1. Hel·lenisme:
Escepticisme
I
Epicureisme
Violant Maluquer
Judith Pla
Débora De La Fuente

2. Índex
CONTEXT HISTÒRIC HEL·LENISTA ............................................................3
Característiques generals del pensament hel·lenístic:...........................4
Ideals de vida compartits per les diverses escoles: ...............................4
ESCEPTICISME:..........................................................................................5
EPICUREISME ............................................................................................7
WEBGRAFIA / BIBLIOGRAFIA:..................................................................9

3. CONTEXT HISTÒRIC HEL·LENISTA
Les grans expedicions Alexandre Magne i la conquesta d’Orient (334-323 aC) provoquen un
seguit de canvis polítics i culturals: noves estructures polítiques i nova orientació cultural
derivada de l’assentament de l’imperi alexandrí (amb capital a Alexandria, a Egipte, en comptes
de Grècia).
La filosofia hel·lenística comença amb la mort d’Alexandre Magne (323 aC), desprès de la qual
s’inicia un llarg període de guerres entre diàdocs o successors d’aquest, que es repartiren
l’Imperi d’Alexandre.
Finalitza de l’època de les polis o ciutats estat gregues i començament d’una nova època
imperial o hel·lenística: els grecs passen de ser ciutadans lliures de les polis a ser súbdits
regits per administradors o generals, sovint mercenaris. Així el poder passa a pertànyer a les
noves dinasties militars formades a Egipte, Síria, Macedònia i Pèrgam.
Hi han tres fets remarcables del període hel·lenístic:
* esfondrament de les polis, que són substituïdes per les noves monarquies.
* extensió del grec com a llengua comuna de l’administració de l’Imperi.
* coexistència de pobles, que originà el cosmopolitisme (teoria que sosté que totes les races
humanes formen part d’una única comunitat).
L’Imperi alexandrí era societat que combina elements
grecs, egipcis i perses. De les antigues virtuts del
patriotisme i l’auta rquia (autosuficiència) de les
polis, es passa a cercar l’autarquia de l’ànima
(subjectiva i emotivista), un cosmopolitisme
(impotència de participar en el poder) substitueix la
recerca de l’ ethos(mot del qual prové ètica) polític (que
preocupà a Plató i Aristòtil).
La filosofia és concep com una teràpia de l’ànima, i la
política queda aïllada d’aquesta, concebuda com a saber
administratiu o una força negativa; font d’ambicions,
passions i preocupacions incompatibles amb la
impertorbabilitat del savi. La Filosofia hel·lenística
deia que el savi no es pot barrejar amb la misèria de la
ciutat (incompatible amb cura de l’ànima). Es pregunta
com cal orientar la vida del savi, és a dir, la vida de l’home que aspira a la felicitat individual en
un context de dolor i crisi de les velles certeses comunitàries.
La saviesa es un ideal elitista que demana un esforç de cura de l’ànima i de construcció del
caràcter. El discurs filosòfic hel·lenístic està més adreçat a una fascinació intel·lectual i
interiorització moral que a la lògica.
Així sorgiren els Hel·lenístics, primers filòsofs grecs que experimenten una buidor del
llenguatge i un cert cansament moral. (home hel·lenístic aspira a esdevenir savi (home
superior, que s’autodomina: no es deixa portar per passions, sinó que les controla i se situa al
marge de l’ambient groller de la vida política i econòmica).
Sorgiren en un període en què la política (col·lectiva) passa a l’ètica individual (en comptes
del discurs lògic, els interessa aquell emocional o existencial que es planteja el sentit íntim i
l’autoconvenciment).

4. Y a nivell urbanístic, l’Àgora perd importància i centralitat, ja que es fan noves places i s’obren
avingudes monumentals, i davant els temples dels déus s’erigeixen els palaus dels reis (indici de
nova organització de poder).Y es creen Escoles de filosofia, comunitats humanes que impliquen,
no només un coneixement, sinó un estil de vida que s’aplega entorn un mestre (personalitat
carismàtica). Així filosofar en aquesta època és
triar una escola, convertir-se al seu mode de vida i acceptar els seus dogmes (afirmació
indiscutible proclamada autoritàriament com a certa i incontestable).
Filosofies hel·lenístiques és derivaran en (per ordre d’aparició): Cínics (contemporanis de
Plató, però amb projecció posterior), Pirró i l’escepticisme, Epicur i l’epicureisme, i els
estoics.
Característiques generals del pensament hel·lenístic:
1. El filòsof hel·lenístic té una clara consciència de ser un individu aïllat de la societat (trien
la distància i la separació envers la ciutat).
2. Savi: nou model d’home superior, que se separa de la massa, i que cerca una raó universal
cosmopolita.
3. La filosofia hel·lenística no és només un mode de pensar, sinó també un modus vivendi.
4. La saviesa apareix com una forma d’autocontrol (viure per ells és saber-se en perill i la
filosofia és concebuda com a forma de dominar aquesta situació de por, perill i malaltia).
5. La forma de la filosofia hel·lenística és la meditació: discurs interior (en substitució a
l’anterior discurs públic).
Ideals de vida compartits per les diverses escoles:
1. Autarquia o “bastar-se a si mateix”, que s’oposa tant a la dependència respecte als altres
com a la dependència tràgica respecte el destí o inevitable. Per assolir-la cal tenir des d’una
indiferència absoluta respecte el dolor, fins a la més total insensibilitat.
2. Ataràxia o “no pertorbació”, “serenitat”, “pau espiritual”. Només s’assoleix per la reducció
de les necessitats i la renúncia, sovint acompanyada del silenci (aphasia).

5. ESCEPTICISME:
L’escepticisme és una doctrina que nega la possibilitat de conèixer la veritat, basant-se en el
dubte. Teòricament, l’escepticisme es una doctrina del coneixement segons la qual, no hi ha
cap veritat ferma que certifiqui una opinió absolutament certa; produint que els que practicaven
aquesta doctrina adquirissin una actitud negativa sobre estar d’acord o afirmar una idea o
opinió.
Aquesta s’origina en el segle III aC. amb Pirró d’ Elis i els seus deixebles, els pirrònics que
desprès foren denominats escèptics.
Divinitza en quatre etapes determinades però que no tenen relació entre aquetes:
La primera etapa és l’escepticisme de Pirró. Va ensenyar que la raó humana no pot penetrar
fins l'essència íntima de les coses. L'únic que podem conèixer és la manera com les coses
apareixen davant nostre. Per tant, de res podem estar certs, i el savi
ha d'abstenir de jutjar.
Pirró va néixer a Elis, al Peloponès, el 360 aC. i va morir el 270 aC.
Primerament va tenir relació amb el matemàtic sofista Brisó de
Heràclea. En la seva joventut va exercir de pintor, però va rebre
lliçons d’un filòsof anomenat Anaxarco i l’acompanyà posteriorment a
Àsia durant l’ expedició de l’emperador Alexandre Magne. Gracies a
questa expedició Pirró es posarà en contacta amb la cultura i saviesa
occidental, provoquen que dubtes de veritats evidents y tradicionals
de la seva cultura.
Pirró no va deixar ningunes escriptures o documents on expliques les
seves doctrines, però se’l atribueixen frases com aquestes:
«La diversitat d'opinió existeix entre savis igual que entre ignorants. Qualsevol
opinió que jo tingui pot ser repudiada per persones igual de llistes i preparades
que jo, i amb arguments tan vàlids com els meus ... »
«No diguis" Així és ", sinó" Em sembla que és…”≫
La segona etapa del escepticisme es amb la unió dels membres de l'Acadèmia Mitjana (l'escola
que es va desenvolupar al segle III aC a partir de l'Acadèmia de Plató) i de l'Acadèmia Nova
(segle II aC) de Carnèades en la lluita contra el dogmatisme dels estoics.
Un dels personatges més importants d’aquesta etapa va ser Carnèades, filòsof nascut a Cirene,
al voltant de l'any 213 aC al nord d'Àfrica (en l'actual Líbia). Va ser director i fundador de la
Acadèmia platònica nova, aproximadament a partir de l'any 162, donant-li una nova orientació,
coneguda com a probabilisme, que matisava l'escepticisme de Arcesilau de Pitana, l'escolarca
més influent de la Acadèmia mitja. No obstant això, la distinció entre Acadèmies mitja (fundada
per Arcesilau) i nova (fundada per Carnèades) no és majoritàriament acceptada.

6. Carnèades va ensenyar que el coneixement es impossible y que
no existeix algun criteri cert. Ell va tracta de excloure tota noció,
basant-se el els aspectes crítics y negatius, en el relativisme, el
probabilisme y la versemblança. Però va comprendre que la
suspensió de la raó humana es impossible. Y va elaborar una
teoria que es compon per diversos graus de probabilitats, que son
suficients y necessaris per produir una acció. Deriva així que el
criteri per el qual podem actuar es el més poblable.
«" No hi ha cap doctrina que sigui veritable i certa en si
mateixa. Totes tenen només part de veritat, i aquesta
part és suficient, per fonamentar l'acció atenint-se a la
probabilitat. "»
La tercera etapa del escepticisme va reaparèixer el Pirrisme a
traves dels alumnes de la Acadèmia, a finals del segle I aC. De seguida va començar a
realitzar importants canvis amb el propòsit d'abandonar l'orientació escèptica i inclinar cap a
postures més eclèctiques, provocant que alguns escèptics reprenguessin llavors el pirronisme
inicial i continuaran com a escola independent de l'Acadèmia. Un dels filòsof més influent de
l’Acadèmia va ser Enesidemo de Cnssos.
Enesidemo va néixer 80 aC a Cnossos, actual Creta, i va morir a Alexandria al 10 aC.
Enesidemo ser el primer a recuperar el pensament Pirró i desenvolupar el pirronisme, que fins
llavors pràcticament no havia existit, diferenciant clarament l'escepticisme de l'Acadèmia.
Contraposa el pirronisme a les escoles dogmàtiques, però també l'escepticisme de l'Acadèmia.
Va produir una classificació de deu raons en suport de la posició escèptica denominats
"trop os" els quals sistematitzaven els antics arguments escèptics per demostrar la
impossibilitat del coneixement i la necessitat de suspendre el judici.
Els tropos (modes, arguments) són una part fonamental d'escepticisme la missió és facilitar el
desenvolupament de contradiccions o antítesi i arribar a la suspensió del judici.
L'última fase de l'escepticisme és representada per Sisè
Empíric, metge que va pertànyer a l'escola empírica del segle II
dC, que es proposava destruir tota mena de dogmatisme
especulatiu, adoptant una actitud pràctica empírica davant la
realitat.
Va néixer a Grècia l'any 200 d. C., va viure a Alexandria i Roma.
És un dels principals representants de l'escepticisme antic,
considerat com neopirrónic i seguidor de Enesídemo. A més va
ser metge.
Per fortuna s'ha conservat una part important de la seva obra,
particularment 10 llibres (rotllos) on exposa detalladament el
pensament escèptic, el que suposa una importància fonamental
per al coneixement de l'escepticisme antic.
Sisè sostenia que hem de suspendre el judici perquè tant l'afirmació com la negació són
igualment persuasives. No hi ha criteri de veritat, les demostracions són relatives, la causa és
incapaç d'explicar els fets. L'única actitud racional és l'abstenció de tot judici.

7. L’ imatge de Sisè sobre l'escèptic era que inicialment l’escèptic fos un observador, un cercador i
qüestionador que no nega ni afirma res, tenint en compte que l'escèptic no pretén negar la
realitat, però sí els judicis sobre la realitat. Convertint-se en un seri mparcial.
≪"Aquell que nega que tot és relatiu, confirma que tot és relatiu, ja que m ostra que
la proposició mateix a" t ot és relatiu "és relativa a nosaltres, que no és absoluta ,
perquè ell ens cont radiu."
EPICUREISME
Va sorgir a Atenes l’any 306 a.C (entre els segles III a.C – III
d.C). Aquesta escola la va crear Epicur. La seva escola, fou
fundada en una finca a les afores d’Atenes, anomenada “ Els
Jardins” (nom que adoptaren també els seus alumnes- seguidors
de la doctrina). En aquesta escola hi anaven els homes i també
les dones, i el tipus de vida establert era d’aïllament tan de la
vida política com de la societat, practicant l’amistat i la vida
estètica i de coneixement.
L’objectiu d’aquesta filosofia és tenir una vida bona i feliç, i per
tal d’aconseguir-ho Epicur considerà que la seva filosofia havia de
realitzar una doble tasca: combatre les falses idees que fomenten
la por i el patiment, i crear en el savi un estat d’ànim favorable a
qualsevol circumstància.
Entre aquestes idees falses s’hi inclouen les pors de l’ànima, que
són quatre: la por a la mort, la por als déus, la por al dolor i la
por al destí. Per resoldre aquestes qüestions, Epicur elabora el
tetrafarmacon o “quàdruple remei”, que consta de diverses tesis bàsiques:
1. Els déus no són a témer (els déus existeixen, però no estan barrejats amb la vida
humana).
2. La mort és una ficció (els cossos són àtoms que s’agreguen aleatòriament i contínuament,
per tant morirem i viurem infinites vegades).
3. El plaer és fàcil d’aconseguir (el plaer que cal buscar és aquell que no comporti després
un dolor més brutal i desesperat, per tant, el que s’aconsegueix de la vida íntima viscuda amb
dignitat i sense angoixa).
4. El mal es pot suportar amb valentia (el mal es pot suportar perquè podem aprendre a
viure amb allò natural i necessari, dominant el nostre desig).
Per altra banda, Epicur divideix la filosofia en tres parts: la canònica, la física i l’ètica:
La part de la canònica o la lògica estableix el criteri de la veritat, del pensament i del discurs.
Epicur assumeix la lògica com a forma de raonament, però sempre la troba incompleta, perquè
el món no és només ordre racional sinó que també hi existeixen el desordre i l'atzar que regeix
el moviment dels àtoms, tot i que la filosofia pretengui lluitar contra l'atzar.

8. Així, Epicur considerava que la veritat depèn de les afeccions i els sentiments, tant com de la
recta raó racional
La part de la física és de concepció atomista: hi ha els àtoms i el buit. D'aquesta manera la
mort no existeix; és un simple canvi o transformació dels àtoms. L'atomisme té també una
significació ètica i antropològica: el Tot no existeix; els àtoms no són totalitats i la vida és
sempre una cosa fragmentaria, mòbil i canviant.
La part de l’ètica defensa la doctrina del plaer (hedonisme). L’hedonisme (corrent filosòfic
que cerca el plaer com a font de felicitat i sentit de la pròpia existència) d’Epicur separa el plaer
en tres tipus de desitjos:
- Els naturals i necessaris (necessitats bàsiques: set, gana...)
- Els naturals i innecessaris (el sexe, les arts il’oci)
- Els naturals i innecessaris, considerats superflus (la fama, el poder polític o el prestigi)
La virtut per escollir i ordenar aquests desitjos correctament és la prudència.
La felicitat s’obté quan l’ànima està en pau amb si mateixa ( atharaxia) i el cos en l’equilibri
saludable (aponia).
-Atharaxia: Estat d’harmonia o equilibri intern que condueix al benestar espiritual.
-Aponia: Estat del benestar saludable del cos que el fa resistent davant les malalties.
Hi ha dos tipus de paers, els catastemàtics i els cinètics.
-Catastemàtics: Conseqüència de la satisfacció immediata d’una necessitat del cos o de
l’ànima, és un plaer bàsic.
-Cinètics: és la perllongació dels plaers catastemàtics per augmentar la sensació de plaer però
innecessari.

9. WEBGRAFIA / BIBLIOGRAFIA:
HEL·LENISME: EPICURISME I ESCEPTICIME
Alcoberro, R. (2008). Els corrents ètics de l’Hel·lenisme. Obtinguda el 21 de desembre de
2011, des de http://www.alcoberro.info/pdf/filohelenistica.pdf
ESCEPTICISME:
Profesor en Línea. (2010). Escepticismo. Obtinguda el 21 de desembre de 2011, des de
http://www.profesorenlinea.cl/universalhistoria/PensamientoHbreEvoluc/Escepticismo.htm
Torre de Babel Ediciones. (2011).Filosofía griega. Escepticismo. Obtinguda el 21 de
desembre de 2011, des de
http://www.e-torredebabel.com/Historia-de-la-filosofia/Filosofiagriega/Presocraticos/Escepticismo.htm
Personal Institut de Ensenyament de Secundaria Miquel Biada.(2010).Filosofia.Obtinguda
el 22 de desembre de 2011 des de:
http://personal.biada.org/~ealonso/matfi/filosofs/temes_fora/Carneades.htm
Cinicos (2000). Escépticos. Obtinguda el 22 de desembre de 2011 des de:
http://www.cinicos.com/carneades.htm
EPICURISME:
Academia de Ciencias Luventicus. (2011). Epicureísmo. Obtinguda el 30 de desembre de
2011, des de http://www.luventicus.org/articulos/03U014/epicureismo.html
Cornet, P. (10/2/2009). Història de la Filosofia. Obtinguda el 20 de gener de 2012, des de
http://www.slideshare.net/pepe.cornet/histria-de-la-filosofia
La Guía 2000. (8/5/2007). Conceptos fundamentales del Epicureísmo. Obtinguda el 13 de
gener de 2012, des de http://filosofia.laguia2000.com/general/conceptos-fundamentales-
del-epicureismo
Torre de Babel Ediciones. (2011).Filosofía Helenística. Epicureísmo. Obtinguda el 13 de
gener de 2012, des de http://www.e-torredebabel.com/Historia-de-la-
filosofia/Filosofiagriega/Filosofiahelenistica/Epicureismo.htm