1. Tema: Si has begut o consumit drogues, no agafis la moto
Participant: ratatatata
Una festa, canvia vides. Hola. Em dic Toni. Tinc 16 anys acabats de complir. La meva història
va començar el dia del meu aniversari. Era un dissabte assolellat. Estava jugant a la “play”
quan de cop em van tocar el timbre. Vaig baixar ràpidament a obrir la porta. Eren els meus
amics. El Martí, el Joan i la Marta, que em volien fer una festa d’aniversari. Els meus pares no
hi eren. Em vaig endur una sorpresa molt agradable, perquè els meus amics em van fer molts
regals. En Joan, ja tenia 19 anys i em va regalar quatre entrades amb la consumició a la
discoteca Wai-kiki, situada a Vilanova i la Geltrú. En Martí, em va regalar el casc per la moto
que posava el meu nom. Desgraciadament, la Marta, no es va recordar del meu aniversari. Ja
tocades les dues del migdia, els meus amics van marxar, van dir que em passarien a buscar
amb les motos a les vuit del vespre per anar a sopar. No hi havia ningú a casa, estava sol. Em
vaig haver d’escalfar el dinar. Vaig passar tota la tarda avorrit, estirat al sofà mirant la televisió,
buscant algun programa interessant. No el vaig trobar. Tocades les set, em vaig començar a
posar nerviós i vaig començar a suar. Per tant vaig haver d’anar a dutxar-me. Després de la
dutxa vaig arreglar-me, vestir-me i pentinar-me. Els meus pares encara no hi eren i jo els hi
havia de dir que marxava de festa. Però era massa tard, em van tocar el timbre per marxar.
Vaig començar a baixar i ja sentia el soroll de les motos. Per un moment vaig pensar que el que
feia no estava bé, anar de festa sense que els meus pares ho sabessin. Però vaig continuar
baixant, assegurant-me que portava el mòbil a la butxaca. Vaig arribar al carrer i allà estava el
Joan esperant a que pugés a la moto. Em vaig posar el casc que em van regalar. El camí no va
ser llarg, estàvem a prop. Quan vam arribar, vam anar a un bar que es deia Nostàlgic. Es va
menjar bé. Ben tips, vam arribar a la discoteca. Hi havia gent que ja anava molt tocada. Jo al
cap d’una estona estava igual que ells. Vam entrar. Em vaig quedar impressionat per l’ambient
que hi havia. Només entrar ja em van venir dues noies a xerrar amb mi. Jo, al anar tan begut,
vaig respondre amb la mala sort de que em va veure la Marta. Es va enfadar. Jo per intentar
reconciliar-me la vaig seguir. Va anar a fora i li vaig demanar si volia una copa, que jo l’invitava.
Em va dir que no i va seguir marxant. Va anar a l’aparcament, on hi havia les motos i ens vam
trobar al Martí vomitant. Estava massa begut, tant com el Joan. La Marta, es va estressar i va
demanar per marxar. En Joan no hi comptava que acabaríem tant d’hora i va pensar que quan
marxéssim ja l’hi hauria baixat la taxa d’alcoholèmia. La Marta no em feia cas. Li deia que anés
amb mi, que jo la portaria fins a casa seva en moto. Ella es va negar afirmant de que anava
massa begut. Jo li vaig dir que anava bé, que no havia begut tan com els altres. La Marta,
després d’una llarga conversa, va acceptar. Però ara els que no em deixaven agafar la moto
eren en Joan i el Martí, perquè no tenia carnet i les motos eren seves, vaig pensar no dir res
perquè la Marta no es preocupés. Com que anaven tant beguts que n’hi s’aguantaven
drets,vaig aprofitar-ho per agafar una de les seves motos. Pensava que era una moto de 50
però no sabia que era de 100. Jo, sense carnet i begut com una mala cosa, vam marxar amb la
Marta agafada per la meva cintura. Va ser el moment més feliç de la meva vida, ja que vaig
aconseguir que em perdonés i a sobre m’estava abraçant. Al parar-me al semàfor em va dir a
cau d’orella que m’estimava, que ja sabia que no faria res amb aquelles noies, cosa que crec
que s’equivocava, però tot i així, vaig dir-li el que sentia per ella. El semàfor es va posar en verd
i vaig arrencar. De cop, em va avançar un cotxe. La Marta em va agafar, i vaig pensar que volia

2. que l’avancés. Vaig intentar-ho, però va ser un intent fallit ja que em va tapar. Vaig tornar a
intentar-ho. De cop la moto em va accelerar. Passava de 70 en una carretera de 50. Ho veia tot
borrós, només veia el cotxe del davant. Vam passar un semàfor en vermell amb la qual cosa el
cotxe va aconseguir passar, però a mi i la Marta ens va picar just de costat de manera que
només tocar-me em va trencar la cama. No recordo res més. Només sentia el soroll de les
ambulàncies. I la vista borrosa contra la carretera. De cop sem van tancar els ulls. Al tornar a
obrir-los vaig veure un sostre blanc. Amb una llum que em cegava i rodejat de gent, que al
principi, no sabia qui eren. Sentia la meva mare plorar i notava com em tocava la mà. No sabia
quin dia era, ni quina hora. Em va venir a la ment la cara de la Marta i amb totes les meves
forces vaig poder preguntar on era. La meva mare va plorar més fort i el meu pare va baixar el
cap. Al cap d’ un silenci que em deixà gelat, em va dir amb veu trista que va morir a l’acte i que
no van poder fer res per tornar-la amb nosaltres. En aquell moment em ploraren els ulls. No
sabia com reaccionar, ja que la culpa era meva. Vaig tancar els ulls molt fort pensant en el que
podia haver passat si no hi hagués volgut fer-me el valent. Avui estaria tombat al sofà amb mal
de cap i la llengua pastosa esperant que em truquessin. I per no tenir precaució, ara ja no la
veuria més i no escoltaria la seva veu. A dia d’avui, penso què podia haver passat si no hagués
begut.