1. RESENYES DE L'ALT FOIX. Capítols de la nostra història, per Agustí Salvà
HABITAT DEL TERME. MEDIEVALISME RECERCA I INVESTIGACIÓ.
Vocabulari inicial dels mots: Pla de Matania, Valldossera, El Montmell. Actuals termes de
Pontons, Querol i la Juncosa del Montmell respectivament.
Pla de “Matania” > indret o lloc dels que foren morts (en un camp o coma de Batalla). Indret on
es desenvolupar una matança d'homes (soldats) d’ambdós bàndols. Lloc on
succeir una topada entre dos bàndols (dos o varis exèrcits) sense
premeditar-ne les condicions., etc.
Valldossera > indret habitat en una època ancestral per l'home o espècie animal (èpoques
secundària i primària). Lloc localitzat per la quantitat d'ossos i altres restes,
que deriven, de la corresponent descomposició i consolidació calícea durant
anys. Significat utilitzat per al dipòsit – deixalleria d'un cementiri., etc.
El Montmell > Serra del... així es com es coneix dita serra de 4 km de llargada aprox.; el
cim del Montmell es de 963 m sobre nivell del mar.
Montmell que ve a dir? Macelli...es un nom d'home. D'altres afirmen que ve
de Montmall...muntanya en forma de mall o martell. D'altres creuen que pro-
bé de macellus i ajuntant Mons Macellus voldria dir...muntanya de la
carnisse-
ria”” perquè hi hauria hagut a d’indret una sagnant batalla, amb gran mortan-
dat...
*buscar a EL MONTMELL sostre del Baix Penedès.
Per Benjamí Català i Benach.
Des de les repoblacions efectuades en els segles X al XIV, dels sectors anomenats
fins a l'actualitat, en aquests indrets no ha deslluït la importància toponímica, a causa de la riquesa
dels mots i el traspàs generatiu dels seus habitants. El que si ha capgirat per complert la funció
que hi tenien. A l'hora d'analitzar la situació i toponímia d'aquests indrets, jo englobaria el lloc on
succeir la sagnant batalla i el lloc on deixaren els ferits mutilats i els seus morts, si es que varen
tenir temps de fer-ho. El terme Valldossera es la clau per ubicar i enllaçar un concepte bèl·lic de
gran importància. En concret a la probable confrontació entre repobladors, senyorius i comtats de
la Catalunya Vella, enfront de les últimes incursions almoràvits. Del bàndol sarraí consta que la
desbandada de guerrers atemorits i desorientats, emprengueren el camí en totes direccions. Ara
descriurem aquell capítol de la història.
Ens ubiquem a l'any 1110, des dels últims cent anys el desmembrament dels regnes
de Taifes hispans, es fa molt mes que evident. No per això els clans tribals berbers que habiten en
aquestes contrades, estan confrontats amb els cristians repobladors. En aquests moments les
comunitats musulmanes, tenen que fer front a fortes imposicions econòmiques. Es per això i
l'oferiment de mà d'obra (als cristians) que s'aixequen punts de guaita defensius cristians.
Les comunitats musulmanes del voltant del Montagut ja es consideraven “nadiues”.
Consta que el teixit de marges i paraments d'aquestes contrades, ja varen aixecar-se sota
supervisió musulmana. D'altres historiadors descriuen que durant el baix imperi romà i sota
fustigacions dels Alans i Gots, la població “Romanitzada” emprengué el camí cap a les muntanyes,
per no caure com a moneda de càmbic. Així nasqué un tipus de poblador clarament pre-català,
instruït i hereter de les tècniques Romanes.
El “nadiu” islamitzat...
Les quantitats de diners o espècies que el resident nadiu, te que pagar al
repoblador (cristià expressant-se en nom de Deu), arriba a ser tant asfixiant, que ell mateix
inverteix la situació, alineant-se amb el repoblador per a lluitar en contra de la seva comunitat
veïna. Tant fos aquesta Islàmica pura, berbers mahometans, musulmans fidels, xiïtes, sunnites,
tant s'hi valia. Era doncs un de tants capítols per tornar a reconquerir; Però com d'altres vegades,

2. ja havia anat malament reconquerir sense tenir en compte, la logística d'un enemic que coneix
“casa seva”.
Aquests “residents nadius” oprimits i pressionats, en les èpoques que van del 1050 al 1118,
(Penedès, Anoia, Alt Camp i Conca de Barberà), veuen amenaçat el seu modus Vivendi
irreversiblement. En època d'expansió Almohade (1010 – 1100) les incursions berbers-andalusines
varen ser de les mes sagnants i despietades, que varen existir a les acaballes del Baix Imperi
Romà. Però en terres de “Marca Hispànica” les hostilitats encara sobrepassaven en successos
d'espasa en mà. Es interessant qüestionar que:
-o les comunitats berber-andalusines instal·lades de per vida, estarien d'acord en
ser “auxiliades” pels “amigables”, repobladors i invertint la situació quan ho demanés...
-o el “Reietó de Taïfa” berber imposa espècies a canvi d'un “permís de residència “
al germà musulmà, en terres de frontera.
Doncs ens replantegen una data propera que va del 1113 al 1119. Any aquest últim
de la Reconquesta de la ciutat de Tarrakuna (Tarragona). Ens ubiquem en el sector del Pla de
Matania. Aquest indret enllaça amb el coll de la Torreta, sector sud, enllaçaria amb la comunitat
berber de Selma (Xalma o Xa-ilmâ, nom de noia...o probable filla del cap de comunitat) que es al
sector sud-est. Es a la vista el “Pinar de la costa”, sector oest i cota 900 d'alçada; junt amb el coll
de la Rimbalda. Per arrodonir la ubicació, nombraríem el coster est de la Serra de La Llacuna.
Sembla ser que l’hàbitat d'aquestes comunitats nadiues ja mai foren islamitzades.
De fet varen combregar amb els primers repobladors transpirinencs. Constant-hi que fos entre el
895 i el 920 del s.X. D'aquí en derivaríem la fusió del “nadiu Hispano musulmà” i del repoblador
“carolingi”.
Havia d'arribar el moment d’exhaurir el “permís de residència” del sarraí, que ja duia
instal·lat per generacions, des del 730 aproximadament. Aquest i en el seu moment va instaurar
aires colonitzadors i noves pautes per al nadiu “Hispano romà”. Que fins aleshores era el
verdader poblador d'aquestes contrades. Consta que a la Tardor del 1114 es produeix una topada
bèl·lica, a Martorell (Al Burt), entre les tropes Almoràvits i comtals de Barcelona, Besalú, Urgell i
Pallars. Els sarraïns van ser frenats per sort, gràcies a les notícies que arribaven de Saragossa.
Les reposicions dels Balís musulmans quasi anuals, a causa de conspiracions i ajustes de contes,
arribaven com a notícia confidencial. Fets aquets que estimulaven als reietons sarraïns a
encoratjar-se enfront dels adversaris a combatre, reprimint-se dels “pagus” estipulats als comptats
de frontera. El contingent musulmà fou rebutjat no sense poques vides. Aquesta fou a mes l'última
topada Hispano musulmana al Baix Llobregat.
Sense estendre's mes del que ens demana ens centrem en la línea del Gaià.
Aquesta frontera es troba quasi caducada de fets estructurals, el descrivim com a vial de sortida al
mar. Les seves posicions fortificades ja van caient i tant sols s'aguanten per els acords econòmics
de jurament i fidelitat als Comtats de Marca.
El succés del Pla de Matania a criteri del succeït aquelles dates a Martorell, enllaça
amb la possible recomposició, de les tropes Almoràvits que s’anaren a protegir, en punts
estratègics de frontera. Des de localitats marítimes de Tortosa (Turt-uixa), Salou (Al Ouâ),
Tarragona (Tarrakuna) i de l'interior com Cervera (Gir vira) i Lleida (Al Larida); els musulmans
dirigits pels seus caps de tropa, emprengueren camí de trobada. De ben segur que en un lloc
proper al Montagut hagueren de replantejar el front bèl·lic. Els comtats catalans deurien
emprendre negociacions, que forcessin a l'infidel musulmà, a replantejar la presència a la serra del
Montagut. Si es que varen negociar, per que ja al 1119 reconquistaven la ciutat de Tarragona fins a
la veïna Cambrils (Kambril-la).
Els dos exèrcits ubicats en el camp de batalla, confeccionen armats, els passos a
seguir, per enviar cap al front les ordres d'atac. Suposem que la ubicació de les tropes comtals es
deurien ubicar en el front nord i Oest. Les tropes musulmanes es deurien ubicar en el front est i
sud. Es tant sols un suposar aquest replanteig, ja que podríem definir la topada en el Pla de
Matania, com una persecució a les tropes de cavalleria i infanteria musulmanes, que ja venien a
la desbandada. Però no consta que l'última i “mare de totes del batalles” s'hagués concertat en
qualsevol altre lloc proper. Tampoc que un error d'ordres desbanqués la sort als combatents
comtals. En primer lloc qüestionarem si els sicaris musulmans, emprenen la hostilitat amb el
mateix caràcter enforatat, que venien demostren els últims anys. Doncs ja no era així, si entre les
comunitats berbers ja es transparenta la incapacitat mental de determinació a la lluita, es de

3. suposar que les comunitats indisciplinades, prepotents, sense visió global d'atac, que es com seria
la descripció del combatent almoràvit, no pot resoldre una topada de l'abast estipulat.
Analitzant el nombre d'efectius per a una batalla com la descrita, en una superfície
tancada com ho és el pla de matania, no es possible que el bàndol almoràvit aportés un gran
nombre de combatents. El càlcul aportat en homes armats, no deuria de sobre passar la quantitat
dels cinc mil efectius musulmans; les aportacions cristianes estimem la xifra entre els cinc i sis mil
efectius. Però s'hi jugaven factors positius a favor del bàndol cristià, que no tenien els musulmans.
En primer lloc el general al front del contingent musulmà es deuria haver previngut de definir el
possible camí de tornada, guanyant o perdent. A baix al pla de Tarragona de ben segur que
l’aguaitaven tropes de darrera guarda; els suficients i mes arribats a ell; el control del litoral català
el custodiaven els berbers almoràvits. Doncs com no, tenien l'esquena coberta. (A la Primavera
del 1114 un contingent aliat, entre Catalans i Pisans, emprenen l'empresa d’envair l'illa de Mallorca
des del port de Barcelona). El intent es repel·lit per les forces navals del balí de la Taifa de Medina
Mayûrka, que va fer entornar a la comitiva Catalano-Pisana no sense poques vides. Consta que
els berbers anomenaren aquesta anècdota com “el fet dels Ifranj de Barshiluna”. Deduint el intent
bel·licós dels cristians, d'envair l'illa pel nord. Cosa que no fes mes que reforçar i blindar in
extremis, els punts mes estratègics de la badia d’Alcúdia (Al Kudiâ).
Tornant a Matania...
Si descrivim que l'única sortida neta, en el cas de retirar-se premeditadament del
camp de batalla, aquesta seria la que desguaça en direcció sud; cap a Valldossera. En un moment
donat que els efectius de cavalleria son minsos i els de infanteria es troben mancats, per a ben
just aguantar la topada de les tropes comtals, el sector de Valldossera seria el següent capítol que
enllaçaria el perquè de la seva descripció. En un moment donat que la batalla es decanta pel
bàndol cristià, deixant entreveure que el camp s'omple de cadàvers d’ambdós bàndols, cossos
mutilats, agonitzants i ferits infidels que emprenen la retirada per propi peu. Com en tots els camps
de batalla, les decisions del bàndol guanyador a efectes, emprèn la persecució i aniquilament de
tantes vides puguin reduir. Deduïm que el terme toponímic Valldossera, acull a totes aquelles
vides que no pogueren sortir, de l'embut mortal que deuria representar, la repressió de les tropes
comtals. Aquestes es varen créixer escurçant a tall d'espasa la tornada dels combatents
atemorits i desenforitats. En el cas suposat que els residents hispano musulmans, no foren
conversionats al cristianisme, tant sí com no, de ben segur que hagueren d'agafar fanga i aixada
per començar a enterrar les desenes d'homes morts; aquests exposats dia i nit a les arpies dels
depredadors mes temuts, allà on s'olorés sang humana, les comunitats de llops, si fa o no
afamats. No deurien de cobrir els cossos amb molta terra, així com tampoc deurien aprofundir
molt. Anys després al pas successiu de les centúries, no fou estrany que les terres lliurades al
conreu, s'hi efectuessin les troballes òssies. Del que no valia la pena deduir a quin bàndol varen
pertànyer. En aquest indret hi ha aixecada l'ermita barroca de Valldossera, hi ha qui descriu
aquesta ubicació, com a retribució a la magnitud de la batalla que per sempre es recordaria.
La ubicació de Valldossera obre pas cap a les cingleres i entre balmes, en direcció
a l'est. O sigui cap al Pla de Manlleu i enllaçar cap a Aiguaviva, per decantar-se cap a Coll d'Arca;
seguidament voltejant la Serra del Montmell. Es aquí on analitzem aquest darrer capítol de
guerra.
Suposem sense ser cautelosos una fi de l’escomesa Almoràvit bastant tràgica. De
ben segur que des de terres de frontera, se'n devia parlar per sempre més. També el càlcul de
contingent en vida no podia sobrepassar els mil o poc mes efectius. Empentats en arribar a
quelcom que altre fortalesa, molts d'ells no pogueren reduir els talls mortals, que el metall els hi
hagués deixat en qualsevol part del cos, per sempre mes. Els que pogueren traspassar el
Montmell per baixar i considerar en terra fidel, deurien ser poc més de cinc o sis-centes ànimes.
Doncs els que anaren queden pel camí serien els combatents ferits de mort, repel·lits i reduïts pel
bàndol comtal. Els animals depredadors d'aquestes contrades haurien de ser diversos. Però
gaudien de plena autonomia les comunitats de llops i d'altres depredadors. En l'àmbit aeri un au
determinant; el volto o el trenca l’ós observarien que els cossos ja moribunds, quedessin fixes.
Aquests se'n deurien cuidar de espedaçar els cossos ferits de mort. Consta que el topònim
Montmell (Mont Macellum) que podria significar Mont de la carnisseria, a causa de la mortaldat
succeïda per “una sagnant batalla”. Enllaçaria possiblement amb l'última represàlia i caça del
“soldat perdut”, des del bàndol cristià. Evitant la fugida i regeneració dels musulmans desbandats.
Consta que la repoblació dels indrets anomenats anar progressant i en determinades fases, fins a

4. la reconquesta el 1148 de Balaguer i 1149 de Lleida, es van repoblar aquests indrets per a blindar
la propera i gran empresa de conquerir l'últim baluard sarraí de Siurana (Xibr-ana) el 1153.