Tornem a la casa on s’esforcen per no llançar res. Cada vegada, però, que han menjat 100gr de carn, com a mínim i sense tindre en compte els rius d’aigua que s’han consumit o les enormes quantitats de contaminants que s’han generat, han llançat 7 vegades aquest pes. De mitjana, un animal explotat consumeix 8kg de pinsos per a cada kg de carn que la indústria que l’explota aprofita comercialment del seu cadàver...

1. Nutrició del món (humà).
He llegit un article del bloc de
Juan Revenga que parla sobre el
menjar que es llança1, on explica
els esforços que fan a sa casa per a
evitar-ho i es diu que amb el que
menjar que es tira a Europa i els
EUA, podria menjar tot el planeta
(humà). Davant el menjar que
“sobra”, sempre pense en la meua
gent que passà fam. Els recorde
besant un rosegó de pa que havien
recollit de terra, quasi al mateix
temps que havia caigut de la taula.
La meua àvia em contava tot el que
va patir fins que, amb més de 40
anys, la fam deixà de ser una
possibilitat propera i es convertí en
un temor. Em contava més sobre
aquella joventut en que era una
realitat, el seu dia a dia. Amb 12 anys, es convertí amb la dona de la casa quan sa mare morí, a
causa de l’últim part dels 11 que tingué i amb els 40 anys acabats de complir. La xiqueta
sobrevisqué, però només la podia alimentar amb brou i sopes i, sense la llet de la mare, morí als
pocs dies. Sovint, molt sovint, el que hi havia per a posar a taula no arribava per a tothom, i la
meua àvia havia de “decidir” que qui no portava diners a casa, només podia mirar. I ella, que
s’havia de matar treballant a casa, era la primera que es quedava sense menjar. A Puertollano, hi
havia un home especialitzat en espellar gats. Quan la gent aconseguia capturar un, l’anaven a
buscar. Era una forma de menjar.
Aquella misèria creixia al voltant de les mines de carbó. L’avi i els oncles començaren a baixar
quan eren uns xiquets. Aquelles mines mataren molts dels seus germans, extenuats per la fam i
afeblits per les malalties. La mare de l’avi parí més de 22 vegades, i només 6 fills i filles arribaren
a l’edat adulta.
L’àvia em contava que, durant la guerra, arribà a menjar herba del camp, desesperada perquè no
tenia llet per a ma mare. Arribaren a Almàssera després de la guerra perquè, el passat
sindicalista i milicià de l’avi i els oncles els deixà sense possibilitat de treballar i sobreviure a sa
casa. I la fam continuà: ma mare em contava com, de molt xicoteta, liderava les seues germanes.
Després, elles li ho xarraven tot a l’àvia i ella rebia amb la sabata. La seua malifeta preferida era
agafar menjar d’on fóra, i la seua història preferida és quan entrà a un corral on hi havia dos
grans bidons de mel. Començà a menjar sense parar, i quasi cau a dins d’un d’aquells recipients.
Tot enllaça amb un article de Richard Smith titulat Nutrició al món2 i que comença dient: prop
de mil milions de persones acaben el dia amb gana, altres mil milions són obeses. L’article
acaba convertint llavors transgèniques en l’esperança per al món que passa fam, començant per
Àfrica. És la nova versió de la dura càrrega de l’home blanc de Rudyard Kipling, dels
“protectorats” colonials o de l’imperialisme que matà el Patrice Lumumba i el Thomas Sankara.
L’objectiu continua sent el mateix: petroli, coltan, plantacions, ma d’obra esclavitzada… En
aquesta nova versió, però, els antics imperis amb la seua diplomàcia, el seu espionatge i els seus
exèrcits, operen en funció dels interessos de grans corporacions com Monsanto.
Parla de la desigualtat en el accés al menjar com qui acaba de descobrir el Meditarrani. Senyor
Smith, és capitalisme i és patriarcat, i sempre ha estat així. Hui, als temps de la fam per a la
meua àvia i sempre. A través del principi de propietat, de capital, xuclen l’autèntica font de
20 minutos, El nutricionista de la general (blog de Juan Revenga), 13/12/2012, Ser responsable de lo que se come y
también de lo que no, http://blogs.20minutos.es/el-nutricionista-de-la-general/2012/12/13/ser-responsable-de-lo-quese-come-y-tambien-de-lo-que-no/
2 British Medical Journal blogs, Richard Smith, 17/02/2014, Nourishing the world (Nutrició del món),
http://blogs.bmj.com/bmj/2014/02/17/richard-smith-nourishing-the-world/
1

2. riquesa que és el treball a les mines, a les fàbriques, als camps i converteixen les persones
desposseïdes en excedents. Les dones són doblement desposseïdes mitjançant les eines
patriarcals pel seu sotmetiment, amb les que les dones d’Uganda, que representen el 80% de la
mà d’obra camperola, produeixen el 60% del menjar i posseeixen l’1% de la terra.
L’article diu: un problema més gran és el canvi dels patrons d'alimentació, amb molta gent al
món en desenvolupament que adopta dietes amb més carn, peix i productes lactis. La meitat
de tota la carn de porc al món, de cria intensiva i de cria tradicional, es consumeix a la Xina.
Un altre problema és la demanda de biocombustibles. No ho diem les persones veganes, ho diu
aquest generador d’opinió a favor de Monsanto. Més
capitalisme, més imperialisme caduc: que Occident estiga
fonamentat en la insostenibilitat, la sobreexplotació dels
recursos, la contaminació o el canvi climàtic no és el
problema, sinó que els països emergents es sumen a
aquesta fórmula.
Tornem a la casa on s’esforcen per no llançar res. Cada
vegada, però, que han menjat 100gr de carn, com a mínim
i sense tindre en compte els rius d’aigua que s’han
consumit o les enormes quantitats de contaminants que
s’han generat, han llançat 7 vegades aquest pes. De
mitjana, un animal explotat consumeix 8kg de pinsos per
a cada kg de carn que la indústria que l’explota aprofita
comercialment del seu cadàver.
Cada vegada que han consumit un ou o els seus derivats,
llancen al fem tots els cadàvers dels mascles que no
serveixen a la indústria. Llancen les enormes quantitats
de menjar que consumeixen les gallines durant el seu
esclavatge a dins de les gàbies. Cada vegada que
consumeixen llet i derivats, llancen al fem els vedells i
vedelles que han de nàixer i que aniran a la producció de
carn (pel que fa a aquests animals, la proporció entre el
consum d’aliments per kg de carn obtingut és de més de 14
a 1). Llancen els vedells que maten només han nascut a
les explotacions on no volen invertir temps ni diners en
ells, on no volen assumir riscos.
“La dura càrrega de l’home blanc”.
Per a estalviar de veritat, s’ha de superar el sistema que
genera les massacres de la fam com la que patiren la meua
àvia i el meu avi o com la que pateix molta gent d’Àfrica.
La gent ha de poder treballar per obtindre allò que
necessita, per a generar una riquesa justa en funció de les
seues capacitats i per a poder accedir a eixa riquesa en
funció de les seues necessitats. Si volem estalviar a través
d’un consum sostenible, hem de rebutjar l’explotació
animal. El sistema especista no és ètic i, a més, no és
sostenible ni a Xina ni enlloc.
British Medical Journal blogs, Richard Smith, 17/02/2014, Nourishing the world (Nutrició del
món), http://blogs.bmj.com/bmj/2014/02/17/richard-smith-nourishing-the-world/
Article original en anglès i traducció al català.
About a billion people end the day hungry,
another billion are obese, and food prices are
steadily rising. Clearly something is very wrong
with the world’s food system, and the
Economist last week held a conference on
Feeding the World. As several people pointed
Prop de mil milions de persones acaben el dia
amb gana, altres mil milions són obeses, i els
preus dels aliments estan augmentant de
manera constant. És evident que alguna cosa
està molt malament al sistema mundial
d’aliments. The Economist, la setmana passada,

3. out, it might better have been called Nourishing
the World as it’s not just a matter of filling
bellies. Some 165 million children are stunted
because of malnutrition, and two billion people
are deficient in vitamins and minerals.
celebrà una conferència sobre l'alimentació del
món. Com diverses persones assenyalaren,
millor si s’haguera dit Nutrició del món, ja que
no és només una qüestió d'omplir estómacs.
Uns 165 milions de xiquets i xiquetes pateixen
atròfies a causa de la desnutrició, i dos mil
milions de persones tenen deficiència de
vitamines i minerals.
We are living, said Gordon Conway (professor
of international development , Imperial College,
London), in a time of crises—financial, food
security, water supply, climate change, and
strife—most of which are getting worse, and
these crises are all connected.
Estem vivint, digué Gordon Conway (professor
de desenvolupament internacional, Imperial
College, Londres) a una època de crisi financera
i de seguretat alimentària, d'abastiment d'aigua,
de canvi climàtic i de conflictes –la majoria dels
quals són cada vegada pitjors. I aquestes crisis
estan totes connectades.
Population growth, he said, is the seen by the
public as the big problem on the demand side of
the food crisis, but a bigger problem is changing
food patterns, with many in the developing
world adopting diets with more meat, fish, and
dairy products. Half of all the pork and pig meat
in the world is consumed in China. Another
problem is demand for biofuels, with the price
of corn undoubtedly being pushed up because it
can be fed to humans or animals or used as
biofuel.
El creixement de la població, va dir, és vist pel
públic com el gran problema pel que fa a la
demanda al si de la crisi alimentària, però un
problema més gran és el canvi dels patrons
d'alimentació, amb molta gent al món en
desenvolupament que adopta dietes amb més
carn, peix i productes lactis. La meitat de tota la
carn de porc al món, de cria intensiva i de cria
tradicional, es consumeix a la Xina. Un altre
problema és la demanda de biocombustibles
que, sens dubte, empeny cap amunt el preu de
la dacsa per la competència dels mercats
(alimentació humana, animal i biocombustible).
Low yields are the major problem on the supply
side with farmers in Africa producing about one
ton per hectare of land, which was the yield in
the UK in the days of the Roman Empire. Much
of the world’s food is produced by 500 million
smallholders, 80% of whom are women. They
need much more support. The rise in oil prices
is pushing up fertilisers, and climate change is
producing both stress and shocks, like the heat
wave in Russia or the floods in Pakistan. Stress
is shortening growing seasons. Land and water
scarcity are also major problems.
Pel que fa a l’oferta, els baixos rendiments són
el principal problema. L’agricultura de l'Àfrica
produeix aproximadament una tona per
hectàrea de terra, el rendiment al Regne Unit
durant l’Imperi Romà. Gran part dels aliments
del món els produeixen 500 milions de petits i
petites agricultores (el 80% són dones).
Necessiten molt més suport. La pujada dels
preus del petroli fa pujar els dels fertilitzants, i
el canvi climàtic dóna molts colps i genera molt
d’estrès, com amb l'onada de calor a Rússia o
les inundacions al Pakistan. L'estrès està
escurçant les estacions de creixement. La terra i
l’escassetat d'aigua són també grans problemes.
We have, said Conway, to intensify, produce
more for less. But it must be done in a way that
is sustainable and resilient, able to stand the
shocks that are likely to increase. Doing all of
this, he concluded, is a whole order more
difficult than the green revolution that greatly
increased yields.
Conway digué que hem d’intensificar, hem de
produir més amb menys. Però cal fer-ho d’una
manera que siga sostenible i resistent, capaç de
suportar els xocs, que poden augmentar. Tot
això, ha conclòs, és fer nou un ordre més difícil
que la revolució verda, pel que fa a l’augmenta
considerable dels rendiments.
We produce enough food now to feed the world,
said Kanayo Nwanze (president of the
International
Fund
for
Agricultural
Development), but 90% of soya beans and 40%
of grain are fed to animals. Around 40% of food
produced in Africa never reaches the table, and
Ara, produïm aliments suficients per a
alimentar el món, va dir Kanayo Nwanze
(president
del
Fons
Internacional
de
Desenvolupament Agrícola), però el 90% de la
soja i el 40% del gra alimenten els animals. Al
voltant del 40% dels aliments produïts a l'Àfrica

4. 30% of food in developed countries is wasted.
Our problem, he said, is inequity, and the
inequity is worst in developing countries with
the rich getting richer and the poor poorer.
mai arriba a la taula, i el 30 % dels aliments en
els països desenvolupats es malgasta. El nostre
problema, va dir, és la falta d’equitat, més greu
als països en desenvolupament on la gent rica
és cada vegada més rica i la pobre més pobre.
Most of the poor (70%) live in rural areas, and
most food is produced in rural areas. But 8090% of farmers globally farm less than 2
hectares.
La majoria de la gent pobre (70%) viu a zones
rurals, i la majoria de l’aliment es produeix a les
zones rurals. Però el 80-90% de les persones
agricultores a tot el món conreen menys de 2
hectàrees.
The answer to the global food crisis, said
Nwanze, is rural development, not just
improvements in agriculture but also in
education, health, transport, energy supply,
finance, insurance, security, and access to
markets. Equally important, he added, is to
invest in women. A study in the Ivory Coast
showed that $1 invested in a woman farmer
produced the same yield as $11 invested in a
man. Several others at the meeting made the
same point, and David Nabarro (special
representative of the UN Secretary General for
food security and nutrition) later said: “The
time of women, especially mothers, is one of the
most valuable resources in the world.”
La resposta a la crisi alimentària mundial, digué
Nwanze, és el desenvolupament rural. No
només pel que fa a les millores en l'agricultura:
també en l'educació, la salut, el transport, el
subministrament d'energia, les finances, les
assegurances, la seguretat i l'accés als mercats.
Igualment important, ha afegit, és invertir en
les dones. Un estudi realitzat a Costa d'Ivori va
demostrar que 1$ invertit en finançar una
camperola produeix el mateix rendiment que
11$ amb un home. Altres ponències abundaren
en el mateix punt; David Nabarro (representant
especial del secretariat general de l'ONU per a
la seguretat alimentària i la nutrició) va dir : "el
temps de les dones , especialment les mares, és
un dels recursos més valuosos del món".
The highlight of the meeting for me —and, I
suspect, many others— were short interviews
with two people both of whom are fundamental
to nourishing the world but who occupy very
different places— Rose Adongo, a smallholder
farmer from Northern Uganda, and Hugh
Grant, the chairman and CEO of Monsanto, the
world’s largest seed producer and an evil
empire to many people.
El més destacat de la reunió per a mi –i,
sospite, per a molts altres– foren les breus
entrevistes amb dues persones rellevants pel
que fa a la nutrició al món, però que ocupen
llocs molt diferents. Rose Adongo, una petita
agricultora del nord d'Uganda, participà amb
Hugh Grant, president i director executiu de
Monsanto, el major productor de llavors del
món i l'imperi del mal per a molta gent.
Adongo’s main concern was ownership of land.
Women in Uganda comprise 80% of the
farmers and produce 60% of the food but own
only 1% of the land. The land belongs to men,
some of whom are inclined to grow tobacco for
cash rather than food.
La principal preocupació d’Adongo era la
propietat de la terra. Les dones sumen el 80%
de les persones agricultores d’Uganda i
produeixen el 60% del menjar, però només
posseeixen l'1% de la terra. La terra pertany als
homes, alguns dels quals estan inclinats a
conrear tabac per diners en efectiu en lloc
d'aliments.
The farmers in Adongo’s area use hand hoes,
and it takes a week to hoe an acre. Animals for
ploughing are expensive, and tractors are
unaffordable. Fertilisers are available, but use is
minimal again because of expense. There is no
microfinance system, but village women have
pooled money and allowed borrowing. The
farmers do sell their produce, but everybody
produces the same things and sells in the peak
season, when prices are low.
A l'àrea d’Adongo, el treball agrícola es fa amb
lligones de mà, i es necessita una setmana per
rosegar un acre. Els animals de treball són cars,
i els tractors inassequibles. Els adobs estan
disponibles, però el seu ús és mínim, una altra
vegada, a causa de les despeses. No existeix un
sistema de microfinances, però les dones del
poble han reunit diners i permès l'endeutament.
Venen la seva producció, però tothom planta els
mateixos productes i es venen en temporada
alta, quan els preus són baixos.
Asked what she would like, Adongo said both Quan se li va preguntar el que li agradaria,

5. women and men owning land, and technology
so that a woman could spend more time with
her family and less time working in the fields.
Asked if things are getting better or worse she
said she saw light in the tunnel.
Adongo va dir que tant els homes com les dones
posseïsquen terres, i accés a la tecnologia de
manera que una dona puga passar més temps
amb la família i menys treballant els camps.
Sobre si veu les coses millor o pitjor, digué que
veu la llum al túnel.
If I had to imagine the head of Monsanto I
would think of a hard boiled, soulless,
humourless American technocrat. In fact Grant
is a Glaswegian who reminded me of a
Glaswegian friend who has been years in the US
and is about the funniest person I know. I could
imagine spending a delightful evening in a
Scottish pub with Grant.
Si m’haguera d'imaginar el cap de Monsanto,
m'agradaria pensar en un personatge dur, sense
ànima, sense sentit de l'humor. Un tecnòcrata
nord-americà. De fet, Grant, que és de Glasgow,
em recordà un amic de Glasgow que ha passat
molts anys als EUA i que és la persona més
divertida que conec. Em podia imaginar passant
una agradable nit a un pub escocès amb Grant.
His main point was that the main barrier to
feeding the world is not technology: we have the
technology. The yield of some farms in the US is
400 bushels per acre: those farmers, he said,
are on “first name terms with every plant.” The
average yield in the US is 150 bushels per acre,
and it’s around 100 in India, Mexico, and
Brazil. But in Africa, which has 60% of the
world’s agricultural land, the average yield is 20
bushels per acre. Inequity, he said, is the
problem, agreeing with Nwanze. Why is the
yield not 90? There is “no need for biotech” to
produce such a yield. He thought that yields in
Africa could be tripled not through technology
but through “relationships, partnerships, and
linkages.”
El seu argument principal era que la gran
barrera per a alimentar el món no és la
tecnologia: tenim la tecnologia. El rendiment
d'algunes granges als EUA és de 400 bushels3
per acre i ocupen, va dir, els primers llocs
respecte a totes les plantacions. La mitjana de
producció als EUA és de 150 bushels per acre, i
al voltant de 100 a l'Índia, Mèxic i Brasil. Però a
l'Àfrica , que té el 60% de les terres agrícoles del
món, el rendiment mitjà és de 20 bushels per
acre. Està d’acord amb Nwanze: la desigualtat
és el problema. Per què el rendiment no és de
90? No fa falta la biotecnologia per produir un
rendiment així. Pensa que els rendiments a
l'Àfrica es podrien triplicar, no a través de la
tecnologia, sinó a través de relacions , aliances i
vincles.
Grant, clearly a lover of numbers, also made the
point that to take a ton of grain from the US to
an African village cost about $1200, whereas to
grow it locally cost about $120. Not many
things in this world, he said, are 10 times better.
Grant, clarament un amant dels números,
també va puntualitzar que portar una tona de
gra dels EUA a un poblet africà costa al voltant
de 1.200$, mentre que fer-la créixer localment
costarà al voltant de 120$. No hi ha moltes
coses en aquest món, va dir, que siguen 10
vegades millor.
Monsanto has set itself the aim over 30 years of Monsanto s'ha fixat l'objectiu a més de 30 anys
producing seeds that will double yield while de produir llavors que duplicaran el rendiment i
using a third less “stuff,” particularly water.
consumiran un terç menys de "coses", en
particular d’aigua.
Emma Duncan (deputy editor, Economist), who
conducted the interviews, began her interview
with Grant by asking why Monsanto was
“extremely unpopular.” He answered that he
didn’t really know but thought that the
company was “massively misunderstood.”
Asked how much this was the company’s fault,
he said that he thought that they had been
wrong to think that they were just seed
producers and should have recognised that they
Emma Duncan (editora adjunta, Economista)
va dur a terme les entrevistes. Començà la seua
entrevista amb Grant preguntant per què
Monsanto era "extremadament impopular". Ell
va respondre que no ho sabia molt bé, però
pensava que la companyia era "enormement
incompresa". Li preguntà per tot el que
representava aquesta incomprensió, i va dir que
creia que s'havien equivocat en pensar que
només eren una productora de llavors, que
N. de T.: unitat de volum dels països anglosaxons, molt semblant a l’antiga faneca o a la fanega castellana (a Castella, la
també podia ser una unitat de superfície). El bushel és una mesura poc utilitzada.
3

6. were about more. They talked a lot to farmers
but should have talked more to consumers.
Asked if he’d “given up on Europe” he said no
and later said that he thought the “anti-GM
movement” in Africa was less effective than it
used to be and that things were “turning a
corner.”
només haurien d'haver reconegut que ere una
mica més que això. Van parlar molt la gent
agricultora, però haurien d'haver parlat més la
consumidora . Quan li van preguntar si havien
"renunciat a Europa", respongué que no i,
després, que pensava que el "moviment anti–
GM " a l'Àfrica va ser menys eficaç del que solia
ser , i que les coses estaven "donant volta la
cantonada".
A movement was the theme of Nabarro’s talk
when he injected great optimism into the
meeting by describing the huge and rapid
growth in Scaling up Nutrition (SUN). SUN is,
its website says, “a unique Movement founded
on the principle that all people have a right to
food and good nutrition. It unites people—from
governments, civil society, the United Nations,
donors, businesses and researchers—in a
collective effort to improve nutrition.” It now
operates in 47 countries.
Un moviment fou el tema de la xerrada de
Nabarro, qui va injectar un gran optimisme en
la reunió descrivint l'enorme i ràpid creixement
de Foment de la Nutrició (Scaling Up
Nutrition, SUN, en anglès). El SUN, al seu lloc
web4, diu que és "un moviment únic basat en el
principi que totes les persones tenen el dret a
l'alimentació i a una bona nutrició. S'uneix a les
persones –els governs, la societat civil, les
Nacions Unides, els i les donants, les empreses i
la investigació– en un esforç col·lectiu per
millorar la nutrició". Ara, opera a 47 països.
I asked Nabarro if had built a social movement,
something that many people aspire to. We built
it, he answered, by getting out of the way. To
build a movement you need a compass, a big
tent with very few exclusions, and a solid base
of trampolines and springboards. What, I
asked, did he mean by trampolines and
springboards? He said things like the business
network, which has some 40 companies, but
there are also country, civil society, donor, and
UN networks.
Vaig preguntar Nabarro si havia construït un
moviment social, cosa a la que aspiren moltes
persones. L’estem construint, va respondre , per
eixir del camí. Per construir un moviment
necessitem una brúixola , una gran tenda amb
molt poques excepcions, i una base sòlida de
trampolins i impulsos. Què volia dir amb
trampolins i impulsos? Coses com la xarxa de
negocis, que compta amb unes 40 empreses,
però també els països, la societat civil, els i les
donants i les xarxes de l'ONU.
So I left the meeting not horribly depressed, as
I’d expected, but uplifted. SUN, said Nabarro, is
held together by the conviction that we can
defeat hunger in our lifetime.
Així que no em vaig anar de la reunió
terriblement deprimit, com m'esperava, sinó
reconfortat. El SUN, va dir Nabarro , es manté
unit per la convicció que podem acabar amb la
fam en la nostra generació.
The time of women, especially mothers, is one El temps de les dones , especialment les mares ,
of the most valuable resources in the world. és un dels recursos més valuosos del món.
David Nabarro, head of food security at UN.
David Nabarro , cap de la seguretat alimentària
a l'ONU.
Richard Smith was the editor of the BMJ Richard Smith era l'editor del BMJ fins a
until 2004 and is director of the United Health 2004 i és director de la iniciativa para la
Group’s chronic disease initiative.
malaltia crònica de la United Health Group.
Competing
interest:
The
standard
registration rate for the conference was £995,
but I was let in for free. I’m not sure why, but
I’m grateful. Perhaps nobody was actually
paying. I did have two cups of coffee but no
lunch.
4
http://scalingupnutrition.org/es/
Interès en competència: La taxa de registre
estàndard per a la conferència era 995£, però
em deixaren entrar de forma gratuïta. No estic
segur de per què, però estic agraït. Potser que,
realment, ningú estava pagant. Em vaig
prendre dues tasses de cafè , però no el dinar.