1. Períodes del Pensament Grec:
PERIODE FISIC O PRESOCRATIC (final s. VII/s. VI/inici s. V):
El primer problema filosòfic es l’ARKHÉ que és l’estructura fisico-material de l’univers. La
filosofia neix a Milet(Turquia), el primer filòsof es també el primer físic i matemàtic i es
anomenat THALES de Milet. A l’escola de Milet hi ha tres filòsof importants però es tracta de
sofos(savis generalistes) , no pas filòsofs:
THALES: (630-546 aC.).
Forma part del grup dels set savis de Grècia. Possiblement no va escriure res; però se li
atribueix una astrologia nàutica, en vers. Aquest llibre servia per orientar els pilots dels
vaixells en la mar, fent ús del famós Teorema de Thales. Thales és un físic, els seus
contemporanis mai no li diuen "filòsof". Físic, per a un grec, és un investigador de la natura
amb mètodes racionals. En el camp de la filosofia, Thales és el primer a plantejar-se el tema
de l’Arkhé, és dir, el tema de l´estructura material del món. L’Arkhé de Thales és l’aigua.
En un dels seus fragment diu: "Déus i coses divines naixeren de l´aigua". Aquesta frase pot
semblar banal o absurda. Però al darrera hi ha una qüestió important. Thales és el primer a dir-
nos que el món pot ser explicat a través d'un element físic natural com és l'aigua. Per
primera vegada s'intenta explicar la natura sense utilitzar ni l'al.legoria ni la fàbula
ANAXIMANDRE: (610-547 aC.).
Deixeble de THALES, és el primer autor que té una intuició metafísica sobre l´Univers. Va ser
també un científic i descobridor, i va construir un rellotge d'aigua (gnomón). Va ser també el
primer a mesurar el perímetre de la Terra a partir del moviment del Sol i va descobrir els
solsticis i equinoccis.En el camp de la filosofia, Anaximandre planteja la qüestió de
l'Apeiron(l'indeterminat o indefinit). És el primer a dir que l´arkhé no és un element físic
concret (l´aire, aigua,..) sinó quelcom indeterminat com una certa potencialitat inscrita en les
coses que, de fet, no és matèria, sinó la capacitat d´arribar a ser matèria.
ANAXÍMENES: (588-524 aC)
És l’últim filosof de l’escola milèsia. Va ser deixeble d’ANAXIMANDRE però la seva teoria
representa un pas enrere respecte al seu mestre. Per a ANAXIMENES l’ Arkhé torna a tenir un
caire fisic, material. El seu arkhé és l’aire. Dóna tres raons.
1. Condicio imprescindible wper la vida.
2. Esta a tot arreu(universal)
3. L’aire no pesa.
A Finals del s. VI a.C els perses ocupen Àsia menor i les polis gregues són destruïdes; la cultura
de le spolis es anorreada; la filosofia canvia d’àmbit geogràfic. Passarà a ser la magna Grècia (
Sud d’Itàlia) on les colònies gregues establertes al sud d’Italia i a Sicilia progressaran molt
durant aquest període.
Els pitagòrics i els sofistes es desenvolupen a la Magna Grecia els segles VI-Va.C
PITÀGORES(530 a.C)
Nascut a Samos i emigrat al sud d'Itàlia, es dóna un segon naixement de la filosofia. No es
preguntava pels elements bàsics o principis de la matèria com féu Tales de Milet, sinó per
l'estructura o forma del món. Per entendre el món cal matematitzar;

2. cal anar més enllà delssentits. L'estructura o forma del cosmos és matemàtica; amb el
llenguatge dels nombres es capta l'ordre, l'harmonia i la bellesa del cosmos. És en aquest
sentit que consideren els nombres com l’Arkhé de l’Univers. La comunitat pitagòrica de
caràcter elitista, adoptà la visió dualista (creença òrfica) de la natura humana, es a dir, la
dicotomia ànima-cos: l'ànima està presonera dins del cos i viu repetides reencarnacions. Es
cercava la purificació de l'ànima tant a nivell ascètic com a nivell intel·lectual.
La purificació o alliberament consisteix en trencar el cicle de reencarnacions. Amb la
comprensió dels matemàtiques o nombres. Els secrets del cosmos, reservats als iniciats, són de
caràcter numèric.
HERÀCLIT (554 – 484 a.c) :
Nascut a Èfes(Àsia menor, actualment Turquia) , és considerat un continuador de l’Escola de
Milet, perquè també anava a buscar el arkhé, en aquest cas el foc. Pertanyia a una família
aristocràtica, hauria d’haver sigut rei però va rebutjar els càrrecs politics per dedicar-se a la
filosofia.
Sembla que Heràclit defensava l’arkhé del foc però no com un element estrictament físic sinó
que més aviat representava un símbol, el foc al mateix temps crea i destrueix la vida, està
dient que totes les coses estan perpètuament en estat de canvi, de transformació i de
moviment.
La idea a partir de la qual s’articula la filosofia heraclitiana és la de l’esdevenir. Tot flueix, tot
està sempre en moviment. Igual que el foc es creador i destructor al mateix temps, tota la vida
esta plena de contrast, moviment, transformació.
S’ha situat a Heràclit com antecedent dels sofistes. En certa manera l’esforç heraclitià per
pensa el que modernament anomenem ètica es un pas intermedi entre els consells dèlfic i la
sofistica.
PARMÈNIDES D’ELEA: (s. VI- 470 a.C)
Coetani a Heràclit, pero no es segur. Planteja que el canvi és lògicament contradictori perquè
canviar és de ser a no ser. Però el no ser no és, per tant no podem espressar-l’ho. No hi ha
canvi.
Per a permènides el món fisic i el canvi son pura aparenca. IS wwwwwesxi9stis i estigues en
moviment hauria de venir del NO ÉSSER i això es absurd. Del no ésser no pot venir-ne res. El
moviment és pura aparença dels sentits.
Parmènides estableix la identitat entre veritat, pensament i ésser. El discurs racional ens porta
necessàriament a la veritat: És una mateixa cosa ser i pensar.
ANAXÀGORES: (500 – 480 a.C)
Va ser el primer dels filòsofs presocràtics a viure a Atenes. Va proposar una teoria física
anomenada "tot-en-tot", i va afirmar que el NOUS (intel·ligència) va ser la causa motriu del
cosmos. Va ser el primer a donar una explicació correcta dels eclipsis, i va ser famós i conegut
per les seves teories científiques, incloent que el sol és una massa de metall roent, que la lluna
és terrenal, i que les estrelles són pedres de foc. Va sostenir també que l'estat original del
cosmos fou una barreja de tots els seus ingredients o “llavors” (homeomeries). Aquestes
llavors es barregen, de manera que cap d’elles com a tal és evident. La barreja no és totalment
uniforme o homogènia.

3. Malgrat que tots els ingredients es troben a tot arreu, alguns estan presents en concentracions
més altes que altres, i aquestes proporcions també poden variar d'un lloc a un altre. La barreja
en algun moment en el temps es posa en moviment per l'acció de nous (intel·ligència),
comença a girar al voltant d'un punt petit en el seu interior, i a mesura que avança el
moviment giratori i s'expandeix, els ingredients de la barreja es desplacen i se separen i tornen
a barrejar-se amb els altres, acabant en la producció del cosmos tal i com el percebre.
En aquwesta situacio apareixen dos grups de filosofs. El s fisics i els atomistes, en canvi,
intenten respondre al problema de la contradicció del moviment a través de la investigació
material, d’aqui surten dos filosof importants:
DEMÒCRIT:
Va ser un dels dos fundadors de la teoria atomista antiga. Va elaborar un sistema originat
per Leucip, el seu mestre, en una visió materialista del món natural. l els atomistes van
sostenir hi ha petits cossos indivisibles (els àtoms) que composen tota la realitat i que
aquests es mouen en un espai buit infinit. Dels antics filòsofs materialistes de la naturalesa,
que no es basen en algun tipus de teleologia o finalitat per donar compte de l'aparent ordre
i regularitat en el món, l'atomisme va ser el més influent. Fins i tot el seu principal crític,
Aristòtil, va elogiar Demòcrit per argumentar a partir de consideracions apropiades per a la
filosofia natural.
EMPÈDOCLES(492 aC-432 aC):
fou un filòsof grec pluralista. La seva obra, que es conserva fragmentàriament, és escrita en
hexàmetres. Va defensar la democràcia i va afavorir als pobres perseguint als aristòcrates. Li
fou ofert el títol reial, que va refusar. Fou també un orador brillant. Aristòtil diu que va morir
als seixanta anys. Entre els seus deixebles hi va haver Gòrgies de Leontini.Empèdocles
considera que els elements primers (arkhé) són els 4 elements (terra, aigua, aire i foc) i que
totes les altres coses es formen o destrueixen a partir de la barreja o separació d'aquests
quatre elements, per l'acció alternativa de dos principis de moviment:
- L'amor (φιλότης), que impulsa la barreja.
L'odi (νείκος), que impulsa la separació.
El predomini alternatiu de cada una d'aquelles forces sobre els quatre elements dóna pas a la
formació i destrucció de mons successius.A banda d'això, el pensament religiós d'Empèdocles
mostra similituds amb les teories dels eleàtics (escola d'Elea) i els pitagòrics, però no va
adoptar cap dels seus principis fonamentals (encara que estava d'acord amb els darrers en la
creença en la transmigració de l'anima).
PERIODE HUMANÍSTIC: (s. V)
Anys centrals del segle V. Des del punt polític determinant , les guerres mediques( amb els
perses) van destruir un gran nombre de polis greges a Àsia menor, però finalment els perses
son derrotats a la batalla de Salamina i arriba el moment de més esplendor cultural i política
de Grècia. Època de la construcció del Partenó actual:
Moment en que apareix la democràcia com a sistema de govern. En la filosofia hi ha dos grups
importants:
Sofistes: mestres ambulants, que ensenyaven per les ciutats educant fills del rcs que volen
dedicar-se a la política. Tenen una concepció practica de la filosofia i defensen una teoria

4. relativista del mon. (res no és veritat ni mentida, tot depèn de l’habilitat amb que
s’argumenta).
Sòcrates que es condemnat a mort l’any 399 a.C acusat de no creure en els deus de la ciutat i
de la corrupció intel·lectual dels joves. Se’ls considera el pare de la filosofia, sobretot per la
radicalitat del seu gets en acceptar la mort. Defensava l’ intel·lectualisme moral( Tot home bo
és savi) i la docta ignorància (només sé que no sé res).
En aquest període el problema fonamental es el NOMOS(la llei), i la diferencia entre les lleis
físiques(universals, no son es poden manipular) i les politiques(concretes i manipulables) .És
essencial el valor que es dóna a la paraula, que és l’ instrument de la transformació del món.
En la societat atenesa el qui parla bé domina les assemblees democràtiques, i la retòrica
apareix com a instrument de dominació política.
Per els sofistes la paraula és l’eina del poder i en canvi per Sòcrates, la paraula es una
instrument de la veritat.
PERIODE CENTRAL ( s.IV)
Hi ha les dues personalitats centrals de la filosofia grega: Plató i Aristòtil. És el moment en què
s’inicia la crisi de les polis. A Atenes tot el s. IV està marcat per les conseqüències de la derrota
de les guerres del Peloponés. Esparta guanya i provoca una crisi social important.
El problema central d’aquest període es: Què és l’ésser?
Plató amb la seva teoria de les idees posa una de les bases de la cultura europea posterior.
Però és fonamental afirmar que existeixen idees i que aquestes idees son el model de les coses
materials concretes. Les idees existeixen per donar coherència al llenguatge, i no podem fer
actes bons si no existeix la bondat o la justícia, que és el model conceptual perfecte dels actes.
Aristòtil fa una critica de la teoria de Plató i nega l’existència de dos móns. Aristòtil explica el
tema del moviment a partir de la teoria de l’acte i la potencia. Aristòtil elabora la teoria del
punt mitja i tota una teoria de la prudència.
PERIODE ETIC (s. III a.C) :
Període de crisis social i anarquia política. Va des de la mort d’Alexandre Magne a l’arribada
dels romans. Alexandre posseeix un dels imperis més grans dels temps antics però mort sense
descendència. Significa una gran extensió cultural grega per Àsia, es destrueixen les `plis i es
continues un imperi centralitzar. Es un període radicalment individualista. L’home no se sent
vinculat a la ciutat, falta confiança en la política.
El problema fonamentalment es moral, produeix una conducta individual, la saviesa
s’identifica amb una actitud d ’automarginació política, hi ha tres escoles filosòfiques:
ESTOICS: centren la seva filosofia en el tema del dolor. Al món hi ha el mal i el savi és el que
sap assumir i acceptar el dolor. La seva moral esta centrada en la idea d’autocontrol.
EPICURICS: tenen com a qüestió principal el tema de la felicitat. L’home ha de procurar se feliç
i malgrat que el món sigui dolent. L’amistat gairebé substitueix la política, ja que creien que
apartar-se radicalment de la política era una fon de dolor i angoixa.

5. CÍNICS: són el grups més radical, consideren que la societat és injusta i tenen una actitud
provocadora, destructora, asocial. Neguen que pugui existir qualsevol idea de veritat, tot és
mentit, fals. Aquesta escola s’origina entre els antics deixebles de Sòcrates desenganyats que
reivindicaven el capteniment irònic, però en un sentit destructiu.
PERIODE RELIGIOS O ROMA ( s. II – III d.C):
És el període en que Grècia queda sota l’orbita romana. Moment de decadència filosòfica.
Apareixen un gran nombre de sectes religioses més o menys inspirades en cultes
egipcis,babilònics etc. Hi ha una recuperació d’escoles filosòfiques, però llegides en una clau
mística: preocupa el més enllà.
Hi ha dos grups filosòfics importants:
NEOPITAGÒRICS: Recuperen la teoria Pitagòrica, els horòscops, la mística,…
NEOPLATONICS:Una part del seu vocabulari va ser posterior ment adaptat als cristians. Volen
recuperar el platonisme. Últim filòsof neoplatònic: PLOTÍ, va influir molt en Sant Agustí i a
través seu en el pensament filosòfic cristià.
EL PAS DEL MITE AL LOGOS ( EL PAS DE LA PARAULA AL DISCURS):
al s. VI a. C, un canvi en la manera d’explicar i donar sentit al món: és el pas del Mite al Logos,
el pas d’una explicació basada en la imaginació i la fe a una explicació que parteix de
l’observació i la raó. l Els primers pensadors que portaran a terme aquesta nova manera de
pensar, alternativa als mites, són els Presocràtics.
El mite és l’ intent de recollir una situació model a través d’una acció o d’una història. El que
passa al mite es una ficció però aquesta ficció simbolitza una situació que existeix realment.
El mite te dos elements:
1. L’historia que explica.
2. L’hermenèutica, d’interpretació de l’historia.
Tot el mite esta en funció de l’hermenèutica, pretén transmetre un missatge a través
d’imatges.
El logos neix del mite, es una forma diferent d’intentar expressar les veritats profundes que
també trobem al mite.
Generalment hi ha tres tipus de mites:
Sagues: histories dels orígens. Expliques l’origen d’una família, ciutat, país i fins i tot del
cosmos.
Contes:historietes humorístiques, fantasioses. Contes de la vora del foc. No pretén explicar cap
veritat sinó simplement divertir.
Mite: Aquestes son l’antecedent de la filosofia. Tenen un caràcter existencial. EL mite
pròpiament dir parla d’alguna situació humana tràgica i profunda. Dóna llisons de
comportament moral i social.

6. Tipus de mites:
Cosmogonics: volen explicar la creació del cosmos.
Teogonics: quan fan referència a l’origen del Deus.
Antropogonics: quan fan referència a la creació de l’home.
Etiologics: quan fan referència a la vida en els més enllà, la fi del món…
Moral:que narra la lluita entre el bé i el mal.
La filosofia neix a Grècia a traves d’un procés d’anàlisis i critica del mite. Moltes cultures que
tenen mites però no han arribat a produir un pensament filosòfic. El miracle grec és
precisament l’aparició d’un nou tipus de pensament que es el logos.
A Grècia es dóna la conjunció de 5 factors que fan possible el miracle grec:
Economic: El país es molt pobre i això obliga al comerç i fa que els grecs entrin en contacte
amb altres civilitzacions i per tant poden contrastar i discutir diverses maneres d’ entendre el
mon.
Sociologic: Grècia no es un imperi, sinó que cada ciutat – estat és independent. Per tantn els
ciutadans tenen a prop el poder polític. Hi ha una tendència a buscar la igualtat de tothom
davant la llei. Això anirà evolucionant lentament cap a la idea d’humanisme.
Religios: Cada ciutat te la seva religió pròpia i diferents cultes religiosos. No hi ha cap casta
sacerdotal que impedeixi e debat sobre els mites i que obligui a una ortodòxia.
Educatiu: a Grècia tots el ciutadans tenien l’obligació de participar en la política de les ciutats,
a l’àgora es debaten temes que interessen tothom i tothom esta obligat a participar-hi.
Importació de la geomètrica i física egípcia: el primers filòsofs grecs aprenen la física i
matemàtiques dels egipcis. Però per als egipcis la geometria i la matemàtica eren sagrades.
Quan els grecs les adopten, organitzen l’espai. Gracies a la geometria i la física el cosmos agafa
un ordre.
La geometria grega serà també important a un altre nivell: en el nivell de la proporció que
serà essencial en el l’art, entre el pensament i l’acció, entre la raó i els sentits…