Guia per a realitzar un comentari literari

1. Generalitat de Catalunya
Departament d'Ensenyament
Departament de llengua catalana i literatura
1
EL COMENTARI DE TEXT LITERARI
Numeració de les línies o dels versos de 5 en 5.
1r) INTRODUCCIÓ
Introducció de dues o tres línies on es presenti l’obra, l’autor/a i el moviment literari dins del context històric.
2n) MÈTRICA I RIMA (només en poesia i la primera estrofa)
- Nombre i tipus d’estrofes.
- Tipus de versos: art major / art menor.
- Tipus de rima: assonant / consonant.
- Esquema mètric: 10A/10B/10B/10A.
- Exemples de sinalefes, d’elisions i d’hiats.
3r) ANÀLISI DEL CONTINGUT I DE LA FORMA
- Tema
Identificació breu del tema general del text.
- Estructura
Divisió del text en parts i breu argument de cadascuna d’aquestes.
- Anàlisi de la forma
- Identificació del tipus de narrador (extern, intern, 1a persona, 3a persona, protagonista,
testimoni...).
- Recursos literaris que utilitza l’autor/a, així com la intencionalitat i el posicionament d’aquest/a, les
relacions emissor-receptor i les funcions del llenguatge que hi predominen.
- Referència a l’acumulació d’elements de determinades categories gramaticals (substantius,
adjectius, etc.) i l’ús en valor expressiu de diminutius i augmentatius, l’anàlisi sintàctica i l’ús de
diversos temps verbals.
- Lèxic usat per l’autor/a, presència d’homonímia, polisèmia, sinonímia, antonímia i camps
semàntics.
4t) CONCLUSIÓ
Petita síntesi dels trets més rellevants que s’han comentat.
Aquestes parts són orientatives, s’ha de redactar un text sense apartats.

2. Generalitat de Catalunya
Departament d'Ensenyament
Departament de llengua catalana i literatura
2
EL VERS, LA RIMA, L’ESTROFA I ELS RECURSOS LITERARIS
Tot poema, tot vers, en el sentit més clàssic, presenta sempre un efecte rítmic determinat per la combinació
d’alguns d’aquests elements.
EL VERS
El vers es caracteritza sobretot pel nombre de síl·labes i l’accent. En català el compte de les síl·labes dels
versos s’acaba a la darrera síl·laba tònica.
Quan, en un vers, entren en contacte diverses vocals de mots contigus, poden passar tres fenòmens
mètrics:
- Sinalefa: és la unió de dues vocals diferents, situades a final d’una paraula i la inicial següent:
Vestit d’algues, or i escata
- Hiat: pronunciació separada de dues vocals en contacte:
Un minyó que li és a prop
- Elisió: és la supressió d’una vocal que està en contacte amb una altra igual:
Un cordam que esdevé música
Els versos de més de 8 síl·labes poden fer una petita pausa a l’interior del vers que s’anomena cesura o,
simplement pausa interna. De cada part en què es divideix el vers en diem hemistiqui:
Sota un llorer // i al peu de la font tosca
cesura
LA RIMA
La rima és la repetició total o parcial dels sons entre dos o més mots a partir de la darrera vocal accentuada.
Hi ha dos tipus de rima:
- Assonant: repetició de vocals, però no de consonants, al final de cada vers a partir de la darrera vocal
tònica.
- Consonant: coincidència total dels sons vocàlics i consonàntics a partir de la darrera vocal
accentuada.

3. Generalitat de Catalunya
Departament d'Ensenyament
Departament de llengua catalana i literatura
3
Els versos es divideixen tradicionalment en versos d’art menor (8 síl·labes o menys) i versos d’art major
(més de 8 síl·labes).
Hem de tenir present també el vers blanc, que no està subjecte a cap rima, i el vers lliure, sense mètrica ni
de rima.
L’ESTROFA
Segons les combinacions de les rimes, les estrofes s’anomenen:
- Apariat: combinació de dos versos que rimen entre si.
- Tercet: combinació de tres versos que pot presentar una distribució de rimes variada. Poden ser d’art
menor o d’art major.
- Quarteta/Quartet: si es tracta de la combinació de quatre versos d’art menor s’anomena quarteta; si són
d’art major, és un quartet. Les rimes poden ser encadenades (ABAB) o bé creuades (ABBA).
- Quinteta/Quintet: combinació de cinc versos, llargs o curts amb dues rimes, la disposició de les quals pot
ser diversa: ABABA, ABBAB, ABAAB, etc.
- Sexteta/Sextet: es tracta d’una estrofa de sis versos en què solen rimar el primer vers amb el tercer, el
segon amb el quart i els dos darrers són apariats (ABABCC, ababcc).
- Octava: composició de vuit versos, generalment d’art major, que pot presentar diverses estructures pel
que fa a la rima.
- Dècima: estrofa de deu versos heptasíl·labs i de rima diversa.
- Sonet: composició de catorze versos generalment constituïts per dos quartets (amb rima creuada ABBA
ABBA, o bé encadenada ABAB ABAB), més dos tercets, la rima dels quals sol ser més lliure.
- Romanç: composició d’un nombre indeterminat de versos habitualment de set síl·labes. La rima és
assonant en els versos parells, mentre que en els senars sol quedar lliure.
RECURSOS LITERARIS
FIGURES DE PENSAMENT O SIGNIFICAT
- Símil o comparació: relacionar idees, coses, etc., en virtut de certa analogia entre elles.
“Ets fet com una ametlla per dedins, de carn tendra, protegit d’una clòfia de pell fermisa i verda.”(J.P.Cerdà).
- Metàfora: és una comparació abreujada de dos elements, un real i un altre irreal.
Les espigues onegen (=...es mouen com les ones de la mar), la rosa dels teus llavis (= els teus llavis que
són com una rosa), dues perles davallen dels seus ulls.
- Metonímia: són ampliacions, reduccions o permutacions del significat recte d’una paraula.
Per exemple la part pel tot (cent ànimes per cent persones) o viceversa, la causa per l’efecte (el sol se li va
ficar al cap, per la calor...), el singular pel plural (l’home és mortal), el gènere per l’espècie o viceversa
(guanyaràs el pa amb la suor del teu front, per guanyaràs l’aliment...), el signe per la cosa significativa, i així
successivament.
- Antonomàsia: substituir un nom per una qualitat que li escau, o viceversa.
Un Hèrcules (= un home fort), l’assot de Déu (=Àtila).
- Ironia: donar entenent el contrari del que hom diu.
“Mira que bé!” (en un context o situació que indiqui “Mira que malament!”).
- Hipèrbole o exageració: un doll de llàgrimes; un home prim com un fideu.

4. Generalitat de Catalunya
Departament d'Ensenyament
Departament de llengua catalana i literatura
4
- Topografia: descripció d’un paisatge.
- Descripció: explicació de com és una persona, un objecte...
- Exclamació: expressió literària d’un afecte.
“Oh temps!, oh costums!” (Ciceró).
- Interrogació retòrica: pregunta que no requereix resposta.
“Aquest mar... quantes càndides criatures s’enduu de la ciutat, a l’hora més tènue del capvespre?” (V.
Andrés Estellés).
- Personificació: atribuir qualitats humanes a éssers inanimats.
Les muntanyes salten de goig.
- Antítesi: Carrers molls, calaixos eixuts.
FIGURES DE PARAULA
- Asíndeton i polisíndeton: supressió o addició de conjuncions, respectivament.
“...aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.” (S. Espriu)
“I el twist se’m torna vals i el gin se’m torna orxata, i les turistes se me’n riuen.” (J. Vergés)
- El·lipsi: ometre paraules.
Pel maig, cada dia un raig. (se sobreentén cau)
- Pleonasme: redundància.
Ho vaig veure amb els meus propis ulls.
- Anàfora: repetició d’algun mot a començ de clàusula.
“Vinyes verdes vora el mar, verdes a punta de dia, verd suau de cap al tard... Feu-nos sempre companyia,
vinyes verdes vora el mar!” (J.M. de Sagarra)
- Sinonímia: acumular sinònims.
Corre, fuig, desapareix!
- Enumeració: descripció ràpida i breu mitjançant substantius o adjectius.
- Onomatopeia: reproducció gràfica de sons: sorolls d’animals, explosions...
- Al·literació: repetició de sons.