1. Tema: Si vas en moto, tu ets la carrosseria
Participant: Albert-pifma
MOTOS I VELOCITAT, això era la meva passió, i cada vegada m'aficionava més des de que
vaig conèixer a en Toni en una concentració de motoristes, on em va caure molt bé. Amb el
temps vam agafar el costum de quedar els dissabtes i sortir amb les motos, durant tota la
setmana era l'únic en el que pensava, en que arribés el dissabte per poder quedar i sortir amb
la moto. Per fi va arribar el cap de setmana, vaig quedar amb el meu amic, en Toni, i vam
decidir anar cap a l’Arrabassada. No era la primera vegada que hi anàvem, ja teníem
experiència en aquella carretera i per nosaltres era la millor carretera que coneixíem per
divertir-nos. Una vegada allà van començar a donar cada vegada més gas, era irresistible voler
més i més velocitat per fer aquells revolts i tots dos estàvem eufòrics. Em sentia lliure, em
sentia com si tingués el món als meus peus. En Toni anava darrera meu amb l’ intenció
d’atrapar-me i jo tenia els ulls clavats al revolt següent. El vaig passar sense problemes. Mirava
el retrovisor per veure si en Toni sortia del revolt, però el que vaig veure no va ser el que
esperava, no,el que vaig veure va ser la moto d'en Toni lliscant per l'asfalt i estavellant-se
contra els guarda rails. De sobte, tota aquella sensació de poder i control va desaparèixer de
mi, vaig frenar en sec i vaig anar cap al lloc de l'accident. Al veure aquella situació se'm va
encongir el cor, no m’ho podia creure. En Toni era estès a Terra i el casc va sortir-li volant
perquè mai el portava cordat. La seva moto, o el que quedava d'ella, es va convertir en una
pasterada de ferros. Vaig trucar a l'ambulància amb l'esperança de que poguessin fer alguna
cosa, encara que en el fons sabia que era impossible sobreviure a un accident així. Va arribar
l'ambulància i al minut van dir, com jo em temia, que no hi havia res a fer, el cop va se molt fort
i va morir a l'acte. Les cames em van començar a tremolar i vaig caure al terra entre llàgrimes,
sense alè. Però els mals encara no van passar, encara em quedava comunicar la notícia als
seus pares, em vaig armar de valor i vaig trucar. Em va contestar la seva mare i jo am un fil de
veu tremolós li vaig explicar tot el que va passar. L’últim que vaig escoltar abans d’apartar-me
el telèfon de l’orella van ser els seus desconsolats plors de la mare. Una estranya sensació de
culpa,pena i impotència em recorria el cos al escoltar a la mare, no tan sols es va perdre una
vida, també es va perdre la unió i felicitat d’una família.