Resum segle xix xx

HISTÒRIA D'ESPANYA SEGLES XIX-XX EL REGNAT DE CARLES IV (1788-1808). En 1788 moria Carles III i li succeïa el seu fill Carles IV. Durant el Regnat de Carles III s'havien portat a la pràctica a Espanya les idees del Despotisme Il·lustrat, per les que la Corona havia intentat desenrotllar una política de reformes econòmiques i administratives. Per a garantir la continuïtat de les reformes Carles III va exigir al seu fill que mantinguera com a secretari d'Estat al Comte de Floridablanca. L'any següent es va produir l'esclat a França de l'anomenada Revolució Francesa (1789). Per això a Espanya cessaria tota política reformista. Floridablanca per a evitar el contagi de la revolució va prendre una sèrie de mesures entre les que destaquen la censura de la premsa, i el tancament de les fronteres. També es van dissoldre les Corts, que estaven convocades perquè reconegueren com a Rei d'Espanya a Carles IV. Però Espanya no va poder escapar a les conseqüències de la Revolució Francesa. De fet des de 1789 fins a 1814 els esdeveniments polítics mes importants van dependre de les nostres relacions amb França. El dilema que es presentava als polítics espanyols era el següent: Mantindre l'aliança amb França, que havia sigut el nostre aliat al llarg de tot el segle o bé buscar l'aliança amb Anglaterra, que havia sigut el nostre tradicional enemic. Anglaterra volia apoderar-se de l'imperi espanyol a Amèrica. El problema era que la Revolució Francesa havia tingut com a conseqüència la substitució de la monarquia absoluta per la monarquia parlamentària i la supressió de la societat estamental, que eren contraris als principis que defenia Carles IV. Davant de la indecisió de polítics com el Comte de Floridablanca o el Comte d'Aranda, Carles IV va aprofitar per a substituir-los pel jove Manuel Godoy. Este en una primera etapa va creure que era millor l'aliança amb Anglaterra, participant en una guerra contra França. Però a partir de 1795 va tornar a aliar-se amb França, enfront d'Anglaterra. Des de 1799 governava França, Napoleó Bonaparte que va continuar exigint la col·laboració espanyola. Napoleó va planejar la conquista d'Anglaterra. Però els anglesos van derrotar a les flotes d'espanyols i francesos en la Batalla de Trafalgar (1805). Davant de la impossibilitat de conquistar Anglaterra, Napoleó va idear una nova estratègia: el bloqueig continental. Es tractava d'evitar el comerç anglés amb el continent europeu. Per a completar el bloqueig Napoleó va demanar permís al govern espanyol perquè les seues tropes passaren per Espanya per a conquistar Portugal. Carles IV i Godoy van acceptar, firmant el Tractat de Fontainebleau. Però no es van donar compte que havien caigut en una trampa. L'objectiu de Napoleó era ocupar també Espanya. LA GUERRA DE LA INDEPENDÈNCIA I LES CORTS DE CADIS (1808-1814) El malestar causat per l'entrada de les tropes franceses va donar lloc al març de 1808 al cridat Motí d'Aranjuez. Va ser un motí popular, però organitzat pel fill de Carles IV, el futur Ferran VII, l'objectiu del qual era la destitució de Godoy. Ja l'any anterior Fernando havia intentat el mateix sense èxit en l'anomenada Conspiració de l'Escorial. Però esta vegada va tindre èxit. No sols es va produir la destitució de Godoy, sinó que el mateix Carles IV va haver d'abdicar i cedir el tron a Fernando. No obstant això dos dies després Carles IV va declarar que s'havia vist obligat a renunciar al tron per la força. Napoleó es va oferir com a mediador entre Carles IV i Ferran VII i els va invitar a que es reuniren amb ell. La trobada va tindre lloc en la ciutat francesa de Baiona. Allí van tindre lloc les anomenades Abdicacions de Baiona. Napoleó va aconseguir la renúncia dels dos monarques al tron espanyol. Els drets passaven al propi Napoleó, que els cediria al seu germà José Bonaparte, que passaria a ser Rei d'Espanya amb el nom de José I. Mentres açò succeïa a França, a Madrid, on ja havien arribat les tropes de Napoleó es va produir l'anomenada sublevació del dos de maig. El poble de Madrid es va alçar en armes contra l'invasor francés, encara que no va poder impedir que els francesos acabaren conquistant la capital. Però la sublevació es va estendre per tota Espanya. D'esta manera començaria l'anomenada Guerra de la Independència (1808-1814) durant la qual els espanyols van practicar una guerra de guerrilles i van actuar com a aliats de l'exèrcit anglés de Wellington, que des de Portugal va tractar d'expulsar als francesos. Però el mes important és que alhora que es desenrotllava la guerra es va iniciar un procés de reformes polítiques, econòmiques i socials, dutes a terme per les anomenades Corts de Cadis. Al produir-se la invasió francesa les autoritats nomenades per Ferran VII no es van atrevir a declarar la guerra. Van ser els representants del poble, que s'havien sublevat en les diferents províncies, i que havien format Juntes els que ho van fer. Estes Juntes van pensar que era necessari crear una Junta Central per a dirigir la guerra i la Junta Central va prendre la decisió que de convocar les Corts com a institució que en absència del Rei tenia la sobirania. Com la major part d'Espanya estava ocupada pels francesos les Corts es van reunir a Cadis. Allí van acudir els representants de les diferents províncies que van resultar ser majoritàriament burgesos. Estos tenien majoria enfront dels representants de la noblesa i el clero. Per això van decidir emprendre una sèrie de reformes: Reformes polítiques.- Aprovació de la Constitució de Cadis (1812), on quedava fixat el principi de la sobirania nacional i el de la divisió de poders (legislatiu, executiu i judicial). La forma de govern d'Espanya passava a ser la monarquia parlamentària, per la que el Rei tenia el poder executiu, però el Parlament (Les Corts, integrades per una sola cambra tindrien el poder legislatiu). Els diputats serien triats per sufragi universal indirecte. Reformes Economico-socials: Es va establir la igualtat davant de la llei. Es van suprimir els senyorius jurisdiccionals. Es van suprimir les primogenitures i les vinculacions. Es va iniciar la desamortització dels béns de l'Església i dels béns comunals. Es van suprimir els gremis. Es va establir la llibertat de comerç No obstant va haver-hi un xicotet sector de la població espanyola, que va recolzar el govern de José I. Són els cridats afrancesats, que creien que la nova dinastia serviria per a modernitzar Espanya introduint les idees de la Il·lustració. De fet, José I va impulsar algunes reformes com la desamortització i va concedir l'anomenada Constitució de Baiona, per la que també s'establia el principi de la divisió de poders. Però a diferència de la Constitució de Cadis, feta per representants del poble, esta era una Carta Atorgada, ja que havia sigut elaborada pel propi Rei. EL REGNAT DE FERRAN VII (1814-1833) Després de la derrota de Napoleó este firma el Tractat de Valençay amb Ferran VII, pel que este recupera el tron i pot tornar a Espanya. A la seua arribada, Ferran VII no va voler acceptar la Constitució de Cadis. Per això aprofitant el suport d'un grup de diputats, que van firmar l’anomentat Manifest dels Perses i comptant amb el suport de l'Exèrcit, va donar el Decret de 4 de maig de 1814 pel que restablia la monarquia Absoluta i tornava a establir l'Antic Règim. Per a aquells que havien elaborat la Constitució de Cadis, els anomenats LIBERALS, açò va suposar una traïció. Per això des del principi van intentar restablir-la, recorreguent a pronunciaments militars que consistien en sublevacions de militars que feien una sèrie de peticions en un manifest. Gran part d'estos pronunciaments es van organitzar gràcies a què els liberals estaven agrupats en una organització de tipus secret: la Maçoneria. Finalment l'any 1820 va triomfar el pronunciament de Rafael del Riego, en las Cabezas de San Juan (Cadis), on s'havia concentrat un exèrcit per a anar a recuperar l'Amèrica Espanyola, que des de 1808 havia iniciat també el seu procés d'independència. S'inicia així un període de tres anys que es coneix amb el nom de Trienni Constitucional (1820-1823) Ferran VII va haver de restablir la Constitució de 1812. Això suposava que el Rei perdia el seu poder absolut i que havia de governar en col·laboració amb les Corts. També es van posar en vigor de nou les lleis de desamortització i de supressió dels senyorius jurisdiccionals. Durant este període es va produir també la divisió dels liberals en dos grups: Els moderats.- que demanaven el control de la premsa, un sufragi censatari molt restringit i la sobirania conjunta entre el Rei i les Corts. Els “exaltats”.- que demanaven llibertat total de premsa, sufragi censatari molt mes ampli i sobirania nacional. Les divisions entre els liberals i l'actuació dels absolutistes van permetre a Ferran VII recuperar el seu poder absolut en 1823. Des de 1821 havia funcionat l'anomenada Regència d'Urgell (Catalunya), que va organitzar partides de guerrillers, en suport del Rei. No obstant això va ser la intervenció d'un exèrcit francés, els anomenats Cent Mil Fills de Sant Lluís, els que van permetre a Ferran VII recobrar eixe poder absolut. Este exèrcit havia sigut encarregat per la Santa Aliança per a intervindre a Espanya. La Santa Aliança era una associació dels països europeus amb monarquía absoluta (Àustria, Rússia , Prússia i França), que volia evitar que en qualsevol país europeu tornara a triomfar la revolució. En la seua última etapa de govern, l'anomenada dècada ominosa (1823-1833) Ferran VII va perseguir durament els liberals, fent depuracions en l'administració i en l'exèrcit. No obstant això va introduir algunes reformes que van disgustar als sectors absolutistes mes intransigents. Per exemple no va restablir la Inquisició. Per això estos sectors se van anar agrupant entorn de la figura del germà del Rei, Carles Maria Isidre. En 1826 van publicar el Manifest dels Realistes purs, on es criticava durament a Fernando i en 1827 va esclatar a Catalunya la revolta dels Agreujats o Malcontents, que deien que pretenien alliberar el Rei de la influència dels seus ministres. Com Ferran VII no havia tingut fills i el seu hereu era Carles, els absolutistes pensaven que recuperarien tot el seu poder a la mort del Rei. No obstant això en 1830 Ferran VII es va casar amb María Cristina de Borbó i la Reina va quedar embarassada. Davant de la possibilitat que el xiquet de bolquers fora xiqueta, Ferran VII va decidir derogar La Llei Sàlica ( Llei que havia implantat a Espanya el Rei Felip V, a principis del S XVIII), fent pública l’anomenada Pràgmàtica Sanció. Poc de temps després naixia la futura Isabel II. Els absolutistes que serien coneguts amb el nom de Carlins (seguidors de Carles) van aprofitar una malaltia del Rei en 1832 per a posar en vigor de nou la Llei Sàlica. No obstant això la decidida actuació de Maria Cristina per a defendre els drets de la seua filla, i la recuperació de Ferran VII van fer que definitivament s'abolira la Llei Sàlica. Amb això a la mort de Fernando, el 29 de Set de 1833 el tron passava a la seua filla, però pel fet que només tenia tres anys, la Regència passaria a exercir-la Maria Cristina. LA MINORIA D'EDAT D'ISABEL II (1833-1843) LA REGÈNCIA DE MARIA CRISTINA (1833-1840) Durant la Regència de Maria Cristina es van a desenrotllar la lluita definitiva entre els partidaris de mantindre l'Antic Règim (els carlins) i els partidaris de la monarquia parlamentària (els liberals). El conflicte dóna lloc a una guerra civil: la primera Guerra Carlina (1833-1840) en la que els partidaris de Carles, van intentar obtindre el Tron per la força. El lema d'estos carlins era Déu, Pàtria i Rei. Van trobar important suport popular en regions com el País Basc, Navarra o Catalunya, on es lluitava pel manteniment o recuperació dels furs. El conflicte en el Nord va acabar amb l'Abraç de Vergara(1839), pel que els carlins acceptaven el Tron d'Isabel II, però pel que es conservaven els Furs Bascos. La victòria sobre els carlins es va deure en gran manera a l'actuació del General Baldomero Espartero. Per això este General va adquirir gran prestigi i això donaria lloc a què es convertira en l'arbitre de les disputes que existien entre els liberals María Cristina, en un principi, tampoc era partidària de la monarquia parlamentària. Per això va mantindre com a cap de Govern a Cea Bermúdez, que en un Manifest de 4 d'octubre de 1833, defenia el manteniment de la monarquia absoluta i era partidari només de reformes administratives. Entre estes va destacar la reforma que va fer el ministre Javier de Burgos, que va dividir el territori en 49 províncies. No obstant això Maria Cristina, per a contrarestar als carlins necessitava el suport de les forces liberals. Per això la Reina va haver de fer concessions, permetent la volta dels exiliats i prometent una reforma política. Per això va substituir Cea Bermúdez per Martinez de la Rosa. Este va dur a terme esta reforma que va consistir en la promulgació de l’anomenat ESTATUT REAL ( era una Carta Atorgada, que regulava la forma de govern a Espanya). Establia que el sistema polític es transformava en monarquia parlamentària. Es va establir un Parlament Bicameral: Estament de procuradors (Cambra d'elecció popular, per un sufragi censatari molt restringit. Estament d'Eminents (noblesa i clero) En teoria al Parlament li corresponia el poder legislatiu. Però en l'Estatut Real s'establia que la iniciativa legislativa, és a dir, la facultat per a proposar lleis, corresponia només al Rei. Per això alguns liberals van exigir mes reformes. De fet s'anaven a crear dos partits liberals diferents: Partit Moderat.- era partidari del liberalisme doctrinari que defenia el principi de la sobirania conjunta entre el Rei i les Corts, pretenien la censura prèvia de la premsa, i un sufragi censatari molt restringit. Partit Progressista.- eren partidaris del principi de la sobirania nacional, del sufragi censatari, però molt ampli i de la llibertat de premsa Els progressistes, al llarg de 1834 i 1835 van organitzar revoltes en unes quantes ciutats com Madrid i Barcelona, que van donar lloc a la creació de Juntes, que demanaven el restabliment de la Constitució de 1812. Per això María Cristina es va veure obligada a concedir la direcció del Govern a un liberal progressista, Juan Álvarez Mendizábal. Este va acceptar l'encàrrec i va continuar governant amb l'Estatut Real. El seu objectiu era guanyar la guerra als carlins. Per això va proposar que s'iniciara la desamortització dels béns del clero regular (convents i monestirs). Estos béns serien expropiats, venuts en pública subhasta i amb ells es faria front al pagament del deute públic i a mobilitzar un exèrcit de 100.000 hòmens. També va aconseguir ampliar el dret de vot. Però el seu desig d'anomenar per a controlar Madrid a determinats militars que no eren del agrat de Maria Cristina, va fer que esta li obligara a dimitir. La dimissió de Mendizábal va desencadenar de nou la Revolució en moltes ciutats. Els progressistes de Madrid es van dirigir cap al Palau de la Granja (Segòvia), on es trobava la Regent. Allí van aconseguir el suport de la Guarnició militar que defenia el palau. Estos militars van obligar que Maria Cristina, firmara el decret pel qual es restablia la Constitució de 1812. Estos fets constituïxen el que es coneix com a Motí de la Granja (1836). No obstant això com s'havia demostrat en el Trienni Liberal, que la Constitució de 1812 tenia algunes imperfeccions, es va decidir modificar-la, amb la qual cosa es va aprovar una nova Constitució (1837) que establia el principi de la sobirania nacional i un parlament bicameral ( Congrés dels Diputats i Senat). El parlament tindria el poder legislatiu i la Corona l'executiu, amb possibilitat de designar cap del Govern. El sistema electoral concedia el dret de vot a tots els contribuents. I es va posar en vigor la Llei d'ajuntaments de 1820 per les que estos serien triats. També es va restablir la Milícia Nacional, que era un cos de voluntaris armats, que tenien com a missió defendre la Constitució. A més es van posar de nou en vigor les lleis que suposaven la supressió de l'Antic Règim i de la societat estamental: Supressió de senyorius jurisdiccionals i primogenitures. Desamortització de tots els béns del clero Es va suprimir el delme eclesiàstic No obstant això una vegada aprovada la Constitució, les eleccions van ser guanyades pel Partit Moderat. Este partit va intentar modificar la Llei d'ajuntaments, La Llei Electoral i la Llei de premsa. Però si ho feia era molt probable un nou esclat revolucionari en les ciutats per part dels progressistes. Per això Maria Cristina va buscar el suport de l'exèrcit. El general de mes prestigi era Espartero. Però este es va manifestar en contra de la modificació d'estes lleis. Com s'havia previst, quan Maria Cristina va posar en vigor una nova Llei d'ajuntaments, per la que estos serien anomenats pel govern va esclatar la Revolució. Espartero es va negar a reprimir als sublevats. Per això María Cristina va prendre la decisió de renunciar al seu càrrec de Regent i es va anar a l'exili (1840) LA REGÈNCIA D'ESPARTERO (1840-1843) Després d'un període de debat sobre qui assumiria les funcions de la Regència, el càrrec va recaure en el propi Espartero. No obstant això este va confondre el càrrec de Regent, amb el de Cap de Govern i prompte va actuar quasi com un dictador, sense comptar amb les opinions dels dirigents del Partit Progressista en els que en teoria es recolzava. A més va adoptar algunes decisions que van crear un gran malestar. Entre elles va destacar l'establiment d'un aranzel lliurecanvista que permetia la importació de teixits anglesos. Per això, en algunes ciutats com Barcelona on es concentrava la indústria tèxtil espanyola el descontentament popular va originar unes quantes revoltes, que van ser durament reprimides. Esta situació va fer que els propis progressistes s'uniren al Partit Moderat per a derrocar a Espartero. Els progressistes van organitzar revoltes en unes quantes ciutats i els moderats un pronunciament militar dirigit pel General Ramón María Narváez, que va derrotar als esparteristas a Torrejón d'Ardoz. Amb això Espartero va decidir també renunciar al càrrec i anar-se’n a l'exili. EL REGNAT D'ISABEL II (1843-1868) PRIMERA ETAPA: LA DÈCADA MODERADA (1844-1854). Per a solucionar el problema institucional creat per la marxa d'Espartero, es va acordar avançar la majoria d'edat d'Isabel II, encara que esta només comptava amb tretze anys. Isabel II es convertia en Reina. No obstant això la coalició que havia derrocat a Espartero, formada per Moderats i Progressistes, prompte es va desfer. Van ser els Moderats, liderats per Narváez els que van aconseguir finalment controlar el govern. La permanència del Partit Moderat en el poder duraria deu anys, fins a 1854. Es va elaborar una nova Constitució (Constitució de 1845), que establia el principi de la sobirania conjunta del Rei i de les Corts i un Parlament Bicameral, (Congrés i Senat). A més el disseny del mapa polític quedava completat amb la Llei Electoral, que restringia el dret de vot als majors contribuents (1 % de la població), la Supressió de la Milícia Nacional i la seua substitució per la Guàrdia Civil, una Llei de Premsa, que establia la censura prèvia i una Llei d'ajuntaments per la qual estos passaven a ser nomenats pel Govern. El resultat d'estes lleis és que el Partit Progressista no tenia possibilitats reals d'accedir al poder guanyant unes eleccions, perquè en la premsa no es podia criticar el govern i a més només tenien dret de vot els mas rics, que només votaven al Partit Moderat. Per això per a accedir al poder els Progressistes recorrerien al Pronunciament Militar i a la Revolució. Esta situació es veia agreujada, per l'actitud d'Isabel II, que practicaria el que es coneix com a exclusivisme polític, és a dir, confiarà la formació del govern a un sol partit (el Moderat), excloent al Partit Progressista. Açò era així perquè el Partit Progressista defenia el principi de la sobirania nacional, que en la pràctica es traduïa pel principi “ el Rei reina però no governa”. És a dir que el Rei no havia d'intervindre en política. En este context, es va produir en 1848 a Europa una nova onada de revolucions, que demanaven l'establiment del sufragi universal. Per a evitar el perill que la revolució arribara a Espanya es van extremar les precaucions. Narváez va ser l'encarregat de formar govern, que va governar restringint les llibertats. Anys després, en 1851 l'encarregat de formar govern va ser Bravo Murillo que va intentar fer una reforma constitucional per a reforçar encara mes el poder del govern (executiu), reduint el paper de les Corts en la vida política. Este polític també va firmar un concordat amb el Vaticà(1851) pel que se solucionava el litigi plantejat per la desamortització eclesiàstica. L'Església reconeixia les vendes realitzades, a canvi que l'Estat assumira els gastos de l'Església. La política d'estos governs no sols va disgustar el Partit Progressista, que per a accedir al poder estava preparant una revolució, sinó també als sectors mes oberts del Partit Moderat. Estos últims liderats pel General Leopoldo O´donnell pensaven que calia modificar la llei electoral, ampliant els drets de vot, per a donar la possibilitat de guanyar les eleccions al Partit Progressista i establir una total llibertat de premsa, per a permetre denunciar els errors del govern. O, Donnell pensava que encara que no s'estiguera d'acord amb les idees d'altres partits, calia respectar-les. Una altra conseqüència important de les revolucions de 1848 a Europa va ser que en 1849 a Espanya es va fundar el Partit Demòcrata, com una escissió del Partit Progressista. El punt bàsic del seu programa era l'establiment del sufragi universal. EL BIENNI PROGRESSISTA (1854-1856) Per a tractar que la Reina acceptara estes idees, O, Donnell es va pronunciar amb un grup de militars en Vicálvaro ( 1854). Les tropes del govern es van enfrontar a les d'O´Donnell i com el resultat de la batalla va ser indecís, O´Donnell va anar amb les seues tropes cap el Sud. En la localitat manxega de Manzanares, va llançar un Manifest (Manifest de Manzanares) en el que es denunciava la política dels governs i es defenien algunes reformes, que coincidien amb les reivindicacions bàsiques del Partit Progressista (Modificació de la Llei Electoral, i de Premsa i restabliment de la Milícia Nacional) Llavors en les principals ciutats del país, inclosa Madrid, va esclatar la revolució dirigida pels Progressistes. A Madrid la Reina, havia quedat aïllada i sense tropes que la defengueren. Per això davant del perill que la revolució conduïra al seu destronament, com havia ocorregut amb María Cristina en 1840, la Reina va acceptar que els progressistes accediren al govern. La Reina va cridar a Espartero, que vivia retirat de la vida política, para d'esta manera satisfer i calmar les peticions dels revolucionaris.El nomenament d'Espartero com a Cap del Govern va tindre els efectes desitjats per la Reina. Es va restablir l'orde. Però a canvi Espartero va exigir l'elaboració d'una nova Constitució. També O´Donnell va entrar a formar part del Govern, amb el càrrec de ministre de Defensa. Les forces que ho recolzaven van donar lloc a la formació d'un nou partit polític cridat Unió Liberal ( era una espècie de partit de centre, entre el Moderat i el Progressista) D'esta manera es van emprendre una sèrie de reformes: Es va començar a elaborar una nova Constitució (Constitució non-nata de 1856) Es va donar un Decret General de Desamortització, impulsat pel ministre d'Hisenda Pascual Madoz . Es posaven en venda els béns municipals (béns comunals i béns de propis) Es va publicar una nova Llei de Ferrocarrils (1855) que permetia la seua construcció per part de Companyies privades i la importació de material de transport. No obstant això el govern no va accedir a acceptar algunes peticions populars, com l'abolició de l'Impost de Consums ( Impost que pagaven totes les mercaderies que entraven a una ciutat) i les Quintes. Per això durant tot el període van seguir les manifestacions i les protestes populars. En 1856 Espartero no va acceptar les crítiques al govern que parlaven que no actuava amb la suficient fermesa, com per a acabar amb estes protestes. El resultat va ser que Espartero va presentar la dimissió a la Reina. Esta va anomenar Cap del Govern a O´Donnell. Davant de la dimissió d'Espartero, els Progressistes, es van llançar de nou a la Revolució a Madrid, però esta vegada, a diferència del que havia ocorregut en 1854, l'exèrcit va actuar de forma enèrgica contra els sublevats. Una vegada controlada la situació, Isabel II, va prescindir d'O´Donnell i va tornar a cridar per a formar govern a Narváez, el líder del Partit Moderat. TERCERA ETAPA (1856-1868) La tercera etapa de regnat d'Isabel II es va caracteritzar perquè la Reina, va accentuar encara mes l'exclusivisme polític, és a dir, mai va permetre que el Partit Progressista accedira al poder. Els governs van estar en mans alternativament del Partit Moderat, liderat per Narváez, i de la Unió Liberal, dirigida per O´Donnell. Va destacar sobretot el anomenat Govern Llarg d'O´Donnell,( 1857-1863), durant el qual Espanya va participar en diverses guerres exteriors, destacant la intervenció al Marroc, amb el propòsit d'aconseguir l'ampliació de les zones d'influència de Ceuta i Melilla. La negativa de la Reina a permetre que el Partit Progressista poguera accedir a formar govern va portar a este partit a retirar-se de les eleccions des de l'any 1864, és a dir, va prendre la decisió de derrocar la monarquia d'Isabel II per la força. O´Donnell va tractar de convéncer la Reina diverses vegades perquè permetera una reforma de la Llei Electoral. De fet va aconseguir introduir una xicoteta modificació en la Llei Electoral, per la que s'ampliava el dret de vot. Però açò va ser insuficient per a fer que el Partit Progressista tornara a utilitzar la via legal per a accedir al poder. De fet des de 1865, va recórrer al pronunciament militar. La major part dels intents van estar protagonitzats pel jove General Prim, que s'havia guanyat el seu prestigi en la Guerra del Marroc, i que era considerat un heroi nacional. Entre estos pronunciaments va destacar el del Quarter de Sant Gil a Madrid (en 1866) que va culminar amb 66 afusellaments. La repressió posterior, duta a terme per Narváez va fer que molts polítics espanyols anaren a l'exili. Per això en 1866 el Partit Demòcrata i el Partit Progressista van firmar el Pacte d'Ostende (Bèlgica), en el que es comprometien a organitzar una revolució per a aconseguir l'enderrocament d'Isabel II. A pesar de les seues diferències amb la Reina, O´Donnell mai va voler recolzar cap acció que suposara el seu destronament. Però després de la seua mort, ocorreguda l'any 1867 , la Unió Liberal es va sumar al Pacte d'Ostende. D'esta manera la Reina només comptava ja amb el suport del Partit Moderat. Quan en 1868, moria l'home fort d'este partit, el general Narváez, els firmants del Pacte d'Ostende veuran la possibilitat que la seua revolució triomfara. EL SEXENNI REVOLUCIONARI (1868-1874) LA REVOLUCIÓ DE 1868 És coneguda com la Gloriosa Revolució i va suposar el destronament d'Isabel II, que en estos moments tenia 38 anys d'edat. La revolució va començar amb el pronunciament de l'Armada en la Badia de Cadis, que va publicar el Manifest, “Espanya amb honra” (17 de setembre de 1868). A continuació es va propagar un moviment revolucionari en moltes ciutats on va destacar l'actuació de membres del Partit Progressista i del Partit Demòcrata. Estos moviments urbans van donar lloc a la creació de Juntes, repetint-se d'esta manera el model revolucionari de l'Espanya del segle XIX, tal com havia ocorregut en 1808. El fet decisiu va ser la Batalla de l'Alcolea (Còrdova) on les tropes del General Serrano, van derrotar a les tropes del Govern. Isabel II, que es trobava en Sant Sebastià va partir d'esta ciutat, al desterrament. En el Pacte d'Ostende s'havia establit que una vegada destronada Isabel II, se celebrarien eleccions per sufragi universal, per a decidir quina seria la forma de govern d'Espanya en el futur. El govern provisional que va presidir el General Serrano, amb Prim com a ministre de Defensa, així ho va fer. A més també van reconéixer els drets individuals, que demanaven els membres de les Juntes, integrats majoritàriament per membres del Partit Demòcrata: llibertat d'expressió, premsa, reunió, associació, llibertat de culte, llibertat per als esclaus, supressió de la pena de mort, etc. No obstant això una vegada reconeguts estos drets, van exigir que es dissolgueren les Juntes. D'esta manera garantien que els elements mes radicals integrats en elles pogueren exigir canvis que afectaren l'orde social, ja que, des de feia temps començaven a sorgir noves idees com el socialisme o l'anarquisme que exigien la igualtat de riquesa, i per tant la supressió de la propietat privada. En estos moments en el Partit Demòcrata va haver-hi un intens debat, que es va centrar en que forma de govern era la que estaba més d'acord amb la seua ideologia. La major part dels membres del Partit Demòcrata es van decantar per defendre com a forma de Govern la República. No obstant això en les eleccions, que es van celebrar a principis de 1869 van guanyar el Partit Progressista i la Unió Liberal (sumaven 237 diputats), mentres que els republicans només van obtindre 85 diputats. Per tant les Corts Constituents van elaborar una Constitució (Constitució de 1869) on s'establia que la forma de govern d'Espanya seria la monarquia parlamentària. En la nova Constitució s'afirmava el principi de la Sobirania Nacional, es reconeixien els drets individuals, i es van establir unes Corts Bicamerals (Congrés i Senat). En el Congrés hi hauria 1 diputat per cada 40.000 electors i en el Senat 4 senadors per província, amb independència de la seua població. Els membres de les Corts serien triats per sufragi universal. A falta de Rei el càrrec de Regent va ser assumit pel General Serrano(Unió Liberal) , i Prim (P. Progressista) es va convertir en el Cap del Govern. EL REGNAT D'AMADEO I (1871-1873) Diversos candidats van ser proposats per al càrrec de Rei. Finalment el triat va ser Amadeo de Savoia, fill de Victor Manuel, que era el Rei que havia aconseguit la unitat italiana. No obstant això el Regnat d'Amadeo seria molt curt. El Rei va abdicar al febrer de 1873, a causa dels múltiples problemes que van sorgir en el seu regnat: A la seua arribada a Espanya es va produir l'assassinat de Prim. Açò va provocar la divisió del partit Progressista en dos grups: el Partit Progressista Constitucional de Sagasta i el Partit Progressista Radical de Ruiz Zorrilla. Estos dos lideres eren enemics, amb la qual cosa mai va haver-hi govern amb majoria parlamentària suficient. En 1872 els carlins, liderats per Carles VII, van iniciar una nova guerra en el Nord de la Península. ( 3a Guerra Carlina) Des de 1868, havia esclatat una guerra a Cuba ( Guerra dels Deu Anys). Davant de l’existència de tants problemes Amadeo de Savoia va abdicar en febrero de 1873. LA PRIMERA REPÚBLICA (1873) Després de l'abdicació d'Amadeo I, les Corts van declarar com a forma de govern de la nació espanyola la República. No obstant això durant este període la inestabilitat política i social va ser encara major que durant l'etapa anterior. El primer president de la República va ser Estanislao Figueras. Este va convocar eleccions per a reunir Corts Constituents, que s'encarregaren de definir el nou sistema polític republicà. Dins del Republicanisme havien dos grans opcions: Els que defenien una República Unitària. Els que defenien una República Federal, és a dir, integrada per diversos Estats, que per mitjà d'un pacte d'associació decidiren unir-se entre si. Este model és el que tenia Estats Units. En les eleccions van guanyar els partidaris de la República Federal. Per això Figueras va dimitir i va ser substituït pel líder dels republicans federals: Pi i Margall. No obstant això la impaciència dels elements mes radicals del republicanisme va fer que esclatara l'anomenada revolució cantonal. Moltes ciutats espanyoles es van proclamar República o cantó independent, sobretot en la costa mediterrània i Andalusia. Els dirigents d'estes sublevacions estaven influïts a més per les idees de l'anarquisme, per la qual cosa la revolució cantonal podia suposar al mateix temps el triomf de la revolució social, amb l'eliminació de la propietat privada. Este caràcter va tindre per exemple la revolució que va ocórrer a Alcoi (Alacant). Un altre lloc on la revolució cantonal va tindre molta força va ser Cartagena, on els sublevats es van apoderar de l'Arsenal. Esta situació caòtica va ser aprofitada pels carlins, que van arribar a dominar tot el País Basc, Navarra, Aragó, Catalunya i van arribar a anar sobre Albacete i Conca. Pi i Margall va dimitir i va ser substituït per Nicolás Salmerón. Este va donar plens poders a l'exèrcit per a reprimir a carlins i cantonals. El govern va restablir les quintes i la pena de mort. No obstant això, Salmerón, al veure's obligat a firmar quatre penes de mort, per motius de consciència, va dimitir. El substitut va ser Emilio Castelar. Este va continuar confiant en l'Exèrcit i per a evitar les crítiques, dels Diputats, va suspendre les sessions de les Corts, que s'haurien de reobrir el 1 de gener de 1874. No obstant això, eixe mateix dia, el General Pavia, va donar un colp d'Estat que va posar fi a la Primera República. D'esta manera la Constitució Republicana Federal de 1873 que estaven elaborant les Corts tampoc va entrar en vigor. EL MOVIMENT OBRER EN L'ETAPA DEL SEXENNI. Des de l'inici del segle XIX a Espanya i a Europa s'estava iniciant el procés d'industrialització. Gran part dels llauradors van emigrar a les ciutats, començant a treballar en les noves fàbriques. Treballaven a canvi de salaris molt baixos i condicions de vida molt dures. Tot això suposava una paradoxa. La Revolució Industrial, que suposava el desenrotllament de la tècnica i per tant el domini de la naturalesa creava les condicions perquè les necessitats de tots els membres de la societat foren satisfetes, i no obstant això el que ocorria era que la immensa majoria vivia en la misèria, mentres uns pocs s'enriquien. El resultat és que diversos pensadors van plantejar alternatives a la forma d'organització característica de la societat capitalista. Entre estes noves ideologies alternatives van destacar dos: 1.- El marxisme.- El seu autor va ser Karl Marx. El que plantejava Marx era la supressió de la propietat privada per la propietat col·lectiva. Açò es faria expropiant les terres, les fàbriques, els bancs, etc. Totes estes propietats serien controlades per l'Estat que organitzaria la producció i garantiria el benestar de tots els ciutadans. Per a aconseguir el canvi de la societat capitalista a la societat socialista o comunista, Marx, considerava necessari fer la Revolució, per a conquistar el poder polític, eliminant d'esta manera els instruments de què disposava la burgesia per a dominar els obrers, com ara la policia o l'exèrcit. Però Marx considerava que la Revolució només podia triomfar en un país molt industrialitzat, on la major part de la població estiguera integrada per obrers industrials, que hagueren desenrotllat el que el cridava consciència de classe. Per això fins a arribar a esta etapa, deia que els obrers havien d'organitzar la lluita creant partits polítics i sindicats. Els primers es presentarien a les eleccions, per a aconseguir diputats i d'esta manera aconseguir millores legislatives que afavoriren els obrers. Els sindicats per la seua banda havien d'organitzar vagues, para d'esta manera aconseguir millores parcials en les condicions de vida (millors salaris, reducció de la jornada laboral, assegurances socials, etc) 2.-L'anarquisme. Va ser un corrent de pensament que plantejava la supressió de la propietat privada i del propi Estat. Pensaven que l'Estat sempre estava al servici del domini d'uns hòmens sobre altres. Per això creien que la societat futura havia d'estar integrada per cooperatives sense cap vincle jeràrquic entre elles, encara que podrien associar-se si així ho decidien. Eren contraris també als partits polítics i als sindicats. Els anarquistes deien que la nova societat es podia aconseguir per mitjà de la revolució espontània d'obrers o de llauradors i que com a mitjà de conscienciar a estos es podia utilitzar l'educació o inclús practicar l'atemptat terrorista contra la classe dominant. En 1864 va tindre lloc a Londres una reunió de treballadors de tots els països. Allí es va fundar l'AIT (Associació Internacional del Treball). El seu objectiu era coordinar la lluita dels obrers. No obstant això dins de l'AIT prompte van sorgir problemes degut als diferents punts de vista que mantenien Marx i el líder dels Anarquistes, Bakunin. D'esta manera esta primera internacional acabaria per desaparéixer. No obstant abans de fer-ho, van tractar d'estendre l'organització per tota Europa i Estats Units. En el cas d'Espanya, aprofitant que la Revolució de 1868 havia establit la llibertat d'associació existia la possibilitat de difondre els nous plantejaments. Per això tant Bakunin, com Marx van enviar diversos representants. El primer a arribar a Espanya va ser Giussepe Fanelli,(1869), representant de Bakunin , que va desenrotllar la seua activitat a Barcelona, on va tindre lloc el “Primer Congrés de la regió Espanyola”. L'anarquisme va arrelar d'esta manera a Catalunya, però també a Andalusia. Després arribaria a Espanya Paul Lafargue (1871), representant de Marx, que va actuar a Madrid, i que va trobar seguidors entre obrers qualificats com els tipògrafs. No obstant això les activitats d'anarquistes i marxistes van ser suprimides totalment després del Colp d'Estat de Pavia en 1874. LA RESTAURACIÓ (1875 – 1931) La Restauració és el període de la història d'Espanya que va des de 1875 fins a 1931. S'anomena així, perquè es va tornar a instaurar la monarquia com a forma de govern, i la Corona va tornar a la Dinastia dels Borbó. Este període es pot subdividir en tres etapes: El Regnat d'Alfons XII (1875-1885), la Regència de María Cristina d'Habsburg (1885-1902) i el Regnat d'Alfons XIII (1902-1931), dins del qual s'inclou la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930). LA RESTAURACIÓ. EL REGNAT D'ALFONS XII I LA REGÈNCIA DE MARIA CRISTINA D'HABSBURG. Des que es va produir el destronament d'Isabel II, va haver-hi un grup de polítics que van pensar en la necessitat aconseguir el restabliment de la Dinastia dels Borbó a Espanya. Però com Isabel II havia quedat desacreditada, van pensar que esta havia de cedir els seus drets al tron al seu fill Alfonso. Els partidaris d'Alfonso, que passarien a cridar-se alfonsins, eren un grup de polítics que havien militat en l'antic Partit Moderat i en la Unió Liberal. Entre ells prompte va destacar la figura d'Antonio Canovas del Castillo, que havia sigut secretari d'O´Donnell. Este polític es convertiria en la figura mes destacada d'este període històric, sent l'artífex de la Restauració. Canovas pensava que calia restaurar la monarquia, com a institució tradicional en la història d'Espanya. Però calia eliminar els errors que havien portat a Isabel II al desterrament. L'error fonamental era haver practicat l'exclusivisme, és a dir haver exclòs o impedit que el Partit Progressista accedira al poder d'una manera legal. Per això, Canovas volia que a Espanya es donara un torn pacífic o alternança en el poder entre dos grans partits polítics. Canovas s'inspirava en el model anglés, on es repartien el poder alternativament un Partit Conservador i un Partit Liberal. Si s'aconseguia açò desapareixerien els pronunciaments i les revolucions i la vida política a Espanya es normalitzaria. El seu objectiu era el restabliment de la monarquia. Per a aconseguir-ho Canovas era conscient que necessitava el consens de la major part de les forces polítiques, sobretot de les que havien protagonitzat la Revolució de 1868. És a dir buscava la reconciliació amb els polítics procedents de l'antic Partit Progressista, i si era possible amb Demòcrates i Republicans. Per això Canovas, va redactar un Manifest que va fer firmar a Alfons XII. Com Alfonso, es trobava en l'Acadèmia Militar anglesa de Sandhurst, el Manifest es coneix amb el nom de Manifest de Sandhurst. En ell Alfonso es comprometia a no practicar l'exclusivisme. No obstant això, en contra dels desitjos de Canovas, la tornada d'Alfonso no es va produir per acord pacífic, sinó com a conseqüència d'un nou pronunciament. El que va protagonitzar el General Martínez Campos a Sagunt. Com la major part de l'Exèrcit es va sumar a este pronunciament, es va produir la Restauració. Alfonso es convertia en Alfons XII. Llavors, per a evitar una ruptura amb els antics progressistes, Canovas, va insistir en el fet que les eleccions que haurien de donar lloc a la formació d'unes Corts Constituents encarregades d'elaborar la nova Constitució foren triades per sufragi universal. Açò va permetre que bona part dels polítics progressistes acceptaren participar en l'elaboració de la nova Constitució. Estos polítics van ser liderats per Sagasta, que a poc a poc va aconseguir anar sumant suports i crear el cridat Partit Liberal. Per la seua banda Canovas havia creat el cridat partit Conservador. Estos polítics van tractar d'arribar a un acord sobre el contingut que hauria de tindre la nova Constitució: l'anomenada Constitució de 1876. Este acord va ser possible perquè tant Conservadors, com Liberals van renunciar a imposar totes les seues idees, acceptant les dels seus rivals. També en alguns casos es va donar als articles de la Constitució una redacció ambigua. Els Conservadors van imposar el principi de la sobirania conjunta del Rei i de les Corts. Els Liberals van aconseguir que s'incloguera una declaració de drets semblant a la de la Constitució de 1869. No obstant això la Constitució establia que estos drets serien regulats per lleis de menor rang que la Constitució. D'esta manera es podien modificar aspectes tan importants com el dret d'associació o la Llei Electoral sense haver de modificar la pròpia Constitució. A partir d'este moment es va establir un torn pacífic entre estos dos grans partits polítics, que s'alternaven en el poder cada vegada que es convocaven eleccions. En un principi es va establir el sufragi censatari i el dret d'associació estava restringit. No obstant això el Partit Liberal va aconseguir al final imposar el seu criteri, permetent el dret d'associació (creació de Partits Polítics i Sindicats) a partir de 1881 i establint el sufragi universal masculí en 1890. Una data clau d'este període va ser 1885 quan va morir Alfons XII. La seua viuda Maria Cristina d'Habsburg, es trobava embarassada del futur Alfons XIII. El Partit Conservador i el Partit Liberal van firmar el cridat Pacte del Pardo, pel que Canovas cedia la direcció de govern a Sagasta. L'objectiu era que el Partit Liberal tinguera el govern, per a satisfer les peticions dels elements mes democràtics, i evitar que d'esta manera estos recolzaren als Republicans. L'estabilitat política d'este període també es va aconseguir amb la pacificació. Els carlins van ser definitivament derrotats en 1876. Per la Paz de Somorrostro els bascos van perdre els seus Furs. També es va pacificar l'illa de Cuba. En 1868 la Paz de Zanjon posava fi a la guerra en l'illa, amb la promesa d'abolir l'esclavitud i concedir autonomia a l'illa. No obstant això el sistema de torn de partits era una ficció, perquè es basava en el frau electoral. Els polítics d'ambdós partits pactaven per endavant el resultat de les eleccions. El ministre de la Governació col·locava en caselles (encasellat) el candidat que en cada districte havia d'eixir triat i el nom d'este era transmés a les autoritats locals, que al seu torn depenien de l'home més ric i poderós de cada comarca, el cridat Cacic. Com este controlava el mercat de treball i podia fer favors a la gent, el resultat és que la població votava al candidat que el cacic els assenyalava. Si açò no funcionava es recorria al “frau”, és a dir a manipular el resultat de les eleccions en el moment del recompte de vots. D'esta manera la democràcia, es pot dir, que era una ficció. Un altre aspecte molt important, és que en este període van començar a aparéixer i desenrotllar-se les forces polítiques i socials que protagonitzarien la vida política espanyola en el segle XX. En primer lloc cal parlar del desenrotllament del moviment obrer: L'anarquisme espanyol va cobrar gran força a partir de 1881 quan es va restablir la llibertat d'associació. Els anarquistes van crear la Federació de Treballadors de la regió Espanyola. Van promoure insurreccions de jornalers andalusos i van recórrer a l'atemptat com a arma de propaganda. En 1897 van assassinar a Canovas. Les regions on va tindre mes arrelament van ser Andalusia i Catalunya. El socialisme espanyol també es va desenrotllar en esta etapa. En 1879 es creava el PSOE. El seu líder va ser Pablo Iglesias, un tipògraf madrileny. En 1888 es va crear la UGT (Unió General de Treballadors). Les regions on mes força va tindre el socialisme van ser Madrid, Biscaia i Astúries. En segon lloc es pot parlar del desenrotllament dels partits nacionalistes de Catalunya i del País Basc: A Catalunya el nacionalisme es va desenrotllar a finals del segle XIX. Al llarg d'este segle, l’anomenada, Renaixença, havia donat lloc a la recuperació de la llengua catalana. Este moviment es pot incloure dins del que és el romanticisme. D'altra banda a Catalunya s'havia desenrotllat un procés d'industrialització, que va fer que la burgesia catalana desenrotllara una consciència de la seua pròpia identitat i interessos. El seu primer impulsor va ser Valentu Almirall, que va redactar el Memorial de Greuges, (1885), on es criticava la política lliurecanvista i els perjuís que ocasionava a Catalunya. Finalment en 1887 va sorgir un partit polític: la Lliga de Catalunya, dirigida per Prat de la Riba, que poc després redactava les Bases de Manresa ( Document on es reflectien les aspiracions d'autonomia dels catalans) En el País Basc el nacionalisme va aparéixer un poc després i va ser resultat de la perduda dels Furs, a l'acabar la 3a Guerra Carlina, i del procés d'industrialització i immigració. El seu impulsor va ser Sabino Arana, fundador del PNB (Partit Nacionalista Basc) en 1895. A finals del segle XIX també es va produir la perduda de les últimes colònies que posseïa Espanya: Cuba, Puerto Rico i Filipines. Els problemes havien començat a Cuba amb la Guerra dels Deu Anys (1868-1878). Al finalitzar la mateixa s'havia promés als cubans l'abolició de l'esclavitud i autonomia per a l'illa. No obstant això les promeses d'autonomia van ser incomplides. A més en 1892 el govern espanyol va aprovar un aranzel proteccionista que perjudicava els interessos dels propietaris cubans, que desitjaven comerciar amb Estats Units. Per això en 1895 va esclatar una nova Guerra. En un principi va actuar a Cuba el General Martinez Campos, que va intentar arribar a un acord amb els insurgents. Però davant del seu fracàs va ser substituït pel General Weiler. Este va aconseguir a poc a poc véncer la resistència dels cubans. Però quan s'estava a punt de dominar la situació van entrar en escena els Estats Units, que volien controlar l'illa. El pretext que els va servir per a declarar la Guerra a Espanya va ser l'explosió del cuirassat Maine, que es trobava ancorat en la Badia de l'Havana. La guerra entre Estats Units i Espanya va ser molt curta, perquè la flota americana va afonar l'Espanyola, tant en Filipines com a Cuba. Per això en 1898 per la Paz de París, Espanya perdia Cuba, Puerto Rico i Filipines. Estos fets van passar a constituir el que es va cridar el Desastre del 98 i van influir decisivament en els intel·lectuals i polítics espanyols de l'època. EL REGNAT D'ALFONS XIII ( 1902-1931) El regnat d'Alfons XIII va estar marcat per les conseqüències del desastre del 98. La vida política va continuar estant dominada pel Partit Conservador i el Partit Liberal. Però ambdós partits se van anar descomponent progressivament, al no trobar lideres de prestigi. Per això a poc a poc van anar creixent forces polítiques i socials que s'oposaven al sistema polític de la Restauració. En les ciutats on no existia la pressió dels cacics els Partits Republicans van aconseguir cada vegada mes vots i a Catalunya, La Lliga (un partit nacionalista català) es va convertir en el partit majoritari des de principis de segle. Per la seua banda la influència de l'anarquisme i del socialisme se va anar fent cada vegada major entre els obrers industrials i els jornalers agrícoles. El desastre del 98 va suposar l'aparició d'un corrent de pensament que es coneix amb el nom de Regeneracionisme. Pretenia traure a Espanya del retard i permetre el desenrotllament econòmic. El seu màxim impulsor va ser Joaquín Costa que va escriure el llibre “Oligarquia i caciquisme com a forma actual de govern”. Els governs que es van succeir durant el Regnat d'Alfons XIII, també van intentar desenrotllar una política regeneracionista. Destaca sobretot la figura d'Antonio Maura, líder del Partit Conservador, el lema del qual era “fer la revolució des de dalt, per a evitar que es produïsca des de baix”. Entre les mesures que va prendre en el període en què va ser Cap del Govern (1903-1904 i 1907-1909) destaquen la creació de l'Institut de Reformes Socials, de l'Institut Nacional de Previsió (per a desenrotllar les assegurances socials), la creació de tribunals Industrials per a solucionar els conflictes entre patrons i obrers, una Llei de Protecció de la indústria nacional i una llei de Colonització interior. També va proposar una nova Llei d'Administració Local que donara satisfacció a les exigències d'autonomia de determinades regions com Catalunya. No obstant això Maura es va veure obligat a dimitir com a conseqüència dels successos de la Setmana Tràgica (Julio de 1909). Els successos de la Setmana Tràgica es van produir per la intervenció d'Espanya al Marroc. Esta s'havia iniciat a principis de segle. En la Conferència d'Algesires (1906) es va establir que El Marroc fóra controlat per Espanya i França. A Espanya li corresponia la zona nord, coneguda amb el nom del Rif. Els marroquins van iniciar una resistència armada en contra de l'ocupació espanyola. En 1909 els marroquins van acabar amb un grup de soldats espanyols ( Desastre del Barranco del Lobo). Per això el govern de Maura va decidir enviar mes soldats. Però els triats per a anar a la guerra van ser els reservistes de Madrid i Barcelona, majoritàriament obrers, molts dels quals estaven influenciats per les idees de l'anarquisme. Per això estos obrers i les seues famílies van organitzar un moviment de protesta que a Barcelona va acabar desencadenant el que es coneix com a Setmana Tràgica. Els obrers van organitzar una vaga que va deixar a Barcelona, sense llum, gas, telèfon, tramvies, etc. A més es va generalitzar la violència amb l'assalt i crema de convents i l'assassinat de molts religiosos/es. La repressió posterior del govern també va ser molt dura. Entre els afusellaments que es van produir destaca el de Francisco Ferrer Guàrdia, el fundador d'una institució educativa: L'Escola Moderna. Una altra conseqüència de la Setmana Tràgica va ser que l'anarquisme va decidir abandonar les seues tàctiques insurreccionals i fundar un sindicat: la CNT (Confederació Nacional del Treball). També el PSOE va decidir adoptar una tàctica nova. Presentar-se a les eleccions en coalició amb Partits Republicans. Gràcies a això, el seu líder, Pablo Iglesias va ser triat per primera vegada diputat i en eleccions successives nous socialistes van entrar a formar part de les Corts. El successor de Maura en la Direcció del Govern, José Canalejas, del Partit Liberal, també va desenrotllar una política regeneracionista. Entre les mesures que va prendre destaquen la substitució de l'Impost de Consums, per un sobre les rendes urbanes, l'anomenada Llei del Cadenat, per la que es prohibia la implantació a Espanya de noves ordes religioses durant un període de dos anys, per a evitar el seu monopoli sobre l'ensenyança, i l'aprovació de la Llei de mancomunitats per la qual es permetia a unes quantes províncies formar una Mancomunitat que gaudiria d'autonomia. Canalejas va ser assassinat per un anarquista en 1912. Però en 1914 es va crear la Mancomunitat de Catalunya. Entre 1914 i 1918 es va produir a Europa la Primera Guerra Mundial. Espanya va romandre neutral. Per això va poder subministrar matèries primeres i productes industrials als països bel·ligerants.Com a conseqüència va créixer el nombre d'indústries i el d'obrers industrials. En este context es va produir a Espanya l'anomenada Crisi de 1917 que en realitat és la suma de tres conflictes: Una crisi militar.- En l'Exèrcit hi havia gran descontent perquè els militars que anaven a Àfrica, ascendien mes de pressa. Per això es van crear les Juntes Militars de Defensa que exigien que es respectara l'ascens per antiguitat. El govern va detindre els seus dirigents, però la resta dels militars va amenaçar el govern amb un Colp d'Estat. El govern, llavors, va acceptar les seues peticions. Una crisi política.- Com el govern havia suspés les sessions de Corts, un grup de polítics, liderats pel líder de la Lliga de Catalunya, Cambó, van convocar una Assemblea de parlamentaris, que es van reunir en l'Ajuntament de Barcelona, autoproclamant-se Assemblea Constituent. No obstant això el govern els va dissoldre usant la policia. Una crisi social.- Les forces obreres (PSOE;UGT i CNT) van decidir convocar una vaga General Revolucionària, en suport dels partits Republicans, amb l'objectiu de derrocar la monarquia d'Alfons XIII. La vaga es va estendre per gran part del país. Va causar mes de 80 morts, però el govern la va controlar gràcies a la intervenció de l'Exèrcit. Després d'acabada la Primera Guerra Mundial en 1918 ,no van acabar els problemes. Es pot dir que va augmentar de forma considerable la conflictivitat obrera. Això es va deure a dos causes: El triomf de la revolució socialista o bolxevic a Rússia, que era la gran aspiració del moviment obrer de tots els països. La crisi de moltes indústries, deguda a que amb el final de la Guerra Mundial, els països europeus van recuperar la seua producció i van deixar d'importar productes espanyols. Al tancar-se les fàbriques, molts treballadors van ser despedits, mentres que a la resta se'ls van abaixar els salaris. La conflictivitat va ser especialment greu en dos zones: Catalunya.- Les vagues van augmentar en número. Els patrons van crear els cridats Sindicats Lliures i van contractar pistolers per a acabar amb els lideres sindicals. Estos van respondre amb atemptats contra els patrons. D'esta manera es va generalitzar la violència. Andalusia.- Gran nombre de llauradors, influïts per les idees de l'anarquisme, van iniciar un moviment d'ocupació de terres, que es va desenrotllar entre 1918 i 1921, conegut amb el nom de Trienni Bolxevic. A estos problemes cal sumar un nou desastre al Marroc, l'any 1921. Per a combatre a la resistència marroquina, liderada per Abd-el-Krim, el General Fernández Silvestre, va intentar prendre la seua base ( Alhucemas), penetrant en l'interior del país des de Melilla. Però l'exèrcit espanyol va patir una emboscada en el barranc d'Annual i 12000 soldats espanyols van perdre la vida. Les crítiques al govern van ser molt dures i la premsa denunciava que la responsabilitat requeia inclús en el Rei, que havia animat a actuar a Fernandez Silvestre. LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA (1923-1930). Davant d'esta situació social i política tan inestable, el capità General de Catalunya, va donar un Colp d'Estat el 12 de setembre de 1923, pel que es suspenien els drets i llibertats reconeguts en la Constitució de 1876, establint una dictadura. El Colp va ser acceptat per la resta de l'Exèrcit i pel mateix Alfons XIII. El colp s'inspirava en el que en 1922 havia donat Mussolini a Itàlia. Açò suposava que quedaven suprimida l'activitat dels Partits Polítics i prohibits els sindicats obrers. També es va suprimir la Mancomunitat de Catalunya. En una primera etapa, coneguda amb el nom de Directori Militar ( 1923-1925) Primo de Rivera va governar auxiliat per un Directori de 9 generals. Entre les seues actuacions destaca el desembarcament d'Alhucemas (1925) que va permetre derrotar els rebels marroquins, detenint inclús al seu líder Abd-el-Krim. En la seua segona etapa de govern, coneguda amb el nom de Directori Civil (1925-1930),va incloure en el Directori a civils. Primo de Rivera va intentar instaurar a Espanya el model d'Estat Corporatiu que Mussolini estava implantant a Itàlia. Una de les claus d'este Estat Corporatiu, era que l'Estat havia de prendre la iniciativa de crear grans empreses industrials. A Espanya es van crear Telefónica o Campsa. També va crear per a solucionar la conflictivitat entre patrons i obrers els cridats comités Paritaris, on el govern mediava per a aconseguir acords satisfactoris per a ambdós parts. La dictadura de Primo de Rivera va coincidir amb una etapa de prosperitat econòmica en tot el món, però este creixement va quedar interromput amb l'esclat de la crisi econòmica en 1929. Per això la popularitat de Primo de Rivera va començar a baixar. A això es va unir el descontentament d'una part important de l'Estament Militar i el deteriorament de la salut del propi Primo de Rivera. El resultat de tot això va ser que va presentar la seua dimissió a Alfons XIII el 27 de gener de 1930. LA SEGONA REPÚBLICA (1931-1936) Al produir-se la dimissió de Primo de Rivera, Alfons XIII va voler tornar al sistema de torn de partits establit per la Constitució de 1876. No obstant això a l'haver acceptat el colp d'Estat de Primo de Rivera, el Rei havia perdut el prestigi i el suport dels defensors de la democràcia. En l'estiu de 1930 les forces de l'oposició: partits republicans i el Partit Socialista van firmar el que es coneix com a Pacte de Sant Sebastià amb l'objectiu d'organitzar un moviment revolucionari i un pronunciament que destronara Alfons XIII. Però l'acció fixada per al 15 de desembre de 1930 va fracassar. No va tindre èxit ni el colp militar ni tampoc la vaga general desencadenada per la UGT i la CNT. El Rei va decidir llavors convocar eleccions per formar Corts Constituents. Però com el resultat era incert i podia portar al triomf dels republicans, va preferir convocar prèviament eleccions municipals. Estes es van fixar per al 12 d'abril de 1931. El resultat de les eleccions va començar a conéixer-se a partir del 14 d'abril. El resultat era que en les grans ciutats havia triomfat la coalició dels partits polítics republicans i el partit socialista. Per això en aquestes ciutats va començar a proclamar-se la República. El Rei va decidir llavors abdicar i no presentar resistència. El Comité Revolucionari que s'havia format en ocasió de la firma del Pacte de Sant Sebastià va passar a convertir-se en Govern Provisional. Entre els Partits que s'integraven en el govern provisional destacaven els següents: -PSOE (Entre els seus dirigents destacaven Largo Caballero, Indalecio Prieto, i Julián Besteiro) -Partits Republicans: Dreta Liberal Republicana d'Alcalá Zamora Partit Radical d'Alejandro Lerroux. Partit Radical- Socialista Acció Republicana d'Azaña ORGA (Organització Gallega Autonomista) Esquerra Republicana de Catalunya dirigida per Francesc Maciá i Lluis Companys. El govern provisional presidit per Alcalá Zamora es va proposar com a tasca redactar una nova Constitució, però també va prendre immediatament una sèrie de medidas. Entre elles destaquen les següents: El ministre de Treball (Largo Caballero) va donar una sèrie de decrets per a afavorir la vida dels treballadors industrials i agrícoles, com ara La llei de termes municipals per la que els propietaris es veien obligats a contractar els obrers del municipi, Decret de treball forçós, Prohibició del deshaucio dels llauradors arrendataris, fixació de salaris mínims i creació de jurats mixtos per a solucionar els conflictes entre patrons i obrers. El ministre de la Guerra (Manuel Azaña) va donar un decret pel qual s'exigia als militars un jurament de fidelitat a la República i un altre pel que es permetia la jubilació d'aquells militars que el desitjaren. Es va reconéixer el govern de la Generalitat de Catalunya. Els catalans van redactar un projecte d'Estatut d'Autonomia que després hauria de ser aprovat per les Corts Generals. No obstant això no es va acceptar el projecte d'Estatut Basc, ja que el PNB, dirigit per José Antonio Aguirre tenia vincles amb el carlisme. En les Eleccions Generals celebrades al juny de 1931 el PSOE va ser el Partit mes votat, seguit del partit Radical i d'Acció Republicana. Les Corts que es van formar van redactar la Constitució de 1931, les característiques fonamentals de la qual són les següents: La forma de Govern seria la República. Existiria un president de la República que tindria un poder moderador, triat cada 6 anys. El poder executiu recauria en el Cap del Govern. Les Corts estarien integrades per una sola Cambra. Es creava un Tribunal de Garanties Constitucionals i el sistema electoral seria el sufragi Universal masculí i femení per a majors de 23 anys. No obstant en este primer any de vigència de la República ja van sorgir els primers problemes: A l'esquerra del PSOE se situaven una sèrie de partits obrers que criticaven l'aliança d'este amb els partits Republicans burgesos. Eren les següents: PCE.- S'havia creat en 1922, seguiny les consignes dels dirigents de la Revolució russa (Lenin, Stalin). Assenyalaven que els obrers havien de lluitar pel triomf de la Revolució Socialista. El seus dirigents mes destacats van ser Jose Diaz i Dolores Ibarruri (La Pasionaria). Va ser un partit minoritari durant tota la República. POUM.- Partit Obrer d'Unificació Marxista. Estava inspirat en les idees d'un altre líder de la revolució rus (Trostki). Estava enfrontat al PCE. Va ser molt minoritari. CNT-FAI.- En 1927, a causa de la repressió de Primo de Rivera, s'havia creat la FAI (Federació Anarquista Ibèrica) que proposava la volta a les tàctiques insurreccionals perquè triomfara la Revolució. La CNT-FAI va arribar a sumar quasi 1 milió d'afiliats. Estos grups van protagonitzar diverses vagues com la de la Telefónica a Madrid, o vagues mineres a Astúries. Un altre problema que es va plantejar va ser el de les relacions entre l'Església Catòlica i l'Estat. Des dels primers moments els dirigents de l'Església van criticar a la República, sobretot per l'anticlericalisme de molts partits republicans i per la seua intenció de llevar-li el control de l'ensenyança. Les relacions es van deteriorar de tal forma que el Cardenal Primat d'Espanya Pedro Segura va haver d'abandonar el país. Durant la discussió de la Constitució es van produir debats molt acalorats en què es demanava l'expulsió de totes les Ordenes Religioses d'Espanya, encara que al final només es va produir la dissolució de la Companyia de Jesús. L'església també va patir atacs per part de certs sectors del moviment obrer. Al maig de 1931 es va produir la crema de convents a Madrid i en altres ciutats. EL BIENNI REFORMISTA (1932-1933) Una vegada aprovada la Constitució va ser triat president de la República, Niceto Alcalá Zamora i Manuel Azaña Cap del Govern. Les forces que recolzaven al govern eren totes les que havien firmat el Pacte de Sant Sebastià, excepte el Partit Radical de Lerroux, que va passar a l'oposició. L'objectiu fonamental d'este govern era aconseguir la modernització d'Espanya i per a això va proposar portar avant una REFORMA AGRÀRIA. Esta consistiria en l'expropiació o nacionalització de les terres dels grans terratinents a canvi d'una indemnització i el seu repartiment entre els jornalers agrícoles sense terres. Afectaria Andalusia, Extremadura, Ciudad Real i Albacete. Com és lògic, esta mesura suposava acabar amb el poder econòmic i la influència social de l'oligarquia. Per això estos propietaris van recórrer ja en 1932 a organitzar un colp d'Estat per a acabar amb la República. No obstant això el Colp d'Estat de Sanjurjo. (10 d'agost de 1932) va fracassar ja que només va obtindre suports a Sevilla. El general va tractar de fugir a Portugal, però va ser detingut i condemnat a mort, encara que posteriorment la pena li seria perdonada. Com a conseqüència de l'intent de colp, el govern d'Azaña va aprovar l'Estatut d'Autonomia de Catalunya i la Llei de Reforma Agrària. No obstant això la Reforma Agrària s'anava a dur a terme de forma molt lenta. A finals de 1933 només s'havien repartit terres a unes 14000 famílies. Per això en aquelles zones, on mes influència tenien els anarquistes, es van produir insurreccions. Al Gener de 1933 la CNT-FAI va organitzar un moviment revolucionari que es va estendre per Catalunya, València, Sevilla i Cadis. En la localitat gaditana de Casas Viejas la Guàrdia d'Assalt va causar la mort de mes de 15 anarquistes en resposta per la mort de dos guàrdies civils. La repressió va fer que augmentaren les crítiques al govern i els membres del PSOE van començar a sentir-se incòmodes en el govern. Al mateix temps la dreta tractava de reorganitzar-se destacant la formació de diversos partits polítics: El més important seria la CEDA (Confederació Espanyola de Dretes autònomes), dirigida per Gil Robles. El seu origen estava en el grup polític que en 1931 havia fundat Angel Herrera, cridat Acció Nacional i que després passaria a cridar-se Acció Popular. (Angel Herrera havia dirigit l'Associació Catòlica Nacional de Propagandistes). La ideologia dels membres de la CEDA era diversa. Però en certs aspectes recordava a la dels feixismes. Existien alguns partits de tendència monàrquica com els carlins i Renovació Espanyola. D'ideologia clarament feixista eren la Falange, fundada per José Antonio Primo de Rivera i les JONS (Joventuts d'Ofensiva Nacional Sindicalista). Ambdós grups es van fusionar en 1934. El feixisme exaltava per damunt de tot el nacionalisme i la superació del conflicte entre patrons i obrers creant un estat corporatiu, on l'Estat tinguera la iniciativa econòmica. A finals de 1933 el govern va patir nous fracassos. Va aprovar una Llei de Congregacions per la qual es prohibia l'ensenyança a l'Església. Va perdre les eleccions municipals en aquells municipis en què no s'havien celebrat en 1931 i també les que es van celebrar per a triar els membres del Tribunal de Garanties Constitucionals. Per això davant de la divisió del govern, el president de la República va estimar oportuna la celebració de noves eleccions generals convocades per al novembre de 1933. EL BIENNI DE DRETES (1934-1935) Les eleccions van donar el triomf a la CEDA (115 diputats) i al Partit Radical (102). Això va ser a causa del sistema electoral que era majoritari, és a dir, que en cada districte qui obtenia mes vots conseguía la major part dels diputats. Com la dreta va se anar en coalició i l'esquerra desunida, la dreta va obtindre una clara majoria. Un altre fet destacat va ser que en estes eleccions per primera vegada van votar les dones. Alguns historiadors assenyalen que estes eren molt influenciables pel clero i que per tant van donar el seu vot a la dreta. Un altre factor decisiu va ser que els anarquistes (quasi 1 milió de persones) es van abstindre. Alcalá-Zamora es va negar a confiar la Direcció de Govern a Gil Robles (que era qui mes diputats tenia) . Açò va ser així perquè la ideologia de la CEDA no estava clara. S'assemblava molt a la del feixisme. Per tant si Gil Robles accedia al poder podia acabar donant un colp d'Estat que acabara amb la República i la democràcia a Espanya. El càrrec de Cap de Govern va ser exercit per membres del Partit Radical, sobretot per Alejandro Lerroux. Però com necessitava per a governar el suport dels diputats de la CEDA, la política que va dur a terme va respondre a les seues exigències. D'esta manera s'anava a desenrotllar el cridat bienni de dretes durant el qual els governs van paralitzar totes les reformes que s'havien emprés des de l'any 1931. Es va amnistiar Sanjurjo, es va paralitzar la reforma agrària i es van tornar les terres als seus amos. També es va suprimir la Llei de Termes municipals, els jurats mixtos i els salaris mínims. En resposta les forces obreres van organitzar diversos moviments de protesta: Al desembre de 1933 es va produir una sublevació anarquista a Aragó que va causar mes de 100 morts. Al juny de 1934 es va produir una vaga General de Llauradors, convocada per la FNTT inclosa en la UGT Finalment es va produir la REVOLUCIÓ D'OCTUBRE DE 1934. Esta es va produir perquè el PSOE s'havia compromés a desencadenar la Revolució Socialista si la CEDA accedia al govern. A principis d'octubre tres ministres de la CEDA van entrar en el govern amb la qual cosa, la revolució que s'havia estat organitzant finalment va esclatar. A Madrid els obrers van intentar assaltar els Quarters, però van fracassar En canvi a Astúries els miners van assaltar els quarters de la Guàrdia Civil, i al crit de “unir-vos Germans Proletaris” van aconseguir el control de la conca minera durant quasi 15 dies durant els quals van organitzar la producció industrial i els servicis públics. Finalment el govern va enviar a la Legió que va véncer la resistència dels miners. A Catalunya, el govern de la Generalitat es va sumar a la Revolució. Però esta va ser bombardejada des de Monjuich, per la qual cosa Companys va acabar per rendir-se. El resultat de la revolució és que va haver-hi mes de1000 morts i 30.000 detinguts. Els lideres de la revolució asturiana van ser condemnats a mort. Lluis Companys condemnat a 30 anys de presó i el propi Azaña va ser detingut com a sospitós d'haver participat. La conseqüència política de la Revolució és que es van aprofundir les diferències entre el Partit Radical i la CEDA, al llarg de 1935. Lerroux i el president de la República eren partidaris d'una àmplia amnistia, mentres que Gil Robles era partidari de dur a terme les execucions. A més van aparéixer nous grups polítics com el BLOC NACIONAL, liderat per Calvo Sotelo, partidaris d'un colp d'Estat per a acabar amb la República. Finalment la situació d'inestabilitat va portar a la convocatòria de noves eleccions que se celebrarien al febrer de 1936. Estes es van convocar a causa de la crisi del Partit Radical, que es va veure desacreditat per un escàndol de corrupció. Diversos dels seus membres van rebre suborns per a permetre la instal·lació d'un joc de ruleta trucat. És el que es coneix amb el nom de l'estraperlo. LES ELECCIONS DE FEBRER DE 1936 I EL TRIOMF DEL FRONT POPULAR. (FEBRER-JULIOL DE 1936). A diferència del que havia ocorregut en 1933 els partits polítics d'esquerra van formar una coalició anomenada Front popular. En ella s'integraven els partits republicans que s'havien reorganitzat després del seu fracàs en 1933 (Izquierda Republicana, i Unió Republicana) junt amb el PSOE i també el PCE i el POUM. La novetat de la coalició és que a ella se sumava el Partit Comunista. Açò era així, perquè el dirigent rus Stalin, pensava que la prioritat era frenar l'ascens del feixisme a Europa i que per tant era necessària la unió de totes aquelles forces que estigueren en contra seu. Les eleccions van donar el triomf al Front Popular, encara que si es té en compte el nombre de vots emesos, es pot dir que la diferència entre la dreta i l'esquerra era mínima. Ràpidament el govern del Front Popular va posar en vigor totes les mesures que s'havien iniciat en el bienni reformista: Es va amnistiar a tots els condemnats per la Revolució d'octubre de 1934. Es va restablir l'Estatut d'Autonomia de Catalunya i van començar a tramitar-se els del País Basc i Galícia. Es va posar de nou en vigor la Reforma Agrària, i els llauradors van prendre la iniciativa d'ocupar moltes finques. A més Alcalá Zamora va ser substituït per Azaña com a president de la República. Al marge de l'actuació del govern va créixer la conflictivitat obrera amb l'augment del nombre de vagues i sobretot es va generalitzar la violència practicada per anarquistes, comunistes i la Falange. Els sectors de l'oligarquia tradicional, no més conéixer-se els resultats de les eleccions van decidir entrar en contacte amb elements de l'Exèrcit per a desencadenar un Colp d'Estat. Finalment este es va produir el 18 de juliol de 1936. Començaria la Guerra Civil Espanyola. LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA (1936-1939) La guerra civil espanyola es va produir com a conseqüència del fracàs del Colp d'Estat del 18 de Julio en importants zones del país. El Colp s'havia iniciat el dia 17 al Marroc, on Franco es va traslladar des de Canàries. No obstant això l'endemà (18 de Julio) el colp fracassa a Madrid, Barcelona, València i el nord de la Península, des de Guipúscoa a Astúries. El dia 19 el General Mola subleva també Navarra, on el colp va ser recolzat pels carlins. D'esta manera romanien fidels a la República les zones mes industrialitzades i amb mes recursos del país. També comptava amb les reserves d'or del Banc d'Espanya que es trobaven a Madrid. En canvi els sublevats comptaven amb l'avantatge de tindre les unitats militars mes modernes i millor entrenades, que eren les que es trobaven al Marroc. El problema era que a l'haver-se declarat la flota i l'aviació, majoritàriament a favor de la República, no podien passar estes unitats a la Península. Per això l'ajuda internacional va ser decisiva des del començament de la guerra. L'Alemanya de Hitler i la Itàlia de Mussolini van subministrar avions a Franco, amb els que va traslladar el seu exèrcit d'Àfrica a Sevilla. Després Alemanya i Itàlia van continuar recolzant a Franco. Els alemanys van enviar a Espanya, una esquadra d'aviació coneguda com a Legió Còndor i els italians tropes de terra que van poder arribar a sumar 100.000 hòmens. En contraposició les democràcies occidentals: França, Anglaterra o Estats Units van propiciar el que es va cridar “política de no intervenció”, per la que cap país havia d'ajudar a cap dels dos bandols. Però com era evident que Alemanya i Itàlia si ho feien, la Rússia soviètica, dirigida per Stalin va ser la que va proporcionar armes a la República. Este fet va ser decisiu perquè el PCE adquirira cada vegada mes protagonisme en el govern, a pesar de ser un partit minoritari. També la III Internacional (comunista) va fer un crida perquè voluntaris de tot el món acudiren a lluitar a Espanya en contra del Feixisme. Amb estos voluntaris es van formar el que es coneix com a Brigades Internacionals. Un altre factor que va resultar decisiu per a explicar el resultat de la guerra va ser l'evolució política, tant en el bandol republicà, com en el bandol nacional: a) En el bandol republicà van haver-hi múltiples divisions. Existia una oposició entre els anarquistes i el POUM, que volien fer la guerra i la revolució al mateix temps i d'altra banda Comunistes, socialistes, republicans i partits nacionalistes que pensaven que primer calia guanyar la guerra i després fer la Revolució. Estos plantejaments van donar lloc a enfrontaments armats com el que es va desenrotllar al maig de 1937 a Catalunya. Per tant va ser molt difícil crear un exèrcit que responguera a l'estratègia del comandament central. A pesar d'això es va intentar formar un govern d'unitat nacional, on s'integraren totes les forces republicanes. Al setembre Largo Caballero va formar un govern on s'integraven tots els grups polítics, excepte els anarquistes. Estos es van integrar en el govern al novembre amb 4 ministres. Com a conseqüència de la sublevació anarquista i trostkista de Catalunya de maig de 1937 es va produir la dimissió de Largo Caballero, que va ser substituït per Negrín. Este es mantindria com a Cap del Govern fins al final de la guerra, i recolzant-se en el Partit Comunista, propugnaria una política de resistència a ultrança. b) En contraposició en el bandol nacional es va produir una unificació del comandament militar i polític, que va recaure en la figura de Francisco Franco, anomenat Cap de l'Estat i Generalíssim dels Exèrcits. El seu poder va augmentar encara mes quan en 1937 va donar un Decret pel qual es creava un sol partit legal, resultat de la Fusió de la Falange i el Carlisme. Este partit passaria a cridar-se Falange Tradicionalista de les JONS. La unificació es va veure facilitada per la mort de José Antonio Primo de Rivera, que havia sigut afusellat pels Republicans. El desenrotllament de la guerra civil es va produir de la manera següent. Franco tenia com a objectiu Madrid. Si prenia la capital la guerra acabaria en pocs mesos. Per això des de Sevilla va anar cap al Nord, de tal forma que a principis de setembre, va arribar al Sistema Central, entrant en contacte amb les tropes del General Mola. Però llavors va decidir alliberar Toledo, on un grup de militars refugiats en l'Alcazar resistia l'atac dels republicans. Per a alliberar Toledo va emprar quasi un mes, la qual cosa va donar temps al Govern de Largo Caballero a preparar la defensa de Madrid. Per això quan es va iniciar l'atac les tropes de Franco van ser detingudes. Davant de la impossibilitat de conquistar Madrid a l'assalt, Franco va decidir completar el seu cércol i per a això va desencadenar dos batalles al llarg de 1937, que no obstant això acabarien en un fracàs. Es va tractar de les Batalles del Jarama i de Guadalajara. Esta última va ser protagonitzada en gran manera pels italians. Més èxit va tindre Mola en el Nord. Res mes començar la guerra va aconseguir conquistar Guipúscoa, aïllant la resta de la zona nord de la frontera francesa. Després al llarg de 1937 va conquistar Bilbao, Santander i finalment Astúries. Les batalles mes dures es van lliurar entorn de Bilbao. Va destacar el bombardeig de Guernica per la Legió Còndor alemanya. Els republicans per la seua banda, en 1937, després de l'arribada de Negrín, a la Direcció del Govern també van intentar iniciar alguna ofensiva com la de Brunete i la de Belchite. Esta última es va produir a Aragó i tenia com a objectiu la conquista de Saragossa, para d'esta manera restablir la comunicació directa entre Madrid i Catalunya. Però ambdues van acabar en fracàs. A principis de 1938 es va produir una nova ofensiva republicana a Aragó. La batalla de Terol. En un principi els republicans van aconseguir conquistar la ciutat. Però ràpidament la contraofensiva de Franco li va permetre reconquistar-la i arribar amb les seues forces fins al Mediterrani, per Vinaròs (Nord de Castelló). El resultat era que Catalunya quedava aïllada de la resta de la zona republicana. Per a recuperar el terreny perdut en l'estiu de 1938 els republicans van llançar una nova ofensiva en l'Ebre. La batalla de l'Ebre seria la mes important de tota la guerra. En ella es van produir quasi 100.000 morts. Va ser possible perquè la República va començar a rebre ajuda de França. No obstant això al setembre es va firmar el Pacte de Munic, entre Hitler i la resta de potències europees. Una de les clàusules del Tractat establia el cessament de qualsevol ajuda als contendents en la Guerra d'Espanya. El resultat va ser que al no poder disposar de repuestos armament, els republicans van haver d'abandonar les seues posicions i Franco va obtindre la victòria. La conseqüència va ser que Franco va poder ocupar Catalunya.( febrer de 1939). Davant d'esta situació el govern de Negrín que continuava controlant Madrid, la Manxa i València va decidir resistir. No obstant això existia gran descontent entre aquells militars d'idees democràtiques, que havien romàs fidels a la República i també entre els anarquistes, pel predomini dels comunistes. Per això al març de 1939 es va produir el Colp d'Estat del coronel. Llavors Casado va negociar la pau amb Franco i l'1 d'abril de 1939 les tropes nacionals entraven a Madrid. La guerra civil havia acabat. EL FRANQUISME (1939-1975). El règim polític que va tindre Espanya entre 1939 i 1975 va ser una dictadura, que es va basar en l'acumulació del poder polític en mans del Cap de l'Exèrcit. Existia un sol partit polític: Falange Tradicionalista de les JONS,mes tard conegut com a MOVIMENT NACIONAL, el cap del qual era Franco. No obstant els dirigents del Franquisme van qualificar al règim com a DEMOCRÀCIA ORGÀNICA, perquè en les institucions de l'Estat obtenien representació no els individus, sinó les corporacions: la família, el sindicat i el municipi. Una altra característica fonamental d'este règim polític és que la seua organització no apareix arreplega en cap Constitució, sinó en les anomenades lleis Fonamentals, que van anar sorgint al llarg de tot el període. Estes lleis van ser les següents: Fur del Treball (1938).- que establia els drets dels treballadors i organitzava els sindicats verticals, és a dir, sindicats on es reunien patrons i obrers i on gràcies a la mediació del govern s'arribava a acords. Llei de Corts de 1942.- Integrades per procuradors que representaven a famílies, municipis i sindicats. La seua missió era aprovar les lleis que els presentava Franco, ja que no tenien iniciativa legislativa. Fur dels Espanyols (1943). On s'arreplegaven els drets individuals de què disfrutaven els ciutadans. Llei de Referèndum Nacional (1945).Es preveia la possibilitat de consultar al poble per a aprovar o no alguna Llei. Llei de Successió a la Jefatura de l'Estat (1946). S'establia que la forma política de l'Estat Espanyol, després de la mort de Franco seria la Monarquia. Llei de Principis Fonamentals del Moviment (1958) Llei Orgànica de l'Estat de 1966. A pesar de ser una dictadura i existir un sol partit polític en els governs de Franco va haver-hi hòmens d'ideologies diferents. Per això els historiadors han parlat de l'existència de famílies polítiques durant el franquisme: Els militars Els monàrquics. Els Catòlics, integrats en organitzacions com l'Opus Dei. Els Falangistes. La dictadura de Franco es pot dividir en dos grans etapes. La primera de 1939 a 1959, durant la qual es va produir el seu aïllament internacional i el règim va practicar l'autarquia econòmica. En la segona etapa (1959-1975) es va liberalitzar l'economia, però el règim de Franco va ser rebutjat a Europa, perquè no va haver-hi cap canvi polític que li permetera transformar-se en una democràcia. L'ETAPA AUTÀRQUICA (1939-1959) A pesar que Franco sempre va tractar de mantindre un equilibri entre les diferents famílies polítiques durant la primera etapa van ser els falangistes els que mes influència van exercir. De 1939 a 1945 es va desenrotllar a Europa la 2a Guerra Mundial. Franco es va entrevistar amb Hitler a Hendaia (oct 1940). Hitler va demanar a Franco que entrara en la guerra, però Franco va decidir romandre neutral. Es va limitar a enviar al front rus l'anomenada Divisió Blava. Però a partir de 1942 van ser les democràcies: Estats Units i Anglaterra, junt amb l'URSS els que van prendre la iniciativa en els fronts de batalla. El resultat final va ser la victòria dels aliats en 1945. Com a conseqüència, Espanya, el sistema polític de la qual s'assemblava molt al dels règims feixistes que acabaven de ser derrotats, va ser aïllada internacionalment. No es va permetre la seua entrada en l'ONU i quasi tots els països van retirar els seus ambaixadors de Madrid. Tampoc va rebre les ajudes del Pla Marshall, que els americans van concedir als països europeu destruïts per la guerra. Des del punt de vista econòmic Espanya va optar per una política autàrquica, és a dir, per intentar aconseguir el seu propi autoabastiment sense recórrer a altres recursos que els nacionals. Esta política s'havia imposat perquè responia als ideals del falangisme, però també a causa de l'aïllament d'Espanya en el context internacional. Per a aconseguir l'autoabastiment alimentari es va crear el Servici Nacional del Trigo, que controlava la producció agrícola i es van establir cartilles de racionament i per a desenrotllar la Indústria es crea l'INI (Institut Nacional d'Indústria). No obstant això esta política va ser un fracàs, per la qual cosa els dirigents del franquisme es van donar compte que era necessari comptar amb l'ajuda de l'exterior per a permetre el creixement econòmic. L'obertura a l'exterior va ser propiciada pel desenrotllament de l’anomenada “Guerra Freda”, és a dir per l'enfrontament entre els països d'economia capitalista, liderats per Estats Units, i els països d'economia socialista dirigits per l'URSS. En 1953 es van produir els primers acords amb Estats Units. A canvi de l'establiment de Bases americanes a Espanya, El Govern espanyol va obtindre crèdits. Poc després en 1955 es permetia l'entrada d'Espanya en l'ONU i en 1958 s'incorporava al Fons Monetari Internacional i al Banc Mundial. L'ETAPA DEL DESENROTLLAMENT ( 1959-1975) En 1959 el govern espanyol va posar en marxa el cridat Pla d'Estabilització. Els seus impulsors van ser els anomenats “tecnòcrates” vinculats a l'Opus Dei. Les mesures mes importants que preveia el Pla eren la devaluació de la pesseta i la pujada dels tipus d'interés. També es van suprimir els obstacles que impedien el lliure comerç de mercaderies i es va permetre l'entrada de capitals estrangers a Espanya per a crear empreses. El resultat va ser que al llarg de la dècada dels anys 60 l'economia espanyola va créixer quasi un 10 % anual. La població que vivia majoritàriament en el camp va emigrar a les ciutats a treballar en les indústries. Altres van emigrar a altres països europeus i gràcies a les divises que enviaven es va poder finançar la creació de molts negocis. També van començar a arribar turistes, que igualment van aportar gran nombre de divises. Perquè el desenrotllament es difonguera per tot el territori espanyol el govern va dissenyar els anomenats Plans de Desenrotllament, que preveien la creació de Pols de Desenrotllament en ciutats sense tradició industrial. Com a conclusió es pot dir que l'economia i la societat espanyola van disfrutar una gran transformació. Es pot dir que va desaparéixer la fam i la pobresa i que es van desenrotllar les classes mitjanes que van començar a participar en el que s'anomena societat de consum. Però estes classes mitjanes, mes instruïdes i amb millor preparació també van començar a demandar mes llibertat i un sistema polític equiparable al de la resta dels països europeus. El Règim de Franco va fer tímides reformes. Per exemple en 1966, el ministre d'Informació i Turisme va fer una nova Llei de Premsa que suprimia la censura prèvia. També es va aprovar una nova Llei de Convenis Col·lectius, gràcies a la qual un sindicat d'inspiració comunista (Comissions Obreres) se va anar infiltrant en les estructures dels sindicats verticals. D'altra banda el nacionalisme català i basc va buscar noves formes d'organitzar-se i de lluitar contra el franquisme. Destaca sobretot el naixement d'ETA en 1958 com una escissió del PNB. En 1969 Franco va designar com a successor a Juan Carlos de Borbó, amb el títol de príncep d'Espanya. Esta situació era indici de que la salut del dictador, l'edat del qual rondava els 80 anys començava a ressentir-se. Per això en la seua etapa final de govern va augmentar l'oposició i Franco va començar a delegar part de les seues funcions. En 1973 per primera vegada Franco va renunciar al càrrec de Cap de Govern que va ser assumit per l'almirall Carrero Blanco. No obstant això este va morir en un atemptat d'ETA. Al mateix temps augmentaven les vagues i la mobilitzacions d'estudiants universitaris i els diferents partits polítics de l'oposició tractaven de formar plataformes per a plantejar una transició a la democràcia. Inclús l'Església, que havia sigut un dels suports del Règim, liderada pel Cardenal Tarancón va demanar el restabliment de la democràcia. En este context Franco moria el 20 de novembre de 1975. LA TRANSICIÓ DEMOCRÀTICA (1975-1982) El procés de transició democràtica va suposar el restabliment de les llibertats polítiques i la volta al pluralisme polític. El seu impulsor va ser el Rei, Joan Carles I. Per a aconseguir-ho va haver de mantindre una gran habilitat política, ja que les forces que s'oposaven al canvi eren molt poderoses i en diversos moments van intentar recórrer al colp d'Estat Militar. El primer Govern de la monarquia va estar encapçalat per Carlos Arias Navarro, igual que l'últim de l'etapa de Franco, la qual cosa podia suposar una continuïtat. No obstant això en este govern van entrar figures que pertanyien als sectors mes renovadors del franquisme, que van permetre l'aprovació d'una Llei sobre el dret de Reunió i una Llei sobre el Dret d'Associació. Però estes reformes no van ser del agrado d'Arias Navarro que va ser obligat a dimitir pel Rei. El nou govern, (juliol de 1976) va estar encapçalat per Adolfo Suárez, que havia sigut membre de Falange i secretari general del Moviment. El seu nomenament va causar una gran decepció entre els membres de l'oposició democràtica. Esta oposició s'havia estat agrupant: Entorn del PCE i Comissions Obreres s'havia constituït l'anomenada Junta Democràtica. Entorn del PSOE i la UGT la Plataforma de Convergència Democràtica, que també integrava al PNB. A Catalunya s'havia formada un Consell de Forces Politiqueges de Catalunya, on el partit mes destacat era Convergència Democràtica de Catalunya, dirigit per Jordi Pujol. Els dos primers grups es van unir a principis de 1976 per a formar Convergència Democràtica, l’anomenada “ Platajunta” No obstant això el govern d'Adolfo Suárez va ser l'impulsor de les Reformes que portarien al restabliment de la democràcia. Propicià una amnistia que permetia l'excarceració de tots els presos polítics, excepte els terroristes, i va aprovar una reforma del Codi Penal que permetia la legalització de tots els Partits Polítics, excepte del PCE. Al setembre de 1976 va posar en marxa l'anomenada LLEI PER A LA REFORMA POLÍTICA , l'objectiu de la qual era la convocatòria d'eleccions per sufragi universal per a triar unes Corts Constituents. Suárez va aconseguir que la Reforma fora aprovada per les Corts franquistes i després aprovada en referèndum pel Poble espanyol. D'esta manera es van convocar eleccions per al 15 de juny de 1977. Prèviament a l'abril de 1977 es va legalitzar al Partit Comunista d'Espanya. Entorn de Suárez es va crear un partit, la Unió de Centre Democràtic, que va ser el partit que va obtindre mes vots, seguit del PSOE. Estos dos grups es convertien en els partits majoritaris. En canvi Aliança Popular, integrada per exdirigents del franquisme com el seu líder Fraga Iribarne i el Partit Comunista, es van convertir en Partits minoritaris. Per la seua banda a Catalunya el partit mes votat va ser Convergència iUnió i en el País Basc el PNB. Les Corts van elaborar una Constitució, que va ser resultat del consens o acord entre les diferents forces polítiques, aprovada en referèndum el 6 de desembre de 1978. La forma de govern passava a ser la monarquia parlamentària. Les Corts estarien integrades per dos Cambres (Congrés i Senat) i el territori es va dividir en comunitats autònomes, la qual cosa suposava una organització quasi federal. Una vegada aprovada la Constitució Suárez va convocar noves eleccions generals (1 de març de 1979), que van tornar a donar la victòria a Adolfo Suárez. Però este govern va haver de fer front a molts problemes: la crisi econòmica, el terrorisme d'ETA, les crítiques de l'oposició, liderada per Felipe González, i les divisions en propi partit, la UCD. Per això Suárez va dimitir al Gener de 1981. Durant la sessió d'investidura del nou president Leopoldo Calvo Sotelo va tindre lloc un intent de Colp d'Estat protagonitzat per Tejero, Milans del Bosch i Armada, que va fracassar per la decidida actuació del Rei. El fracàs d'este intent de colp d'Estat va suposar la definitiva consolidació de la democràcia. Calvo Sotelo va formar un govern, que entre altres mesures va incorporar Espanya a l'OTAN i va aprovar la Llei del Divorci. Però igual que li havia ocorregut a Suárez, les divisions internes de la UCD van obligar Calvo Sotelo a dimitir. Finalment en les eleccions generals d'octubre de 1982 es va produir el triomf del PSOE, liderat per Felipe González. Amb l'arribada al poder del Partit majoritari de l'esquerra i l'estabilitat política i econòmica aconseguida, es pot dir que el procés de transició a la democràcia havia culminat amb èxit.

Resum segle xix xx

Recommended

Recommended

More Related Content

What's hot

What's hot (20)

Viewers also liked

Viewers also liked (10)

Similar to Resum segle xix xx

Similar to Resum segle xix xx (20)

More from benienge

More from benienge (20)

Resum segle xix xx