català

1. DIVERSITAT I VARIACIÓ
LINGÜÍSTICA
Francesc J. Amorós Santo
Curs 2014-2015

2. DIVERSITAT LINGÜÍSTICA
EL LLENGUATGE
La facultat humana de comunicar-se no es
manifesta en abstracte ni es correspon a una
llengua única, sinó que es concreta en una gran
diversitat de llengües.
Cadascuna de les llengües del món és una de les realitzacions possibles o de
les manifestacions concretes del llenguatge.
VIVIM A UN MÓN
DE LLENGÜES
DIVERSES
Hi ha uns 200 estats, poc més o menys. En canvi,
es comptabilitzen de 4.000 a 7.000 llengües
diferents.
Les fronteres lingüístiques no coincideixen gairebé mai amb les
administratives. A un mateix estat solen coincidir vàries llengües. A Europa,
només uns pocs països són monolingües: Portugal, Albania, Islàndia...

3. LA VARIACIÓ LINGÜÍSTICA
 És un fet inherent a la llengua: tota
comunitat humana practica diferents
tipus d’intercomunicació encara que
parle una única llengua.
 És un fet universal: no hi ha cap llengua
monolítica o uniforme. Una comunitat
lingüística sencera o un parlant
individual presenta diferències d’ús.

4. CAUSES DE LA VARIACIÓ
LINGÜÍSTICA
LA LLENGUA VARIA PER DOS TIPUS DE FACTORS
RELACIONATS AMB LES
CARACTERÍSTIQUES
DELS PARLANTS
Edad, sexe, origen geogràfic,
nivell sociocultural, etc.
VARIACIÓ DIALECTAL
Dialectes, sociolectes,
cronolectes...
RELACIONATS AMB LES
CARACTERÍSTIQUES DE LA SITUACIÓ
COMUNICATIVA
Relació entre els interlocutors, intenció, tema,
canal utilitzat, etc.
VARIACIÓ FUNCIONAL O ESTILÍSTICA
REGISTRES: un contínuum de major a
menor formalitat

5. FACTORS QUE
DETERMINEN LA VARIACIÓ
ESTILÍSTICA
 Relació o grau de familiaritat entre els
interlocutors.
 El tema: més o menys general o
específic.
 El nivell de formalitat.
 El canal de producció: oral, escrit o
audiovisual.
 El propòsit o intenció comunicativa

6. LA VARIETAT ESTÀNDARD
 Abans anomenada literària o comuna.
 Té caràcter supradialectal i referencial.
 Es caracteritza per una notable uniformitat.
 És la varietat codificada d’una llengua que
serveix per a cobrir les necessitats
comunicatives (especialment les culturals i
intel·lectuals) d’una societat moderna.
 És un registre neutre i intermedi entre el món
col·loquial i els registres més especialitzats o
elaborats.

7. La construcció de l’estàndard
 És un procés complex que abasta àmbits
d’ús molt diversos.
 Va fent-se a mesura que s’usa.
 Cal un procés de normativització prèvia
(fixació d’ortografia, gramàtica i lèxic).
 Cal que s’adeqüe a uns usos socials amplis.
 L’estàndard s’assoleix quan s’utilitza i
es difon.

8. FUNCIONS DE
L’ESTÀNDARD
 Facilitar la comunicació dels parlants amb independència de la
seua procedència lingüística.
 Ser senyal de normalització lingüística.
 Donar resposta a les complexes necessitats comunicatives
d’una societat moderna.
 Ser model de referència i d’identificació: la llengua a imitar.
 Adaptar-se a diferents usos socials.
 Sevir de varietat pròpia en àmbits d’ús acadèmics o dels mitjans
de comunicació.
 Ser punt de trobada, neutre i comú per a tots els parlants,
superador de la diversitat.
 Cohesionar i prestigiar la llengua.

9. Funcions de la llengua
estàndard (2)
 FUNCIÓ UNIFICADORA: superadora de la diversitat
dialecta.
 FUNCIÓ SEPARADORA: gràcies a l’estàndard
sabem si parlem la mateixa llengua o una altra.
 FUNCIÓ DE PRESTIGI: personal i nacional
 FUNCIÓ D’ELABORACIÓ ESTILÍSTICA I
TERMINOLÒGICA: facilita un ús diversificat en
diferents registres, segons les necessitats
 FUNCIÓ DE MODEL O PUNT DE REFERÈNCIA:
llengua correcta.

10. PASSOS EN EL PROCÉS
D’ESTANDARDITZACIÓ
 SELECCIÓ: decidir si agafem un dialecte o
en barregem
 CODIFICACIÓ: dotar a la varietat d’un codi
(lèxic, ortografia, gramàtica)
 DIFUSIÓ: fer circular el model, emprar-lo.
 ELABORACIÓ: posar l’estàndard
constantment al dia; adaptar-lo a les noves
necessitats