1. Tema: Si has begut o consumit drogues, no agafis la moto
Participant: ClaudiaMariona
L’ÚLTIM ESFORÇ
Tot és fosc. No em puc moure. Intento obrir els ull, no puc. No sento cap múscul. Estic paralitzada.
Sento, sento alguna cosa. Ve de fora, però no la sé identificar. Tot és confús. Sembla el soroll d’una
d’aquelles màquines de l’hospital. Però hi ha alguna cosa més. Una altre so, però aquest cop, no ve de
cap màquina. És una veu. Em recorda a algú. La sento més propera. La meva mare. Pot ser? Sí, estic
segura que ho és. Però no està sola, parla amb algú. Encara no puc saber qui és. -Fa res que m’han
trucat. M’han dit el just i se n’han anat. Només sé que anava amb moto. Algú l’ha trobat enmig de la
carretera, inconscient al terra. I encara no s’ha despertat. El metge m’ha insinuat que potser no es
desperti mai. És terrible. No sé que fer, em sento impotent. És la meva filla, i jo només puc seure i
esperar, pensant que potser se n’anirà abans que jo. Durant tota la conversa, la mare no ha parat de
plorar desconsoladament. Però ara no només plora ella, també l'altra persona. Em sobta, perquè mai
abans havia sentit l’avi plorar. Però res del que ha dit la mare no té cap sentit. L’última cosa que recordo
és ahir a la nit. (12 de la nit: Això és una passada. Mai havia vist tanta gent. Serà perquè avui és un dia
especial. S’han acabat els exàmens i ho he aprovat tot, així que no tinc límit d’horari per tornar a casa.
Ara mateix em trobo perduda entre la multitud, que no para de ballar. Havia vingut amb les meves
amigues, però ens hem dispersat. Porto una estona buscant-les, però ja m’he cansat. M’assec a la barra.
El noi del meu costat em sona. És un alumne d’un curs superior al meu a l’escola. Sempre em fixo en ell
pel seu color d’ulls. Com que la llum és molt baixa, no arribo a apreciar el seu color blau intens. Enduts
per l’eufòria de la festa, comencem a parlar. Em convida al que jo vulgui i jo, que ja m’havia begut dos
combinat, demano un “xupito”. Quasi a les fosques, agafo el gotet i me l’emporto a la boca. M’ho
empasso tot d’un cop. Sento com em crema tot el coll. És la millor sensació. Em giro i veig una de les
meves amigues entre la gent. Està a la pista, així que decideixo anar-hi... ) Sento la porta i frecs pel
contacte de la roba. Escolto la veu tremolosa de la mare demanant informació sobre alguna cosa que
encara no puc arribar a entendre. Li respon una veu desconeguda. Sento com diu que poc a poc vaig
perdent pols i que necessito una màquina que supleixi els meus batecs. Diu que és molt difícil
d’aconseguir i que en aquest hospital ja no poden fer res més per mi. Torno a sentir com es desesperen i
ploren. La veu li fa saber que sense la màquina no tinc cap possibilitat de viure. Viure... No sé perquè,
però m’ha vingut una sensació molt estranya, com si notés el vent a la cara. ( 4 de la matinada: Noto com
el vent em recorre tota la cara i els cabells em volen enrere. M’encanta aquesta sensació. Accelero. Vaig
molt ràpida. Tot va ràpid. Els segons passen. El paisatge és borrós, però també ho és la carretera. No hi
ha llums, em sento lliure, viva. Somric i tanco els ulls un instant. Fins ara era una carretera secundària de
sorra, però ara ja hi ha llum. El terra asfaltat m’indica que estic entrant al poble. A quatre metres, veig un
semàfor. Està en groc, i per no perdre el temps, decideixo accelerar més. M’estic apropant i la llum ja ha
canviat, però no importa. Continuo. El passo ràpidament i, de cop, sento crits. Em giro completament i
veig com un noi, que estava travessant el carrer, m’està insultant. En un acte reflex, trec la mà esquerra
del volant de la moto i li aixeco el dit del mig. Els records a partir d’aquí són confusos. Tot és massa
ràpid. Recordo estar girada cap enrere i de cop sentir un clàxon continu. Abans de poder girar-me del tot,
em ceguen unes llums. L’última sensació abans de tancar els ulls és un impacte a l’esquena i notar com

2. el cap colpeja l’asfalt. ) La mare i l’avi no han deixat de plorar en cap moment. Cada cop els sento més
llunyans. També a la màquina, que ara ha alentit el ritme. No sé que fer per poder evitar aquesta situació
que estic vivint. Sé que m’estic apropant i el que més por em fa és no poder fer saber als de fora tot el
que sento. M’agradaria poder disculpar-me ,agrair el que han fet per mi, demostrar- los que els estimo
molt, consolar-los, ajudar-los, sentir per última vegada la seva veu i el seu contacte en abraçar-nos...
acomiadar-me. Però no puc. Ni podré. He arribat al punt en què em costa pensar, el meu cervell ja no
respon. Els segons corren, se m’escapen. I abans d’esgotar l’últim esforç per mantenir-me en vida, sento
un crit. Sóc jo impactant amb el terra.