1. Tema: Si has begut o consumit drogues, no agafis la moto
Participant: Utopia
- Mare marxo a la festa!- diu cridant mentre baixa les escales.
- D’acord Georgina, però no arribis massa tard. I vigila molt amb la moto.- contestà
la mare.
La Gina va fer que sí amb el cap, va sortir per la porta, va engegar la moto i d’una
embranzida, ja girava la cantonada del carrer.
Era una nit freda i els carrers eren humits a causa de la rosada. La moto que la
Gina conduïa, trontollava per les carreteres mal asfaltades. Però després d’un llarg
trajecte, arribà al seu destí. Allà estaven totes les seves amigues esperant-la.
Va baixar de la moto, es va treure el casc i es dirigí cap a la porta del local. Allà va
deixar la jaqueta i el bolso, i tota ella, s’inundà entre el so de la música a tot
decibel i els cossos ballant sense parar.
La Carlota, una de les seves amigues de la infància, feia estona que havia arribat, i
pel que semblava, ja havia begut algun cubata que un altre. La va engrescar a anar
a la barra a buscar-ne dos, un per ella i un altre per la Gina. Ella, al començament
s’hi va negar, però la pressió de la Carlota, la va acabar convencent.
Poc a poc, la Gina es va anar engrescant. Va trobar-se al noi que li agradava, en
Jan, que la convidà a prendre’s un Malibú amb pinya.
Després d’això, i uns quants cubates més, que li van oferir, la Júlia, la Laia i en Nil,
la Gina es trobava molt malament. Sentia com el seu cap li donava voltes. Com els
seus peus no podien aguantar tot el seu pes. Les llums llampegaven frenèticament
mentre la música la eixordia totalment.
De lluny, va veure a en Roc, un molt bon amic. Sembla que duia alguna cosa
interesant, ja que de sobte una rotllana de nois joves expulsant adrenalina, el van
envoltar. Vaig córrer cap allà on era ell, el volia abraçar. Feia molt que no el veia, i
l’enyorava... Però la multitud que l’envoltava no em va deixar veure’l.
En Roc, duia bossetes petites, amb diminutes pastilles blanques. També duia
bossetes d’un altre color amb herba a dintre i en un altre duia com una pols blanca
molt fina.
Tots aquells nois desesperats, van començar a treure diners i a intercanviar-ho per
les bossetes que ell duia. Quan em vaig donar compte , la multitud havia
desaparegut, i vaig córrer per abraçar a en Roc.
Em va oferir acompanyar-lo a fumar a fora, i vaig acceptar de bon grat. Allà vam
parlar del que ens preocupava, de les pors, de les fòbies, i de sobte em va oferir un
cigarro. No era un de normal, em va dir que calmava l’ànima, que desapareixien les
pors i que desapareixien les preocupacions. El vaig agafar, el vaig encendre, i en 6
calades ja me’l havia acabat. Va ser com poder tocar el cel de cop. Sentia com el
meu cos, mica en mica, anava flotant. Vaig perdre la consciència, no sabia el que
feia. Recordo que feia fred, i vam decidir tornar a dintre. Els dos ens vam diluir amb
la música, els nostres cabells es movien, suàvem, els nostres peus no paraven de

2. moure’s. I després d’aquest porro, va seguir un altre. I després una ralla de coca, i
després de la ralla, una pastilla... I vaig perdre el seny. Aquella nena tímida,
aplicada, ordenada i senyada, va desaparèixer. Em vaig convertir en un robot. El
meu cervell no responia als meus actes, actuava sol, sense jo manar-li cap
informació.
I vaig mirar com vaig poder el rellotge; Un quart de dues. Sense dir adéu vaig
agafar el bolso i la jaqueta, em vaig posar el casc i em vaig pujar al que sense jo
tenir consciència, seria el motiu del perill de mort.
No veia res, hi havia boira o això es el que jo creia. La carretera s’anava fent
estreta, les llums dels altres cotxes m’il·luminaven, i no podia veure la continuïtat
de la carretera. Els cotxes que venien darrere meu, m’adelantaven. Jo em vaig
començar a posar nerviosa, molt nerviosa. Notava com a poc a poc no podia
sostenir el meu cos i en un revolt de la carretera, quan ja estava a punt d’arribar al
meu poble, vaig caure de la moto. Un munt d’imatges van aparèixer al meu cap. No
podia trobar la sortida en aquell abisme de pensaments, de paraules, de crits,
d’esgarrifança, de riures, de pares, de plors, de càstig. No podia aixecar-me del
terra, semblava que la carretera m’absorbís. L’únic acte que vaig poder fer, va ser
agafar el mòbil, trucar a me mare, i dir-li on estava. La mare entre plors i pors, em
va dir que de seguida em venia a buscar.
He tingut sort, puc explicar aquesta història, tot i que se del cert, que la meva vida,
podria haver acabat aquell dia, a la carretera que em conduïa cap a casa.