del “problema”, però, no ha fet que la
recerca de solucions assumisca eixa responsabilitat. L’extermini es defensa com a una solució a un
desastre ecològic provocat per la irresponsabilitat humana. S’entona un mea culpa i,
després, s’escampa un virus que mata per patiment. O s’organitzen batudes amb rifles i pals. No.
Quan es comet un error, s’ha d’assumir la responsabilitat. Les persones humanes estan
obligades a cercar solucions ètiques. I, si el seu cost és elevat en comparació amb les
solucions suposadament ràpides, s’assumeix eixe cost com a pagament de la culpa. S’ha d’aturar
l’extermini per responsabilitat.
La història del desenvolupament de la mixomatosi com a arma “anticonills” ens mostra que s’han
gastat grans quantitats de diners en recerca, desenvolupament, utilització, seguiment de resultats,
“millora”, reutilització, etc. I es continuen gastant, malgrat que s’ha demostrat que no és una
solució definitiva. És cert, parteix d’un recurs disponible, com és la descripció d’aquesta malaltia
vírica i de la seua virulència en conills europeus, un recurs que, potser, no estiga disponible per a la
recerca de solucions ètiques com, per exemple, els productes esterilitzants. La nostra
responsabilitat ens obliga a cercar per aquesta via i abandonar eixa persecució perpètua que, dit
siga de pas, genera negocis paral·lels (subvencions a la captura de conills, a les indústries de
“reciclatge” de la carn en menjar per gos, etc).
Actualment, les autoritats australianes continuen alliberant noves soques de la mixomatosi i de la
malaltia hemorràgica del conill. I, malgrat els esforços, els conills continuen a Austràlia. Està
prohibit vacunar els individus que viuen amb humans (“mascotes”) al·legant que podrien
desenvolupar resistències, i que aquestes podrien arribar a la població lliure per encreuament.
Aquests individus sense llibertat poden ser infectats per mosquits i puces, fet que els condemna a
una mort lenta i plena de patiments.