1. Bonaventura Carles Aribau
(Barcelona 1798-1862). Escriptor, economista i polític. De família menestral, estudià
retòrica i poètica al seminari conciliar, i hidrostàtica, estàtica i física experimental a la
Junta de Comerç. El 1815 fundà la Sociedad Filosófica i, dos anys després, publicà el
seu primer, i únic, llibre de poemes (Ensayos poéticos). Amb el pare exiliat i la mare
malalta, deixà els estudis per tal de treballar en el comerç. El 1820 col·laborà en la
revolució liberal, i durant el trienni constitucional ingressà a l’Acadèmia de Bones
Lletres de Barcelona, es lliurà a la literatura i al periodisme i fou un dels fundadors
d’El Europeo.
El 1823 inicià la seva carrera política com a secretari de la diputació de Lleida, però
hagué d’abandonar-la ben aviat. Ultrapassat pels esdeveniments, el revolucionari del
1820 es confessà, el 1831 «amant de l’ordre» en una lletra adreçada al general
Llauder i el 1843 felicità en vers al general Prim per la repressió que havia dirigit
contra el moviment revolucionari català. Tan allunyat de les actituds revolucionàries
com de les moderades, la seva activitat pública es desenrotllà en un terreny
d’especialista.
El 1826 entrà a treballar a l’empresa de Gaspar de Remisa i es traslladà a Madrid.
Durant vint anys es dedicà als negocis privats i al periodisme fins asssolir un gran
prestigi. El 1847 fou nomenat director general del tresor i, el 1850, vocal de la junta
de duanes i aranzels; el 1852, director general de cases de moneda, mines i propietats
de l’estat, i el 1857, secretari de la intendència de la reial casa i patrimoni. Arrelat a
Madrid, s’havia anat desentenent dels problemes específics de Catalunya; cap al 1850
inicià un acostament, que s’accentuà a mesura que s’incrementà la lluita entre
lliurecanvistes i proteccionistes fins a convertir-se en el veritable representant a la cort
dels industrials catalans. Malalt i desenganyat, tornà a Barcelona per a morir-hi en la
pobresa.
Liberal il·lustrat, Aribau comencà practicant una mena d’enciclopedisme que
propugnava l’utilitarisme, el millorament moral i material de l’home, el progrés
científic, etc., i que ben aviat canalitzà cap a l’economia sense desinteressar-se mai
del món de la tecnologia. Amb el temps, però, el potencià amb ingredients més o
menys romàntics i intervingué en les primeres empreses encaminades a traduir
Walter Scott i Alessandro Manzoni.
Fou redactor d’El Europeo, divulgà les ideees estètiques de Friedrich von Schiller,
propulsà la fundació d’El Vapor i, sobretot, escriví un poema, "La Pàtria" (1833), que
inicià, alhora, el romanticisme en llengua catalana i el moviment anomenat de la
Renaixença.
Periodista i assagista, la seva obra escrita comprèn poemes, treballs de crítica
literària i recerques històriques de temes econòmics. Bona part de la producció
poètica restà inèdita en esborranys d’ús personal i àlbums privats o es troba
escampada en diaris i revistes. Erudit en temes literaris, fundà i dirigí fins al volum
XII la «Biblioteca de Autores Españoles»
