BASIC FACTS ABOUT THE GREEK THEATRE

1. el drama:tragèdies i comèdies

2. Etimologia de ΘΕΑΤΡΟΝ
• Del verb θεώμαι: watch
  “ contemplar, observar
un espectacle”
• θέατρον "lloc on es mira"
“allò que es mira“
• θεατής “aquell que mira”

3. Definicions de tragèdia-I
• La tragèdia és, doncs, la imitació
d’una acció seriosa i completa que té
una certa extensió, feta amb un
llenguatge acurat, utilitzat
separadament per a cadascun dels
recursos en les diferents parts de
l’obra. Aquesta imitació és
executada per personatges i no
mitjançant la narració, i per mitjà
de la compassió i de la por
aconsegueix la catarsi (κάθαρσις)
de passions semblants
• Aristòtil, Poètica, 6

4. Definicions de tragèdia-II
• Una tragèdia àtica és un fragment de la
llegenda heroica, elaborat poèticament en
estil elevat per a la seva representació per
mitjà d’un cor de ciutadans i dos o tres
actors, i concebut com una part del culte
oficial en el recinte sagrat de Dionís
• U. V. Wilamowitz

5. Orígens del teatre
– Ritus religiós més que espectacle profà.
– El drama va néixer a Atenes entre el s. VI i al V a. C. com a
part del culte al déu Dionís,
– en els seus orígens, les obres dramàtiques es representaven
únicament durant dos dels festivals que els atenesos
dedicaven anualment a Dionís: les Lenees (gener) i les
Grans Dionísies (març), relacionats amb el cicle agrícola.
– En les processons en honor del déu, uns cors cantaven el
ditiramb, himnes de caràcter majestuós, i coms, himnes de
caire satíric i jovial

6. Evolució del teatre (I)
durant el cant del ditirambe, un personatge “solista”
anunciava el tema i “dialogava” amb els coreutes
• A l’Àtica el ditirambe
esdevingué una
tragèdia, en introduir
parts recitades entre
les cantades, i
eliminar les parts
còmiques

7. Evolució del teatre (II)
• El repertori de temes s’amplià amb mites no
relacionats amb Dionís
• El tirà Pisístrat instituí el 534 aC concursos
dramàtics durant les festes Lenees
• L'espai on es representaven era el Teatre de
Dionís, construït en un vessant del turó de
l'Acròpolis.
• Les representacions prenien la forma de
competicions.

8. Parts del teatre
• Parts del teatre
– El teatre grec es
divideix en tres parts
ben diferenciades:
• Koilon (graderies)
• Orchestra
• skene

9. •Prosceni la
plataforma on els
actors
representaven el seu
paper
•Al darrera la
scaena (skene), un
edifici que podia
representar un
palau, una cabana o
una tenda, segons
els decorats de la
part davantera, i que
també servia de
vestidors per als
actors i de
magatzem.
Escenari

10. • Reconstrucció del teatre de Dionís, Atenes. Sota el recinte de
l'Acròpolis (1) es troba el santuari de Dionís: s'hi veu la graderia (2),
l'orquestra (3), l'escena (4), els pàrodes (5), una stoá o pòrtic (6), el
temple antic (7) i nou (8) de Dionís.

11. Altres
teatres:
Epidaure

12. Escenografia
• Enkyklema: era una espècia
de plataforma que, amb un
moviment circular, feia
visible al public allò que
passava en un lloc interior
(sobre tot els fets de sang,
que no havien de passar a
l’exterior)
• Μηχανή: era una espècie
de grua que permetia
mantenir elevat un
personatge, i per a fer
aparèixer una divinitat (deus
ex machina).
• El teatre grec tenia també
‘efectes especials’ gràcies a
instruments que simulaven
trons, llamps, focs, etc.

13. La representació (I). El cor
• Tant en la tragèdia com en la
comèdia s'alternaven parts
cantades i parts dialogades.
• Les parts cantades anaven a
càrrec del cor, un personatge
col·lectiu - per exemple un cor
de vells, de mariners, de
dones o d'esclaves -, que al
mateix temps que cantava
dansava a l'orquestra.
• El nombre de coreutes o
membres del cor era de 15 a
la tragèdia i 24 a la comèdia, i
estaven a les ordres del
corifeu o cap del cor.
• El corifeu també podia
expressar el sentiment del cor
en el diàleg amb els
personatges.

14. • El cor tràgic sofreix al
costat de l'heroi, però no
pren partit per cap de les
dues idees enfrontades,
sinó que més aviat pretén
actuar de mitjancer.

15. Els actors (hypokritai)
eren un màxim de tres.
No hi podia haver més
de tres personatges
parlant a les parts
dialogades i cada actor
havia de representar
diversos papers dins la
mateixa obra.
La representació (II). Els actors

16. Els actors, igual que els coreutes, eren
exclusivament homes, fins i tot quan
representaven personatges femenins, però
aquesta incongruència quedava
dissimulada pel fet que els uns i els altres
duien màscares

17. Les màscares i els vestits
indicaven al públic els papers
-qui era el rei o qui el
missatger. La màscara
impedia veure l'expressió de la
cara i, per tant, l'actor
expressava els sentiments del
personatge amb gestos
exagerats o verbalment.

18. El coturn s’utilitzava en les representacions de la tragèdia en
oposició al socco o soccus, de la comèdia.
Els coturns tenien la funció de proporcionar altura al actor que
representava personatges nobles elevant-lo per damunt del cor
Melpómene, musa del teatre es representa calçada amb coturns.

19. La representació (III) Parts de la
tragèdia
• Pròleg: estructuralment la tragèdia comença
amb el pròleg, recitat pels actors que informa
els espectadors de la situació. Pot ser un
monòleg o un diàleg
• Pàrode: entrada del cor en escena, cantant.
• Estàsims / Episodis: a continuació
s'alternen de tres a cinc vegades els cants
del cor (estàsims) amb els diàlegs dels actors
(episodis).
• Èxode: l'última escena és l'èxode, amb la
sortida del cor de l’escena.

20. La representació (IV). El públic
• Tant el cor i els actors com el públic que assistia
al teatre eren ciutadans.
• El teatre, per tant, era considerat un fet cívic de
gran importància, en la preparació del qual
participava el poble i el destinatari del qual era el
mateix poble.
• Per això als primers temps l'entrada era lliure i
l'Estat fins i tot donava un ajut econòmic perquè
els qui tenien pocs recursos poguessin assistir-
hi sense perdre un dia de sou. Més endavant
s'havia de pagar una entrada.

21. • Les sessions duraven tota la jornada, fins a la
posta de sol. El públic doncs es portava menjar
i en el mateix teatre el venedors ambulants
oferien les seves mercaderies.
• L'ambient devia ser força animat, perquè es
xiulava, s'aplaudia i es picava de peus. La
graderia es dividia en sectors: la primera fila era
reservada als sacerdots, als magistrats i als
ciutadans distingits.
• Actualment es discuteix si les dones hi podien
assistir. En tot cas, si ho feien, no devien ser
gaire ben vistes i seien a les grades més altes.

22. • El moment de màxim esplendor de la tragèdia
grega és al s. V a. C.., quan viuen i competeixen
entre si el tres grans tràgics, Èsquil, Sòfocles i
Eurípides, tots tres atenesos i els únics que ens
han deixat senceres algunes de les seves obres.
Després, del s. IV a. C. en endavant la tragèdia
entra en decadència. No sorgeixen nous autors
de la mateixa categoria i es tendeix a repetir la
representació dels grans tràgics del s. V a. C.

23. La tragèdia. Temes
• La tragèdia és un gènere dramàtic en el qual el protagonista
de l'obra, un heroi o heroïna d'especial grandesa moral,
s'enfronta al seu propi destí i rep un aprenentatge a través del
seu sofriment.

24. • Els dramaturgs no es veien
obligats a inventar nous
arguments. Això feia que el
grans trets de l'argument fossin
ja coneguts pel públic
• L'important era, doncs, la
interpretació: el punt de vista i
el tractament que cada autor
donava al mite, de manera que
cada obra esdevenia una
experiència nova per als
espectadors.
Excepte els Perses d'Èsquil,
totes les altres tragèdies
conservades (32) tenen
arguments procedents de la
mitologia.
•Orestes i Clitemnestra

25. • A través del mite la tragèdia posava en qüestió la
concepció que tenia la societat grega de la moral i de la
concepció de l'home. Dos conceptes són essencials en
la tragèdia: el sofriment (páthos) i el conflicte (agon).
• El sofriment sobre el qual reflexiona la tragèdia és el de
l'heroi, un home excepcional que mereix el triomf, però a
qui el destí l'aboca a la ruïna.
• El conflicte enfronta l'heroi amb un o més personatges al
llarg de l'obra defensant idees oposades.
• L'objectiu de la tragèdia era l'aprenentatge i la catarsi
(purificació de les emocions per mitjà de la pietat i el
temor que provoca) dels espectadors

26. ÈSQUIL
(Eleusis, 525-456 a. C.) va escriure unes 90
obres, de les quals es conserven
completes només set tragèdies:
Va ser testimoni de la fi de la tirania dels
Pisistràtides i de les reformes
democràtiques de Clístenes.
• Participa a les guerres mèdiques:
Marató i Salamina. El seu epitafi:
• Aquesta tomba amaga la pols d'Èsquil,
• fill d'Eufori i orgull de la fèrtil Gela
• Del seu valor Marató en va ser testimoni,
• i els medes de llarga cabellera, que en van tenir
massa, d'ell.

27. • Perses (472 aC):
– és l'única tragèdia d'argument no mitològic, sinó
extret de la història contemporània. L'acció se situa a
la cort del rei persa Xerxes quan rep la notícia de la
derrota de la flota persa pels grecs a Salamina (480 a.
C..)
– Càstig diví de la hybris de Xerxes

28. • Orestia: és l'única
trilogia que ens ha
arribat sencera. Les
tres tragèdies que la
componen estan
basades en el mite
de la mort
d'Agamèmnon i la
venjança d'Orestes:

29. – Agamèmnon: el
comandant de
l'expedició grega
contra Troia, el rei
Agamèmnon, torna
a Argos després de
destruir Troia, i és
assassinat per la
seva esposa,
Clitemnestra, i el
seu amant Egist.
•També morirà Cassandra

30. • Coèfores: per ordre del
déu Apol·lo el fill
d'Agamèmnon, Orestes,
ajudat per la seva
germana Electra, venja
el pare matant Egist i la
seva pròpia mare.

31. • Eumènides: les
Fúries, divinitats de la
venjança i dels
remordiments,
persegueixen
Orestes, que cerca
refugi a Atenes, on la
deessa Atena funda
el tribunal de
l'Areòpag per jutjar-
lo.
•Finalment Orestes, gràcies a
Atena, és absolt.

32. • Suplicants
• Fugida de les 50
filles de Dànao,
perseguides pels
50 fills d’Egipte a
Argos
– Hospitalitat
d’Argos i
predomini de la
justícia sobre
l'interès

33. • Prometeu encadenat
– Les Oceànides
aconsellen Prometeu
sotmetre’s a Zeus
– Io, perseguida pel
tàban
– Hermes no
aconsegueix treure el
seu secret
– Enfonsament de la
roca de Prometeu
– Prometeu personifica
la personalitat del tità
com a heroi individual,
defensor dels febles
contra el dictador

34. • Set contra Tebes.
– Trilogia no conservada: Laios, Èdip,
Set contra Tebes i drama satíric
L’esfinx
– Lluita fratricida a les portes de Tebes
entre Etèocles i Polinices

35. • Característiques generals:
– Èsquil sovint tracta la falta (religiosa) i el seu càstig a
través de successives generacions d'una mateixa família.
– Justícia divina, destí, responsabilitat
– Per a Èsquil l'home ha d'arribar al coneixement a través
del patiment (páthei máthos).
– En el teatre d'Èsquil un tema central és la hybris
(desmesura), que es produeix quan un home vol anar
més enllà de la seva condició humana i del seu destí i
que comporta el càstig (ate) dels déus, la seva ruïna.
– Missatge religiós amb fons polític
– Llenguatge elevat, amb abundància de figures retòriques,
elements del llenguatge ritual i religiós, exotisme,
arcaismes....

36. SÒFOCLES
• Sòfocles (Colonos, 497-406 a. C.) va escriure
123 obres, de les quals queden set tragèdies i
un drama satíric (Rastrejadors).
• La seva vida coincideix amb l’època d’esplendor
de Pèricles a Atenes:
– Guerres mèdiques
– Pentecontècia
– Guerra del Peloponnès
• Activitat pública: tresorer de la Lliga de Delos,
estrateg amb Pèricles...

37. • Àiax
–Tema: guerra de Troia, i
bogeria d’Àiax

38. • Les Traquínies / Les dones de
Traquis
– Tema: Hèracles i la seva mort per
culpa de la gelosia de Deianira
Apoteosis d’Hèracles

40. • Èdip rei: Èdip, esdevingut
rei de Tebes després de
desxifrar l'enigma de l'Esfinx
i casar-se amb Iocasta, ha
d'esbrinar qui va matar el
seu antecessor, Laios, si vol
alliberar Tebes d'una pesta
enviada pels déus. Al final
descobreix amb horror no
solament que l'assassí és ell
mateix, sinó que Laios
Iocasta són els seus propis
pares, que el van abandonar
acabat de néixer per evitar
el compliment de l'oracle
segons el qual mataria el
seu pare i es casaria amb la
seva mare. En saber la
veritat, Iocasta se suïcida i
Èdip es treu els ulls.
•Les més famoses són les
obres del cicle de Tebes,
sobre el mite d'Èdip i els
seus fills:

41. • Èdip a Colonos: Èdip
és un vell captaire
cec, que, guiat per
les seves filles
Antígona i Ismene,
arriba a l'Àtica, on un
oracle li ha anunciat
que se salvarà. El
cor de vells el vol
expulsar, però el rei
d'Atenes, Teseu, el
deixa quedar-se.
Aleshores Èdip mor
en pau.

42. • Antígona: Els fills d'Èdip
havien de regnar Tebes
alternativament, però
Etèocles, quan li arriba el torn
de deixar el govern al seu
germà Polinices, no l'hi
cedeix. Polinices llavors ataca
Tebes i els dos germans es
maten l'un a l'altre en el
combat. El seu oncle, Creont,
es converteix en el nou
governant, i la primera
disposició que pren és deixar
insepultes les despulles de
Polinices, perquè ha atacat la
ciutat. Tanmateix la seva
germana, Antígona, l'enterra.
El càstig de Creont és
sepultar-la viva. Però la mort
d'Antígona provoca la ruïna
del mateix Creont.

43. • Filoctetes,
– Tema: Ulisses i
Neoptòlem han de
convèncer
Filoctetes perquè
els acompanyi a
Troia, malgrat que
l’havien
abandonat a l’illa
de Lemnos

44. • Electra
– igual que les
Coèfores
d'Èsquil,
centrada en
la venjança
d'Orestes i
Electra
contra la
seva mare,
però aquí la
figura forta és
Electra

45. • Característiques generals:
– Sòfocles introdueix grans innovacions en el teatre
atenès:
• abandona la unitat temàtica de la trilogia,
• augmenta el nombre d'actors de dos a tres, amb la qual cosa
dóna més importància al diàleg
– L’home ha d’acceptar la justícia implacable dels déus
– Sòfocles defensa una democràcia basada en el
respecte de la religió i els déus tradicionals, enfront
dels corrents filosòfics racionalistes que
desvinculaven l'Estat de la religió.
– En el teatre sofocli hi ha una contraposició entre les
accions humanes i les decisions dels déus.
– Ironia sofòclia: l’heroi parla sense ser conscient de la
realitat que hi ha darrera de les seves paraules (Èdip
és l’exemple més evident).

46. EURÍPIDES
• D'Eurípides (Atenes, c. 485-406 a. C.) es conserven 19
obres de les 92 que va escriure.
• Mentre va viure, no va gaudir de l'acceptació del públic
ni va guanyar gaires concursos tràgics, sinó que el seu
teatre va aconseguir l'èxit després de mort, superant en
representacions Èsquil i Sòfocles.
• Preocupació per les innovacions culturals i ideològiques:
sofística, retòrica; biblioteca pròpia
• Fama de misògin
• Allunyament de la vida pública
• Atenció especial a les dones com a protagonistes de els
seves tragèdies

47. • Alcestis:
– Alcestis fou una heroïna, filla de Pèlias i d'Anaxíbia. Es casà amb Admet, al qual
Apol·lo volgué concedir la immortalitat; però les Moires només ho acceptaren si
algú altre s'oferia a morir en lloc seu. Alcestis s'hi va oferir per amor al seu marit,
i així baixà a l'Hades quan li hauria pertocat a Admet, però Hèracles, aleshores
hoste del seu palau, va anar-la a cercar als inferns per retornar-la a Admet.

48. • Medea:
– Quan els Argonautes
arriben a la Còlquide,
Medea s'enamora de
Jàson i els ajuda amb
els seus poders màgics
a recuperar el velló
d'or, traint el seu pare,
el rei, i el seu poble i
matant el seu propi
germà. Després fuig
amb els grecs i es casa
amb Jàson. L'obra
comença quan, vivint
tots dos a Corint amb
els seus fills, Jàson vol
separar-se'n per casar-
se amb la filla del rei.
Però Medea es venja
de Jàson matant amb
màgia la seva promesa
i els seus propis fills.

49. •Tot seguit fuig
de Corint i
desapareix en un
carro arrastrat
per dracs alats,
que li havia
regalat el seu avi
Hèlios
•Presentació
powerpoint
sobre Medea

50. •Hipòlit:
–Fedra, casada amb Teseu, rei
d'Atenes, s'enamora del seu
fillastre Hipòlit. Sense cap
altra esperança que la mort,
explica el seu secret a la dida.
Quan la dida insinua a Hipòlit
l'amor de Fedra, el noi el
refusa indignat. Llavors Fedra,
espantada perquè Hipòlit la
delati a Teseu i despitada pel
seu rebuig, es penja després
d'escriure una nota on acusa
Hipòlit de voler-la seduir.

51. – Teseu desterra el
fill, el qual mor en
un accident en
sortir d'Atenes.

52. Les altres obres conservades són:
•Cicle d’Hèracles:
– Els fills d'Hèracles
– Hèracles foll
•Cicle tebà:
–Fenícies, Suplicants
•Cicle troià:
– Hècuba, Andròmaca, Hèlena, Troianes
•Casal d’Argos:
– Ifigenia a Àulida, Ifigenia a Tàurida, Orestes, Electra
–Ió
– Bacants
– El Ciclop (drama satíric): escenifica un l’episodi de l’Odissea
– Resos: episodi del cant X de la Ilíada

53. Tècnica d’Eurípides
• Tècnicament Eurípides.
• dóna menys importància al paper del cor.
• empra sovint el procediment del deus ex
machina.
• El teatre d'Eurípides es caracteritza pel seu
realisme i per la seva comprensió de les passions
humanes com l'amor i la gelosia, motors del
comportament de l'home.
• Home que posa en dubte els valors tradicionals.
• Les protagonistes femenines reflexionen i són
més íntegres que els homes.
• Aprofita els mites per a posar en relleu les
misèries i defectes dels humans.

54. LA COMÈDIA
• A la comèdia àtica hi ha dos grans
períodes:
• Comèdia Antiga: al s. V a. C. i principis
del IV a. C.
• Comèdia Mitja: s’ha perdut totalment,
entre el 400 i el 323 aC
• Comèdia Nova: 323 fins 263 aC.

55. COMÈDIA ANTIGA
• Comèdia i tragèdia: semblances i diferències
– Lligam amb el culte a Dionís
– Representacions en el mateix context religiós i cívic
– Part d’una competició
– Combinació lírica coral i recitat actors
– Acció mítica amb presència de déus i herois
– Tema “comú”: l’heroi s’enfronta amb una situació angoixant
– A la tragèdia hi ha dolor i mort
– Llenguatge solemne i religiós
– L’heroi és un personatge mític
– La comèdia es situa al present, amb persones reals
– Broma, ironia, burla, escatologia, vulgar....

56. Orígens comèdia
• Segons Aristòtil neix del mateix culte a Dionís
• En les festes al camp els vinyataires reorren els
camps en escamots festius entonant cants
fàl·lics i lloances a Dionís amb tota mena
d’improvisacions burlesques
• El conjunt de divertiments s’anomenava “komos”
• Sabem que aquestes farses grolleres es feien al
Peloponnès des de molt antic, i que foren
introduïdes al s VI a l’Àtica. A partir del 486 aC a
Atenes, es representaven en concursos oficials

57. Comèdia Antiga
• Aristòfanes és el representant principal
• Barreja de farsa i sàtira
• La representació de la comèdia la duien a
terme tres actors i 24 coreutes. Portaven
vestits grotescos, amb panxes i culs
encoixinats, fal·lus de pell i màscares
caricaturesques.

58. Esquema argumental
• L'argument se centra normalment en una idea
fantàstica que se li acut al protagonista i que
realitza al llarg de l'obra, malgrat els obstacles
que troba i que va superant
• Temes:
– Crítica del poder
– Atac als vicis del present i idealització del passat
– Burla de tot allò que es nou, innovador, immoral...
– Contraposició entre un món real i un món fantàstic,
irreal: utopia, escapisme

59. Personatges
• Personatges:
– Vells glotons i lúbrics
– dones obsessionades per la beguda i el sexe
– polítics corruptes
– poetes i filòsofs depravats
– joves decadents
• Objectiu principal: fer riure, divertir

60. Estructura formal de la comèdia
• Pròleg: presenta l’heroi , la seva situació angoixant, i el
pla que té per afrontar-la
• Pàrodos: el cor entra i es declara a favor o en contra
de l’heroi
• Episodis: diàlegs dels personatges i escenes que fan
avançar l’acció
• Agón, debat entre l’heroi i algú que s’oposa al seu pla
• Paràbasis: el corifeu s’avança i en nom del poeta es
dirigeix als espectadors
• Èxode i Comos, apoteosi de la victòria de l’heroi amb
gran alegria general, que acaba amb boda, banquet o
festa

61. Aristòfanes (448-385 aC)
• De les més de 40
comèdies que escriví,
tenim onze
– Lisístrata
– Les granotes
– Els núvols
– La pau
– Els cavallers
– Les vespes
– Els ocells
– Els acarnesos
– Les assembleistes
– Les tesmofòries
– Pluto.

62. Altres característiques de la comèdia
aristofànica
• Té grans dosis de fantasia;
• busca fer riure la gent del poble: el seu públic són camperols i
ciutadans pobres, que se senten identificats amb el protagonista,
• l'acció, al contrari que la tragèdia, se situa al món contemporani, i
es fan constants referències a fets i personatges de la vida real;
• tothom està exposat a la burla i a l'insult: déus, herois i éssers
mítics, polítics, literats i intel·lectuals com Eurípides i Sòcrates,
militars, un homosexual famós;
• Aristòfanes hi expressa les seves idees polítiques: defensa la
democràcia conservadora i la pau amb Esparta;
• una de les principals fonts de comicitat és l'obscenitat, amb
abundants metàfores sexuals;
• Aristòfanes mostra un domini absolut de la llengua. Sol fer servir un
llenguatge col·loquial o vulgar, però en les seves paròdies recorre a
l'argot del dret, dels metges, dels filòsofs o dels retòrics. És força
habitual la paròdia de la tragèdia, amb paraules grandiloqüents.

63. COMÈDIA NOVA
• s. IV a. C.: la comèdia pateix una transformació decisiva, tant
tècnica com de contingut, lligada als canvis de la societat i la
mentalitat dels grecs.
– Desapareix la polis i la democràcia, i, en conseqüència, la comèdia perd
la seva càrrega política.
– El cor no té paper dins l'obra, de manera que els entreactes s'omplen
amb cançons i danses independents del text.
– Es converteix en una comèdia de costums, de caire més o menys
moralista.
– El llenguatge és col·loquial, sense canvi de registres, i es redueix al
mínim l'obscenitat verbal i de vestuari.
– S'aprofundeix en la psicologia dels personatges, tot i que es basen en
arquetips: el vell de mal geni, el seu astut esclau que sempre l'enganya
i li pren diners, el noi i la noia, el militar fatxenda, etc.
– La comicitat se cerca sobretot amb situacions plenes d'equívocs i amb
un argument ple d'embolics i confusions.
– Sempre acaba amb un final feliç, sovint amb la trobada d'un pare amb
un fill seu o una filla que havia perdut quan era petit, reconeixent-los per
un marca o un objecte.
– També acostuma a haver-hi un conflicte amorós: una parella
d'enamorats als quals el seu pare no els deixa casar-se.

64. Menandre
• Solament en queda una peça completa: el
Díscol, de l'atenès Menandre, però,
tanmateix, la Comèdia Nova ha exercit
molta més influència en el teatre posterior
que no l'Antiga a través del teatre llatí
(Plaute i Terenci), que va inspirar-se
sempre en obres gregues d'aquest
període i d'on van pouar autors com
Shakespeare o Molière.

65. Enllaços d’interés
• Vegeu el teatre d'Epidaure i altres teatres del món grec.
• Col·lecció d'imatges del teatre grec i romà (edificis, escultura...) (SG)
• El teatre grec d'època hel·lenística va servir de model per al teatre romà.
• Webs d'interès:
• Reconstructing the Theater of Dionysus in Athens (en anglès): article de Sallie Goetsch i
Stefan Didak, CSA Newletter, X, No. 2 (1997) sobre la reconstrucció del teatre de Dionís amb
algunes imatges infogràfiques.
• The Theatre of Dionysus, secció de Theatron (en anglès) dedicada a la reconstrucció virtual
del teatre de Dionís en diverses èpoques i de l'Odèon de Pèricles.
• The theatre at Asclepieion at Epidauros (en grec i en anglès): web del teatre d'Epidaure que
proporciona informació sobre el teatre, la ciutat i el santuari, imatges fotogràfiques i de
reconstrucció virtual.
• E-spaces (en anglès): empresa que dóna al seu web una reconstrucció virtual del teatre
d'Epidaure.
• Didaskalia (en anglès): web sobre la representació actual del drama, la dansa i la música grecs i
romans.
• Teatros romanos en Hispania (en castellà), web de Francisco Lorente sobre l'arquitectura del
teatre antic a Hispània i a la resta del món grecoromà.
• The greek theater (en anglès): Visita al teatre de Dionís sota la guia de l'actor Tespis i de
Melinna per mitjà d'un divertit còmic en Flash. Secció del web educatiu de la BBC pensada
per a educació primària.
• Èsquil: http://ca.wikipedia.org/wiki/%C3%88squil