2. LA TECTÒNICA DE PLAQUES
Amb el nom de Teoria de Tectònica de plaques o Tectònica global es
recullen les teories que expliquen la dinàmica de l’escorça i que
constitueixen el paradigma geològic acceptat actualment.
Aquesta teoria pren com a models referents la Teoria de la deriva
continental i la Teoria de l’expansió dels oceans i permet donar
explicació i interrelacionar de forma coherent tota una sèrie de
processos geològics (sedimentació, activitat volcànica, deformació de les
roques, erosió, terratrèmols, etc).
3. LA TEORIA DE LA DERIVA CONTINENTAL
Cap a 1912, Alfred Wegener (1880-1930)
publicava “L'origen dels continents i oceans” on
desenvolupava la teoria de la deriva continental
Wegener suggeria que fa aproximadament
200 milions d'anys hi hagué una única massa
continental anomenada Pangea (pan =tot,
gea =terra) que estava envoltat per un
immens oceà, Panthalassa.
Segons Weneger, aquest super-continent
anomenat Pangea començà a dividir-se en
fragments que se n'anaren allunyant els uns
dels altres fins arribar a la posició actual.
5. PROVES de la TEORIA DE LA DERIVA CONTINENTAL
Wegener es va basar en proves de diversa naturalesa per elaborar la
seva teoria de la deriva continental:
Dades geogràfiques, basades en l'encaix dels contorns actuals dels
continents (per exemple Sudamèrica i Àfrica).
Dades paleontològiques. Els fòssils indiquen que fa uns 350 milions
d'anys la flora i la fauna d'Àfrica, Sud-Amèrica, l'Índia i Austràlia
eren les mateixes i, per tant, aquests continents havien d'estar units.
Dades geològiques. Coincidència en el tipus de roca i datació dels
minerals de serralades que ara formen part de continents diferents.
Dades paleoclimàtiques: L'aparició de dipòsits glacials del Carbonifer
als continents de l’antiga Gondwana fa sospitar d'una posició
d'aquestes terres molt més pròxima al pol sud. La presència de restes
coral·lines en zones actualment fredes de l'hemisferi nord ens indica
una posició molt més meridional.
10. QUIN ÉS EL MOTOR DE LA DERIVA DELS CONTINENTS?
Wegener proposava un moviment horitzontal per als continents enlloc
del moviment vertical. Va el motor que movia els continents?
Wegener va suposar que les capes més superficials de l'escorça
continental -SIAL- es trobaven "surant" sobre les capes subjacents de
SIMA, molt més denses i que formen part dels fons oceànics.
Wegener considerava que el desplaçament dels continents resultava
innegable, però tenia molts dubtes sobre l'origen dels esforços que
causaven els moviments dels continents, donant com a possible
explicació la força centrífuga de la rotació terrestre i les forces
d'atracció entre la terra i la lluna que origina també les marees.
Les teories de Wegener foren majoritàriament refusades sobretot
perquè l'explicació a les causes o motor que movia els continents no van
ser acceptades pels científics.
La teoria de la Deriva continental va ser rebutjada i oblidada fins que
als anys 60 van tornar a ser considerades i acceptades.
11. L'EXPANSIÓ DEL FONS OCEÀNIC
En els anys 1920, es creia que el fons oceànic era pla, formant per grans
planes que estaven cobertes de sediments.
Després de la Segona Guerra Mundial, i per raons militars, es va
desenvolupar una nova ciència, l'oceanografia. Els oceanògrafs van
estudiar el fons marí emprant vaixells oceanogràfics equipats amb
sonars.
Els mapes mostraven que els fons marins tenien
terribles valls profundes (fosses oceàniques),
grans cadenes muntanyoses (dorsals oceàniques) i
àmplies planes.
A més es va descobrir que els fons oceànics eren
molt joves (no es van trobar roques de més de 180
milions d'anys) i estan formats per materials
volcànics.
12. L'EXPANSIÓ DEL FONS OCEÀNIC
A partir de totes les dades recollides amb la nova ciència (oceanografia)
l'any 1.962 es va proposar una nova teoria: l'expansió del fons oceànic.
La teoria del fons oceànic desenvolupada pel geofísic Harry Hess
proposa que a través de les dorsals oceàniques s'expulsa magma
contínuament procedent de l'astenosfera i que aquest material s'estén
a banda i banda creant nou sòl oceànic, que es desplaça a banda i banda,
com una cinta lliscant. El sòl o fons de l'oceà es submergeix després a
les grans fosses oceàniques sota les costes d'alguns continents.
14. L'EXPANSIÓ DEL FONS OCEÀNIC
Les principals proves que
demostren l'expansió del fons
oceànic són:
1. Estudi del magnetisme:
mostra que a banda i banda de
les dorsals existeixen bandes
paral·leles i simètriques de
roques que tenen la mateixa
polaritat magnètica.
2. L’edat de les roques
volcàniques del fons oceànic
augmenta a mesura que ens
allunyem de la dorsal.
Veure una animació sobre la simetria de la polaritat magnètica de les roques a band
15. LA TEORIA DE LA TECTÒNICA DE PLAQUES
La paraula tectònica ve de l’arrel grega “construir”; l’expressió tectònica
de plaques ve a dir que la Terra està construïda per plaques.
La teoria de la tectònica de plaques (TTP) afirma que la capa sòlida
més externa de la Terra, la litosfera, es troba fragmentada en una
dotzena o més de plaques tectòniques, unes grans i altres més menudes.
Les plaques tectòniques es troben en moviment, arrossegant amb elles
als continents.
El desplaçament de les plaques és deguda als moviments de convecció
que es formen a l'astenosfera i a la força de la gravetat.
Les plaques en separar-se originen nous oceans, provocant la seva
expansió, mentre que al apropar-se col·lisionen i s'aixequen noves
serralades.
El moviment de les plaques és tremendament lent, tot just uns pocs
centímetres l'any.
16. LA TEORIA DE LA TECTÒNICA DE PLAQUES
Tuzo Wilson (1908-1993), geofísic
canadenc, va ser el primer en proposar la
teoria de la tectònica de plaques o teoria
de la tectònica global en un article publicat
en la revista Nature el 1965.
L'havia sorprès que la majoria dels
processos dinàmics de l'escorça terrestre
com els terratrèmols, l'activitat volcànica i
l’existència de serralades recents estaven
concentrats en unes zones molt concretes
del planeta.
Plaques, volcans, terratrèmols...tot coincideix!
20. Les plaques litosfèriques es desplacen a una velocitat d'uns pocs centímetres
anuals, com a conseqüència dels corrents de convecció que afecten els materials
de l'astenosfera.
21. LA TEORIA DE LA TECTÒNICA DE PLAQUES
Els materials de la part més profunda de l'astenosfera pugen, ja que el
material de la part inferior és més calent i, per tant, menys dens que el
de la part superior.
En topar amb la litosfera, els materials flueixen horitzontalment, van
perdent calor i augmenten la densitat. Quan ja són prou freds i densos,
baixen i a la part inferior de l'astenosfera tornen a desplaçar-se
horitzontalment. El contacte amb les zones més profundes fa que els
material s'escalfin novament i tornin a pujar, tancant així el que
s'anomena cel·la de convecció.
22. LA TEORIA DE LA TECTÒNICA DE PLAQUES
Com a conseqüència del moviment de les plaques litosfèriques tenen lloc
una sèrie de fenòmens geològics com la deformació dels materials de la
litosfera, en forma de serralades i també processos de deformació a
nivell més local: plecs i falles.
Altres processos lligats a la dinàmica cortical són el vulcanisme i els
terratrèmols, així com la formació de roques endògenes (roques
magmàtiques i roques metamòrfiques).
23. LÍMITS ENTRE PLAQUES
Els límits entre les plaques són tectònicament actius i poden ser de
tres tipus que corresponen a tres formes diferents de moviments
relatius de les plaques en contacte:
Límits transformants:
Límits divergents o
les plaques ni s'ajunten
constructius: les
ni se separen sinó que es
plaques se separen.
mouen lateralment,
lliscant entre elles.
Límits convergents o destructius:
les plaques s’ajunten, “xoquen”.
25. LÍMITS ENTRE PLAQUES
Els processos endògens com l'activitat volcànica, els terratrèmols o
l'orogènesi es manifesten en la seua majoria a les vores de les plaques,
les quals venen delimitades i individualitzades per accidents geogràfics
com dorsals oceàniques, fosses abissals, arcs d'illes o noves serralades.
26. LÍMITS DIVERGENTS
Als límits divergents les plaques se separen. Allà on se separen puja
material de l'astenosfera que, en refredar-se, forma noves roques que
s'afegeixen als marges de les plaques.
Això passa perquè als límits divergents
existeix un moviment de convecció
ascendent que es continua en
moviments amb sentits oposats que
contribueixen a separar les plaques.
Aquests límits solen trobarse sota els oceans, perquè en
separar-se les plaques es
formen zones baixes que
s'omplen d'aigua.
El més conegut és el que passa
pel mig de l'oceà Atlàntic, que
cada any és uns 2,5 cm més
ample.
27. LÍMITS DIVERGENTS
Quines són les conseqüències?
• Volcans i terratrèmols submarins.
• Expansió dels fons oceànic (fins i tot
naixement) i la separació dels
continents adjacents.
•A la zona activa per on surt el material
de l'astenosfera es forma una serralada
que s'anomena dorsal oceànica.
•Formació de les roques de la part
superior de la litosfera oceànica..
Formació d'un magma a nivell de la
dorsal oceànica
28. LÍMITS DIVERGENTS
En zones continentals també existeixen límits divergents, que originen
una fractura en la litosfera, denominada rift. Els centres d'expansió
dintre del continent bomben l'escorça i produïxen falles i processos
volcànics que, amb el transcurs del temps, divideixen la massa continental
en dos fragments. Aquesta situació es dóna en la zona d'Àfrica oriental
coneguda com Great Rift Valley.
29. LÍMITS DIVERGENTS
Islàndia està just al mig d'un límit
divergent i l'illa s'està eixamplant
per la meitat, justament a la zona on
hi ha més activitat volcànica.
30. LÍMITS CONVERGENTS
A un límit convergent dues plaques s'ajunten, xoquen. Les conseqüències
d'aquest xoc són fàcils de deduir: les plaques poden "arrugar-se“ (colisió)
i fins i tot "ficar-se" una sota l'altra (subducció). Que passi una cosa o
una altra depèn del tipus de plaques que xoquen, però en ambdós casos es
produeixen terratrèmols que poden ser molt intensos.
1. Xoc entre dues plaques oceàniques.
2. Xoc entre placa oceànica i placa oceànica.
3. Xoc entre dues plaques continentals.
31. LÍMITS CONVERGENTS: 1. Xoc entre dues plaques oceàniques
La placa oceànica és més densa que la continental i, per tant, tendirà a
enfonsar-se cap a l'astenosfera.
La zona on la placa oceànica "es fica" sota la placa continental es diu
zona de subducció i aquí té lloc una intensa activitat. La placa oceànica
subdueix per sota la continental originant-se una profunda fossa
oceànica paral·lela a la costa. Els materials sedimentaris de la zona es
pleguen i fracturen i donaran lloc a l'aparició de noves cadenes
muntanyoses com és el cas dels Andes.
El moviment d'avanç d'una
placa sobre l'altra, produeix
un gran fregament que fon
les roques. Les roques foses
ascendeixen i formen volcans
en superfície i també
s’originen terratrèmols.
36. Quan els volcans no estan en erupció però no estan apagats, en moltes
zones volcàniques es produeixen emissions de gasos o de líquids a
elevades temperatures.
Una de les manifestacions del vulcanisme atenuat són els guèisers.Un
guèiser és una font natural d'aigua calenta que fa erupció
periòdicament.
Aquestes erupcions són causades per
l'acumulació d'aigua calenta i vapor atrapats a
l'interior de la terra. Quan la pressió del vapor
és prou gran, el géiser erupciona i l'aigua
calenta surt a l'exterior.
37. LÍMITS CONVERGENTS: 2. Xoc entre placa oceànica i placa oceànica
Si hi ha una convergència
entre dues vores oceàniques
de placa s'origina una zona de
subducció que és la
responsable de l'aparició
d'una fossa abissal i de la
formació d’arcs d'illes
volcàniques paral·leles a la
fossa.
38. LÍMITS CONVERGENTS: 3 Xoc entre dues plaques continentals
Si la convergència entre
plaques apropa dues vores
continentals, es produeix una
col·lisió on no hi ha una
destrucció de la litosfera sinó
deformacions intenses.
39. LÍMITS CONVERGENTS: 3 Xoc entre dues plaques continentals
La formació de
l'Himàlaia es va produir
per la col·lisió de la
massa continental de
l'Índia contra el marge
sud de la placa
Euroasiàtica
41. LÍMITS TRANSFORMANTS
Aquí no es dóna ni construcció ni destrucció de litosfera. No hi té lloc
activitat volcànica però sí una intensa activitat sísmica.
Les plaques llisquen lateralment
i formen falles perpendicular a
les dorsals: són les falles de
transformació. La major part
d'aquestes falles es troba en el
fons oceànic (en les dorsals).
L'activitat més important associada
a aquest tipus de límits són els
moviments sísmics originats per la
fricció entre les plaques.
42. Falla de San Andrés: exemple de
límit entre plaques tectòniques
Existeixen alguns exemples
de límits transformants en
els continents, com la falla
de San Andrés a Califòrnia.
44. Webgrafia
La majoria de les imatges i recursos per elaborar els continguts d'aquest power point
s'han extret d'aquestes webs (encara que no es pot assegurar que en siguin autors de
les mateixes):
http://e-ducativa.catedu.es/44700165/aula/archivos/repositorio/2500/2623/html/index.html
http://recursos.cnice.mec.es/biosfera/alumno/1bachillerato/estrucinternatierra/contenido2.htm
http://blocs.xtec.cat/biocasablancas/geologia-interna/les-capes-de-la-terra/
http://www.xtec.cat/~imartin6/1/hotpot/tectonica/tectonica2.htm
http://www.ux1.eiu.edu/~cfjps/1300/cont_drift.html
http://ies.rayuela.mostoles.educa.madrid.org/Publicaciones/ApuntesCienciasMundoContemporaneo/2-Lugar/Tecto
http://www.manuelugarte.org/modulos/biblioteca/g/deriva/la_deriva.htm
http://ntic.educacion.es/w3/eos/MaterialesEducativos/mem2000/tectonica/
http://en.wikipedia.org/wiki/
