Presentació d'aula

1. HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI

2.  Les noves idees il·lustrades i el creixement econòmic
del segle XVIII conduïren a la revolució liberal
burgesa.
 La Revolució Francesa de 1789 va proporcionar els
programes dels partits liberals i democràtics de la
major part del món i va consolidar el concepte de
nació.
 Un llarg combat va enfrontar, entre 1815 i 1870, els
liberals i els absolutistes, i les nacions i els imperis.
 El liberalisme finalment va triomfar, el poder absolut
va ser enderrocat i moltes nacions van assolir la seva
unitat o independència.

3. El 1789, França es trobava en una profunda crisi econòmica i
social.
Les causes de la Revolució francesa van ser diverses:
• Des de 1760 hi havia males collites que van provocar l’alça del preu
dels aliments i el descontentament popular.
• Impopularitat del sistema de privilegis, que marginava políticament la
burgesia i alliberava l’aristocràcia de pagar impostos. La burgesia es
mostrava descontenta davant de la seva marginació política perquè
només els privilegiats podien ostentar càrrecs i gaudir de
reconeixement social.
• La crisi econòmica començava a complicar, encara més, la situació, ja
que les finances reials estaven en bancarrota i el dèficit va esdevenir
crònic pel suport de França a la independència dels Estats Units (1776-
1782).
Les causes de la Revolució

4.  Com només pagava impostos el Tercer Estat (burgesos i
ciutadans de carrer), els Estats Generals es disposaren a
demanar noves càrregues fiscals també als nobles, la qual
cosa va comportar la revolta dels privilegiats i una greu
crisi política. Els sectors més il·lustrats de la burgesia es van
organitzar davant la convocatòria d'Estats Generals per part
de Lluís XVI i van aconseguir el mateix nombre de
representants a les Corts que els estaments privilegiats tots
junts (Noblesa i Clergat), ja que es consideraven els
legítims representants de la nació francesa. Com cada
estament tenia un vot i sempre guanyaven els mateixos, des
del Tercer Estat demanaren un vot per cada representant
per fer valer la seva majoria i els Estats Generals es van
suspendre per la negativa del Rei i dels privilegiats.

5.  Els representants del Poble, desafiant obertament Lluís
XVI, es van reunir el 20 de juny al Jeu de Paume, tot
constituint-se en Assemblea Nacional i, amb l'adhesió
d'una part del clergat i d'una minoria nobiliària (La
Fayette), van jurar no dissoldre's fins aprovar una
Constitució com a garantia dels drets de tothom i van
portar l'agitació al carrer. El monarca no va tenir més remei
que accedir a les demandes i els Estats Generals es van
transformar en Assemblea Nacional Constituent, però
l'arribada de 20.000 soldats a París va alimentar la idea
d'una intervenció militar contra els revolucionaris, els quals
van formar cossos armats que consagraven la irrupció de les
masses en una Guàrdia Nacional.

6.  La crida dels diputats revolucionaris a la mobilització va
culminar el 14 de juliol de 1789 amb la presa de La
Bastilla, una presó considerada símbol de l'absolutisme.
Les notícies que arribaven des de París van estendre una
veritable revolta antisenyorial d'episodis violents per tota
França (Grande Peur) amb llauradors negant-se a pagar
les rendes i demanant el repartiment de la terra, el control
dels productes de primera necessitat i el càstig dels
especuladors i els funcionaris corruptes.

7.  Va legislar per abolir l'Antic Règim, és a dir, l'abolició jurídica
del feudalisme tot aprovant la Declaració dels Drets de
l'Home i del Ciutadà, reconeixent el dret a la resistència
contra l'opressió i la sobirania nacional o dret a decidir
mitjançant l'expressió de la voluntat general del poble. La missió
principal, però, era la redacció d'una Constitució que,
finalment, fou aprovada al setembre de 1791 amb l'establiment
d'una monarquia constitucional basada en la divisió de poders, el
dret de veto del rei i el sufragi censatari i indirecte, també una
divisió territorial (83 departaments) que abolia les duanes
interiors per fomentar la llibertat de comerç amb la prohibició
dels gremis i de qualsevol associació d'empresaris o de
treballadors. Per resoldre el dèficit financer de l'Estat es van
desamortitzar els béns eclesiàstics (garantint el
manteniment del culte i del clergat al que s'obligava a jurar la
Constitució), se va separar l'Església i l'Estat i es va autoritzar el
divorci.

8.  Davant el procés revolucionari, però, hi havia
l'oposició dels antics privilegiats: els nobles emigrats a
l'estranger i els eclesiàstics refractaris que animaven la
intervenció de les potències europees absolutistes
(l'Àustria de Maria Antonieta, la reina de França). A
més, els monàrquics liberals i la burgesia
constitucionalista no solament tractaven de frenar les
conspiracions per restablir l'Antic Règim, sinó també
les demandes més revolucionàries (una organització
més democràtica i mesures econòmiques per als
desfavorits), ja que consideraven que la revolució havia
aconseguit els seus objectius amb les reformes de 1791.

9.  Al juny, la família reial va intentar fugir de França
secretament, per reunir-se amb les tropes austríaques, però
van sen descoberts, la qual cosa va comportar el desprestigi
de Lluís XVI i la monarquia, així com la radicalització dels
revolucionaris que començaren a demanar la República,
mentre els sans-culottes i els batallons de ciutadans
armats assaltaven Les Tulleries on es refugiava la família
reial: els avalots acabaren amb l'arrest del rei i la
convocatòria d'eleccions amb sufragi universal (masculí).

10.  La primera mesura adoptada per la nova Assemblea
fou abolir la monarquia i proclamar la república.
 Els girondins o moderats procedents del
departament de La Gironda (Burdeus), dominaren la
Convenció als primers temps democràtics (amb el
suport puntual dels diputats de La Plana) on
hagueren de gestionar molts problemes, com ara la
guerra contra Àustria -que per ells era prioritària- front
al judici per traïció del rei, però la pressió popular dels
sans-culottes va fer que el jutjaren i el condemnaren a
mort.
Sol·licitem la mort del rei per gravar
profundament als cors el
menyspreu per la reialesa i omplir
d’estupor a tots els partidaris del
rei... No hem de dictar cap
sentència a favor o en contra d’un
home, sinó prendre una mesura de
salut
pública... Dins d’una República, un
rei destronat sols val per a dues
coses: una, torbar la tranquil·litat
de l’Estat i trencar la llibertat; altra,
la de servir de mitjà per afirmar a la
vegada l’una i l’altra...”
Intervenció de Robespierre en la
Convenció.

11.  L'execució del monarca va impulsar una coalició europea
antirevolucionària (Àustria, Prússia, Espanya, Holanda i
Anglaterra) que els obligà a noves lleves obligatòries que,
junt a la fam i el suport dels refractaris francesos, acabà
amb la formació d'un exèrcit reialista (absolutista). Per la
seva banda, els diputats muntanyencs (jacobins i
cordeliers), ara asseguts a l'esquerra, i cada vegada més
radicalitzats, van creure arribat el seu moment per donar
un colp de força revolucionari.

12.  Van començar arrestant i executant alguns dels principals
dirigents revolucionaris girondins sota el principi del
"terror revolucionari", van aprovar una nova Constitució
establint la sobirania popular, el sufragi universal masculí,
reformes socials com ara la redistribució de la propietat
agrària o la implantació de l'educació primària gratuïta i
obligatòria (Llei Pelettier), l'establiment d'un nou
calendari que fomentava les festivitats laiques i el culte a
la Raó però, tot i això, sota un govern revolucionari que va
suspendre les garanties constitucionals i va iniciar la
concentració de poders en un Comité de Salvació Pública
controlat per Robespierre que va començar a rebre crítiques
des de la dreta i des de l'esquerra (terminologia adoptada
durant aquesta època).

13.  Fou aleshores quan es va dur a terme la repressió més
sagnant des del poder, acusant tothom de
contrarevolucionaris i portant-los condemnats a la
guillotina. Els enemics del govern de Robespierre van
aconseguir detenir-los i executar-los el 10 de termidor (28
de juliol de 1794).

14.  Aquesta tercera etapa de la Convenció va implicar el
desmantellament de la legislació jacobina i l'inici d'un
procés de moderació dirigit per la burgesia
conservadora que va aprovar una nova Constitució
(1795) que va restablir el sufragi censatari i un nou
executiu, anomenat Directori (5 directors de
l'executiu) que va reprimir amb duresa les revoltes
populars, així com la conspiració dels iguals de
Babeuf (pretenien l'establiment d'una societat
igualitària) o la reorganització del moviment reialista
(absolutistes).

15.  Davant aquesta situació, els burgesos van començar a
pensar que l'exèrcit era l'única institució capaç de mantenir
l'ordre social i, al mateix temps, de defensar els principis
revolucionaris per no tornar a l'Antic Règim: el 18 de
brumari (9 de novembre) de 1799, un dels cinc membres
del directori, Napoleó Bonaparte, va donar un cop d'estat
i va iniciar el Consolat (3 cònsols).

16.  Napoleó va consolidar el
nou Estat liberal nascut
de la Revolució Francesa,
el model del qual,
implantat en tots els
països sotmesos al seu
Imperi, ha estat la base
dels Estats europeus
moderns.

17.  Amb el cop d’estat del 18 de Brumari (novembre del
1799), Napoleó es va convertir en cònsol. Napoleó va
saber interpretar el sentiment majoritari del poble
francès perquè va conservar els canvis essencials de la
Revolució, però recuperant l’ordre públic i l’estabilitat
social. Per aconseguir-ho, va iniciar la persecució dels
grups més radicals d’un i altre signe (jacobins i
realistes), va firmar la pau (temporalment) amb
Àustria i la Gran Bretanya, i va intentar atraure’s la
població catòlica restablint les relacions amb l’Església
per mitjà d’un concordat.
Art. 39.- El govern està confiat a tres cònsols
nomenats per deu anys, i indefinidament
reelegibles. La Constitució nomena Primer
Cònsol al ciutadà Bonaparte (...)
Art. 40.- El Primer Cònsol té funcions i
atribucions particulars, en les quals serà
momentàniament substituït, quan hi hagi lloc,
per un dels seus col·legues.
Art. 41.- El Primer Cònsol promulga les lleis,
nomena i revoca a la seva voluntat als membres
del Consell d’Estat, als ministres, als
ambaixadors i a altres membres de les
administracions locals i als comissaris del govern
entre els tribunals. Nomena als jutges (...), sense
poder revocar-los.
Art. 42.- En els altres actes de govern, el Segon i
Tercer Cònsol tenen veu consultiva.
Constitució de l’any VIII (aprovada el 13-XII-
1799).

18.  Però la contribució més gran que va fer per a la posteritat va
ser la reforma de l’Estat, ja que en va centralitzar i
uniformitzar el seu funcionament, i va substituir la
pluralitat de legislacions de l’Antic Règim per un nou Codi
Civil que recollia els principis d’igualtat legal i fiscal,
llibertat civil i dret a la propietat privada.

19.  El 1804, Napoleó va decidir canviar-se el títol de cònsol
pel d’emperador, coincidint amb l’expansió territorial
francesa per Europa. Gran Bretanya, indiscutible
potència marítima, va formar successives coalicions
per frenar l’expansionisme napoleònic en el continent.
Entre 1805 i 1807, les guerres de França contra la Gran
Bretanya, Àustria, Prússia i Rússia confirmen el
domini marítim de la Gran Bretanya i l’hegemonia
francesa en el continent; així, França va poder
controlar Itàlia i dominar els Estats alemanys.

20.  El Gran Imperi comprenia dos grans blocs: els 130
departaments francesos i els Estats vassalls i aliats.
Tots els països que estaven sota influència francesa van
seguir un procés similar: després de l’ocupació militar,
Napoleó donava el tron a un parent o amic que, amb
un govern d’il.lustrats simpatitzants de França,
suprimia les institucions de l’Antic Règim i
reorganitzava l’Estat seguint el model napoleònic i
instaurant un model constitucional i unes noves lleis
basades en el Codi Civil francès. En definitiva,
l’imperialisme francès tenia un doble vessant:
territorial i ideològic.

21.  Tanmateix, l’Imperi era un gegant amb peus de fang: d’una
banda, el bloqueig marítim no va doblegar la Gran
Bretanya i va causar enormes perjudicis a les economies
europees que estaven sota domini francès; d’una altra, el
creixent autoritarisme de Napoleó va descoratjar els liberals
europeus que inicialment li havien donat suport;
finalment, l’ocupació francesa va reforçar els sentiments
patriòtics dels països sotmesos, que al final es van rebel·lar
contra l’invasor. La Guerra de la Independència
espanyola va estimular altres moviments nacionalistes
europeus (Alemanya, Itàlia), fet que va obligar l’exèrcit
francès a multiplicar la seva presència per tot l’Imperi.

22.  La desastrosa campanya de Rússia va ser el
començament del final. L’any 1813, la coalició
antinapoleònica va derrotar els francesos a Leipzig, i així es
va obrir l’avanç cap a França. L’1 d’abril de 1814 el coaliats
van entrar a París i van forçar l’abdicació de Napoleó. Tot i
el seu retorn efímer, el 1815 va ser derrotat a Waterloo, i no
sols a França, sinó a tot Europa semblava inevitable que
tornaria l’Antic Règim.

23.  La restauració es va iniciar amb l’obertura del Congrés
del Viena (1814) quan les potencies victorioses sobre
Napoleó van imposar l’ordre anterior a la Revolució
Francesa, i va concloure amb la victòria definitiva del
model liberal burgès després de les revolucions de
1848.

24.  El Congrés de Viena va ser la reunió de les potències de la
coalició antifrancesa i la mateixa França per dissenyar un nou
mapa europeu i establir conjuntament les bases d’una pau
duradora a Europa.
 El canceller d’Àustria, Metternich, va exercir la funció
d’amfitrió, àrbitre i principal inspirador dels acords del congrés.
Per fer-los efectius, Rússia, representada pel tsar Alexandre I, va
proposar la creació d’un aliança de països cristians, la Santa
Aliança, sobre unes bases molt poc definides que van ser la causa
de la seva ineficàcia. Molt més pràctica va resultar la posició dels
britànics de procurar un equilibri internacional que impedís
noves hegemonies, principi que va facilitar l’engrandiment de
Prússia com a contrapès d’Àustria i Rússia al centre del
continent. França, representada per Talleyrand, va aconseguir
desempallegar-se de la condició de país derrotat i va ser
considerada com a una potència més.
LA SANTA ALIANÇA
“Ses Majestats l’emperador
d’Àustria, el rei de Prússia i
l’emperador de totes les Rússies:
Art. 1.- Conforme a les paraules de
les Sagrades Escriptures, que
ordenen a tots els homes mirar-se
com a germans, els tres monarques
contractants romandran units pels
lligams d’una fraternitat vertadera i
indissoluble, i considerant-se com
a compatriotes es prestaran en tota
ocasió i en tot lloc assistència,
ajuda i socors: considerant-se vers
els seus súbdits i exèrcits com a
pares de família, els dirigiran amb
el mateix esperit de fraternitat que
utilitzen per protegir la religió, la
pau i la justícia.
Art. 2.- En conseqüència, l’únic
principi en vigor, ja sigui entre els
dits governs, ja sigui entre els seus
súbdits, serà el de prestar-se
recíprocament ajuda.”

25.  Els representants dels altres països van tenir un paper de
mers comparses de les decisions de les cinc potències: Gran
Bretanya, Àustria, Prússia, Rússia i la mateixa França.
 L’acord final del congrés del Viena va recollir el principi de
legitimitat, segons el qual es reconeixia el dret de
determinades dinasties sobre els territoris en què
històricament havien regnat; així, doncs, els Borbó van
tornar als trons d’Espanya i França, i els Habsburg van
recuperar el nord d’Itàlia. Els monarques restaurats en els
seus poders absoluts es van comprometre a frenar qualsevol
aspiració liberal tant en els seus regnes con en altres Estats.
El dret d’intervenció militar es decidia per l’acord de les
potències reunides en congressos, i va ser la base de
l’anomenat sistema Metternich, que va establir una
autèntica policia de defensa de la Restauració.

26.  El nou mapa europeu (1815) va reflectir els interessos de les
potències sense respectar l’existència de nacions
històriques. Així doncs, amb l’objectiu de reforçar la
frontera nord de Franca, es va constituir un estat matalàs
format per Bèlgica, Holanda i Luxemburg (Regne dels
Països Baixos); Polònia va quedar repartida entre Prússia,
Rússia i Àustria; Itàlia va mantenir la divisió i el
sotmetiment a l’imperi d’Àustria; Alemanya va continuar
dividida en 39 Estats, fruit de la rivalitat entre prussians i
austríacs. Les cinc gran potències van ampliar territoris,
mentre que els països de segon ordre, com Espanya i
Portugal, no van obtenir cap compensació territorial de la
seva intervenció en la coalició antinapoleònica.

27.  [Europa després del Congrés de Viena (1815): el nou mapa
europeu va restablir l’equilibri entre les cinc potències:
França torna a les fronteres que tenia el 1792. La Gran
Bretanya incorpora el regne de Hannover, a Alemanya
(unió personal, tenen el mateix rei; això fins a 1837, després
Hannover serà conquerida pels prussians) i, també, manté
el control dels oceans, Rússia obté una gran part de
Polònia; Àustria recupera un part dels territoris
occidentals i rep Llombardia i Venècia al nord d’Itàlia, i
Prússia amplia els territoris al nord d’Alemanya. A més, es
creen nous Estats, com ara el Regne dels Països Baixos
(Bèlgica, Holanda i Luxemburg), i es restauren nombrosos
dels antics Estats italians i alemanys].

28.  El conservadorisme, base de la Restauració, defensava
l’existència d’uns valors immutables (monarquia,
religió, família, jerarquia i d’altres) la protecció dels
quals corresponia als monarques legítims i absoluts.
Contra l’ordre establert es van aixecar els moviments
liberals i nacionalistes, que van intentar canviar el
règim polític per mitjà d’insurreccions i
pronunciaments (revolucions) i altres moviments.

29.  La història de l’Europa continental de la primera
meitat del segle XIX va estar dominada pel conflicte
entre les monarquies absolutistes i els moviments
liberal i nacionalistes. El sistema de Metternich va
resultar incapaç de mantenir a llarg termini els
principis aprovats en el Congrés de Viena (1814).

30.  Les revolucions de 1820 van ser les primeres que van qüestionar
el sistema de la Restauració, encara que es van limitar a una
quants països mediterranis i van tenir un escàs suport social. Els
monarques d’Espanya i Nàpols van haver de cedir a les
pretensions dels liberals amb el jurament d’una nova constitució
moderada. Metternich va reaccionar enviant un exèrcit a
Nàpols, i França va ser autoritzada pel congrés de Verona a enviar
Espanya soldats per restaurar el poder absolut de Ferran VII
(Cent mil fills de Sant Lluis). Malgrat l’eficàcia de les dues
actuacions, no es van tornar a celebrar més congressos davant de
l’evidència que les potències europees no podien continuar
donant suport a governs que per ells mateixos no es mantenien
drets (= situació insostenible).

31.  La puja de preus, la manca de productes de primera necessitat i
la crisi industrial van crear un clima de descontentament social
favorable a la revolta, es poden distingir dos tipus de moviments
revolucionaris: revoltes de caràcter liberal i revoltes de caire
nacional o nacionalista (Bèlgica i Polònia).
 La burgesia en ascens va aprofitar la situació per arremetre l’ordre
polític. El moviment es va iniciar a França, on l’alta burgesia i els
republicans es van oposar a l’intent del rei Carles X de suspendre
o limitar alguns drets ciutadans reconeguts en la Carta Atorgada
(regnat de Lluís XVIII). Durant tres dies (les Jornades Glorioses
de Juliol) París es va declarar en rebel·lia; Carles X va haver
d’abdicar i va ser substituït per l’anomenat rei burgès, Lluís Felip
d’Orleans.

32.  La revolució aviat es va estendre per tota Europa amb
característiques similars. El belgues, que havien quedats
units amb a Holanda pel Congrés de Viena, van
aconseguir la independència, mentre que la revolució
nacionalista polonesa a Rússia va ser esclafada. A Itàlia i
Alemanya es van sufocar els motins; a Suïssa es va
imposar un sistema constitucional liberal, i a Espanya
es va iniciar un llarg període d’inestabilitat política. En
general, a l’Europa occidental els anys trenta del segle XIX
van ser l’edat d’or de la burgesia, l’accés al poder polític de
la qual va servir per facilitar l’acumulació de capital i la
industrialització.

33.  Les revolucions de 1830 no havien resolt el problema social d’una
població obrera creixent. Per primer cop, el proletariat va
irrompre en l’escena política per reclamar el dret de vot (el
sufragi universal), la desaparició de les barreres restrictives dels
drets dels ciutadans i una legislació reformista destinada a reduir
les desigualtats socials. Alhora, l’Europa central i oriental, on
persistien el règim senyorial i l’absolutisme, el moviment
popular es va dirigir cap a la destrucció de l’Antic Règim. Per tot
Europa també van sorgir moviments nacionalistes que
reclamaven la independència, en diferents territoris sota el poder
d’Àustria (Praga, Polònia, Hongria, Croàcia), o la unificació de
les nacions històriques, a Itàlia i Alemanya.

34.  No obstant això, les revolucions van fracassar tant
ràpidament com van sorgir. A França, la revolució contra el
règim liberal de Lluís Felip va acabar en un república
conservadora i demagògica en mans de Lluís Napoleó. La
reacció contrarevolucionària es va imposar pràcticament a
tot Europa; de l’ampli moviment revolucionari de 1848 tan
sols van quedar dempeus la desaparició definitiva de l’Antic
Règim.

35.  La idea de nació és fonamental per comprendre la
política del segle XIX. Al principi és un concepte lligat
al liberalisme i la democràcia, és un concepte que
utilitzen els Estats per basar la seva legitimitat. Al llarg
del segle, la idea de nació és fa conservadora perquè
s’uneix a concepcions tradicionals, com ara religió,
monarquia i història.

36.  El concepte modern de nació va néixer al final del segle XVIII.
Abans, les associacions polítiques havien estat basades en vincles
de dependència jeràrquica (cap el senyor feudal o el rei) o en
defensa d’interessos comuns (ciutats-estat). Encara que el terme
de nació ja s’utilitzava abans, la independència dels Estats Units i
la Revolució Francesa van influir decisivament en el concepte de
nació, que des d’ara es basarà en el principi de sobirania
nacional. La nació és conseqüència d’un contacte social pel qual
la societat civil, posseïdora de la sobirania nacional, fa dipositari
d’aquesta l’Estat. Aquest plantejament feia sorgir la nació d’un
acte de voluntat política i lliure determinació de la societat i de
cadascun dels individus que la componen, que per això
assoleixen la categoria de ciutadans.

37.  Aquesta idea de nació va sorgir com a superació del
localisme feudal i en contra d’una identificació de la
sobirania de l’Estat amb la gràcia divina dels reis. Des del
final del segle XVIII i durant el primer terç del segle XIX, la
idea de nació estava associada als principis i valors de la
democràcia i el liberalisme, i per això es va utilitzar en una
bona part de les revolucions de 1820 i 1830.

38.  [Concepte basat tenint pressents aspectes com la llengua, la raça,
la sang]
 En les primeres dècades del segle XIX es va començar a
desenvolupar en el fragmentari imperi germànic una nova
concepció de nació. Sota la influència del romanticisme i
l’historicisme de l’època, els pensadors alemanys van contraposar
al principi il·lustrat de la sobirania nacional l’esperit del poble
(Volkgeist) com a base de la nació.
 Amb aquesta nova interpretació, el nacionalisme es va anar
impregnant dels valors de la tradició, alhora que considerava la
monarquia com la forma política que més bé recollia l’ideal
d’unitat, i l’exèrcit com el braç executor de la voluntat nacional
(exemples: Alemanya i Itàlia).

39.  Des de 1880 fins a la Primera Guerra Mundial es desenvolupa la
segona fase del nacionalisme. Va tenir quatre característiques
molt importants:
 La primacia del criteri etnolingüístic per definir la nació: una nació
és un conjunt social que parla una mateixa llengua.
 L’aspiració de construir en cada nació un Estat basat en el dret
d’autodeterminació (el conjunt social desitja formar un Estat
independent).
 El redescobriment de la cultura popular i el dret tradicional com
elements que donen unitat a la nació perquè reforcen la història
comuna.
 El desplaçament cap a la dreta política dels moviments
nacionalistes.

40.  Els moviments nacionalistes van sorgir en nombroses
regions, alhora que el seu marc d’aplicació ultrapassava
l’escenari europeu: en els territoris que constituïen els
grans imperis colonials es van produir moviments
antiimperialistes que es van apropiar els arguments del
nacionalisme europeu i van ser la base de molts moviments
independentistes del segle XX.

41.  La unificació de territoris d’una mateixa identitat
cultural amb la creació dels Estats d’Itàlia (1861/1870 =
unificació de tota la Península, Estats Pontificis
inclosos) i Alemanya (1871) va significar la màxima
plasmació de les idees nacionalistes de l’Europa del
segle XIX.

42.  Des de l’Edat Mitjana, la península Italiana havia estat dividida
en set Estats, alguns dels quals estaven vinculats a potències
exteriors. Després de la breu unificació de l’època napoleònica, el
Congrés de Viena va retornar les anteriors dinasties regnants i es
va restaurar la divisió d’Itàlia. La unificació va estar afavorida per
una situació internacional que dividia i enfrontava les potències
amb interessos directes a Itàlia. El regne de Sardenya-el Piemont
(aquest estat es configurà el 1720 amb l'annexió de l'antic Regne
de Sardenya als dominis del Ducat de Savoia) va dirigir aquest
procés d’unificació nacional sota el rei Víctor Manuel II, amb
Cavour com a primer ministre. El procés d’unificació d’Itàlia es
va produir en tres fases:

43. 1. Unificació del nord (1859): es va aprofitar l’enfrontament entre
Àustria i França; es va demanar l’ajut de Napoleó III i així es va
aconseguir l’annexió de la Llombardia austríaca i d’altres territoris.
2. Conquesta del regne de les Dues Sicílies (1860-61): la
incorporació de Nàpols i Sicília va ser fruït de la habilitat de
Cavour i de l’expedició dels mil camises roges sota la direcció de
Garibaldi.
3. Els Estats Pontificis i Venècia: el febrer de 1861 es va crear el
regne d’Itàlia, el primer titular del qual va ser Víctor Manuel. La
guerra austroprussiana (1866) va permetre a Itàlia incorporar
Venècia (fins aleshores en poder d’Àustria); la guerra
francoprussiana (1870-71), amb la derrota de Napoleó III, va
significar la desaparició dels Estats Pontificis (que abans estaven
sota la protecció de França i que ara quedaven reduïts al petit Estat
del Vaticà) i la unificació de tota la Península. El 1870 s’havia
completat la unificació italiana [El Vaticà no acceptarà aquesta
situació i fins a 1929 no signarà cap acord, o concordat, amb el nou
Estat italià].

44.  L’antic Imperi germànic, d’origen medieval, al principi del segle
XIX tan sols era una confederació de petits Estats sobirans. El
primer pas per a la unificació va ser la creació del Zollverein
(1834), unió duanera d’un trentena d’Estats políticament
independents, dos dels quals van intentar dirigir la unificació:
Prússia i l’Imperi austríac.
 El gran arquitecte de la unificació alemanya va ser el canceller de
Prússia: Otto von Bismarck. El seu realisme polític i l’ús
combinat de la diplomàcia i de la força militar van aconseguir,
primer, que Prússia dominés la confederació germànica, i
després, que Alemanya s’unifiqués amb l’exclusió d’Àustria. Entre
1864 i 1871, Prússia va desencadenar tres conflictes bèl·lics amb la
finalitat d’estendre el seu domini a tot Alemanya:

45. 1. Contra Dinamarca (1864), pel domini dels ducats de
Schleswig i Holstein al nord d’Alemanya.
2. Contra Àustria (1866): per aconseguir el control de tot el
nord de la Confederació (amb aquest triomf es crea la
Confederació de l’Alemanya del Nord).
3. Contra França (1870-71): per estendre el seu domini a tota la
Confederació, excloure’n Àustria i proclamar la creació de
l’Imperi Alemany o II Reich, amb Guillem I com a
emperador [I Reich = segle X].

46.  Les unificacions italiana i alemanya van tancar l’etapa
de les grans revolucions liberals i nacionals a Europa.
Al darrer terç del segle XIX semblava que s’havia
aconseguit una certa estabilitat política i de fronteres,
però, en realitat, encara hi havia un seguit de conflictes
que continuaven latents.
 D’una banda persistien els problemes nacionals a
l’interior de l’Imperi austríac i de l’Imperi turc; que
tenien dominats pobles amb aspiracions nacionalistes.
Aquest era el cas de txecs, hongaresos i polonesos pel
que fa a Àustria, i el de serbis, croats i búlgars en el cas
de Turquia (Imperis on les reformes havien estat
nul•les o molt limitades).

47.  A l’Europa occidental, un cop consolidats els Estats liberals,
la lluita política tenia com a objectiu l’avenç de la
democràcia, és a dir, la conquesta de la igualtat política:
sufragi universal, ampliació de les llibertats individuals i
col•lectives i el reconeixement dels drets socials (educació,
salut, feina, etc.) per al conjunt de la població.
 Així, doncs, s’obria un nou escenari polític en què la
burgesia liberal, que havia construït l’Estat liberal en
benefici propi, es veia contestada per les classes populars,
les quals desitjaven que s’hi implantessin sistemes
democràtics que garantissin els seus drets com a ciutadans.