1. VIDA OCULTA DE L’OLGA
(fragment del seu diari personal)
Ningú no s’explicava per què era d’aquesta manera, tothom parlava de mi com
“aquella kumbaià”. Ningú no sabia pel que jo havia passat, però sincerament tampoc
no m’agradava explicar-ho. Tot va començar quan jo tenia uns 7 anys, el meu pare i jo
teníem un lligam molt fort, o almenys això era el que a mi em semblava, semblava que
érem una família feliç, però tot això es va acabar tant ràpid...
Sempre tindré present aquell 7 de maig. Quan vaig llevar-me, estava la meva mare
plorant al menjador, tot era fosc, plovia a bots i barrals i a casa s’hi notava un buit molt
gran. Amb tot això vaig començar a cridar el meu pare i no baixava ningú, a
continuació la meva mare va dir-me que se n’ havia anat de viatge de feina a Madrid.
No vaig entendre per què no me n’havia comentat res, igual que tampoc no entenia
que la meva mare estigués tant trista... però preferia deixar-ho estar. Vaig pensar que
ja ho parlaria quan ella estigués millor.
El temps passava i seguíem estant soles a casa, jo només feia que preguntar quan
tornaria el pare, però mai no obtenia unes respostes clares i la meva mare, cada cop
que jo treia el tema, intentava esquivar-lo i es posava molt trista, així que vaig optar
per deixar d’insistir ja que no aconseguia res, només fer-la sentir pitjor. Durant els
últims anys he deixat aquest tema una mica aparcat, però sempre intentava saber
d’ell, on podria trobar-lo, si seria veritat que estava a Madrid...
Un dia, quan estava arribant de l’institut, va parar-me un home que deuria tenir uns 55
anys més o menys. Va dir-me que sempre em veia a la mateixa hora i sempre es
preguntava qui era, ja que la meva cara li resultava familiar i em va preguntar el nom.
Al respondre que em deia Olga Durà, va fer una cara de sorprès exagerada, cosa que
no vaig saber com interpretar. Li vaig preguntar si li passava alguna cosa, però llavors
va xiuxiuejar “oh... Déu meu, la petita Olga, que gran t’has fet...”. I aquest home, que
per a mi era un desconegut, resulta que era el millor amic del meu pare abans que
marxés. Així que vaig demanar-li la informació que em feia falta per tornar a retrobar-
me amb ell, em va explicar que el meu pare va sol·licitar un canvi a la feina i el van
traslladar a Madrid, ja que a l’ agència de viatges on treballava té franquícies per tot
Espanya.
Aprofitant que l’Arnau volia anar a Aragó amb en Ramon, per trobar-se amb el seu
germà, el Frederic, vaig utilitzar la idea com a excusa davant la mare per anar-me’n a
Madrid a retrobar-me amb el meu pare. A l’ arribar a la ciutat tota sola, vaig posar-me
a buscar i a buscar, com una desesperada, la direcció que m’havien donat de
l’empresa, però fins l’endemà no la vaig trobar. Un cop vaig ser a la porta, em
tremolaven les cames, però no podia rendir-me en aquell moment. Vaig armar-me de

2. valor i vaig estirar la porta, vaig preguntar pel Sr. Durà i van fer-me esperar en una
petita sala. Els nervis se’m menjaven, sentia un nus a l’ estómac gegant. Vaig estar
donant voltes per aquella saleta i, en el moment que vaig decidir asseure’m al sofà, la
porta es va entreobrir i vaig fer un bot, que va fer que m’aixequés del sofà de cop. Tot
d’una va entrar un senyor i va mirar-me amb cara d’incrèdul, i sí, aquell era ell: el meu
pare! Era gairebé igual de com el recordava! Del cúmul de sentiments que em
carregaven, no vaig poder contenir les llàgrimes. Jo, abans de veure’l sempre m’havia
imaginat que ell em rebria amb els braços oberts, de la mateixa manera que volia
rebre’l jo a ell, com havíem estat abans que marxés. Però no, es va quedar quiet com
una roca, amb la mirada freda, com si jo ja no signifiqués res per a ell. Vaig fer-li un lleu
somriure amb l’esperança que reaccionés.
- Què hi fas tu aquí? –Va dir-me amb una veu distant i tremolosa.
- He vingut a buscar-te, vull saber tota la veritat... - Vaig contestar amb un fil de
veu.
- Quina veritat? – Aquest cop va ser més ferma la seva veu.
- Porto molts anys preguntant-me on ets, per què vas marxar i sentint un buit al
meu cor que no pot omplir ningú, només tu. – Vaig remarcar-li intentant que
tots aquells sentiments de ràbia i tristesa no es manifestessin.
- Jo ja no hi faig res a la teva vida, això és el millor per nosaltres. Encara que
tornéssim a estar junts no en trauríem res de bo. –
Va dir girant-me la cara.
- Jo només volia saber quina classe de persona eres, i
ara m’he adonat que aquest viatge en realitat ha
valgut la pena. Marxant de la meva vida tampoc no
m’has fet tant mal. Les coses dolentes s’han de
tallar des d’un principi i havia d’adonar-me d’això per poder seguir endavant
deixant tranquil·la la meva ment. Espero que mai no sentis el mal que m’has
causat durant aquests anys.
Vaig fer un moviment brusc i vaig marxar d’aquell despatx que em repugnava.
Arrencar a córrer va ser el primer que se’m va passar pel cap, mentre se’m queien
les llàgrimes sense adonar-me’n. Tot allò em feia mal però alhora em sentia bé,
relaxada, m’havia tret un pes de sobre, ja que necessitava treure’m aquella carrega
que portava a sobre de feia tant temps. Finalment vaig agafar les meves coses per
tornar cap a casa...
Més tard va trucar-me l’ Arnau. Ai, és veritat no us he parlat de d’ ell, encara!
Bé, la nostra relació, per dir-ho d’alguna manera, és... estranya, però... m’ agrada. I
ell... en fi és especial, me l’estimo molt i, per assegurar-me que ell a mi també,
m’encanta posar-lo a prova i posar-lo una mica gelós. A qui no li agrada que li vagin
darrere?

3. Un dia vaig emportar-me’l a cuidar una senyora gran, ja que jo sóc voluntària d’una
Associació on cuiden avis, i va acabar cuidant d’en Ramon, un avi amb Alzheimer.
En aquesta situació va acabar afegint-s’hi el Dr. Giralt, que portava el cas d’en
Ramon. Jo notava que la relació entre ells no era massa bona, per no dir que no es
podien ni veure i això em divertia molt. Per acabar de passar-m’ho bé, vaig decidir
estar de part del doctor per veure si l’Arnau reaccionava com jo pensava. Posar-lo
gelós reconec que era el meu objectiu, però realment creia necessària l’ajuda del
metge: ell era l’especialista i qui realment podia aconsellar-nos correctament sobre
el cas.
Bé, com us comentava, la trucada que vaig rebre després de sortir corrent del
despatx del meu pare, em va posar de mal humor. L’Arnau i la mania que té de no
fer mai cas a ningú... Tot i que jo li vaig dir que no ho fes, perquè el Ramon estava
molt malament, el tossut d’ell va acabar sortint-se amb la seva i va anar a Aragó a
esbrinar què se n’havia fet del germà desaparegut del Ramon, aprofitant el meu
viatge a Madrid. Jo no vaig voler escoltar-lo més, així que vaig descarregar tota la
ràbia que portava dins i les paraules despectives em sortien soles.
Un cop vaig tranquil·litzar-me, sabia que no podia deixar el tema penjat i vaig
informar-me del que havien fet pel meu compte. Pel que es veu, tot va anar
mínimament bé, el Ramon va poder quedar-se amb la consciència tranquil·la
sabent que el seu germà Frederic era mort i quin va ser el seu passat. A
l’assabentar-me’n, vaig comprendre que no m’havia d’enfadar perquè va fer
exactament el mateix que jo he fet amb el meu pare. Quan un dubte no para de
calar dins teu, és millor treure-te’l de sobre, si no, el teu passat no et deixa
avançar.