1. TERMINOLOGIA: CONCEPTES D’ART (A)
Aniconisme. (A)
Tendència artística contrària a la representació d'imatges. Per exemple l'art musulmà, que no
representa imatges religioses.
Art. (A)
És el procés o el producte deliberat de l'organització dels elements en una forma que apel·la
als sentits i a les emocions. Abasta una àmplia gamma d'activitats humanes, de creacions, i de
maneres d'expressar-se, camps on s'inclou entre d'altres, la música, la literatura, el cinema,
l’escultura i la pintura.
Arts plàstiques. (A)
Nom genèric utilitzat per a referir-se a la pintura i l’escultura conjuntament.
Estela (A)
Monòlit en forma de làpida (o de pilar) destinat a posar-hi una inscripció o un relleu, i que té
una funció commemorativa o funerària.
Iconicitat. (A)
El grau de semblança entre l’obra i la realitat que representa. Existeixen tres graus d'iconicitat:
iconicitat alta (l’obra s'assembla molt al model que representa), iconicitat mitjana (l’obra
representa la realitat de manera esquemàtica, simple, amb deformacions), i iconicitat baixa
(l’obra no pretenen representar la realitat tal i com és sinó aquesta realitat transformada o les
sensacions i els sentiments com la por, l'alegria, la llibertat).
Iconoclàstia (A) (BI)
Aversió a la representació de les imatges religioses. Característica de l'art bizantí en qual es
varen destruir moltes imatges religioses.
Iconografia. (A)
Estudi de les imatges artístiques, del seu significat i de la manera com es representen a llarg
del temps dins els diferents estils artístics.
Galeria. (A)
Establiment públic, generalment d'explotació privada, dedicat a l'exhibició i la venda d'obres
d'art.
Harmonia. (A)
Perfecta relació i proporcionalitat que existeix entre els distints elements que integren una
obra d'art.
Icona (A)
Representació pictòrica, sobre fusta, de Crist o d'algun dels seus misteris, de la Mare de Déu o
dels sants. // Pictograma, utilitzat en entorns gràfics.
Mecenes. (A)
Persona o institució que patrocina artistes, a fi de permetre'ls desenvolupar la seva obra sense
exigir en contrapartida crèdits monetaris immediats.
Museu. (A)
Lloc on hom conserva i exposa béns o espècimens als quals reconeix un valor cultural i un
interès social.
Ornamentació. (A)
Decoració.
Proporcionalitat. (A)
Relació d'una part amb el tot i de les parts entre elles per aconseguir bellesa i perfecció.
Retrat. (A)
Representació d'una persona mitjançant la pintura, el dibuix, el gravat, la fotografia o
l'escultura. Hi ha diferents tipus de retrat: de bust i de cos sencer.
Simetria. (A)
Proporció adequada de les parts d'alguna cosa, en relació amb el conjunt.

2. TERMES DE PINTURA.
Acrílic.(A)
Tècnica pictòrica que utilitza l’àcid acrílic per aglutinar els pigments. Es pot utilitzar sobre fusta,
tela, paper, metall i pedra. Utilitzat en el s. XX.
Aiguada o guaix (A)
Obra pictòrica semblant a l'aquarel·la, realitzada amb una pasta obtinguda a partir de
pigments dissolts en gran quantitat d'aigua.
Aquarel·la. (A)
Tècnica pictòrica que utilitza l’aigua per aglutinar els pigments. En diluir-se en l’aigua, s’obté
una solució transparent que s’aplica per capes sobre paper. És una pintura molt lluminosa, ja
que els colors transparenten el paper.
Cànon. (A)
Relació matemàtica que serveix de mòdul o mesura entre elements que integren cadascuna de
les parts, les parts entre sí i aquestes amb el seu conjunt. Per exemple, el Cànon de Policlet de
l'època clàssica grega.
Clarobscur. (A)
Distribució de les llums i les ombres en un dibuix o una pintura//
Estil pictòric que utilitza només els diversos tons d'un sol color per tal de donar la màxima
importància a la llum i l'ombra.
Color pur. (A)
Color sense barrejar.
Color arbitrari. (A)
Utilització del color amb autonomia, sense relació amb la realitat.
Colors càlids. (A) (I)
Colors que donen sensació de calidesa i produeixen excitació com ara el vermell, el groc, el
taronja. Són colors intensos, vitals, i es relacionen amb la llum solar i amb l’alegria. Són
considerat colors sensibles i emocionals.
Colors freds. (A) (I)
Colors que dones sensació de fredor, de tranquil·litat com ara el blau, el gris, el verd. Són
colors sedants, propis de les aigües i del món vegetal. Són considerats colors poc emotius i més
racionals.
Colors primaris. (A)
Colors que no s’obtenen amb la barreja de cap altre color. En el cas dels colors pigments són el
cian, el magenta i el groc.
Colors realistes. (A)
Aplicació del color semblant a la realitat.
Colors secundaris. (A)
Colors que s’obtenen a partir de la barreja de dos colors primaris. En el cas dels colors
pigments són el verd, el violeta i el vermell.
Composició. (A)
Forma en què estan col·locades les figures i objectes en una pintura o en una escultura.
Encàustica. (A)
Tècnica pictòrica que utilitza la cera líquida juntament amb la resina per aglutinar els
pigments. Es realitza sobre murs, teles i fustes. Els colors s’apliquen en calent. Va ser molt
utilitzada en l’antiguitat clàssica.
Escorç (A)
Forma de representar una figura la qual es troba disposada de forma oblíqua al pla que la
representa. Exigeix un gran domini de la perspectiva. Apareix a l'escultura de l'època clàssica
grega.

3. Esbós. (A)
Esborrany d’una pintura, escultura o art decorativa de petites dimensions, per oposició a una
obra acabada.
Fresc. (A)
Tècnica pictòrica mural que utilitza l’aigua amb calç per aglutinar els pigments. Abans d’aplicar
la pintura el mur es cobreix amb una capa d’argamassa composta per sorra i calç. La pintura
s’ha d’aplicar amb rapidesa ja que quan la paret és seca, no es pot rectificar. És una pintura
molt lluminosa i de gran resistència als agents externs.
Gamma. (A)
Sèrie de colors graduats.
Gravat. (A)
Art de reproduir imatges sobre paper a partir d’una planxa matriu. Hi ha diverses tècniques de
gravat: xilografia (planxa matriu de fusta), aiguafort (planxa matriu de metall), litografia
(planxa matriu de pedra).
Grafit (A)
Inscripció o pintura anònima de traç ràpid i espontani feta en parets que generalment donen a
espais públics.
Horror vacui. (A) (I)
Literalment “por al buit”, descriu l’ompliment de tot l’espai buit en una obra d’art.
Línia d’horitzó. (A)
Intersecció del pla horitzontal (terra) amb el vertical (cel).
Llenç (A)
Tela que serveix com suport a les arts pictòriques fet normalment de lli o cotó. També es
denomina llenç a l'obra pictòrica en si una vegada plasmada sobre la tela.
Llum artificial. (A)
Llum produïda per un aparell d’il·luminació.//Representació de la llum de forma abstracta.
Mosaic. (A)
Decoració figurada o geomètrica aconseguida per la juxtaposició sobre un fons de ciment d'un
gran nombre de tessel·les de diverses formes i colors. Els romans el col·locaven a terra i els
bizantins, més luxosos, a les parets.
Oli. (A)
Tècnica pictòrica que utilitza l’oli de llinosa per aglutinar els pigments. Es pot realitzar sobre
taula, fusta, paper, metall i pedra. Un cop seca la pintura es poden fer rectificacions. Encara
que aquesta tècnica era coneguda des de l’antiguitat, els primers que la van utilitzar
sistemàticament van ser els pintors de Flandes al segle XV.
Pastel (A)
Obra pictòrica realitzada damunt paper amb un llapis fet amb colors mòlts i reduïts a pasta
pictòrica amb goma aràbiga com a aglutinant.
Perspectiva. (A)
Sistema que permet de representar sobre una superfície plana de dues dimensions l'efecte
volumètric dels objectes, en un entorn de profunditat fingida. Els dos principals sistemes són:
perspectiva lineal i perspectiva aèria.
Perspectiva aèria. (A) (B)
Procediment pictòric que pretén aconseguir sensació de profunditat i, a la vegada, captar
l’atmosfera d’una escena, de forma molt realista, amb un treball molt acurat de la llum. Amb
aquest procediment les figures del fons o que reben menys incidència de la llum apareixen
més difuminades.
Perspectives en trompe-l'œil. (A) (B)
Engany òptic pictòric que intenta simular una arquitectura o algún element escultòric. Recurs
molt utilitzat a la pintura barroca.
Perspectiva geomètrica o lineal. (A)

4. Tipus de perspectiva pictòrica en la qual les línies son el mitjà per a disposar les figures en
relació amb el fons. Totes les figures estan col·locades en diferents plans paral·lels al fons i
convergeixen cap a un punt de fuga. Es va descobrir en el Renaixement.
Perspectiva teològica. (A)
Tipus de perspectiva pictòrica en la qual no es cerca la tercera dimensió, sinó una relació
jeràrquica entre les figures, la importància de les qual depèn de la seva grandària i ubicació
dins la composició. Pròpia de l’art paleocristià, romànic i gòtic.
Pigment (A)
Substàncies colorants d'origen natural o sintètiques, utilitzades pels pintors per dissoldre en
aigua, oli o un altre aglutinant i així aconseguir els colors.
Pintura abstracte. (A)
Pintura basada en línies i colors, en la qual no es pot reconèixer cap forma o figura de la
realitat. Apareix a principis del segle XX amb Kandinsky.
Pintura de galeria.
Pintura efímera. (A)
Pintura que desapareix en poc temps.
Pintura exempta. (A)
Pintura realitzada sobre una tela, fusta o qualsevol altre material diferent al mur.
Pintura figurativa. (A)
Pintura on es poden distingir i reconèixer formes i figures de la realitat.
Retaule (A)
Obra d'escultura o pintura, o mixta, que cobreix un mur situat darrera un altar, al fons d'una
capella. En general consta d'un cos baix anomenat bancal o predel·la, i a sobre, divisions
verticals anomenades carrers i horitzontals anomenades pisos. Té guardapols i àtic.
Retrat de corporacions.
Ritme. (A)
Sensació de moviment que transmet una pintura o una escultura.
Suport. (A)
En una pintura, peça que sosté la capa de preparació i pictòrica. És molt vairat: mur, paper,
tela, fusta, metall,...
Tesel·la (A)
Qualsevol de les peces de marbre, ceràmica, vidre,etc, que componen un mosaic.
Tremp. (A)
Tècnica pictòrica en la qual els pigments es dilueixen en aigua temperada, és a dir, aigua
barrejada amb aglutinants oleaginosos, com l’ou. Es pot aplicar sobre una paret o sobre una
taula de fusta i, a diferència del fresc, es pot retocar en fred.
Tríptic (A) (G)
Retaule que consta de tres taules, de manera que les dues laterals es poden tancar sobre la
central. Solen ser de fusta pintada al tremp i són molt freqüents a l'art gòtic.
Veladura (A) (R)
Capa subtil de color que un artista estén sobre una pintura ja seca per tal de suavitzar o de
ressaltar el to. La seva utilització és típica dels pintors venecians.
Vitrall. (A)
Vidriera de colors utilitzades sobre els finestral o altres obertures d’un edifici. Les peces de
vidres de color eren muntades amb plom sobre un bastidor metàl·lic. Fou en el gòtic quan van
assolir el seu màxim desenvolupament.
Volum (A)
En escultura i pintura, la manera de tractar la tridimensionalitat de les masses.

5. TERMES D’ESCULTURA.
Alt relleu. (A)
Escultura no exempta, feta sobre un suport bidimensional, en el qual les figures són tallades
gairebé exemptes , però adherides al pla mural.
Amoret (A)
Motiu decoratiu que consisteix en la figura d'un infant nu i amb ales que representa l'amor
humà.
Argila. (A)
Fang amb propietats plàstiques.
Baix relleu. (A)
Escultura no exempta, feta sobre un suport bidimensional del qual gairebé no sobresurten les
figures esculpides.
Bronze. (A)
Aliatge de coure i estany. El bronze fou emprat des de l’antiguitat per representar joies,
canelobres, portes, escultures… Malgrat la renovació dels materials, el bronze, bé que en un
terreny més reduït que en el passat, és encara un material imprescindible, sobretot per a la
plasmació de formes complexes.
Bust. (A)
Escultura humana que representa només el cap, el coll i el començament de l’espatlla i del
tors.
Dempeus. (A)
Escultura que representa una figura humana dreta.
Emmotllament. (A)
Operació de donar la forma desitjada a una matèria per mitjà d'un motlle.
Encolat. (A)
Tècnica escultòrica que consisteix en obtenir la forma desitjada a partir de l’adhesió amb cola
de les diferents parts. Generalment, es treballa amb fusta.
Escultura arquitectònica. (A)
Escultura que es posa a l’exterior o a l’interior d’una construcció arquitectònica, per tant
adaptada al format que els proporciona el disseny arquitectònic.
Escultura de paisatge. (A)
Natura elevada a la categoria d’art, de manera que s’utilitza creativament, com si fos una altre
material plàstic. És una escultura no traslladable.
Escultura exempta. (A)
Figura independent que es pot contemplar sencera per tot el seu voltant.
Escultura adossada. (A)
Escultura exempta que ha estat concebuda per anar arrambada a la paret.
Escultura eqüestre. (A)
Escultura que representa una figura humana muntada sobre un cavall.
Escultura urbana. (A)
Escultura integrada a l’entorn urbà; es posa en carrers, places, jardins i fonts.
Forja. (A)
Tècnica escultòrica que consisteix en martellejar en calent el metall, com per ex. el ferro, i
soldar-hi a continuació les diferents parts.
Fosa o buidatge. (A)
Tècnica escultòrica que consisteix en preparar un motlle de l’escultura que després s’omplirà
amb qualsevol material que pugui adoptar l’estat líquid i després es solidifiqui (cera, guix,
ciment, metall fos...).
Fosa a la cera perduda. (A)
Tècnica que consisteix en preparar un motlle de cera amb la figura que es vol representar, amb
les proporcions reals. Després es recobreix d’un material resistent al foc, com l’argila quan està

6. seca. Finalment es vessa el metall (ex. bronze) escalfat fins a l’estat líquid per uns forats
situats a la part superior i la cera comença a desaparèixer per uns forats inferiors, desplaçat pel
metall líquid. Un cop refredat el metall, es trenca el motlle i l’obra queda a la vista. Gràcies al
buidatge es poden aconseguir reproduir detalls molt delicats i subtils en materials durables,
que mai no s’haurien pogut obtenir treballant directament sobre el metall.
Fusta. (A)
Matèria llenyosa de l'arbre, de diferents dureses: dura, semidura i tova, apte per ser emprada
en escultura.
Grup escultòric. (A)
Escultura integrada per un conjunt de figures.
Guix. (A)
Matèria a base de Sulfat de calci hidratat utilitzada en escultura generalment per fer esbossos.
Jacent. (A)
Escultura que representa una figura humana ajaguda.
Metall. (A)
Matèria utilitzat en escultura amb propietats com la mal·leabilitat i la brillantor; com el ferro,
l’alumini,…; són habituals els seus aliatges. Es treballa per mitjà d’emmotllament o soldadura.
Mig relleu. (A)
Escultura no exempta, feta sobre un suport bidimensional, en el que les figures apareixen com
tallades per la meitat.
Modelatge. (A)
Tècnica escultòrica que consisteix en donar forma a una matèria modelable, com l’argila, fins
aconseguir la figura desitjada. Després es seca al sol o al forn.
Monument funerari. (A)
Monument destinat a decorar la tomba d’una persona.
Orant. (A)
Escultura que representa una figura humana orant, pregant.
Pedra. (A)
Material dur utilitzat en escultura, a partir del qual s’extreu la forma per cillament.
Plàstic. (A)
Material utilitzat en escultura, a partir del qual s’extreu la forma per emmotllament o
enganxat.
Relleu. (A)
Escultura no exempta, feta sobre un suport bidimensional, del qual les figures en sobresurten
o s'hi enfonsen. Relleu enfonsat.
Sedent. (A)
Escultura que representa una figura humana asseguda.
Soldadura. (A)
Unió de dues peces, d'igual o diferent material, mitjançant l'aplicació d'escalfor (sovint fins a la
temperatura de fusió de les peces), utilitzada en materials metàl·lics.
Talla. (A)
Tècnica escultòrica que consisteix en treure d’un bloc compacte (tronc de fusta, bloc de
pedra) el material que sobra amb diverses eines. La part que queda sense tocar és el resultat
final. La talla no es pot corregir i per això es soler fer esbossos previs // Procediment de
gravat mitjançant el burí damunt una planxa de coure o d'acer.
Terracota (A)
Estàtua feta amb argila, especialment la d'època protohistòrica i antiga.
Tors. (A)
Escultura que representa el tronc humà, sense el cap ni els braços ni les cames.
TERMES D’ARQUITECTURA.

7. Àbac (part del capitell). (A)
Element decoratiu situat dalt del capitell, normalment en forma de paral·lelepípede, sobre el
qual descansa l'arquitrau o l'arc.
Absidiola. (A) (RO) (G)
Petita capella de planta semicircular o poligonal que trobem al voltant de la girola en els estils
romànic i gòtic.
Absis. (A)
Part de l'església situada a la capçalera que sobresurt de la façana posterior i que té planta
semicircular i coberta de quart d'esfera; normalment es correspon amb l'extrem de la nau
central on es situava el presbiteri i l'altar major.
Acant (A)
Motiu decoratiu d'origen vegetal usat en arquitectura. Fulles del gènere Acanthus que trobem
en els capitells grecs de l'ordre corinti i en els romans composts.
Alçat (A)
Dibuix que representa la façana d'un edifici o la projecció vertical d'una construcció.
Altar (A)
Monument elevat damunt el sòl destinat al sacrifici durant els rituals de culte // Construcció en
forma de taula sobre la qual se celebra la missa.
Alveolat (A)
Tècnica consistent a soldar a una planxa metàl·lica làmines d'escàs relleu que formen uns
compartiments que s'omplen d'esmalt.
Aparell. (A)
En arquitectura s’anomena així les diverses formes de tallar i de disposar en un mur els
materials constructius, principalment carreus de pedra.
Aparell de llarg i de través. (A)
Mur format per peces col·locades seguint el mur alternant amb peces de través.
Aparell isòdom. (A)
Mur format per fileres de carreus iguals, disposats de manera que les juntes verticals d’una
filada corresponen exactament amb al punt mitjà de les peces inferior i superior.
Arc. (A)
Element constructiu en forma de corba que serveix per a cobrir un espai entre dos murs, dos
pilars o dues columnes. Propi del sistema voltat, pot adoptar nombres formes diferents: arc de
mig punt, arc apuntat, arc de ferradura, etc.
Arc cec. (A)
Arc que té tapada la llum.
Arc de mig punt. (A) (RA) (RO)
És l'arc equivalent a mitja circumferència. La seva projecció lineal a l'espai genera la volta de
canó. Utilitzat des de la Mesopotàmia, Roma, Romànic, fins a l'actualitat.
Arc mixtilini. (A)
Arc que té un intradós format per línies mixtes en perfecte simetria.
Arc faixó o perpiany. (A)
Arc que apareix a cada tram de la volta de canó per reforçar-la i transmet el pes als pilars o
contraforts exteriors. La seva disposició és perpendicular a l'eix de la nau. Si es veu es diu faixó,
i si està embotit dins la volta es diu perpiany.
Arc former. (A)
Arc paral·lel a l'eix longitudinal de la nau. Juntament amb els perpianys i creuers forma la volta
de creueria de l'art gòtic.
Arc peraltat. (A)
Arc similar a l’arc de mig punt, però que continua més enllà de la semicircumferència, amb
trams rectes en els extrems.
Arc toral. (A)
Cadascun dels quatre arcs sobre els quals descansa una cúpula.

8. Arquitrau (part de l’entaulament). (A)
Peça de pedra en forma de paral·lelepípede, que forma la part inferior de l'entaulament, que
descansa directament sobre el capitell d'una columna i cobreix l'espai de columna a columna.
Arquivolta (A)
Arc format per un conjunt de motllures esculpides, atrompetades i superposades a les dovelles
que, juntament amb els brancals esbiaixats, emmarca l'obertura d'una porta o d'una finestra.
Astràgal o collarí (part de la columna.(A)
Motllura convexa de perfil semicircular que abraça la columna en la seva unió amb el capitell;
especialment la que es troba en la base del capitell jònic.
Baldaquí (A)
Construcció exempta o sortint de la paret, sostinguda per columnes, que cobreix un altar o una
trona. Per exemple, el Baldaquí de Sant Pere del Vaticà, de Bernini.
Balustrada.
Basament (A)
Conjunt de la base i el pedestal d'una columna.//Part inferior d'una construcció.//Suport d'una
estructura.
Base (part de la columna). (A)
Part inferior d’una construcció, forma part del basament d’una columna.
Basílica (RA) (R)
Edifici públic de l'època romana de planta rectangular dividida en tres naus separades per
columnes, la d'enmig més ampla y alta, que podia tenir una exedra en un extrem.
Brancal (A)
Element arquitectònic vertical que sosté l'arc o la llinda d'una obertura en els seus extrems.
Per exemple, en les portalades romàniques i gòtiques el brancal forma un seguit de
columnetes que sostenen les arquivoltes.
Cantorias. (A)
Espai destinat a les corals.
Capçalera. (A)
Part d’una església que s’estén des de l’extrem posterior fins al transsepte.
Capella. (A)
Lloc destinat al culte en un palau, presó, hospici... // Part d’una església amb altar i advocació
particular.
Capella radial. (A)
Capella situada a la girola d'una església, principalment romànica o gòtica, que serveix per
retre culte a diferents sants sense destorbar l'ofici principal.
Capitell (part de la columna). (A)
Element decoratiu, més o menys ornamentat, situat a dalt del fust d'una columna, d'una
pilastra o d'un pilar.
Carreu. (A)
Bloc de pedra tallada de forma rectangular.
Catedral. (A)
Església principal d'una diòcesi, en la qual resideix el bisbe i el capítol catedralici.
Clau (part d’un arc). (A)
Peça superior d’una volta o d’un arc de mig punt.
Coberta (A)
Sostre d’un edifici. // Part exterior del sostre d’un edifici.
Columna. (A)
Suport vertical de secció cilíndrica o gairebé cilíndrica que consta normalment de tres parts:
base, fust i capitell. Sol tenir la funció de sustentar les parts superiors d’una construcció,
encara que també pot tenir una funció purament ornamental o commemorativa.
Columna adossada. (A)
Columna arrambada a la paret.

9. Columnata. (A)
Sèrie de columnes que sostenen o adornen un edifici. Exemple: la columnata que envolta la
plaça de Sant Pere del Vaticà.
Cor. (A)
Part de l’església reservada al clergat. En les basíliques paleocristianes, era l’espai per al clergat
menor que no tenia accés al presbiteri. Solen ser unes fileres de bancs que envolten l’altar,
encara que poden estar disposades a un altre lloc.
Cornisa (part de l’entaulament). (A)
Element horitzontal que sobresurt i corona un edifici // Part superior de l´entaulament o la
part en forma d’angle que sobresurt i que remata un frontó clàssic.
Cúpula. (A)
Volta esfèrica o de mitja taronja. La cúpula es pot sustentar de dues maneres bàsicament:
sobre trompes o sobre petxines amb arcs torals.
Cúpula sobre trompes. (A)
Volta esfèrica sustentada sobre un tambor octogonal, format per trompes. Aquestes trompes
són elements arquitectònics de forma cònica que permeten crear sobre una planta quadrada
un espai octogonal sobre el qual es col·loca el tambor octogonal.
Cúpula sobre petxines. (A)
Volta esfèrica sustentada sobre un tambor circular, format per petxines. Aquestes petxines són
triangles esfèrics que permeten crear sobre una planta quadrada un espai circular sobre el
qual es col·loca el tambor circular.
Creuer (A) (RO) (G) (R)
S’anomena així l’espai quadrat, a vegades cobert amb cúpula o cimbori, on s´encreuen la nau
central i la transversal d'una església. Té origen a les basíliques paleocristianes i perdura dins
estils posteriors, romànic, gòtic, etc.
Deambulatori o girola. (A) (RO)
Passadís que volta el presbiteri de les esglésies per la banda posterior i dóna accés a les
capelles radials situades a les absidioles. Apareix a l'església de pelegrinació romànica.
Dovella (part d’un arc). (A)
Cada una de les peces en forma de tascó que formen un arc.
Entaulament. (A)
Conjunt arquitectònic format per l'arquitrau, el fris i la cornisa sostingut per columnes o pilars.
Propi dels temples grecs.
Equí (part del capitell). (A)
Motllura convexa pròpia del capitell l'ordre dòric, que serveix com a element de transició entre
la secció circular del fust i la secció quadrangular de l'àbac de la columna.
Escòcia (part de la columna). (A)
Motllura còncava, el perfil de la qual el formen dos segments de circumferència de radi
diferent, que decora la base d'una columna.
Església. (A)
Edifici consagrat al culte catòlic, a un culte cristià.
Estereòbat (part de la plataforma). (A)
Conjunt de tres esglaons que formen el basament del temple dòric grec. Sobre el darrer escaló
del krepis (estilòbat) descansa la columna i l´entaulament de l´edifici.
Estilobat (part de la plataforma). (A)
El darrer esglaó de l’esteròbat del temple grec, sobre el que descansa la columna i
l´entaulament de l´edifici.
Exedra (A)
Capella de planta semicircular coberta amb volta de quart d'esfera // Construcció descoberta,
de planta semicircular, amb seients a la part interior de la corba, pròpia dels parcs i dels jardins
públics.

10. Extradós (part d’un arc). (A)
Part externa d’un arc.
Façana. (A)
Part exterior o principal que dona accés a un edifici. És on s'hi troba l'entrada principal.
Fris (part de l’entaulament). (A)
Element arquitectònic que forma part de l’entaulament de l’arquitectura grega .i descansa
sobre l’arquitrau llis o de tres platabandes. Està alternat amb mètopes i tríglifs (dòric) o
continu decorat amb relleus (jònic i corinti).
Fust (part de la columna). (A)
Part vertical de la columna situada entre la base o l’estilobat i el capitell. Pot ser llis (ordre
toscà) amb estries (dòric) amb canaladures (jònic i corinti) amb anelles (Renaixement)...
Habitatge (A)
Casa.
Imposta (part d’un arc). (A)
Motllura de separació entre l'arc i la part recta d'una obertura, o, la superfície de la qual
arranca l'arc o la volta. //Motllura que assenyala, a l'exterior d'un edifici, la separació
corresponent als diferents pisos de l'interior.
Intercolumni (A)
Espai situat entre dues columnes, generalment amidat utilitzant com a cànon el diàmetre
inferior de fust.
Intradós (part d’un arc). (A)
Part interna d’un arc.
Jàssera (A)
Biga principal d'un edifici, la qual, recolzada sobre pilars o columnes de planta baixa, serveix
per a sostenir la paret mestra i els entramats de pis de les plantes superiors.
Llanterna. (A)
Element arquitectònic de planta circular o poligonal que corona una cúpula amb l’objectiu
d’il·luminar l’espai interior per mitjà de les obertures laterals. També hi ha llanternons cecs,
sense obertures, i en aquest cas tenen una funció purament ornamental.
Llinda (A)
Element horitzontal, genèricament d'una sola peça, que clou la part superior d'una obertura i
descarrega el pes sobre els muntants. El sistema de construcció amb llindes o rectilini es
caracteritza pel seu estatisme, com a Egipte o Grècia, a diferència de l'ús del sistema de voltes,
més dinàmic.
Llotja (A)
Galeria oberta formada per arcades sostingudes per pilars o columnes, que mira a l'exterior
d'un edifici.//Hom anomena també així una petita plaça porticada davant la façana d'una
església, a la qual li serveix d'atri i, fins i tot, un edifici públic destinat a transaccions mercantils.
Llum (part d’un arc). (A)
En arquitectura, amplada d’un arc.
Lluneta (A)
Volta menor practicada perpendicularment a una altra volta de canó principal per donar llum a
una obertura// Obertura practicada en una volta o en una cúpula generalment per il·luminar.
Maçoneria (A)
Obra feta de pedres picades o mig picades unides amb material de cohesió fet de morter de
calç i grava.
Maó (A)
Material constructiu realitzat amb argila cuita al forn.
Mènsula o Cartel·la (A)
Element arquitectònic motllurat o esculpit, fitxat en una paret, que serveix de suport a una
estàtua, un balcó, una cornisa, etc.

11. Motllura. (A)
Ornament tirat, estret, formant entrant o sortint i de perfil uniforme.
Nàrtex (A)
Part porticada de l'atri que precedeix a les basíliques paleocristianes, reservada als
catacúmens.
Nau (A)
Espai comprès entre murs o columnes i arcs en un edifici. Les esglésies cristianes consten d'una
o més naus.
Nervadura (A)
Motllura constructiva o decorativa, sortint i seguida, que es troba a l'intradós d'una volta o bé
assenyala la intersecció de dues voltes i que trasllada la càrrega de les arcades als pilars
formant els pilars de baquetons de l'art gòtic.
Obelisc (A)
Monòlit de gran altura de secció quadrangular amb acabament piramidal que presenta a les
parets inscripcions jeroglífiques. A l'Antic Egipte eren el símbol del déu sol.
Ordre. (A)
Estil constructiu de l'època clàssica grega. Els diferents ordres es distingeixen per les
combinacions i proporcions dels diversos elements per aconseguir bellesa i perfecció. Els
ordres són: dòric, jònic, corinti, toscà i compost.
Plataforma (part d’ordre clàssic). (A)
Peça plana i horitzontal més elevada que el sòl.
Planta. (A)
Esquema que representa, vist des de dalt, el dibuix d’un edifici sobre el terra.
Planta basilical. (A)
Planta rectangular de tres (i de vegades cinc) naus amb un absis semicircular a la capçalera i
amb un nàrtex o vestíbul porticat als peus.
Planta centralitzada. (A)
Planta d’un edifici en forma de rectangle.
Planta circular. (A)
Planta centralitzada en forma de cercle.
Planta de creu grega. (A)
Planta d´una església formada per quatre braços de la mateixa llargada, formant angles de 90º.
Planta de creu llatina. (A) (RO) (R)
Planta d’un edifici formada per dos cossos rectangulars de diferent llargària que es tallen
perpendicularment i recorden simbòlicament la creu en que va ser crucificat Jesucrist. Pròpia
de les esglésies de l’art romànic.
Planta lliure. (A)
Planta que es distribueix de forma aleatòria, segons la voluntat o interessos de l’arquitecte.
Planta rectangular. (A)
Planta d’un edifici en forma de rectangle.
Petxina. (A)
Cadascun dels quatre triangles curvilinis situats entre els arcs torals, sobre els quals descansa
l’anell de la cúpula.
Pilar. (A)
Suport vertical de secció quadrada que sustenta les parts superiors d’una construcció.
Pilar cruciforme. (A)(RO)
Suport vertical de secció en creu que sustenta quatre arcs. Propi de l’art romànic.
Pilar compost. (A)
Pilar amb columnes adossades.
Pilastra. (A)
Pilar adossat a la paret que sobresurt lleugerament.

12. Pòrtic (A)
Estructura arquitectònica situada a l'entrada d'un edifici o adossada a la seva façana, que té la
coberta de volta o amb llinda, sostinguda amb columnes o pilars.
Presbiteri (A)
A l'església cristiana, espai al voltant de l'altar major, reservat als presbíters, normalment
emplaçat a un nivell més alt que la resta de la nau central.
Revestiment (A)
Conjunt de materials amb què es cobreix una construcció o un element d'obra per adornar-lo,
fer-lo més sòlid, resguardar-lo dels elements, etc.
Rosassa o Rosetó (A)
Finestral circular de grans dimensions, calat i vidrat, situat a la zona alta de la façana d'una
església i que permet l'entrada dels darrers rajos del sol.
Salmer (part d’un arc). (A)
Les dues dovelles que inicien un arc a cada costat.
Sarcòfeg (A)
Sepulcre d'inhumació del cos d'un difunt, fet de pedra o de fusta, generalment decorat amb
relleus o inscripcions. Per exemple els sarcòfags paleocristians.
Sepulcre (A)
Monument funerari excavat a terra o a la roca o erigit sobre el sol, de particular valor artístic o
històric.
Sima (part de la coberta) (A)
Part de la coberta amb forma de corda gruixuda.
Sistema arquitravat. (A)
Tècnica de construcció arquitectònica basat en la utilització de bigues rectes sostingudes per
suports verticals com columnes o pilars. L’arquitectura arquitravada es caracteritza pel
predomini de la línia recta.
Sistema voltat. (A)
Tècnica de construcció arquitectònica basat en la utilització d’arcs i voltes. Hi predomina la
línia corba.
Timpà (part de la coberta). (A) (RO) (G)
Espai triangular inscrit dins les cornises d'un frontó ,que sol anar decorat amb escultures o
relleus. També es diu així l'espai semicircular o apuntat de les portalades romàniques o
gòtiques.
Tomba. (A)
Lloc de sepultura d’un o més morts.
Toro (part de la columna). (A)
Part de la base d’una columna d’ordre jònic o corinti, sobre el que recolza el fust.
Transsepte (A)
Nau transversal d'una església que s'obri davant el presbiteri, perpendicular a la nau principal.
Tribuna (A)
Galeria elevada, situada damunt les naus laterals d'una església, oberta a la nau central.
Segons l'època pot tenir diferents funcions: matronium en l'art paleocristià o allotjar el
pelegrins en les esglésies de peregrinació romàniques.
Trifori (A)
Galeria de trífores situada sobre cadascuna de les naus laterals d'una església, sovint amb
finalitat decorativa. Arcades que comuniquen la tribuna amb la nau central.
Tríglif (part del fris). (A)
Element arquitectònic amb tres bandes verticals de pedra o canaladures que apareix alternant
amb les mètopes al fris de l'ordre dòric del temple grec.

13. Trompa. (A)
Element arquitectònic de forma cònica que s’aplica a una construcció per a passar de planta
quadrada a octogonal.
Vila.
Volta. (A)
Estructura de perfil corbat destinat a cobrir un espai entre diversos murs o pilars. La mateixa
volta o diversos arcs transmeten el pes a diversos suports (murs, columnes, pilars...).
Volta anular. (A)
Volta de canó o de mig canó que cobreix un espai circular o curvilini.
Volta calada. (A)
Volta a manera de mur calar, sembla una gelosia.
Volta de canó, de canó seguit o de mig canó. (A)
Prolongació en línia recta d’un arc de mig punt.
Volta d’arcs entrecreuats. (A) (IS)
Volta típicament musulmana, formada per l’encreuament d’altres que no passen mai pel
centre.
Volta d’aresta. (A)
Creuament de dues voltes de canó.
Volta de creueria o ogival. (A)
Formada per dos arcs que es creuen en diagonal formant els nervis, amb una clau comú.
Volta de mocàrabs. (A)
Volta específicament musulmana, està ornamentada per prismes juxtaposats i superposats
verticalment, de base còncava, com si fossin estalactites. Per exemple la volta de la Sala de las
Dos Hermanas de l'Alhambra de Granada.
Volta de llunetes. (A)
Volta de mig canó, travessada perpendicularment per una altre més petita.
Volta de quart d’esfera, de quadrant o de forn. (A)
Volta equivalent a un quart d’esfera que cobreix generalment l’espai d’un absis semicircular.
Volta de ventalls. (A) (G)
Molt utilitzada en el gòtic perpendicular anglès, els nervis radials de la qual, a mida que
s’obren des del punt d’arrencada, donen lloc a la forma de ventall o de paraigua.
Volta sexpartita. (A)
Volta de creueria quan, a més dels nervis diagonals, n’hi ha un altre de transversal que passa
per la clau, paral·lel als arcs torals, donant lloc a sis pliments. Per cada volta sexpartita és
obligat construir a les naus laterals, dobles voltes de creueria.
Voluta (part del capitell). (A)
Element decoratiu espiral característic dels capitells de l'ordre jònic de l'art grec.