1. Tema: Si vas en moto, tu ets la carrosseria
Participant: les carabasses
Un joc. Una realitat.
En Jordi va entrar a l’habitació 222. Una cambra freda, blanca, no gaire acollidora. L’Alba l’esperava
estirada al llit. Estava tapada amb una manta fina i restava immòbil. Ell va apropar-se i li donà un petó.
Sense obtenir resposta, va asseure’s en una cadira, al seu costat. -Alba... Et trobo a faltar! - La sala
restà en silenci un parell de minuts. – Saps? Ara no tinc ningú qui em digui quan he de parar. Ningú qui
m’aconselli quan estic entre l’espasa i la paret. Ningú qui comparteixi llàgrimes i alhora somriures, en fi,
no he trobat ningú com tu... La infermera va entrar a la sala i el va avisar. Només li quedaven 5 minuts
i l’hora de visites s’hauria acabat. El nen sense fer-li gaire cas, va seguir parlant. –Alba, t’he portat una
cosa.- El nen li lliurà una nina que portava un casc de moto. Li deixà al costat de la mà. – La recordes?
– Va preguntar-li. Però com totes les vegades, ella no va respondre. - És la Mar, la que compartia
amb nosaltres aquells dimecres. Sí, sí, aquells en què venies a casa meva i ens passàvem la tarda
jugant. Feia anys que no veia aquesta nina. Potser tres, o fins i tot quatre. La vaig trobar l’altre dia i vaig
pensar en dur-te-la, vaig creure que et faria companyia. Te la vaig regalar jo, quan vas fer sis anys. Des
d’aleshores la duies cada dimecres a casa meva. Ella em recorda a tu. Amb el seu casc, la seva xupa,
els seus pantalons de pell arrapats, i la seva moto: aquell ciclomotor que fèiem córrer per tota la sala i,
quan xocava amb la taula, la porta o el sofà, la nina queia sense fer-se mal. Semblava que no li hagués
passat res. La moto no es feia malbé, no es trencava, seguia tota d’una sola peça. Érem petits, res ens
preocupava. Tot es curava amb un petó de la mama. Però saps?, ens hem fet grans. Tot ha canviat. La
nina ha xocat, ha caigut de la moto, i ara no es desperta, no reacciona perquè s’ha fet mal. El vehicle
s’ha trencat, peça a peça ha caigut, no es pot usar més. La mama t’ha fet mil petons i mil abraçades però
encara no t’has curat, no ets aquí amb nosaltres. Fa por pensar que potser ja no hi seràs més. Però jo
crec que ets com la Mar que queia i es tornava a aixecar. Tu has caigut i ara toca fer el següent pas.
Sí, Alba, tirarem endavant. L’ infermera va tornar a entrar. Va avisar el noi. L’hora de les visites s’havia
acabat. En Jordi va apropar-se a l’Alba i la besà. Ella seguí sense respondre. Sense obrir els ulls.