Diumenge, 9 de febrer de 2014. Mentre mataven la girafa Màrius al zoo de Copenhaguen, a Almàssera celebraven la benedicció de Sant Antoni. (...) L’especisme lliurava dos de les seues batalles quotidianes i es cobrava les seues víctimes. Entre elles, estaven les consciències dels xiquets i xiquetes, que començaven a entrar a les seues gàbies.

1. Vinga, que anem a veure els animalets!Benedicció de Sant Antoni a Almàssera i
assassinat del Màrius a Copenhaguen.
Diumenge, 9 de febrer de 2014. Mentre
mataven la girafa Màrius al zoo de
Copenhaguen, a Almàssera celebraven la
benedicció de Sant Antoni.
Dues hores abans que començara, la gent ja
s‟ajuntava al costat de les tanques col·locades
a la plaça, marcant un camí cobert de sorra
per a la desfilada dels cavalls. Durant tot
eixe temps, vaig sentir moltes vegades la
mateixa frase: anem a veure els animalets!
Els xiquets i xiquetes són, altra vegada,
l‟instrument justificador d‟aquell espectacle
que, poc a poc, omplia la plaça. Mentre, un
xicotet exèrcit d‟hoplites1 acudia a aquesta
nova crida de l‟especisme. Portaven gossos,
gats, conills, gàbies amb aus, minúscules peixeres amb carpes de color taronja i altres peixos, poals
amb tortugues… I buscaven on s‟havia de formar la seua falange.
Finalment, feren una filera fora del circuit de sorra ipassaren per davant del rector del poble, qui
beneí aquella primera tandad‟animals “lleugers” des de dalt de les escales de la Casa de la Cultura.
Malgrat el que puga semblar, les coses no han canviat molt al segle XXI. L‟església catòlica sempre
ha sabut actuar com a secundària de luxe als teatres de la política populista, trobant la seua
justificació davant del poder i sempre al seu costat.
El rector cobrí l‟expedient amb
professionalitat, mullant amb el seu hisop gent que no entra a l‟església ni per a les bodes o que,
fins i tot, mai l‟ha vist per dins.
Tortuga de 16 anys.
Per a la major part de la gent, aquell ritual litúrgic
també era un expedient que cobrien amb amabilitat per
a arribar al seu autèntic objectiu: una rosca amb sabor
d‟anís i un pot de menjar per a mascotes. Em va
recordar les comunions i els llits coberts de regals per a
comprar les voluntats de xiquets i xiquetes. O les bodes
de blanc i per l‟església, que quasi sembre es fan per a
cobrar un botí recaptat dins de sobres sense remitent
però gens anònims, i amb els que l‟organització de
l‟event espera pagar despeses i acumular molts
beneficis. A cada nivell d‟esforç li correspon la seua
recompensa i, pel que sembla, aquella rosca i aquell pot
de menjar per a mascotes pagava una espera, una cua i
una aspersió clerical.
Els regals els repartien, molt eficientment organitzats, membres de l‟equip de govern local.
Representaven mímicament el seu discurs per a un temps amb pressupostos municipals que no
arriben ni a la meitat dels d‟aquells anys que tiraven la casa per la finestra, cremant bitllets que no
tenien en falles, bous al carrer i festes patronals, i cremant molt més en requalificacions, PAI 2,
urbanitzacions, fonts i rotondes, moltes rotondes. No els cremaren mai per a redistribuir amb
justícia o per a generar riquesa per a totes i tots.
Ara que ens han tirat a sobre aquesta crisi de disseny neoliberal, els ajuntaments estan ofegats pels
deutes i escanyats per la recentralització de l‟estat espanyol, qui téuna presa per a que paguen tot i
A les antigues ciutats hel·lenes, els hoplites formaven una milícia ciutadana. No eren soldats professionals, es pagaven
les seues armes, escuts i proteccions lleugeres i acudien a la guerra quan la ciutat els necessitava. Lluitaven a peu, a
diferència dels membres de classes privilegiades i els guerrers professionals que es podien pagar les armadures i cavalls
per a formar la cavalleria pesada.
2 Plans urbanístics d‟actuació integral, model de destrucció i saqueig dels espais agrícoles a tocar dels pobles, amb el que
obriren el meló de la bombolla immobiliària des de mitjans dels 1990.
1

2. ja pròpia de Don Salvador, el de La Barraca3. Alcaldies i regidories no tenen altra que intentar
lluir com si foren administradores concursals d‟una empresa en fallida. Com que ja no poden
cremar diners, cremen calories i van amunt i avall amb les seues rosques d‟anís patrocinades pel
forn Raga i amb els seus pots de menjar per a mascotes de marca desconeguda.
Ja no van pel món amb les seues bandes de música, la seues tisores d‟inaugurar coses i les seues
notes de premsa a les seues revistes municipals a tot color. Ara, són magnífiques persones
amfitriones d‟una festeta feta amb la poca cosa que hi ha al rebost.
Quan acabà aquella primera fase, mogueren tota
la parada a la vora de les tanques i del camí de
sorra. El rector deixà les escales, pujà amb el seu
hisop a una tarima folrada de vellut roig i es
preparà per a beneir la senyorial cavalleria.
Certament, les coses no han canviat molt.
Sembla que aquell era l‟espectacle que tothom
esperava. Les tanques ja estaven completament
apuntalades per xiquetes i xiquets i la seua
escorta de persones adultes. Altres, per darrere,
alçaven infants sobre els muscles i reclamaven la
seua atenció cap als animals, mentre cridaven:
mira, mira el poni! Quin cavall tan bonic!Les
cares estàtiques i les mirades clavades en aquells
animals semblaven sorpreses per la seua bellesa,
encuriosides per tot el que pogueren transmetre
amb els seus moviments, i una miqueta
intimidades per la seua grandària i la seua força.
donen per feta i inqüestionable.
Són dues desfilades en una, dues cares de la
mateixa moneda. Si mires els animals, veus la
seua por a tot el que els envolta i veus les regnes i
el mos de ferro que els han ficat a la boca, per a
que la seua única alternativa a la por siga el
dolor. Si mires la cara de la gent que munta els
cavalls o va en els carros, veus clarament que qui
desfila són elles i ells, amb les seues vestits del
Rocío o les seues botes de muntar i els seus
esperons, amb el seu posat de genets. Del que es
tracta és de normalitzar l‟esclavitud, que els
xiquets i xiquetes la vegen sense donar-li
importància ni prestar-li massa atenció, que la
A les mateixes hores, el grotesc espectacle del zoo de Copenhaguen també comptà amb els xiquets i
xiquetes i les seues mirades intimidades. Màrius era una girafa mascle de només 18 mesos,
completament sana, que el zoo rebutjà perquè li sobraven girafes. Els zoos fan això contínuament:
s‟han justificat dient que eixe mateix zoo mata, en un any “normal”, entre 20 i 30 animals
“excedentaris”. A més, participa a un programa de l‟European Association of Zoos and Aquaria
(EAZA4), que estableix rígides normes que haurien d‟evitar la consanguinitat i preservar els millors
gens de les diferents espècies. Les girafes es reprodueixen en captivitat sense cap problema i, per
tant, els zoos generen molts individus sobrants5.
A Copenhaguen tingueren la gran idea de convertir la matança en una execució pública, un
espectacle anunciat i a canvi d‟entrada. Diuen que, així, “concediren llibertat” a pares i mares per a
Blasco Ibañez, Vicente, La Barraca (1898). Madrid, Alianza Editorial, 2007, ISBN 9788420657844.
http://www.eaza.net/Pages/European%20Association%20of%20Zoos%20and%20Aquaria.aspx
5 BBC News, 09/02/2014, 'Surplus' giraffe put down at Copenhagen Zoo (Girafa „excedentària‟ sacrificada al zoo de
Copenhaguen), http://www.bbc.co.uk/news/world-europe-26098935
Canal Digital, 10/02/2014, Polèmic sacrifici d'una girafa sana al zoo de Copenhaguen,
http://www.naciodigital.cat/canaldigital/noticia/15912/polemic/sacrifici/girafa/sana/zoo/copenhaguen
3
4

3. decidir si les seues filles i fills havien de veure allò, en directe. No serviren de res les campanyes
per a salvar el Màrius, que recolliren milers de signatures, i l‟oferiment d‟altres centres de reclusió
d‟animals que el volien acollir. Tenien resposta per a tot: diuen que qualsevol espai disponible
havia de ser per animals molt més valuosos que el Màrius.
Fou executat d‟un tir al cap amb una pistola pneumàtica. El seu cadàver calent fou esquarterat
davant la gent, per persones que reien a causa de l‟esforç que requeria tallar els seus ossos amb
unes grans tenalles. Altra cínica resposta a l‟estupefacció: Stenbaek Bro, portaveu del zoo, diu que
està molt orgullós per tot plegat, perquè han donat els xiquets i xiquetes un gran ensenyament
sobre l’anatomia d’una girafa que no haurien
vist a través de les fotos. Llançaren els trossos
del cadàver als lleons. Per això no el mataren
amb una injecció, perquè a més es volien
estalviar el preu de molts quilos de carn.
Altre zoològic danès, a Videbaek, pot acabar
matant una girafa, també anomenada Màrius, a
causa de les normes de l‟EAZA6. Com que és un
mascle de 7 any híbrid7, el zoo es desfarà d‟ell
quan trobe una femella apta per a la reproducció.
Serveix per a ser exposat, però no per a
reproduir els recursos del negoci. El zoo no és
altra cosa que això, un negoci que ven vides
engarjolades.
I, com qualsevol negoci, té
mecanismes per a eliminar els seus “excedents” i
els seus “residus”.
Aquell diumenge de febrer, dia de Sant Antoni,
l‟especisme lliurava dos de les seues batalles
quotidianes i es cobrava les seues víctimes. Entre elles, estaven les consciències dels xiquets i
xiquetes, que començaven a entrar a les seues gàbies.
Regnes, mos i bromera. Dominació i por.
RT, 13/02/2014, Otra jirafa llamada Marius podría ser sacrificada en un zoo danés,
http://actualidad.rt.com/sociedad/view/119762-jirafa-dinamarca-marius-sacrificada-zoo-danes
7 Es reconeix una única espècie de girafa (Giraffa camelopardalis) i entre 6 i 9 subespècies. Alguns estudis estableixen
que s‟hauria de reconsiderar aquesta taxonomia i que, en realitat, hi ha un mínim de 4 espècies distintes entre aquestes
subespècies. Màrius és un creuament entre dues d‟aquestes divisions que si ho poden fer.
6