Redacció termes sociolingüística

1.
Com a conseqüència de guerres, ocupacions colonials i diverses situacions
polítiques, econòmiques i socials, dues llengües poden començar a conviure dins d'un
mateix lloc. En aquest moment té lloc diferents l'anomenat bilingüisme. És corrent
escoltar parlar d'un bilingüisme social, on la pràctica de les dues llengües al mateix
nivell afecta a col∙lectius sencers, tanmateix aquest tipus de bilingüisme és un mite ja
que dins d'un territori no poden dominar dues llegües al mateix nivell. Aquells que
veritablement sí poden existir són: el bilingüisme individual, que afecta a cadascú dels
habitants i el bilingüisme territorial, en el qual dins d'un país trobem geogràficament
ben delimitades les diferents comunitats lingüístiques.
El bilingüisme és sempre un element de risc ja que pot conduir al conflicte
lingüístic a la substitució lingüística, una situació en la qual els dos sistemes lingüístics
competeixen entre ells desplaçant parcialment o total un sistema en els diversos
àmbits d'ús. El procés mitjançant el qual la llengua forastera B comença a ocupar els
àmbits d'ús d'una altra en el territori propi, llengua A s'anomena disglòssia. Això
implica un predomini de la llengua B en usos formals i públics mentre que l'altra, la
llengua A, quedarà restringida als registres informals i privats. És en aquest cas quan
diem que la llengua A és una llengua minoritzada (concepte diferent a llengua
minoritària, que únicament fa referència al nombre d'habitants que la parlen).
Les causes de la diglòssia poden ser vàries: per una banda, la creació de
prejudicis socials i lingüístics sense cap base científica manifestats contra una llengua,
sempre subjectius, que condicionen la predisposició a utilizar o aprendr‐la. D'altra
banda, l'autoodi, propi d'aquells que preferixen usar una llengua B que aquella que
pertany al seu origen, llengua A, de la qual volen distanciar‐se, menyspreant‐la. Aquest
comportament és una falta de lleialtat lingüística, una manca de fidelitat a la història i
cultura que envolten una llengua.
Tot aquest procés acaba amb la substitució cada vegada més intensa de la
llengua A per part de la llengua B. En ocassions és el propi govern d'un territori
determinat qui opta per la substitució de la llengua pròpia per la forastera i impedix
qualsevol moviment en contra. Aleshores parlem de contraplanificació.
Una altra alternativa qual té lloc un conflicte lingüístic és la normalització
lingüística, procés de reposta que pretén recuperar els àmbits d'ús i el nombre de
parlants de la llengua propia lluitant per la seua desaparició. Aquest procés és possible
gràcies a polítiques i planificacions lingüístiques, activitats que desenvolupa un govern
sobre l'ús de la llengua afectada per tal d'augmentar els parlants, com ara intentar
augmentar la freqüència d'àmbits d'ús i ocupar tots els possibles.

2. Cal distingir el procés de normalització del de normativització, el qual
únicament s'encarrega de la fixació de la norma ortogràfica, mitjançant la creació de
gramàtiques, diccionaris, flexions verbals o estudis lèxics.
Vela, Laura ies clot de l’illot

3. RESUM-REDACCIÓ SOCIOLINGÜÍSTICA
ok
El bilingüisme és un concepte ambigú que s’ha utilitzat sovint pels governants per amagar un
procés de subtitució lingüística. Aquest procés de substitució lingüística té com a desenllaç la
desaparició de la propia llengua i la seua substitució per una forastera. Les societats no són
bilingües, ho són els indivius, de tal forma que quan un individu parla dues llengües, és bilingüe,
si parla tres, és trilingüe…
A més d’un conflicte lingüístic, el bilingüisme social (ocasionat com a consequència de les
guerres, ocupacions colonials...) pot presentar‐se com a diglóssia, que és un tipus de bilingüisme
que explica situacions en qué una societat hi ha dos idiomas, un dels quals s’especialitza en els
usos formals i públics, i l’altre queda restringit als informals i privats.
Per una altra banda, les actituds desfavorables davant d’una llengua ocasionen els prejudicis
socials i lingüístics, i aquestos poden ser de dos tipos: Inconscients (carácter espontani) o
conscients (carácter predeterminat).
En canvi, les actituds favorables que mantenen l’ús d’una llengua en tots els àmbits d’ús i que, per
tat, la prestigien són la consciència i la lleialtat lingüística. Aquesta última és podría definir com a
la voluntat d’usar la llengua en les situacions comunicatives de normalitat lingüística, una
normalitat que pressuposa l’existència d’una varietat estàndard acceptada comunament. Però els
parlants de llengües que patixen una minorització a causa d’un conflicte lingüístic sovint en
restringixen els àmbits d’ús i la fan més i més invisible socialment. Aquest fet s’anomena, des del
punt de vista sociolingüístic, autoodi i dóna lloc a la substitució lingüística anteriorment
mencionada. L’autoodi són els que s’han passat a l’altra llengua renegant del seu origen lingüístic,
del qual volen distanciar‐se menyspreciant‐lo.
Com a resposta a aquest conflicte lingüístic tenin la normalització lingüística que és un procés
que preten recuperar els àmbits d’ús i el nombre de parlants de la llengua pròpia per lluitar contra
la seua desaparició.
Aquest procés inclou dos aspectos inseparables: La normativització de la llengua i la política
lingüística.
La normativització consisteix en una fixació de la norma ortográfica paralitzada mab la Dictadora
i represa en el periode de postguerra: gràmatica, flexió verbal…
La política lingüística és la activitat que desenvolupa un govern sobre l’ús de les llengües.
Dins d’aquesta mateixa qüestió trobem la planificació lingüística que són les distintes formes
d’intervenció conscient sobre una llengua. N’hi ha de dos tipus: Liberalisme, el qual no intervé en
el desenvolupament de la llengua, i el dirigisme que si intervé i es publiquen decrets, lleis…per tal
de mantenir la hegemonía de la llengua.
Quan un gorvern optà per la subsistució de la llengua pròpia de la seua societat, aleshores parlem
de contraplanificació, el conjunt de mesures destinades a dificultar la normalització d’aquesta
llengua.
Per últim, establirem una diferenciació entre una llengua minoritaria i una llengua minoritzada.
Una llengua minoritaria, és aquella que fa referencia al nombre d’habitants que la parlem, i una
llengua minoritzada, és aquella llengua a la qual se li atribueix la diglòssia.
La nostra llengua és minorització.
GLOSSARI TERMES SOCIOLINGÜÍSTICA
Dues llengües, Bilingüisme, Diglòssia, prejudicis socials i lingüístics, conflicte lingüístic, llengua
minoritària, llengua minoritzada, autoodi, lleialtat lingüística, normalització, normativització,
planificació lingüística, política lingüística, , substitució i contraplanificació lingüística.
PAULA FERNÁNDEZ PIRES 2º BACH.A