Treball internet literatura CATALANA . exposició oral

TEMES EXPOSICIÓ
1.-Jacint Verdaguer (Renaixença)
-Comentari del poema Balada de Mallorca de Jacint Verdaguer
2.- El Costumisme, el Realisme i el Naturalisme. Narcís Oller
3.- El modernisme. La poesia. Joan Maragall.
-Comentari del poema “Cant espiritual”
4.-La narrativa i el teatre modernistes. Víctor Català. Santiago Rusiñol.
-Comentari del fragment de Solitud (Fotocòpia 111-112).
-Breu resum de l’argument, situar el fragment, estil, narrador, etc.
5.- L’escola mallorquina. Joan Alcover. Costa i Llobera.
-.Comentari del poema “La Balanguera”
6.-El noucentisme. Josep Carner.
-Comentari del poema “La bella dama del tramvia”
7.-L’avantguardisme. Joan Salvat Papasseit.
-Comentari del poema “Res no es mesquí” de Salvat-Papasseit
8.- La poesia fins als anys trenta. Carles Riba.
-Comentari del poema “Elegia segona” (Súnion!...) de Carles Riba
9.- La narrativa dels anys trenta (1925-1939). Josep Pla.
-Comentari d’un fragment del Quadern gris de Josep Pla
10.- La novel·la psicològica. Mercè Rodoreda. Llorenç Villalonga
-Comentari d’un fragment de La plaça de Diamant de Mercè Rodoreda
11.-La poesia de postguerra (1939-1960). Salvador Espriu.
-Comentari del poema “Inici de càntic en el temple” de S. Espriu
12.- La literatura avantguardista de postguerra. Joan Brossa.
-Comentari dels poemes "Sextina del poeta barbabrut i la seva companya" i
“inoblidable” de Joan Brossa.
TEMES DE LITERATURA
3.1 La literatura del segle XIX: marc històric i cultural.
3.1.1 El Romanticisme. La Renaixença. Els Jocs Florals.
3.1.1.1 Característiques generals de la Renaixença al Principat, al País Valencià i a les
Illes Balears.
3.1.2 Jacint Verdaguer.
3.1.3 Realisme i Naturalisme. Narcís Oller.
3.1.3.1 Realisme i Naturalisme. El Naturalisme a Catalunya.
3.1.3.2 Narcís Oller: trajectòria literària.
3.1.4 Àngel Guimerà: del Romanticisme al Realisme.

3.1.4.1 Evolució del teatre de Guimerà: la tragèdia romàntica, els elements realistes...
3.2 La literatura del segle XX: marc històric i cultural
3.2.1. El Modernisme
3.2.1.1 Concepte de Modernisme.
3.2.1.2 Concepte i característiques generals. Regeneracionisme i esteticisme.
3.2.1.3 La poesia modernista: breu referència a Joan Maragall.
3.2.1.4 La narrativa modernista: Víctor Català.
3.2.1.5 El teatre modernista: breu referència a Santiago Rusiñol
3.2.2. El Noucentisme
3.2.2.1 Concepte de Noucentisme.
3.2.2.2 Josep Carner.
3.2.3 L’Escola Mallorquina.
3.2.3.1 Concepte i característiques de l’Escola Mallorquina.
3.2.3.2 Breu referència a Miquel Costa i Llobera.
3.2.3.3 Joan Alcover.
3.2.4 L’avantguarda.
3.2.4.1 Concepte d’avantguarda.
3.2.4.2 Joan Salvat-Papasseit.
3.2.5 La literatura dels anys vint i trenta.
3.2.5.1 Panorama general de l’època.
3.2.5.2 Breu referència a Bartomeu Rosselló-Pòrcel.
3.2.6 La literatura de postguerra.
3.2.6.1 Panorama general de l’època.
3.2.6.2 La narrativa: breu referència a J. Pla, L. Villalonga, M. Rodoreda.
3.2.6.3 La poesia de postguerra: breu referència a S. Espriu, M. Martí i Pol.

L’activitat consisteix a fer un esquema sobre el tema següent (màxim: dos fulls per una cara)
per exposar-lo a classe i a fer el comentari del text proposat per escrit i per exposar-lo també a
classe.
BIBLIOGRAFIA:
Riquer/Comas/Molas: Història de la literatura catalana (XI toms)
Fotocòpies
PÀGINES WEB:
Història de la literatura, autors i antologia: http://www.uoc.edu/lletra/
Biografia i antologia poetes http://www.mallorcaweb.com/mag-teatre/
Antologia d’autors en català: www.intercom.es/folch/poesia/
Biografia i antologia poetes: http://www.geocities.com/nopotsermentida1/
per exposar-lo a classe.
El Costumisme, el Realisme i el Naturalisme. Narcís Oller
-El Costumisme. Característiques, gèneres i cronologia. Gabriel Maura.
-El Realisme. Característiques, estètica, ideologia i autors més importants (europeus i catalans).
-El Naturalisme. Concepte, característiques, fundador del moviment, objectius, autors més importants,
etc.
-Narcís Oller.
-Breu biografia
-Obra: característiques generals.
-Primeres obres
-Consolidació
-Pilar Prim
-La narrativa curta
-El Naturalisme d’Oller
BIBLIOGRAFIA:
Fotocòpies
PÀGINES WEB:
Jacint Verdaguer (Renaixença)
-Breu biografia
-Obra: característiques generals.
-Poesia èpica: característiques de les dues obres més importants.
-Poesia lírica (patriòtica i religiosa).
-Obres en prosa: temes, estil i obres més importants.
-Valoració i repercussió de la seva obra.
-Comentari del poema Balada de Mallorca de Jacint Verdaguer

L’activitat consisteix a fer un esquema sobre el tema següent (màxim: dos fulls per una cara) per
exposar-lo a classe i a fer el comentari del text proposat per escrit i per exposar-lo també a classe.
BIBLIOGRAFIA:
Fotocòpies
PÀGINES WEB:
classe.
BIBLIOGRAFIA:
Fotocòpies
PÀGINES WEB:
El modernisme. La poesia. Joan Maragall
EL modernisme
-Context històric i estètic (literari, artistic, etc.)
-Fonaments estètics i ideològics del Modernisme. Influències literàries. Les dues
tendències.
-Etapes
-Joan Maragall.
-Biografia.
-Obra: assaig, poesia, traduccions.
-La teoria de “la paraula viva”
-Comentari del poema “Cant espiritual”
La narrativa i el teatre modernistes. Víctor Català. Santiago Rusiñol.
La narrativa modernista
-Context literari i ideològic: crisi de la novel·la, intel·lectual i societat, etc.
-La novel·la rural. Característiques i autors més rellevants.
-Víctor Català.
-Breu biografia
-Obra: característiques generals. Obres. Etapes.
-El teatre modernista.
-Santiago Rusiñol.
-Breu biografia
-Obra dramática i narrativa
-Comentari del fragment de Solitud (Fotocòpia).
-Breu resum de l’argument, situar el fragment, estil, narrador, etc.

classe.
BIBLIOGRAFIA:
Fotocòpies
PÀGINES WEB:
Biografia i antologia poetes: http://www.geocities.com/nopotsermentida1
classe.
BIBLIOGRAFIA:
Fotocòpies
PÀGINES WEB:
L’escola mallorquina. Joan Alcover. Costa i Llobera.
L’escola mallorquina
-Concepte, característiques i autors més rellevants d’aquest grup poètic
-Costa i Llobera.
-Vida i obra.
-Comentari del poema “Dies malalts”
-Joan Alcover.
-Vida, obra i temes de la seva poesia.
-Comentari del poema “La Balanguera”
El noucentisme. Josep Carner.
El noucentisme
-Context històrico-cultural
-Ideari estètic. Eugeni d’Ors
Josep Carner
-Breu biografia
-Concepció poética
-Etapes i característiques de la seva obra poética.
-Comentari del poema “Bèlgica”

classe.
BIBLIOGRAFIA:
Fotocòpies
PÀGINES WEB:
classe.
BIBLIOGRAFIA:
Fotocòpies
PÀGINES WEB:
L’avantguardisme. Joan Salvat Papasseit.
L’avantguardisme.
-Cronologia I característiques dels moviments més rellevants: cubisme, futurisme, dadaisme I
surrealisme.
-L’avantguarda a la literatura catalana.
-J.V.Foix. Vida i obra.
-J. Salvat-Papasseit.
-Biografia.
-Característiques i etapes de la seva obra poética.
-Comentari del poema “Res no es mesquí” de Salvat-Papasseit
La poesia fins als anys trenta. Carles Riba.
-El Simbolisme: concepte, cronologia, característiques i autors més rellevants
-Carles Riba.
-Biografia.
-Característiques i etapes de la seva obra poètica.
-Les traduccions
-Comentari del poema “Elegia segona” (Súnion!...) de Carles Riba

classe.
BIBLIOGRAFIA:
Fotocòpies
PÀGINES WEB:
classe.
BIBLIOGRAFIA:
Fotocòpies
PÀGINES WEB:
La narrativa dels anys trenta (1925-1939). Josep Pla.
-La problemàtica del gènere novel·lístic
-Característiques, influències i autors rellevants d’aquest període.
-Josep Pla.
-Breu biografia
-Concepció literària de Pla.
-Característiques de la seva obra.
-Comentari d’uns fragments del Quadern gris de Josep Pla (Fotocòpies)
La novel·la psicològica. Mercè Rodoreda.
-Cronologia, autors europeus rellevants i característiques de la novel·la psicològica
-M. Rodoreda.
-Breu biografia
-Tècniques, estil i temes de la seva narrativa
-Característiques i etapes de la seva obra.
-Comentari d’un fragment de La plaça de Diamant de Mercè Rodoreda

classe.
BIBLIOGRAFIA:
Fotocòpies
PÀGINES WEB:
classe.
BIBLIOGRAFIA:
Fotocòpies
PÀGINES WEB:
Antologia i biografia de Joan Brossa: http://www.uoc.edu/lletra/especials/folch/brossa.htm
Biografia: http://www.escriptors.com/autors/brossaj/biografia.html
Biografia i obra poètica: http://www.joanbrossa.org/obra/brossa_obra_poetica.htm
classe.
La poesia de postguerra (1939-1960). Salvador Espriu.
-Tendències i poetes rellevants del període.
-Salvador Espriu.
-Obra poètica: característiques, temes, estil i obres més rellevants.
-Comentari del poema “Inici de càntic en el temple” de S. Espriu
La literatura avantguardista de postguerra. Joan Brossa.
Joan Brossa:
-Biografia.
-Característiques i gèneres de la seva obra poètica.
-Comentari dels poemes "Sextina del poeta barbabrut i la seva companya" de Joan
Brossa.

BIBLIOGRAFIA:
Fotocòpies
PÀGINES WEB:
La novel·la psicològica. Llorenç Villalonga.
-Cronologia, autors europeus rellevants i característiques de la novel·la psicològica
- Llorenç Villalonga.
-Breu biografia
-Tècniques, estil i temes de la seva narrativa
-Característiques i etapes de la seva obra.
-Comentari d’un fragment de Bearn i de Mort de dama.

El discurs literari
Conceptes
Primer curs
1. Característiques de la llengua literària.
2. Els gèneres literaris (narrativa, poesia, teatre).
3. L’obra literària i el lector: la interpretació de l’obra (personatges, temes, tòpics, espai, temps, estructura, estil).
4. Evolució dels moviments, obres i autors/res al llarg de la història:
Literatura catalana
4.1. Edat Mitjana: marc històric i cultural.
4.1.1. La poesia trobadoresca.
4.1.2. Ramon Llull.
4.1.3. Les cròniques.
4.1.4. L’humanisme.
4.1.5. La literatura religiosa i moralitzant.
4.1.6. Les formes dramàtiques medievals.
4.1.7. El segle XV. Ausiàs March.
4.1.8. Curial e Güelfa. Tirant lo Blanc.
4.2. La literatura culta dels segles XVI, XVII i XVIII.
4.2.1. El Renaixement.
4.2.2. El Barroc.
4.2.3. La Il·lustració.
4.3. La literatura popular. La rondallística i el cançoner.
Segon curs
Literatura catalana
1. La literatura del segle XIX: marc històric i cultural.
1.1. El romanticisme. La Renaixença. Els Jocs Florals. Característiques de la Renaixença al Principat, al
País Valencià i a les illes Balears.
1.2. B. C. Aribau. J. Verdaguer.
1.3. À. Guimerà: del romanticisme al realisme.
1.4. El realisme i el naturalisme. Narcís Oller.
2. La literatura del segle XX: marc històric i cultural.
2.1. El modernisme.
2.1.1. La poesia. Joan Maragall.
2.1.2. La narrativa. Víctor Català.
2.1.3. El teatre. Santiago Rusiñol.
2.2. El noucentisme. J. Carner.
2.3. L’escola mallorquina. Joan Alcover. Costa i Llobera.
2.4. L’avantguarda. Joan Salvat Papasseit.
2.5. La literatura fins als anys trenta. Carles Riba. J. M. de Sagarra.
2.6. La literatura de postguerra.
2.6.1. Narrativa: Josep Pla, Llorenç Villalonga, Mercè Rodoreda.
2.6.2. Poesia: Salvador Espriu. Joan Brossa.
2.6.3. Teatre.
2.7. La literatura contemporània: narrativa, poesia, teatre. L’assaig.
Llengua i societat
Conceptes
Primer curs
1. La realitat plurilingüe i multicultural de l’Estat espanyol, amb especial atenció al marc legal i a la realitat
sociolingüística de l’àrea de parla catalana i de les illes Balears en concret.
2. La variació lingüística: social, estilística, funcional i geogràfica. Les varietats geogràfiques del català i del
castellà (I).
Segon curs
1. Origen i evolució de les llengües catalana i castellana.
2. Llengües en contacte:

- Bilingüisme: definició i tipus. La mitificació.
- Diglòssia: concepte.
- Conflicte lingüístic: definició.
- Procés de substitució lingüística.
- Llengües minoritàries i llengües minoritzades.
- La planificació lingüística i els processos de normalització.
- La situació jurídica de les llengües a l’Estat espanyol.
3. La situació sociolingüística actual de les llengües catalana i castellana.
4. La variació lingüística: social, estilística, funcional i geogràfica. Les varietats socials, estilístiques, funcionals i
geogràfiques del català i del castellà (II).
Procediments
1. Identificació, anàlisi i descripció de la realitat plurilingüe i multicultural de l’Estat espanyol.
2. Reflexió i anàlisi de la situació sociolingüística de la llengua catalana.
3. Anàlisi i interpretació de textos en la varietat estàndard i en les principals varietats geogràfiques, funcionals i
socials de la llengua.
4. Reconeixement de l’origen de les llengües catalana i castellana, observació de la seva evolució al llarg de la
història i el seu estat actual.
5. Anàlisi i distinció de diferents situacions de contacte de llengües.
1. Jacint Verdaguer (Renaixença)
2. El realisme i el naturalisme. Narcís Oller.
3. El modernisme.La poesia. Joan Maragall. La narrativa. Víctor Català. El teatre. Santiago
Rusiñol.
4. El noucentisme. J. Carner.
5. L’escola mallorquina. Joan Alcover. Costa i Llobera.
6. L’avantguarda. Joan Salvat Papasseit.
7. La literatura fins als anys trenta. Carles Riba. J. M. de Sagarra.
8. La literatura de postguerra.
9. Narrativa: Josep Pla,
10. Mercè Rodoreda.
11. Poesia: Salvador Espriu.
12. Joan Brossa.
Balada de Mallorca
A la vora-vora del mar on vigila
Montgó, els peus a l'aigua i als núvols lo front,
omplia una verge son cànter d'argila,
mirant-se en la font.
Son peu de petxina rellisca en la molsa
i a trossos lo cànter s'enfonsa rodolant;
del plor que ella feia, la mar, que era dolça,
tornava amargant.
Puix l'aigua pouada cristall n'era i perles,
com gaires no en copsen los lliris d'olor;
no és molt si sospira quan veu les esberles
del canteret d'or!
La mar se'n dolia; les pren en sa falda,
i al maig, per plantar-hi, demana un roser;
València, a tes hortes verdor d'esmeralda,
i a ton cel dosser.

Per bre la conquilla de Venus los dóna,
gronxada pel Zèfir de vespre i matí,
i els testos, que una alba de roses corona,
ja són un jardí.
Amb flors de l'Aràbia l'enrama i perfuma;
i d'Àfrica amb palmes, d'Europa amb aucells,
alegra ses ribes, que es prenen d'escuma
més amples cinyells.
Tres eren los testos, tres foren les illes;
i, al veure-les ara volgudes pel sol,
les crida a sos braços la terra per filles,
i el mar se les vol.
Jacint Verdaguer
SEXTINA DEL POETA BARBABRUT I LA SEVA COMPANYA
A Pepa, que m'ha donat el tema i els mots-rima i ha col.laborat en la composició dels versos
-Si du els botons cordats té les mans brutes,
si seu als balancins el cul li penja,
si el fas anar al barber mostra les ungles
i, si es dutxa amb sabó cada diumenge,
els pantalons li cauen i duu barba.
El seu estudi brut m'omple de pena.
Es creu que anar polit no val la pena
i sempre porta unes carpetes brutes;
la cara amb velles pigues, barbs i barba,
simpàtic i cofoi, quan tot li penja,
si per ell tots els dies són diumenge,
on posa els dits, hi deixa senyals d'ungles.
Si l'has besat perquè es talli les ungles,
t'escaldaràs i escopiràs amb pena.
No m'acompanya al cine cap diumenge.
Només desitja anar amb les calces brutes,
quan es treu el jersei mai no se'l penja
i aboca l'oli en un paper de barba.
Comença amb els cabells o bé la barba
i la brutor li baixa per les ungles;

cada cosa que cau és perquè penja
i només qui s'esmena mereix pena.
Privat per un destí de coses brutes,
dilluns allarga l'ombra fins diumenge.
Baten espesses mates en diumenge,
i el qui no guarda, mai no alça barba.
De pols i paperassa es tornen brutes
les copes d'un arbrat que creix tot en ungles.
A banda i banda, al límit de la pena,
al costat d'un budell l'altre tot penja.
Amb en Joan, però, la vida penja
d'un calendari ras sense diumenge;
el crit es torna veu i no fan pena
les fruites que li creixen a la barba
quan, d'una sola arrel cabells i ungles,
dispersa amb quatre mots les aigües brutes.
No hi ha mans brutes si la salut penja
per dins; les ungles cauen en diumenge,
i fuig la barba, i viure val la pena.
Joan Brossa
"INOBLIDABLE"
Joan, m'estimaràs quan seré vella?
La mateixa riquesa que ens sosté
regalarà per dins i estarem bé
sense moure'ns, de fet, d'aquesta anella,
que es tornarà petita. La portella
mig s'obrirà només. Joan, ¿també
m'estimaràs de vella?¿No seré
el teu ramell? Quin cel de meravella
el nostre pas! ¿M'estimaràs igual,
Joan? Plegats tombarem la florida
i en el perill saludarem la vida,
penyora nostra. Deixa'm ser sirena
dels teus boscos, amor, fins al final;
després t'esperaré en la nit serena.
Joan Brossa

CARLES RIBA.
«Més d'una vegada», havia afirmat Goethe a Eckermann, «no se m'ha volgut
veure com sóc, i s'ha apartat els ulls de tot allò que podria mostrar-me en la meva
veritable llum.» I, en una altra ocasió, sentenciava: «Les meves obres mai no podran
esdevenir populars.»
No és gens improbable que Carles Riba hagués sentit com a pròpies aquestes
paraules —ell que, certament, no era Goethe, però que, no menys certament, no hauria
fet res per evitar d'assemblar-s'hi. Considerat, ja des de la seva joventut, com un autor
obscur, hermètic, cerebral i intel·lectualista —adjectius d'inequívoc deix despectiu—,
aquest prejudici ha determinat la recepció de gairebé tota la seva obra i ha fet que
sovint, com deia Goethe, no se l'arribés a veure «en la seva veritable llum», a més de condemnar-lo a una
ineluctable manca de popularitat. Més d'un cop Riba va plànyer-se'n. Una de les conseqüències d'això, a l'hora de
jutjar la seva activitat literària, ha estat la tendència a considerar-la com un bloc homogeni en què totes les obres
són encasellables —i liquidables— sota unes mateixes etiquetes. I, tanmateix, Riba és un dels autors catalans
que ha seguit una evolució més rica i canviant al llarg de tota la seva vida.
Primera etapa: fins al 1922
Nascut el 1893, va formar-se, com tota la seva generació, llegint el Glosari d'Eugeni d'Ors. L'adjectiu
noucentista li és, doncs, perfectament aplicable. Sempre que, però, en distingim dos aspectes. D'una banda, Riba
passà per un període plenament noucentista, en el sentit d'una intensa influència orsiana, durant la segona dècada
de segle. L'ascendent de Xènius es palesà, per exemple, en els seus articles de crítica (Escolis i altres articles,
1921, i en els primers d'Els marges, 1927), en què Riba maldava per construir-se un pensament literari propi
manllevant conceptes i termes a diferents teòrics i crítics romàntics, simbolistes, etc., però, sobretot, a l'ideari del
Pantarca. Dissortadament, no va saber sostreure's a la influència del manierisme i l'èmfasi retòric característics
de l'estil orsià, la qual cosa va restar, a aquests primers articles, part de la seva eficàcia crítica.
En canvi, en les seves incursions en el món de la prosa narrativa, per exemple a Les aventures d'en Perot
Marrasquí (obra per a infants escrita els anys deu i publicada el 1924), va aconseguir un llenguatge més eficaç,
que, sense deixar de ser literari, arribava a assolir un to planer i quotidià. No així als relats de L'ingenu amor
(igualment escrits els anys deu i publicats el 1924), contes no específicament per a infants, sobre temes com
l'amor, el sacrifici, etc., en els quals el propòsit volgudament literari el tornava a decantar un xic cap a
l'artificiositat noucentista. En tot cas, va ser en les traduccions d'obres en prosa realitzades aquells anys (de
contes d'E.A. Poe i dels germans Grimm, d'algunes Vides paral·leles de Plutarc i d'Els deu mil de Xenofont, de
L'inspector de Gògol, etc.) on més s'insinuen les possibilitats del que havia de ser posteriorment la prosa ribiana
(per exemple, la dels contes Sis Joans, del 1928).
També la poesia ribiana dels anys deu, la del Primer llibre d'Estances (1919), pot ser qualificada de noucentista
en un cert sentit orsià, ja que la seva rigorosa construcció formal i la constant presència de fonts cultes (Homer,
poetes medievals catalans i italians, simbolistes francesos, etc.) revelen en aquesta obra la voluntat de realitzar-hi
un exercici de cultura. Però ens erraríem considerant-la només això: en aquests primers poemes es posa de
manifest, sobretot, una voluntat introspectiva, d'anàlisi de la vida moral profunda, que singularitzava Riba en
relació amb el predominant realisme dels poetes catalans llavors coetanis (amb l'excepció de J.M. López-Picó).
L'altre aspecte en què l'adjectiu noucentista és aplicable a Riba sobrepassa la influència estricta d'Ors, per a
abraçar també el pensament de Prat de la Riba i de Pompeu Fabra. Es tracta de la seva convicció ferma i sincera
en el que significava l'obra col·lectiva que fou el noucentisme, obra de construcció i de redreçament del país, en
la qual ell va contribuir, com a intel·lectual i home de lletres que era, per mitjà de les seves realitzacions en
l'àmbit de la cultura. Perquè si Riba va traduir, si va fer manuals, si es va dedicar a la tasca docent, més enllà de
qualsevol necessitat material, és perquè va creure de debò en el que era el seu «deure» envers aquella vasta obra,
dirigida a educar una gent i un públic que just llavors es desvetllava, tant políticament com lingüísticament i
culturalment —i el concepte de «deure», Riba sempre l'emprà pensant en la figura de Sòcrates—. Aquesta
convicció, aquest seu «esperit noucentista», no el va abandonar al llarg de tota la seva vida.

L'estada a Alemanya
El trànsit entre la primera etapa literària i vital de Riba i la següent, el marquen l'any 1922 i la seva
estada a Alemanya per a estudiar sota el mestratge del filòleg Karl Vossler. Aquest període d'un any passat en
terres germàniques determinà la nova direcció que havia d'emprendre tota la seva obra. En primer lloc, quant a la
seva poesia. El punt d'inflexió, en aquesta faceta, ja s'havia iniciat l'any 1919, quan, acabat el Primer llibre
d'Estances, Riba havia entrat en una època de crisi poètica —que no deixava de tenir també alguna cosa
d'existencial (com es reflecteix en la seva correspondència de l'any 1920, durant un viatge per Itàlia). Gabriel
Ferrater va assenyalar, com a causes d'aquella crisi, la «manca de tradició» on poder agafar-se poèticament i el
fet d'haver exhaurit l'estil en què havia basat el seu primer recull d'Estances, amb el reiterat recurs a les
al·legories i les prosopopeies medievalitzants. Cal, encara, afegir-hi la mala recepció que va tenir entre el públic
català el seu primer llibre de poemes, que fins i tot el va dur a plantejar-se de deixar d'escriure. Fou Josep Carner
—com reconeixerà Riba anys després— qui, en aquests moments difícils, el va convèncer que es mantingués
fidel a la seva línia d'escriptura i que prosseguís la seva personal evolució, al marge de les opinions contràries.
Els efectes d'aquesta crisi es palesen en la lentitud amb què va escriure les poesies que constituiran la primera
part del Segon llibre d'Estances: només 20 poemes entre el 1920 i el 1928. Els vuit primers (sobretot els núms. 6,
7 i 8, datats a Alemanya entre el 1922 i el 1923) reflecteixen clarament el seu estat de crisi, mentre que molts
dels següents, sobre motius poètics com els records i els somnis, incideixen en el tema —tan goethià— de la
reconstrucció de la pròpia identitat.
L'activitat que, en aquests primers anys vint, omplirà el temps deixat per la creació poètica serà la traducció, tant
d'obres d'autors moderns (Gottfried Keller i Hölderlin) com d'autors antics grecs (Xenofont i Plutarc). Respecte a
aquests últims, cal tenir present que, a mitjan 1922 i des d'Alemanya, Riba va iniciar la seva col·laboració amb la
Fundació Bernat Metge, creada llavors per Francesc Cambó. Això li va permetre de donar lliure curs a la seva
vocació d'humanista —en el sentit tècnic d'estudiós i traductor de clàssics grecs i llatins—, de la qual ja havia
donat mostres en la seva traducció de joventut de les Bucòliques de Virgili (1911), i que havia atès un primer
cim culminant en la seva versió de l'Odissea d'Homer del 1919, juntament amb les d'Antígona i Electra de
Sòfocles (1920). El 1925, a més, Cambó li creà una càtedra de grec dins la Fundació que li oferia la possibilitat
de dedicar-se de ple a l'ensenyament del grec.
Aquesta vocació humanística de Riba no s'ha d'entendre, però, en un sentit exclusivament filològic, perquè el seu
interès pels clàssics no fou mai científic i erudit, sinó d'una intensa implicació personal, profundament humana.
Si Riba traduí i ensenyà els autors grecs fou, sobretot, perquè creia en la pervivència de l'eficàcia educadora de
les seves obres —i això ens remet, novament, al seu esperit noucentista, i ens permet de bandejar el fals tòpic
d'un Riba esclavitzat per Cambó a traduir Plutarc. D'altra banda, en ell dominava i s'imposava, per damunt del
filòleg i del professor, el poeta i l'escriptor, la qual cosa feia que considerés els textos clàssics no com a obres per
escrutar i analitzar, ans com un punt de partença per a la seva personal tasca creativa. D'aquí ve la constant
presència de temes grecs en les seves obres, i també la importància que tingué per a ell el viatge per Grècia fet el
1927, en què pogué entrar en contacte directe amb molts dels paisatges dels autors que més apreciava.
Finalment, el seu sojorn alemany del 1922 també tindrà conseqüències en el camp de la crítica literària, ja que li
permeté d'aprofundir en el mètode estilístic de Karl Vossler (que ja coneixia per alguna traducció), mètode que
aplicarà a l'estudi de la poesia de Jacint Verdaguer, de la crítica d'art de Francesc Pujols i de la prosa de Josep
Pla (articles recollits a Els marges).
La influència de Valéry
El contacte amb les idees de Vossler li permetrà, a més, de començar a resoldre un altre aspecte de la seva crisi
d'inici dels anys vint: de la seva concepció de la poesia. Les acusacions d'obscuritat havien dut Riba a dubtar de
la seva pròpia teoria poètica (exposada i explorada esparsament en diversos articles de crítica). La superació
completa de tals vacil·lacions, però, vindrà gràcies a una altra figura, Paul Valéry, a qui Riba coneixerà el 1924.
Amb Valéry com a referència, el concepte d'«obscuritat» perdia la seva connotació negativa i esdevenia una
qualitat inherent al nou tipus de poesia: la postsimbolista. No havia de trigar a encetar-se el debat sobre
l'anomenada poesia pura, de resultes de la conferència feta per Henri Bremond a l'Institut de França el 24
d'octubre de 1925.

Val a dir, però, que, en parlar de la descoberta de Valéry per Riba, cal distingir entre la influència
exercida sobre la seva teoria literària, que fou intensa, i la que rebé la seva poesia, molt menor i de la qual Riba
maldà sempre per distanciar-se. En el primer d'aquests dos àmbits, el de la poètica, la incidència de Valéry fou
decisiva a l'hora de proporcionar a Riba conceptes i idees amb què poder explicar-se el fenomen literari, ensems
que els mecanismes de la pròpia poesia: la distinció entre llenguatge literari i llenguatge pràctic, les possibilitats
expressives de la paraula, l'especial percepció del món en l'estat poètic, etc. Unes idees i uns conceptes que Riba
combinà amb d'altres de Mallarmé (poeta al qual retornà aquells anys) i amb part de la doctrina idealista de
Vossler, fins a bastir una teoria poètica pròpia i original, que formularà en alguns articles del recull Per
comprendre (1937) i en d'altres de posteriors.
En l'àmbit de la poesia, la presència de Valéry en els poemes ribians es detecta en la segona part del Segon llibre
d'Estances (composta entre el 1929 i el 1930, any en què aparegué el llibre) i en els sonets de Tres suites (escrits
entre el 1930 i el 1935, i publicats el 1937). Motius com el del nu femení, la cambra closa, el mirall, Narcís, etc.
sovintegen en aquests poemes (com en altres poetes europeus coetanis, des de Jorge Guillén fins a Rilke).
Però si Riba compartí aquests motius poètics amb Valéry, fou sempre conscient —com ell mateix expressava en
una carta a Montoliu de l'any 1951— que no coincidien «en res del que és fonamental: temes, actitud davant la
vida i la mort, qualitat de l'experiència que s'expressa poèticament, artificis exteriors, etc.». Valéry atorgava a la
poesia el valor d'un pur «exercici formal» («une valeur de pur exercice»); per a Riba, en canvi, la poesia tenia un
profund valor personal, alhora que aspirava a tenir una validesa universal —tal com volia Goethe. En un
parlament de l'any 1929 (durant una lectura de poemes seus), aprofitava l'ocasió per a marcar clarament les
distàncies amb el poeta francès: «Ha dit Valéry: "A l'extrem de tot pensament hi ha un sospir." He compost
versos de molts anys abans de conèixer aquestes paraules, i diria més aviat, en una direcció contrària, que he
cercat de fixar el pensament que pot plegar-se sobre un sospir, quan no de prendre el sospir dins les malles
tremoloses d'un pensament.»
Ras i curt: mentre que Valéry parteix, en la creació poètica, de pensaments (d'estructures racionals, de conceptes
mentals), a l'origen dels poemes de Riba el que hi ha són «sospirs», és a dir, experiències afectives que el poeta,
tot defugint l'espontània efusió sentimental, ha maldat per cloure dins una estructura racional (dins de
pensaments) a fi de donar-los concretesa i transcendir el seu caràcter anecdòtic. El caire humà —càlidament
humà— dels poemes ribians és contrastat, així, amb la —moltes vegades, bé que no sempre— més freda poesia
de Valéry. És cert que Riba, en un moment d'aquests anys, tingué la temptació, molt valeryana, de tancar-se en
una «cambra d'ivori», d'aïllar la seva poesia de l'exterior i dels homes i cloure-la sobre si mateixa, tot fent-la
pura: així semblen reflectir-ho la primera secció i part de la segona de Tres suites. Però ja en aquesta última el
poeta s'adonà que l'impuls vital era en ell irrefrenable i que li calia evadir-se d'aquella clausura i retornar a la
vida, com un «impacient Ulisses» —una altra figura simbòlica que no l'abandonà mai.
La guerra i l'exili
Trobant-se en plena activitat durant l'inici de la dècada dels trenta —a més de la crítica, la creació poètica i la
traducció d'Èsquil, com a professor universitari i de la càtedra de la Fundació Bernat Metge, i com a membre de
l'Institut d'Estudis Catalans—, aquesta activitat no s'estroncà en esclatar la guerra civil: d'un banda, entre el 1936
i el 1939 compongué les dues primeres seccions de l'obra poètica Del joc i del foc (que, completada amb una
altra, aparegué el 1946); d'altra banda, el 1937 participà en la creació de la Institució de les Lletres Catalanes i
assistí al congrés del PEN Club a París, i el 1938, en ple bombardeig, llegí la seva tesi doctoral sobre la Nausica
de Maragall —que li servia per a redescobrir la poesia maragalliana i, alhora, ocupar-se novament de Goethe.
Durant aquest any, a més, mostrà el seu compromís, com a intel·lectual, amb la causa republicana amb articles
com «Literatura i grups salvadors», «Posicions i tasca», «Als escriptors del món», etc.
Riba i la seva família (casat amb la poetessa Clementina Arderiu, tenia tres fills) van ser dels darrers a partir cap
a l'exili a França, juntament amb Josep Pous i Pagès, a final de gener del 1939. S'instal·laran a Bierville, vila que
donarà nom a la més coneguda de les seves obres poètiques: les Elegies de Bierville (escrites entre el 1939 i el
1942, i publicades en primera edició el 1943 i en segona, ja completa, el 1949), poemes en què se'ns relata
l'aventura metafísica d'un home que retorna a la pròpia ànima «com a una pàtria antiga». Amb les Elegies, i a
causa de la traumàtica experiència de l'exili («Hi vaig entrar com a la mort», deia en el prefaci), s'introduïa en la
poesia de Riba una dimensió religiosa que fins llavors no tenia, i que penetrarà tot el seu pensament (inclosa la
seva concepció de la literatura); una dimensió que serà també present en les obres poètiques posteriors (Salvatge
cor, 1952, i Esbós de tres oratoris, 1957).

Les últimes dècades
Durant la postguerra, Riba continuà treballant, no solament com a escriptor —a més de les obres poètiques,
publicà un aplec d'escrits de crítica, ...Més els poemes (1957), i, gràcies a l'ajut de mecenes, féu una nova versió
de l'Odissea (1948) i traduí Sòfocles i Eurípides—, sinó també com a figura pública, assistint, per exemple, com
a representant de la cultura catalana als congressos de poesia de Segòvia, Salamanca i Santiago de Compostel·la
(1952, 1953 i 1954), de contacte entre intel·lectuals catalans i castellans. Optant sempre pel rigor en el treball i
construint una obra certament difícil per la seva riquesa i complexitat, Riba exercí el seu mestratge durant els
durs anys quaranta i cinquanta. Una obra així no podia, no pot ser, popular; però, poc o molt, no podia ni pot
deixar de tenir alguna cosa d'exemplar. Si més no, perquè hi retrobem un home compromès per complet amb la
seva creació —un home amb el qual, és clar, es podrà estar més o menys d'acord. En això, Riba no va fer més
que seguir el seu admirat Goethe.
ELEGIA SEGONA
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria,
tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:
pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,
amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.
Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes
que en el fons del teu salt, sota l'onada rient,
dormen l'eternitat! Tu vetlles, blanc a l'altura,
pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;
per l'embriac del teu nom, que a través de la nua garriga
ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;
per l'exiliat que entre arbredes fosques t'albira
súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix
per ta força la força que el salva als cops de fortuna,
ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.
Súnion és un promontori de l’Àtica, regió de Grècia, on baten les ones de l’Egeu. Ben bé al cim,
s’alcen les ruïnes d’un temple dòric dedicat a Posidó, déu de la mar, construït durant la plenitud de la

democràcia i, també, de l’art i de la literatura. Carles Riba (Barcelona, 1895-1959), durant el seu exili
a França, va escriure les onze Elegies de Bierville (1943). En aquest aplec líric, hi expressa, sota la
visió poètica de Grècia, el sofriment personal per la trista realitat en què es troben sotmesos, ell i el
seu poble, després de la Guerra Civil.
En el segon d’aquests poemes de to elegíac, el poeta evoca Súnion, amb qui se sent identificat pel seu estat
ruïnós i pels valors que representa (la democràcia i una cultura clàssica perdurable). Riba hi descobreix també,
en el temple, la imatge protectora i enlluernadora del far que guia el mariner que ha perdut el seu rumb, que
atrau el qui se sent embriagat per l’antiga saviesa d’aquest poble i condueix l’exiliat desitjós de retornar a la
seva pàtria.
El record sobtat de Súnion, com si fos una aparició fantasmal, fa que el poeta recobri la felicitat perduda, ”feliç
de sal exaltada” i que albiri la possibilitat de sortir de l’estat de prostració en què es troba, de la mateixa manera
que la grandesa de la Grècia clàssica, personificada en el temple, ha sobreviscut als embats del temps.
El nom de Súnion reivindica la il.lusió de treballar per la reconstrucció d’aquest país en els moments difícils de
la Dictadura del general Franco. És el símbol de la pàtria i d’una cultura admirable, que salvava un Riba afligit i
un poble abatut per les conseqüències d’una lluita fratricida.
Elegies de Bierville, de Carles Riba
Al final del gener del 1939, quan ja era imminent l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona, Carles Riba i la
seva família van emprendre el camí de l'exili. Després d'estar-se a Avinyó i a París, els va ser ofert "un antic molí
agençat com un convent, dins el parc del castell de Bierville", i hi van passar quatre mesos, entre el març i el
juliol del 1939; d'allí van traslladar-se a L'Isle-Adam, on es van quedar poc menys d'un any (juliol del 1939-juny
del 1940). Després d'estar-se vuit mesos a Bordeus, al febrer del 1941 van arribar a Montpeller, on van residir
fins a la seva tornada a Catalunya, per l'abril del 1943. Riba, doncs, va viure més de quatre anys d'exili a França,
en condicions extremament precàries, fugint d'una guerra civil primer i d'una guerra mundial després, i aquesta
experiència és a la base de les Elegies de Bierville, tal com ho afirmava ell mateix en el prefaci a la segona edició
(1949): "A l'emigració, en efecte, i dins el sentiment de l'exili, prengueren forma aquestes elegies."
Però és sobretot la manera personal com Riba va viure l'experiència compartida de l'exili el que dóna la qualitat
d'un poema unitari al conjunt de les dotze elegies independents que formen el llibre, escrites sense previ pla de
conjunt entre l'abril del 1939 i l'agost del 1942, a Bierville (I-V), a L'Isle-Adam (VI i VII), a Bordeus (XI) i a
Montpeller (VIII-X i XII). Perquè, si bé és cert que cada elegia és, en ella mateixa, una poesia acabada i
completa, també és cert que el conjunt dibuixa clarament una trajectòria vital, oferta pel poeta de manera
exemplar a la comunitat, a la pàtria genuïna que comparteix amb ell unes mateixes circumstàncies. Aquesta
trajectòria es presenta com un procés de despullament, que s'inicia en la derrota col·lectiva i en la pèrdua
individual, passa per la reviviscència mitjançant la reflexió sobre l'experiència amorosa, històrica i poètica (una
reflexió abocada a la recuperació del passat, sí, però prenyada sempre de valors simbòlics que actuen en el
present), i acaba en una represa esperançada en l'ordre polític i, sobretot, en una orgullosa afirmació de fe que
confereix a les Elegies de Bierville una profunda dimensió religiosa.
Que a les Elegies de Bierville els resulti tan avinent l'adjectiu de "clàssiques", però, no es deu a les referències
quasi constants a la Grècia antiga, tan pertinents en la circumstància de cada poema i tan naturals en un poeta
com Riba, ni a l'adopció d'un metre que adapta (magistralment i irrepetiblement) el del dístic elegíac grec. Les
elegies ribianes són clàssiques perquè neixen de l'humanisme (és a dir, de la preocupació essencial per la
condició de l'home), perquè encaren valentament i sense filigranes ornamentals la recerca de la veritat i perquè,
partint sempre de fets particulars, tendeixen idealment a formulacions de valor universal. I són molt precisament
elegies clàssiques perquè, com a les elegies de dos mil cinc-cents anys enrere, el poeta hi alça sovint la veu per
adreçar-se als seus iguals, als seus "germans", a aquells amb qui comparteix unes mateixes circumstàncies,
posant explícitament la poesia (la seva experiència feta poesia) al servei de la comunitat. Segurament, la tensió
sostinguda entre la vivència individual i l'experiència col·lectiva, resolta amb la troballa d'una dicció justa tant
per l'autoafirmació com per l'adreça pública, és el tret que, entre els lectors de poesia, ha assegurat fins ara i
assegurarà en el futur la vigència de l'obra mestra de Carles Riba. (Jordi Cornudella)
Elegies de Bierville

El ritme de les Elegies de Bierville és una adaptació al nostre sistema sil•làbic i accentual del ritme quantitatiu de
l'elegia antiga. Goethe, per exemple, hi va recórrer en les seves Elegies Romanes. La composició es deistribueix
en dístics, cadascun d'ells format per dos hexàmetres dactílics, el segon dels quals té dos silencis: un després del
tercer temps marcat i un després del sisè; en el segon membre, a més, d'aquest segon vers mal anomenat
pentàmetre, mai no es fa la substitució dels dàctils per espondeus. En principi, cada dístic ha de presentar un
sentit complet; però lèncavallament ja es troba en l'elegia clàssica. Jo n`he fet un ús, que als ulls dels rigoristes
apareixerà segurament ultrat.
IV
Pura en la solitud i en l'hora lenta, una dona
fa lliscà', amb moviment d'arbre o de crit amorós,
al llarg dolç dels braços alçats, la túnica. Mentre
brilla ja el tors secret, resta captiva en el lli,
dalt, la testa. Un instant o dos. Ah! ¿són prou perquè es trenqui
foscament el lligam entre la bella i aquest
tímid juny que d'ella, nua dins l'ona, esperava
joia i impuls fluvial per a perfer-se? ¿Han estat
prou, que tu, imponderable cosa d'or i mirada,
testa, flor dreta, en surts vaga -i talment reguardant,
ara, els no-res del silenci que eren adés venturosos
còmplices? Un cucut canta de sobte, innovent.
Ella somriu. La sang juvenil del món torna a córrer,
salta, brusca, amb el salt de la magnífica, i va
temps avall, cap a sols més madurs -i ella neda, oh ritme!
cap a l'estiu excessiu- ella i els déus i els meus ulls!
VII
He navegat com Ulisses pel noble mar que separa,
amb un titànic somrís d'obediència a l'atzur,
l'illa de l'últim adéu, on es va inclinà' els meu migdia,
i el necessari ponent, dolç d'una glòria sagnant.
Sobre la rosa dels astres, set vents, atònits deixaven
que n'exultés un de sol, el decretat del retorn.
Si el magnànim heroi dormí dins la popa segura
més profundament que per cap vi ni per mort,
és contat com els ulls dels reials mariners ho veieren:
l'interior treball, ell va saber-lo amb els déus,
pel que jo sé de mi. Oh! com era nua, com era
abandonada, la fe que a favor meu va lligar
els dos mons, que em volien, de banda i banda de l'ombra!
No atreta pel fi: ans virginal a un impuls
que em travessava d'enllà de la meva innombrable aventura
i de mes pròpies arrels; com dins el ventre vivent
l'ésser que s'hi perfà és tot ell creixença amb les pures
forces originals, i no és seu el destí
que l'amara i l'empeny, talment una puja d'antigues
aigües, fins que ha nascut i que ha plorat i que ha vist;
i és llavors solament que ja li convenen els nostres
mots despert i adormit. Entre nosaltres humans,
déus! els mots són només per a entendre'ns i no per a entendre'ls:
són el començament, just un senyal del sentit.
Semblen precedir-nos camí del misteri i ens deixen
foscos davant d'un brocat, tristos a un eco que fuig.

Cal la secreta clau: un record que ve de vosaltres,
déus! i que no ens ateny fins que ja hem arribat;
tal comparança potser, que ens queia de sobte com una
pedra brillant a les mans, dura en sa freda virtut,
i que guardàvem amb altres banals, fins que som a la viva
sorra a la fi de la mar -¿repatriats o arribats?
¿Com ho diria, germans, si no sé si parlo amb vosaltres?
¿Ni us parlaria tan sols? Sóc en l'espera d'un déu.
Entre el silenci i el curt sospir d'una onada tranquil•la
-una marcada en el temps, per a mi sol en el temps
anterior a la nit. em serà de cop a la vora,
simple i juvenil, coneixedor sense esclat
per la mà, coneguda invisible sobre ma espatlla:
el meu déu parcial, que m'ha elegit per orgull
fins a la injustícia -dic jo. Em donarà per als altres
l'aire d'un mendicant que és pacient als portals.
Ell i jo sol sabrem quin tresor desarem, que jo duia:
no els diamants del crit i de la presa i del foc
(negra escuma, tu els tens): dels meus dies d'errà' i de conèixer,
un sol dia he salvat: el que em salvava; i dins ell,
com les figures per gràcia escollides que omplen un somni,
el tan divers amor dels qui per mi, al meu pas,
pel que em donaven d'ells han esdevingut una mica
més el que eren; i tot el que en el freu he comprès.
Oh tresor, tan real que podria comptar-lo i triar-lo!
Mentre, però, no seré rei de ma última pau,
me'l guardaran les Nimfes gentils que teixeixen amb lenta
trama de porpra i cristall els pertinaços ordits
dels invisibles corrents, dins l'obac obrador subterrani
on l'abella de l'erem va, esmunyedissa, a fe' el rusc.
Ítaca, regne petit, conec la cova profunda!
Olivereda amunt, fora camí, en el rocall;
closa i subtil com l'hora d'un sol pensament, per a entrar-hi
calen un front humil sota la llinda i un salt.
IX
Per a Pompeu Fabra
Glòria de Salamina vermella en el mar a l'aurora!
Adormits en el vent de Queronea, xiprers!
Esplendor per als ulls o malencònica estampa,
crit d'arribada o foc sota la cendra d'un nom,
llocs! la meva presència amb cor violent us competa,
mots! la meva veu assedegada us fa plens.
Si en el meu cos carnal solament un triomf inefable
va poder-me engendrar contra la nit i el no-res
(entre els braços del pare, oh mare en la llum i en la Gràcia,
pura presa en el pur començament dels meus anys!),
no calia victòria amb humiliació de reialmes
ni importava un ponent buit de la fuga i la sang,
perquè fos deixada en el solc incansable dels segles
la furiosa llavor per al meu ésser civil.
El que fou necessari i bastava, és que uns homes sentissin
dom no hi ha fast més dolç, que ésse' i gustar-se un mateix;
simplement, subtilment, sabessin com no hi ha inútil
cap esperit, si creix lliure en la seva virtut;
que per podè' esdevení' el que volien llurs déus, en la forma

viva del que eren ja des de l'arrel de llurs morts,
consentissin a fer-se, ells diversos! iguals en les armes,
persuadits per la llei, ells que es dictaven les lleis,
i a la força més forta que estreny o que inunda, oposessin
la raó que es coneix i l'escomesa viril.ç
Homes que vau mesurar i acomplir accions més que humanes
per merèixer l'orgull d'ésser' i de dir-vos humans,
jo em reconec entre els fills de les vostres sembres il•lustres:
sé que no fórem fets per a un destí bestial.
La llibertat conquerida en l'apassionada recerca
del que és ver i el que és just, i amb sobrepreu de dolor,
ens ensenyàreu que on sigui del món que és salvada, se salva
per al llinatge tot dels qui la volen guanyar;
i que si enlloc és vençuda i la seva llum és coberta
per la tempesta o la nit, tota la terra en sofreix.
Sí, però l'esperança meravellosa traspassa,
crida, més real que la tenebra o l'estel
-ossos decebuts i l'heroica pira en el vespre
desesperat- per a molts sembla d'antuvi una fe;
sols que té menys espera i arrenca de tots els exilis
cap al seu crit, i els batuts van retrobant-se soldats.

Treball internet literatura CATALANA . exposició oral

Recommended

Recommended

More Related Content

What's hot

What's hot (20)

Viewers also liked

Viewers also liked (20)

Similar to Treball internet literatura CATALANA . exposició oral

Similar to Treball internet literatura CATALANA . exposició oral (20)

More from joanpol

More from joanpol (20)

Recently uploaded

Recently uploaded (7)

Treball internet literatura CATALANA . exposició oral