relat

1. Alícia al país de la realitat El món és la realitat dels fets, no pas de les coses L. Wittgenstein

2. Entremig de la fronda les heures recullen qualsevol entrelluscó que vulgui arribar al cel. La molsa comença arran les soques dels castanyers fins fer-se degotims sobre l’aigua plena de créixens. L’eco és una cridòria llunyana, allí lluny, a la fondalada del bosc. El revolar erràtic d’un espiadimonis sobtadament, peta el quiescent vidre de l’estany i els cercles concèntrics que en resulten, desfiguren la glauca i estàtica quietud de l’assut. Estic sol i les granotes... de sobte, han callat expectants. Un llimac rellisca de l’humit fullam al terra. Llavors, un calfred estrany sacseja el meu ànim contemplatiu, que voleu, estic sol i a mercè de totes les basardes del sentiment.

3. Sembla que les fluctuants neulies esprimatxades de la calor, levitant sobre les aigües, a poc a poc, vaguin dibuixant un ombra, un cos. Ai! O...només m’ho sembla? La miro,i si, si...la veig. Els cabells rossos són purament un aura que se li abaixa als peus i acaba en catifa de flors. El rostre trencadís de l’aparició és la barreja del candor d’una nena de cinc anys i la picardia d’una dona bregada a les arts de la vida. La rosadenca nuesa del seu cos és talment el paisatge i el gest, la volada d’un ocell petit. Tot plegat quelcom difícil de dir quan la urgència del moment demana triar paraules per escriure. És tan blanca com la neu dels cimalls o la fragància dels lliris del bosc, inexplicable ara hi és i ara no hi és i el lleu batec de les seves membranoses ales, transparents i multicolors, quasi imperceptibles, m’enlluernen els ulls i em fan, com si es tractes d’un ullet maliciós, la rateta amb el sol del migdia que malgrat tanta espessuria, s’hi filtra entre fulles i branques.

4. Una punxada en la bardissa és la folla besada als llavis de la fada i l’esgarrinxada, el testimoni del meu irrefrenable desig tan destructor. Però com si fos l’afecte d’un conjur, vist i no vist, tot ha passat perquè no era res, d’aürt retorno del malson amb un ai! al cor, que no puc evitar. No sé perquè ni com,.... però salvat, i és ara, desprès, quan comprenc que els de casa que tant estimo, allí, ells m’hagueren perdut al mai més, enganxat i segrestrat en aquell eternal present fora del temps de la vida real i la libèl·lula, al moment se m’ha escapat enllà les falgueres junt amb les pampallugues dels meus ulls incrèduls.

5. A voltes, el petit remolí de pols que a vegades, alça el ventet de l’estiu, el fugaç llambreig d’un fil de llum filtrant-se entre les fulles del bosc quiet, aquella reverberació de l’aire, en un migdia de calor, l’angelet que erràticament puja i baixa dessota les capçades dels arbres, aquella inesperada revolada de guspires a l atiar un tió, allí, en la penombra fosca de la llar, ens ha sobtat irracional i estranyament i ens ha semblat, que no érem sols, ves, que ulls fugissers ens fitaven fora de l’abast.

6. Però, les històries mostrades a la TV. i als còmics, han estat agents reductors d’aquell Món Meravellós i el que fou en el seu context, aproximació i fins i tot, interpretació de la natura i l’entorn, és ara pobre article de consum per a els nostres indefensos infants. Hem donat nom a tal presència i han estat els entremaliats gnoms de la vella tradició, barrufets, follets. Menairons i martinets, com nominem a Catalunya a la gent petita (il·lustracions d’en Apel·les Mestres) La imaginació repinta de significats el prosaic de la vida però el seny, continua demanat un nom per a cada cosa. La resta, una pols mil·lenària sobre les rondalles de les iaies.

7. Ridícul de tan trivial perquè, aquesta falsa i petita fantasia, és només, enganyifa per entretenir-nos i tot deriva en un efecte enxiquidor molt lluny d’aquell enriquiment emotiu d’abans, quan era definició vera del món. Aquells retirats temps i aquelles agosarades respostes, talment com si d’un grapat de sorra es tractés, se’ns esmunyiren dels dits, al vanament obrir la mà per escrutar que premiem i ara, de la representació màgica, ja ho veieu, només en podem fer un ús alternatiu que desvirtua el significat primer aclaparador, emperò, ressò del que antany va ésser, continua sent capaç de llevar-nos el vulgar quotidià. Són els ulls que miren els que, real i senzill, omplen de bellesa les coses.

8. I ara, ja desprès dels anys, és quan sospito que si verament hi haguessin fades, elles al seu torn, negarien igualment la meva existència ja que, en aquest món, dissortadament per arribar a ser alguna cosa, n’has de negar un altre: si jo em vull concret i palpable,he d’escombrar la fantasia i viceversa. El nostre esperit és tant pobre que som incapaços de constituir un tot sencer, i sempre ens manca una meitat per bastir el complert de la vida .

9. Sonen els corns de caça del rei dels elfs, allà allèn els límits del País de les Fades (Lord Dunsany) i els unicorns xops amb el boirim de l’albada, a vegades travessen la frontera. L’escorça del vell roure és un rostre, una figura que ens repassa amb gravetat però, el seu temps no és el nostre, cada segon és un dia de les nostres vides. Llàstima, perquè tots els botiguers som estafadors i és l’Alícia al país de la realitat.

10. ......dedicat a la meva estimada filla Ginesta Ramon MONTSENY 1987 (Les Illes- Font de les Nàiades- Naixement de la Tordera)