1. Curs prevenció de drogues en adolescents

2. Quan la prevenció ja no és possible…
cal intervenció terapèutica
Programes de tractament de les drogodependències
•Programes orientats a l'ABSTINÈNCIA
•Programes de tractament amb dispensació d’opiacis
•Programes orientats a la reducció de danys
•Programes orientats a la incorporació social
En el cas dels adolescents, i degut a que el període de consum es relativament curt, ens
centrarem en els programes orientats a l’abstinència, ja que la resta estan més aviat
orientats a perfils de consumidors de llarga durada (també els d’abstinència) o
substàncies com l’heroïna, (consum poc freqüent entre els joves)
Reptes de la xarxa de tractament de les drogodependències
•Major adaptació als nus perfils de consum
•Incrementar la “porositat” entre les tipologies de programes
•Millora de la coordinació entre recursos especialitzats
•Creació de recursos adaptats a perfils concrets: menors, patologia, dual...

3. Característiques
 Acollida/valoració
 Desintoxicació
 Deshabituació
 Incorporació social
 Centres ambulatoris
 Comunitats
terapèutiques
 Centres de dia
 Pisos tutelats
 Unitats de desintoxicació
hospitalària
Tipologia de recursos

4. En aquest tipus de programes es busca l’abandonament del consum. Tot els esforços van
dirigits a aconseguir que l’individu sigui capaç de desenvolupar-se en la societat, sense
consumir la substància per la qual l’adolescent ha acudit al tractament terapèutic. A més,
l’abstinència és una condició per la qual el subjecte es mantingui en el programa.
Els programes orientats cap a l’abstinència són processuals. Tot solen estar estructurats al
voltant de:
 Acollida/valoració
Els objectius en aquesta fase estan relacionats amb la motivació de l'adolescent i l’avaluació
de la seva situació física, social i psicològica (model bio-psico-social).
 Desintoxicació
En aquesta fase es tracta d’afrontar el síndrome d’abstinència. El diagnòstic previ de la
persona permetrà determinar el tipus de desintoxicació que serà necessària (ambulatòria,
sense necessitat d’ingrés hospitalari…)
 Deshabituació
En aquesta fase es treballa tota una sèrie d’objectius psicològics, sanitaris, socials,
educatius..., que permetran a l’adolescent afrontar els factors de risc davant la recaiguda, i
reforçar els factors de protecció front a la tornada del consum de drogues (recaiguda).
Depenent del diagnòstic que es realitzi a l’adolescent, a la fase de deshabituació serà
necessari treballar més en uns aspectes i menys en d’altres.

5. Deshabituació (continuació)
Com a exemple, senyalarem a continuació alguns dels objectius que solen ser abordats en els programes orientats
cap a l’abstinència:
 Foment de l’autoestima
 Tècniques per a la prevenció de recaigudes
 Resolució de conflictes
 Autocontrol
 Educació sanitària, especialment enfocada cap a la prevenció de les malalties transmissibles, com per
exemples el VIH.
 Educació per la salut
 Relacions familiars i socials
 Hàbits relacionats amb el temps de lleure
 Capacitats per a la interacció grupal i personal
En alguns programes, i en determinats usuaris, s’utilitzen fàrmacs bloquejadors dels afectes de les drogues, com a
complement i reforç de la resta d’actuacions socials, psicològiques, educatives i sanitàries. En el cas de l’alcohol
s’utilitza sobretot l’Antabús (antagonista del alcohol), un fàrmac que provoca efectes molt desagradables en
l’usuari quan consumeix la més mínima quantitat d’alcohol. Amb l'heroïna s’utilitza un altre antagonista
(Naltrexona) que bloqueja els efectes dels opiacis en el cas de que siguin consumits per l’usuari.
 Incorporació social,
En realitat, des de que s’inicia el tractament es comença a treballar la incorporació social amb l’objectiu
fonamental en un programa orientat cap a l’abstinència, que consisteix en aconseguir que l’adolescent sigui capaç
de desenvolupar-se en la societat sense consumir la substàncies, la qual genera una greu problemàtica que
requereix de tractament terapèutic. No obstant, alguns adolescents que s’incorporen al tractament, a més de la
dependència de les drogues, tenen una altra sèrie de dèficits relacionats amb la integració i/o participació social .
Aquests dèficits d’integració, sinó fossin treballats terapèuticament, es convertirien en un important factor de risc
per la recaiguda. Per aquest motiu, en aquests casos és necessari posar en marxa una fase d’incorporació social en
la qual, amb el suport de diferents recursos no especialitzats en drogodependències, s’afrontin els factors
d’exclusió social que poden afectar a l’adolescent.
Els equips dels programes orientats cap a l’abstinència solen ser multidisciplinars. Al igual que els objectius de
treball, que responen a múltiples disciplines, en els equips hi sol haver professionals de la psicologia, la medicina,
el treball i l’educació social.

6.  Centres ambulatoris
Són els centres encarregats de rere les demandes de tractament en un àmbit geogràfic concret (districte
municipal, municipi, mancomunitat de municipis...). Aquestes demandes de tractament poden ser rebudes
directament o a través d’uns altres recursos derivados ( serveis socials, de salut, judicials, ONGs...).
Habitualment depenen de les administracions autonòmiques i/o municipals. En alguns casos, Són centres
especialitzats en l’atenció a drogodependents, però en determinades comunitats autònomes són centres de
caràcter general (salut mental, serveis socials...), amb programes especials per a drogodependents.
Els centres ambulatoris realitzen una avaluació biopsicosocial de l’individu. A partir d’aquest diagnòstic, es
determina el programa de tractament individualitzat (PTI). El PTI pot donar lloc a tres opcions diferents
 Utilitzar únicament els recursos del centre ambulatori
L’adolescent continua residint al seu domicili i acudeix periòdicament al centre per tenir entrevistes amb els
diferents professionals, participar en grups terapèutics, realitzar activitats ocupacionals, etc. En la majoria dels
casos, també es realitza una intervenció individual i grupal amb els familiars dels usuaris.
“Aquesta modalitat de tractament sol estar indicada per aquells drogodependents amb una breu història de consum
que conserven un alt grau de suport familiar i social, que permet garantir la cobertura de les necessitats
convivencials bàsiques, així com una actitud de col·laboració en el desenvolupament del tractament”1
 Utilitzar els recursos del centre ambulatori i uns altres recursos complementaris
Unitat de desintoxicació hospitalària, pis tutelat...
 Ser derivat temporalment a un altre tipus de recurs
Comunitat terapèutica, centre de dia, programa amb dispensació d’opiacis, programa orientat cap a la reducció de
danys...
En aquest cas, el centre ambulatori ha de realitzar un seguiment de l’evolució de l’usuari en aquest recurs, i
participar en el procés posterior d’incorporació social.

7.  Comunitats terapèutiques
Són centres de tipus residencial en els quals els usuaris solen estar ingressats entre 6 i 12 mesos.
Existeixen comunitats terapèutiques privades i públiques. En les públiques, tot els usuaris són
derivats des dels centres ambulatoris. En les privades, els usuaris poden acudir pel seu compte (en
aquest cas, l’usuari haurà de pagar la quota mensual que determini la comunitat terapèutica,
sempre i quan, la comunitat terapèutica tingui un conveni de col·laboració amb l’administració
pública derivadora), o haver sigut enviats des de centres ambulatoris.
En aquest tipus de recurs es realitzen actuacions similars a les d’un centre ambulatori:
intervencions individuals dels diferents professionals, teràpies grupals i individuals, activitats
ocupacionals...En quan a l’actuació amb les famílies, algunes comunitats terapèutiques organitzen
grups educatius per a familiars encara que, en la majoria dels casos, són els centres ambulatoris o
associacions de familiars les que realitzen aquesta tasca mentre l’usuari es troba a la comunitat
terapèutica.
Les principals diferències entre un centre ambulatori, i una comunitat terapèutica, consisteix en:
La intensitat de la intervenció, doncs l’usuari es troba participant les 24h.del dia en un recurs
terapèutic; la funció terapèutica que se li atribueix a la vida comunitària i a l’educació a través de la
quotidianitat; el major grau de control i tutela de l’usuari.
El procés d’incorporació social s’afronta col·laborant amb altres institucions.
La utilització d’aquest recurs està indicada per a persones que s'ajusten al següent perfil:
 Drogodependents amb un tipus de vida totalment afectat pel consum de drogues, en els quals
és aconsellable la seva separació temporal del seu medi social habitual
 Amb greus dèficits en el comportament, vida personal i social
 Amb fracassos previs en altres modalitats de tractament
Els últims anys, les comunitats terapèutiques han demostrat ser un recurs molt útil per atendre
perfils de drogodependents molt específics, i de difícil adaptació en un altre tipus de tractaments:
menors amb problemes de conducta complexos, usuaris amb patologies duals, dones amb fill
petits...

8.  Centres de dia
Els centres de dia representen una tipologia intermèdia entre el centre ambulatori i la comunitat
terapèutica. Els usuaris estan tot el dia o gran part d’aquest en el centre, però per la nit tornen al seu
domicili. La intervenció és quasi tan intensa com en la comunitat terapèutica, però l’usuari no és tret del
seu medi d’origen. Els centres de dia també contemplen la intervenció amb els familiars.
El perfil dels subjectes susceptibles de ser atesos en un centre de dia podria resumir-se de la següent
manera:
 Drogodependents amb greus problemes de desestructuració física, psicològica i social
 Am un novell d’autocontrol suficient per assegurar la seva assistència continuada al centre
 Persones per les quals no estigui indicada la separació total del seu medi social
 Amb un suport familiar capaç d’assegurar un mínim control extern sobre el drogodependent i de
mantenir contacte amb els tècnics responsables del cas.
 Pisos tutelats
Són residències provisionals, tutelats per professionals, dirigides a drogodependents que es troben en un
estat avançat del procés de rehabilitació però que no tenen lloc idoni de residència.
El pis tutelat garanteix a l’usuari un espai provisional de residència, mentre acaba el seu procés de
tractament en un centre ambulatori o centre de dia i avança en la seva progressiva incorporació social. Per
altra banda, els educadors presents en el pis realitzen una tasca d’educació a través de la quotidianitat
(relacions interpersonals, creació d’hàbits...).
El perfil de drogodependents que s’acull a aquest tipus de recurs és el següent:
 Drogodependents que es troben en un avançat procés de rehabilitació, que o bé en completat la seva
estància en comunitat terapèutica o tenen una antiguitat superior als 6 mesos en un programa
ambulatori
 Abstinents i amb un alt nivell d’autonomia personal
 Persones que no tenen família o que, en el cas de tenir-la, es troba molt desestructurada

9.  Unitats de desintoxicació hospitalària
Són recursos ubicats en hospitals en els quals es realitza la
desintoxicació amb suport farmacològic i seguiment sanitari intens.
L'ingrés sol durar 10 dies aproximadament. L’usuari ha de ser derivat
des d’algun centre ambulatori. Un cop acabada la desintoxicació,
l’usuari ha de tornar al centre des del qual va ser derivat, on
continuarà el seu procés de tractament (centre ambulatori, centre de
dia o comunitat terapèutica).
El perfil dels usuaris per els quals estaria indicat aquest tipus de
recurs seria hauria d’ajustar-se a un dels següents criteris:
 Subjectes amb problemes cardiovasculars i/o hipertensions
associats
 Drogodependents embarassades
 Persones que no tenen un nivell de control suficient com per
acudir diàriament al seu centre ambulatori de referència per realitzar
el seguiment de la desintoxicació

10.  L’objectiu dels programes orientats a l’abstinència és
aconseguir el canvi. Passar d’un comportament d’abús de les
substàncies tòxiques a un comportament d’abstinència
davant el consum.
 El procés de canvi es caracteritza per un seguit d’etapes,
definits en el model de Prochaska i DiClemente, 1983 (a
continuació els definirem)
 És important saber en quina etapa es col·loca l’adolescent
consumidor i les característiques de cada etapa, per saber
cap a quin estadi cal guiar-lo, i conèixer l’evolució del procés
de canvi que es produirà al realitzar un programa
d’interevenció terapèutica

11. PRE-
CONTEMLACIÓ
CONTEMPLACIÓ
DETERMINACIÓACCIÓ
RECAIGUDA
MANTENIMENT

12.  Pre-Contemplació
Se situen en aquest estadi aquelles persones que no manifesten desig de canviar de conducta a curt termini, en els
sis mesos següents. A més, no creuen tenir un problema d'addicció igual al d'altres addictes. És comú en aquest
estadi que les persones que envolten l'addicte observin amb més claredat el comportament addictiu que els
mateixos interessats, el que els porta moltes vegades a tractar de convèncer-los perquè abandonin la seva
conducta addictiva. Per tant, les tasques psicològiques fonamentals que corresponen a aquesta fase són:
"propiciar el dubte i incrementar la percepció que té el subjecte dels riscos i problemes de la seva conducta actual”
 Contemplació
Aquesta etapa es defineix com aquella en la qual els individus són conscients que hi ha un problema i pensen
seriosament superar-lo, però encara no s'han compromès a passar a l'acció. Aquesta consciència sobre el seu
problema addictiu s'observa en el fet que molts dels addictes que van a tractament ho fan en aquesta etapa, si bé
són reticents al compromís. En altres paraules, contemplació és "saber on vol anar però no trobar-se encara
preparat. La paraula clau en aquest estadi és l'ambivalència. D'una banda, els subjectes són conscients de la seva
addicció i pensen en canviar, per un altre, no tenen massa consciència que aquest canvi o, més ben dit, els
esforços necessaris per canviar, vagin a reportar beneficis. Aquest dubte fa que la majoria d'addictes es quedin
constantment en aquesta fase i no es decideixin a transitar cap al canvi. Els subjectes es mostren receptius a la
informació sobre la seva conducta addictiva i mostren interès sobre les diferents formes en què poden canviar, a
més, donen els primers passos per començar a modificar la seva conducta. No obstant això, malgrat assimilar
aquesta informació i racionalitzar-la, no passen d'aquí. Són els típics cremadors de programes de tractament, és a
dir, subjectes que recauen una i altra vegada i passen d'un tractament a un altre buscant el que els pugui
solucionar el seu problema. Pensem que, després d'aquest deambular, hi ha una baixa motivació al canvi.
Aquesta, però, s'ha d'entendre com una variable dinàmica, que s'operativitza en el model com a resultat dels
beneficis i costos (pros i contres) de mantenir o modificar determinada conducta. En aquesta fase, els individus
pensarien que són majors els pros per continuar amb la seva addicció, que els contres. No obstant això, el fet que
un contemplador no passi a un altre estadi pot ser degut en part a la poca sensibilitat dels programes tradicionals
per detectar aquesta situació de desemparament i dubte i oferir l'addicte l'ajuda que necessita en aquest moment

13.  Determinació
Descrit en poques paraules, és el moment en que l'addicte es disposa o prepara per actuar. En
termes motivacionals, els subjectes que es preparen per actuar manifesten ser més contraris que
favorables al consum, inclinant la balança i augmentant la seva disposició al canvi.
Aquest estadi ha de considerar-se com un moment de transició en el qual l'addicte comença a
aconseguir l'abstinència, per exemple baixa la dosi d'heroïna o de cigarrets diaris, deixa d'anar a
certs llocs que li puguin incitar al consum, es distancia de certes persones relacionades amb el món
anterior, etc. Això, però, no significa que el subjecte hagi pres una decisió ferma sobre un canvi de
comportament, simplement ha començat a donar petits passos que puguin ajudar al canvi estable
de la conducta en estadis posteriors. El fet que un individu s'estigui preparant per actuar, no té
com a conseqüència immediata l'actuació per al canvi, però és més probable que passi a modificar
directament la seva conducta, que qui ni tan sols se la planteja com a problema.
La tasca fonamental en aquesta fase és determinar el millor curs d'acció per buscar el canvi, en
funció de la preparació que demostri el subjecte.
 Acció
És l'etapa en què el subjecte realitza els canvis més visibles per modificar el seu comportament, les seves
experiències o el seu entorn per tal de superar els seus problemes. Aquests canvis suposen un clar
reconeixement per part de les persones del seu voltant i requereixen una gran quantitat d'esforços.
Es considera que els individus que estan en aquest estadi porten fins a 6 mesos sense manifestar la seva
conducta addictiva, per exemple un adolescent que consumeix cocaïna que portés cinc mesos sense
consumir una sola dosi es trobaria en aquesta etapa. Sovint es confon acció amb canvi, el que fa que no es
tinguin en compte els estadis anteriors, ni els esforços per mantenir aquesta acció. La major part dels
programes tradicionals estan dissenyats cap a l'acció, és a dir, assumeixen que els individus que arriben a
tractament estan preparats per actuar quan, no passa així en una gran majoria d'addictes.
L'estadi en què es troba l'addicte quan arriba al tractament és millor predictor de l'abandonament
prematur del programa que les variables usades comunament (educació, sexe, edat, etc.). Posar a una
persona que no es troba preparada per adquirir un compromís ferm d'abstinència, en una situació que el
fa sentir forçada pot explicar les altes taxes d'abandonament dels tractaments basats en l'acció.

14.  Recaiguda
En funció de la definició de recaiguda que s'adopti pot entendre la mateixa com una situació més dins d'un procés, o com una fase
diferenciada que posa fi al mateix. Així, Marlatt (1993) reflexiona sobre dues definicions oposades de recaiguda:
 Recaiguda és "una recidiva dels símptomes d'una malaltia després un període de millora”
Aquesta definició es basa en el model mèdic de malaltia: el subjecte o està curat o malalt. Es tracta d'una dicotomia en la qual només
cal o la millora dels símptomes o la "recidiva" (és a dir, la malaltia). Segons aquesta definició, la recaiguda és una fase que suposa el
final d'un procés, anem a anomenar positiu, que portava cap al manteniment en l'abstinència i, a més, en principi d'un altre, diguem
negatiu, que portarà irremissiblement als mateixos comportaments que al començament del canvi cap a la modificació de la
conducta addictiva. Amb la qual cosa, el fet de consumir una substància o realitzar una acció addictiva després de portar un temps
sense fer-ho, suposa que tots els passos anteriors no han servit per a res.
 Recaiguda és "el fet o instància de reincidir, empitjorar o tornar"
Aquesta definició suggereix que la recaiguda no ha de ser un acte finalista, sinó que pot entendre millor com una fallada, descuit o
ensopegada, en definitiva un empitjorament temporal dels símptomes que causaven la malaltia, però sense que suposi tornarà tots
els símptomes de la mateixa. D'aquest plantejament es dedueix, per exemple, que per a un adolescent per exemple amb addicció a
l'alcohol que està en procés de "curació" el fet de tornar a consumir una copa o agafar una borratxera puntualment, no ha de suposar
l'abandonament del procés , sinó una situació més dins del mateix, que no per indesitjable deixa de ser normal. En un primer
moment el model considerava la fase de recaiguda com un estadi deferent, en consonància amb la primera definició. En les versions
més recents, la recaiguda és una part més del procés (molt freqüent en el primer any d'abstinència) que el terapeuta i el pacient han
de saber gestionar per prevenir futures recaigudes, dotant l'addicte d'estratègies i informació que li ajudin a no desmoralitzar-se i a
reprendre el procés en el punt que el va deixar.
 La recaiguda es produeix en els estadis d'actuació i de manteniment (Recordem que en els estadis anteriors encara hi havia
consums) i suposa el retrocés a algun estadi anterior. L'ideal seria que els recaiguts es resituaran a l'estadi de contemplació o de
preparació, ja que podrien tornar a reprendre el procés. Això no sempre passa, però la majoria d'addictes que pateixen una recaiguda
no abandonen el tractament, sinó que es mantenen en ell i tornen a l'estadi de contemplació.
 Manteniment
Per situar-les en aquest estadi, les persones han de ser capaços de mantenir-se allunyades del comportament addictiu i de
comprometre consistentment en el seu nou estil de vida durant més de sis mesos. Aquesta fase no té una durada determinada,
encara que se suggereix que després d'ella hi hauria un altre estadi de finalització, caracteritzat per l'absència total de temptacions.
No coneixem dades que revelin que després d'un temps determinat sense desenvolupar la conducta addictiva, els addictes deixen de
veure temptats per ella, per tant, considerem la fase de manteniment com una fase oberta, il·limitada en el temps. Els addictes
realitzen contínuament esforços per evitar tornar al seu comportament addictiu i, en aquest sentit, el canvi no ha de donar-se per
conclòs en la fase de manteniment, sinó al contrari: Actualment comporta una utilització continuada d'estratègies per mantenir el
patró de comportament assolit. La identificació de situacions de risc i la prevenció de recaigudes són les tasques que ajudaran
l'addicte a mantenir-se en aquesta fase.

15. CONSIDERACIONS
FINALS
•La prevenció és la millor
actuació davant la possibilitat
de consum de drogues
•La intervenció és la actuació
adequada quan el consum ja
ha estat iniciat
•Recursos addicionals
d’interès:
Servei de línia verda de la Generalitat
Telèfon: 93.412.04.12
Web:www.ipss-online.org/liniaverda
 Òrgan Tècnic de drogodependències
(Departament de salut)
Telèfon: 93.227.29.00
Web: www.gencat.net/salut
Correu electrònic: drogues.salut@gencat.net