1. LA XURMA
Des de l’Època Clàssica fins a l’Edat Mitjana els remers, anomenats també GALIOTS
i en el seu conjunt «XURMA» eren, majoritàriament, homes lliures.
A finals del segle XV es canvia la manera d’utilitzar els rems: els galiots ja no
portaran un rem cadascú, sinó que en compartiran un de més llarg entre tres, quatre
o cinc, un dels quals, el que es col·locava a l’extrem del rem, conegut com a
VOGAVANT, coneixia la tècnica de la voga, mentre que els altres imitaven el
seu moviment fent força. D’aquesta manera, ja no calia tanta mà d’obra especialitzada,
i es va començar a utilitzar qualsevol home amb prou força per manejar el rem.
A partir del segle XV, el rei de França Carles IV va autoritzar que es reclutessin
condemnats per a aquesta missió. L’any 1530, davant la manca de professionals, el
rei Carles I d’Espanya promulgà una llei segons la qual es substituïen els càstigs
corporals i els desterraments per la PENA A GALERES.
2. PENA A GALERES
Fins al segle XVI les penes i els càstigs s’executaven sobre la persona. A partir d’aleshores passen a
pagar-se amb un servei a la Corona. D’aquesta manera, aquell que és condemnat, perd la llibertat i
els drets i es converteix en un esclau del rei. La majoria d’homes sans són CONDEMNATS A
GALERES per solucionar la manca de remers professionals que hi havia, en les quals, degut a la
duresa de les condicions, molts d’ells hi acabaven els seus dies .
Abans de ser conduït a galeres, el condemnat passava una
inspecció mèdica i se’l registrava en uns llibres anomenats
«GENERALES DE ASIENTOS», on s’anotava la
pena que havia de pagar i, de forma ben detallada, totes les
seves dades i característiques físiques per tal de poder-lo
identificar si fugia.
Els penats a galeres eren lligats i feien
el VIATGE A PEU o en carros
des del destí fins als ports on atracaven
aquestes presons flotants.
3. LA VIDA A LA GALERA
Una vegada a la galera, el galiot era ENCADENAT pel peu al seu banc amb un grilló, pràcticament
a la intempèrie, d’on no se’n mouria fins arribar a un nou port. Allà remava, menjava, dormia... i fins
i tot hi feia les seves necessitats, que ni per això eren deslligats.
Els presoners eren RAPATS cada quinze dies per motius d’higiene i, sobretot, com a símbol
d’identificació de la seva condició. Als musulmans se’l permetia conservar un ble de cabell perquè
creien que en morir Al·là els estiraria per ell cap al paradís.
La ració d’ALIMENTACIÓ diària consistia en 26 unces de pa de farina (pa passat pel forn dues
vegades per augmentar-ne la seva conservació) i un plat de llegum, generalment sense oli, tot i que
així ho disposessin les ordenances. A la ració del bones boies s’hi afegia porc i vi.
La pena a galeres va ABOLIR-SE l’any 1748, moment en que l’artilleria ja s’havia desenvolupat
molt i els combats navals deixaren de realitzar-se mitjançant l’abordatge.
4. LES CONDEMNES
A partir del segle XVII els càstigs corporals i els desterraments que sofreixen els condemants per
la justícia s’eliminen i les penes passen a pagar-se amb un servei a la Corona, segons les noves
lleis promulgades per Carles I el 1639. D’aquesta manera aquell que és condemnat per la llibertat
i els drets i, si és apte, s’envia a galeres durant els anys que pel delicte que hagi comès es
marcava. Evidentment la pena era diferent pel plebeu que pel noble.
Heus aquí uns quants exemples de condemnes:
- Es pena a 10 anys de galeres els miners o altres persones que venguin
metalls sense estar marcats amb la insígnia reial. A perpetuïtat els reincidents.
- Es pena a 5 anys de galeres els propietaris de banys públics així com a
aquells que hi acudeixin habitualment.
- Es pena a 6 anys de galeres els gitanos majors de 18 anys sense ofici ni
senyor (per no haver marxat d’Espanya). A perpetuïtat els reincidents.
- Es pena a 100 bastonades i 4 anys de galeres els moriscs que conservin els
seus costums, creences i llengua antigues. A 4 anys de galeres el morisc localitzat
fora dels regnes de València, Aragó o Navarra. A perpetuïtat els reincidents.
- Es pena a 4 anys de galeres els lladres que delinqueixin per primera vegada,
i amb 100 bastonades i a perpetuïtat els reincidents.
- Es pena a 5 anys de galeres els bígams.
- Es pena a 10 anys de galeres els blasfems de Déu Nostre Senyor. A
perpetuïtat els reincidents.
- Es pena a 10 anys de galeres aquells que perverteixin la dona.
- Es pena a 4 anys de galeres aquells que es cobreixin amb una màscara,
encara que sigui en temps de Carnaval.
- Es pena a 4 anys de galeres els ganduls. A perpetuïtat els reincidents.
5. CONDICIONS DE VIDA
La HIGIENE a les galeres era pràcticament nul·la. La baixa borda facilitava la constant circulació
d’aigua per la coberta, que ajudava a netejar-la dels residus que hi poguessin haver, però que
provocava que els galiots tinguessin els peus permanentment en remull.
La manca d’higiene dels entre 200 i 400 homes que solien reunir-se en una galera, va fer que la
sentor es fes cèlebre arreu. Per poder-ho suportar, els oficials tenien un perfumista que ruixava
contínuament l’aire amb essències, però era gairebé impossible eliminar la PUDOR de l’ambient.
Degut a aquesta insuportable fortor, les galeres no podien comptar amb el factor sorpresa per a
realitzar un atac, perquè se les olorava de lluny. Es diu que aquest tipus de vaixell es flairava abans
de veure’l.
La humitat, el fred, el sol, la sal, la brutícia, la mala alimentació, les tortures... anaven corrompent
els cossos dels remers que sobrevivien una mitja de dos anys.
No té cadascú més que una taula d’un peu i mig d’ample com a jaç, tant si estan sans com si no;
els que estan ajaguts a l’esquena, prop de la popa (on hi ha els oficials) , no s’atrevirien a moure’s
(encara que fossin rosegats pels polls), perquè les cadenes amb les que estan lligats, fent soroll
en moure’s, farien despertar alguns oficials, el còmit o sotscòmit, els quals no deixarien de
propinar-els-hi una bona bastonada, que és més dura que la incomoditat dels paràsits.
Abad Bíon. Relació de turments que es fa sofrir als protestants que estan a les galeres de França.
Extret del llibre «Gloria y miseria de la Galeras» de R.Burlet i A. Zysberg.
6. Galiots a l’obra de Cervantes
Vida d’un galiot
La vida de un galeote
I «Dio la galera al traste en Berbería,
I donde la furia de un juez me puso
por espalder de la siniestra banda;
mudé de cautiverio y de ventura;
quedé en poder de turcos por esclavo;
de allí a dos meses, como el cielo plugo,
me levanté con una galeota;
cobré mi libertad y ya soy mío.»
Entremés El Rufián viudo llamado Trampagos
Els presos anant camí a les galeres
Los prisioneros camino de las galeras
«... don Quijote alzó los ojos y vio que por el camino que llevaba venían hasta doce hombres a pie, ensartados,
como cuentas, en una gran cadena de hierro por los cuellos, y todos con esposas a las manos. Venían ansi mismo
con ellos dos hombres de a caballo y dos de a pie; los de a caballo, con escopetas de rueda, y los de a pie,
con dardos y espadas; y que así como Sancho Panza los vido, dijo: Ésta es cadena de galeotes, gente forzada del
rey, que va a las galeras.»
Cap. 22 Primera part del Quixot
«Venía diferentemente atado que los demás, porque traía una cadena al pie, tan grande que se le liaba por todo el
cuerpo, y dos argollas a la garganta, la una en la cadena, y la otra de las que llaman guardaamigo o piedeamigo,
de la cual descendían dos hierros que llegaban a la cintura, en los cuales se asían dos esposas, donde llevaba las
manos cerradas con un grueso candado, de manera que ni con las manos podía llegar a la boca, ni podía bajar la
cabeza a llegar a las manos (...) Para servir a Dios y al rey, otra vez he estado cuatro años, y ya sé a qué sabe
el bizcocho y el corbacho»
Cap. 22 de la primera part del Quixot
Empresonant enemics
Apresando enemigos
«En efecto, las galeras llegaron con la presa de un bergantín de moros que las dos habían tomado en el camino;
el mismo día aherrojaron en ellas a los soldados, desnudándolos del traje que traían y vistiéndoles el de remeros:
transformación triste y dolorosa, pero llevadera; que la pena, que no acaba la vida, la costumbre de padecerla la hace
facil.»
Llibre III, cap. 12 de Los trabajos de Persiles y Sigismunda
Rebelió de galiots
Rebelión de galeotes
Era tan cruel el hijo de Barbarroja, y trataba tan mal a sus cautivos, que, así como los que venían al remo vieron
que la galera Loba les iba entrando y que los alcanzaba, soltaron todos a un tiempo los remos, y asieron de su
capitán, que estaba sobre el estanterol gritando que bogasen apriesa, y pasándole de banco en banco, de popa a
proa, le dieron bocados, que a poco más que pasó del árbol ya había pasado su ánima al infierno: tal era, como
he dicho, la crueldad con que los trataba y el odio que ellos le tenían.»
Cap. 39 Primera parte del Quijote
7. Voga per quatre
Boga por cuatro
(…) habiendo entrado casi dos leguas, diose orden que se bogase a cuarteles en tanto que comíamos algo, que
iba bien proveída la barca, puesto que los que bogaban dijeron que no era aquél tiempo de tomar reposo alguno,
que les diesen de comer los que no bogaban, que ellos no querían soltar los remos de las manos en manera alguna
(…)
Cap. 41 de la primera part del Quixot
Retrat d’un grup de condemnats a galeres
Retrato de un grupo de condenados a galeras
«...si la lleváis, dádmela, para socorrer con ella a un desmayado muchacho que va en el carro, condenado a galeras
por dos años, con otros doce soldados, que, por haberse hallado en la muerte de un conde los días pasados, van
condenados al remo, y sus capitanes, por más culpados, creo que están sentenciados a degollar en la corte»
Los trabajos de Persiles y Sigismunda (libro III, cap. 11)