1. LA VARIACIÓ LINGÜÍSTICA
● La variació lingüística és el fenomen que dóna
compte dels usos diversos d'una llengua, els quals
depenen fonamentalment dels factors de temps,
espai, grup social i situació comunicativa.
● És objecte d'estudi de la sociolingüística.
● Les varietats lingüístiques es contraposen a
l'estàndard de la llengua.

2. Tipus:
● Varietat diacrònica o històrica (temps)
● Varietat diatòpica o dialectal (espai)
● Varietat diastràtica o social (grup social)
● Varietat diafàsica, funcional o registre

3. Factors que influeixen en
l'elecció d'una varietat
● Edat: els joves tendeixen a usar més els registres
informals, tenen un argot propi i creen més
neologismes
● Sexe: les dones tendeixen a usar una parla més
propera a l'estàndard
● Procedència: cada zona té un dialecte propi
● Professió: hi ha professions amb un lèxic propi
especialitzat

4. Factors que influeixen en
l'elecció d'una varietat
● Nivell d'estudis: a més estudis, més ús dels
registres cultes o formals
● Situació comunicativa: que marca si la parla ha de
ser formal o col∙loquial, és el factor que més
influeix
● Canal de comunicació: l'escrit acostuma a
demanar més formalitat
● Grau de literarietat: inclou recursos literaris i para
més atenció a la llengua

5. Varietat diacrònica o
històrica
● Les diferents formes de parlar segons el moment
temporal.
● No parla de la mateixa manera una persona del
segle XV que una persona del segle XXI.
● La llengua pateix una evolució al llarg del temps.

6. Varietat diatòpica o
dialectal
● Cadascuna de les modalitats parlades en l'àmbit
territorial d'una llengua, caracteritzades perquè
posseeixen trets fonètics, morfosintàctics i lèxics
específics. En la llengua catalana, la partició
dialectal es vertebra en dos grans blocs, que
contenen diferents dialectes i subdialectes:
● català oriental (septentrional, central, balear,
alguerès)
● català occidental (valencià i nord­occidental)

7. Varietat diastràtica o social
● Les maneres característiques de parlar de grups
socialment afins, que generen una fraseologia i
unes maneres expressives significatives per al
grup i que els diferencien d'altres grups socials.
● Es tracta dels denominats argots.

8. Varietat diafàsica, funcional
o registre
● Varietats de la llengua determinades per la
diferent situació de comunicació. Els factors que
caracteritzen els registres són:
● Camp: tema general o específic de què tracta la
comunicació.
● Mode: canal oral o escrit de la comunicació.
● To: nivell de formalitat del text (molt formal o
solemne, formal, informal o familiar, molt informal
o vulgar).

9. La norma i l'estàndard
● Llengua normativa: model de llengua que sorgeix
a partir del procés de normativització, dut a terme
per especialistes i sancionat per una autoritat
normativa.

10. La norma i l'estàndard
● Normativització lingüística: fixació del codi
lingüístic, a partir de la selecció de les formes
més comunes de la llengua en els nivells fonètic,
morfosintàctic i lèxic.

11. La norma i l'estàndard
● Estàndard: varietat lingüística poc marcada per trets
temporals, geogràfics o socioculturals i que aporta
menys informació per a determinar l'origen dels
parlants. És a dir, és la varietat que neutralitza la
variació lingüística. Es basa en la llengua normativa.
La seva funció és facilitar la comunicació entre
parlants de dialectes diversos. S'utilitza en els àmbits
d'ús relatius als usos formals i públics de la llengua,
s'ensenya a l'escola i es difon a partir dels mitjans de
comunicació i en l'ús públic. Admet un cert grau de
variació dialectal (modalitats de l'estàndard), més en
l'oral que en l'escrit.