El “Manifest per un abolicionisme d’arrel”, d’Steven Best(1) situa aquesta doble personalitat en la seua última cruïlla, el moment crític causat per “l’avaria ecològica i sistèmica” definitiva. La superpoblació humana, el canvi climàtic, la desforestació i l’extinció massiva d’espècies i, en definitiva, el punt de no retorn d’un sistema capitalista depredador i insostenible, ens aboquen a un col·lapse proper i ens obliguen a actuar JA, ARA. E text està creuat per la justificació de l’acció directa en base a això...

1. 1 de 4
Política i ultracossos. Sobre el “Manifest per a un abolicionisme d’arrel”.
L’antiespecisme donà el seu
primer gran pas quan, el
1944, Donald Watson definí
les bases del veganisme com
a compromís front a l’ús i
e x p l o t a c i ó d e l s a l t r e s
animals. Eixe veganisme fou
l’avantguarda fins que és
c o n v e r t í e n u n d e l s
fonaments del moviment
antiespecista, sorgit als anys
1970 i consolidat a les
dècades posteriors. En eixe
procés, s’ha ressituat com a
u n e x e rc i c i d e b o i c o t
permanent a la indústria
d’explotació animal, marcat
per l’activisme i el compromís
militant, i com una acció
directa contínua i no violenta,
guiada per l’empatia i el desig
de justícia.
Il·lustre aquest article amb una sèrie de fotos que anomenaré “Trencar en cas
d'emergència. Comence pel cadell de beagle salvat del centre de cria italià
per a la vivisecció Green Hill. El moviment pel seu tancament entrà i salvà
tots els animals que pogué.
És l’exemple paradigmàtic d’aquest moviment, que s’ha fet com una moneda de dues cares.
Una activa i combatent, amb la bandera negra de la flota del Sea Sheperd, la respiració
entretallada dels activistes que boicotegen la caça, l’esfereïdor silenci de la persona infiltrada que
sosté la càmera o la llum de les llanternes que, de sobte, trenca la foscor que envolta les gàbies.
L’altra cara és entre monacal i mendicant, entre contemplativa i proselitista, i està perfectament
definida per aquell qualificatiu de “la revolució senzilla” consistent, simplement, en elegir altre plat
al menú.
E l “ M a n i f e s t p e r u n
a b o l i c i o n i sme d ’ a r r e l ” ,
d’Steven Best(1) situa aquesta
doble personalitat en la seua
última cruïlla, el moment crític
causat per “l’avaria ecològica i
sistèmica” definitiva. La
superpoblació humana, el
c a n v i c l i m à t i c , l a
desforestació i l’extinció
massiva d’espècies i, en
definitiva, el punt de no retorn
d’un sistema capitalista
depredador i insostenible, ens
aboquen a un col·lapse
proper i ens obliguen a actuar
JA, ARA. E text està creuat
per la justificació de l’acció
directa en base a això.
Es situa front al pacifisme
radical de Gary Francione, qui
rebutja qualsevol forma
d’acció directa per immoral i
per ineficaç, ja que les
propietats danyades sempre
El plor. Una activista australiana i un porc a dins d'un camió,
aturat temporalment per una acció antiespecista. Li dóna tot el que li
pot donar, i ell rep l'única cosa bona que rebrà dels éssers humans.
son restituïdes i els animals esclaus alliberats sempre són substituïts. Best també critica
durament l’estil repressor i reaccionari de Francione que, seguit pels i les “franzombis”,

2. 2 de 4
condemnen per heretgia, siga neobenestarista o extremista irracional, totes les postures que no
obeeixen el dogma maniqueu dictat pel líder.
Per a Francione, la reproducció de l’especisme radica en les accions individuals i l’única
alternativa està en la informació i l’educació. Best rebutja aquest reformisme banal privat de la
política i que topa frontalment amb “la teoria i pràctica de l’educació”, que ha deixat molt clar que
la informació no genera conscienciació ni canvi social per ella mateixa. Paulo Freire diu que
l'educació només pot ser una part d'un moviment molt més ampli i múltiple de resistència, lluita i
canvi. Per això, s’ha de deixar de banda eixe dualisme suposadament contradictori de la moneda
de dues cares i s’ha de donar pas a una integració coherent de tots els seus elements.
El futur està en situar el
veganisme en un context
polític de canvi revolucionari,
de lluita contra totes les
f o rme s d e d omi n a c i ó :
l’especisme, el racisme,
l’heteropatriarcat, totes les
formes de discriminació i
exclusió, el capitalisme. Està
en un concept e radical
d’abolicionisme que mostre la
interrelació entre totes les
formes d’opressió. Està en un
ampli espectre de polítiques
p e r a l a t r a n s f o rma c i ó
revolucionària, enfocades cap
a similituds compartides i on
càpiga el fet que tothom no
estiga d’acord en tots els
punts. S’han d’establir ponts
permanents cap a les lluites
d’alliberament dels éssers
humans i cap a la lluita
ecologista, més enllà de les
El Bob Baker, el vaixell negre de la flota del Sea Sheperd, defensa
les balenes de l'atac del balener japonès Jushin Maru 3.
limitacions i les imperfeccions de les aliances, per a que la lluita antiespecista siga reconeguda i
acceptada per la majoria social.
Des del meu majoritari acord amb el text, em sobta que la proposta de fonamentació d’un
moviment polític es faça a la vegada que es mantenen les velles actituds sectàries, donant a
Francione una mica de la seua medicina. Qui va construir eixe moviment? Qui donarà eixe pas
cabdal de l’animalisme? Sembla que, com sempre, serà la secta de qui té la raó, la facció de la
gent sàvia, sola i contra les faccions de la gent equivocada o ignorant. El que jo veig al text és
una proposta d’evasió a partir de la construcció de ponts cap a fora del moviment i de més
muralles i més trinxeres a dins, a l’estil de les que alça Francione.
Certament, qui no ha tingut ganes de fugir? Arribes a l’animalisme i, primer, trobes la mà estesa
del “moviment”, que t’ajuda i molt a donar les primeres passes, a trobar informació i a construir la
teus consciència antiespecista. Després “l’organització” et vol convertir en un missioner,
condemnat a cercar noves persones converses mitjançant mítings personalitzats, carregats de
condescendència i mil vegades repetits. També estan els actes de carrer on has de fer de figura
humana immòbil i seriosa, fixada al punt on t’han indicat. Prohibit parlar i somriure; la mirada
perduda, perquè tampoc has de fitar la persona que s’atura a llegir el text incriminant del cartell
que portes a les mans, juntament amb imatges d’animals esclaus torturats. És una gran
responsabilitat: ets un heroi petrificat del veganisme als carrers de les Germanies, les milícies, les
barricades, les cèl·lules clandestines, les vagues i les grans manifestacions. En eixa situació,
sempre he pensat en “La invasió dels lladres de cossos(2)”, on éssers que prometien un món
millor repartien aquelles albergínies extraterrestres que s’esperaven fins que les persones es
dormien per a xuclar-li’ls la vida i, amb ella, generar un clon seu perfecte, sense sentiments ni
patiment.
Juntament amb les jornades animalistes, conferències i xarrades, això és en la majoria dels casos
el “canvi lentament incrementat, a través de l’educació vegana”. La política no hi és i sembla que

3. 3 de 4
no se li espera, i et sents a dins d’un vaixell estàtic al mig de la boira, esperant qualsevol vent que
unfle les seues vel·les. Aquest text ens torna a cridar per a que agafem un bot i anem a cercar
altres vaixells… Tota bona solució hauria de comptar amb el nostre i la nostra gent.
Jo no deixaré de fer el que diu Best. Però, a través de les meues diverses militàncies, també he
topat mil vegades amb l’atzucac d’una obtusa i pètria militància especista. Que fem dels ponts
estesos cap a les altres lluites quan estem entre gent que, segons sembla, no sap organitzar un
acte si no acaba en botifarrada? I de les dificultats d’incorporar-ne propostes antiespecistes,
malgrat que estiguen pensades pel consens? Construir un discurs semblant al de l’atac
“franzombi”, o al de la permanent campanya antiPETA de Francione, no seria una bona forma de
fer ponts estables.
El gir ha de ser cap a fora i cap endins: siga com siga, s’ha de portar la política a dins del
moviment, de la mateixa manera que, com diu Best, s’ha de portar l’antiespecisme cap a la
política. Si ho fem bé en una direcció, fent ponts i construint enteses capaces de superar les
diferències, perquè ho
hem de fer mal en l’altra?
Seguint el joc de paraules
d e B e s t , a q u e s t a
“franciofòbia”, literalment
dirigida contra la gent
partidària de les tesis de
Ga r y F r a n c i o n e , n o
sembla la millor solució.
J a s é q u e e s t a r à
“justificada” per greuges
demostrables, però això
no la converteix en una
fonamentació política.
La segona qüestió és eixe
advertiment apocalíptic de
la cruïlla. És acientífic,
gens postmodernista i
totalment contradictori
amb allò de la teoria i la
pràctica de l’educació. Té
u n a f o n a m e n t a c i ó
científica, però treballa
amb una conseqüència
final que no és altra cosa
que una predicció de futur
Els quatre ulls. Els del petit Britches, ja descosits, i els del conductor del
Ferrocarril subterrani.
que facilita la defensa de “l’única solució”… pel gir necessari del moviment animalista? La tesi de
la pistola al cap, eixa de “o s’oblidem de Francione o el món esclatarà”, no és una bona eina.
Certament, la ciutadania del món ha de prendre consciència del probable camí de no retorn que
estem seguint, espentats pel capitalisme depredador i insostenible des del punt de vista de la
capacitat de regeneració dels “recursos”. És molta la informació científicament contrastada
sobre els elements que cita Best (superpoblació, destrucció d’ecosistemes, canvi climàtic, etc.), i
aporta eines a per a la conscienciació cap al canvi de model, de la que també ha de participar el
moviment antiespecista.
L’última qüestió que em crida l’atenció és eixe gran pes de l’acció directa i, especialment, aquella
que es fa fora de la legalitat. Des del meu punt de vista, les accions de l’ALF, les que portaren al
tancament de Green Hill a Itàlia(3) o els rescats oberts fan el que diu eixe cartell de “Trencar en
cas d’emergència”. Mentre, con diu Francione, les nostres societats neguen als altres animals la
categoria de subjectes de dret i els tracten com a propietats privades per a justificar legalment la
seua explotació, n’hi haurà d’emergències davant les que moltes persones actuaran i veuran
necessari “trencar”. El sistema especista no podrà fer mai que l’infern d’un animal sotmès a
explotació no siga una emergència. Farà que moltes vegades siga impossible actuar, però no li
llevarà cap legitimitat al fet que s’actue quan siga possible.

4. 4 de 4
Primer, i malgrat que al text està implícit, pense que
cal aclarir de quin tipus d’acció directa estem
parlant. Ho dic perquè hi ha gent dins del
moviment que li diu acció directa a qualsevol cosa,
com a organitzar una concentració sense haver
complimentat senzills tràmits burocràtics de
notificació. O a trencar un consens i tirar pel dret
sense cap planificació, perquè el que s’havia
consensuat no és el que hom volia. L’acció directa
ha de “trencar NOMÉS en cas d’emergència” i, si
pot ser, ha d’estar regida per una estratègia d’acció.
I, segon, hem d’insistir que és una forma de lluita
amb la que la gent no s’ha de sentir obligatòriament
identificada. Definim eixa unitat coherent formada
per “educació i agitació, resistència pacífica i
confrontació i sabotatge, mitjans legals i il·legals”, i
entenem l’acció directa com a eixa “part de la lluita,
de vegades necessària, que ha de cedir al
moviment social ample que trenque les estructures
de poder i genere nous ordres socials”. I, per tant,
els nostres ponts i consensos interns han d’estar
dissenyats per a resistir el desacord amb aquesta
forma de lluita.
Insistisc sobre el meu acord general amb el text,
canviant només la postulació d’una nova facció per
l’enfortiment del conjunt del moviment, que ha de
poder donar el salt a que tothom siga capaç coses
tan simples com una acció conjunta quan s’està
defensant la mateixa cosa, sense que les postures
diferents (o fins i tot oposades) en altres qüestions
siguen cap impediment.
Peter Jansen, l’atleta dels animals, salta a la plaça
de bous de Mèrida amb el missatge “STOP
TORTURA”.
———
(1) Animalisme CAT, 30/08/2014, Manifest per un abolicionisme d’arrel. Steven Best, http://
animalismecat.blogspot.com.es/2014/08/manifest-per-un-abolicionisme-darrel.html
(2) Invasion of the Body Snatchers (EUA, 1978, 115m). Protagonitzada per Donald Shutherland i Brooke Adams, és un
remake del film amb el mateix títol de 1956, una pel·lícula de culte marcada pel maccarthisme. El 2007 es produí una
nova versió titulada The Invasion, amb Nicole Kidman i Daniel Craig.
(3) Animalisme CAT, 17/05/2012, Green Hill, http://animalismecat.blogspot.com.es/2012/05/green-hill.html?q=Green
+hill