Hermes (Praxíteles)

13,844 views
13,517 views

Published on

Published in: Education
0 Comments
1 Like
Statistics
Notes
  • Be the first to comment

No Downloads
Views
Total views
13,844
On SlideShare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
9,602
Actions
Shares
0
Downloads
298
Comments
0
Likes
1
Embeds 0
No embeds

No notes for slide

Hermes (Praxíteles)

  1. 1. Hermes amb Dionís infant Autor: Praxíteles (309-330 aC) Dimensions: 2,13 m d’alt Cronologia: 343 aC Material: marbre Localització original: Temple d’Hera (Olímpia) Tècnica: Talla Localització actual: Museu Arqueològic (Olímpia) Formes: exempta Estil: Grec clàssic Tipologia: grup Cromatisme: monocroma
  2. 2. Escultura grega Període clàssic ple (S. IV a C) Característiques de l’obra de Praxíteles: -S’aparta de la duresa de les escultures anteriors. -Major suavitat i harmonia en el tractament del cos humà -Corba praxiteliana (figura arquejada formant una S suau) -Major expressivitat (més atenció als sentiments i les emocions, també dels déus) -Les figures de Praxíteles són més dolces i delicades (andrògines) -Més realisme (com plecs túnica) -Sentiments i realisme sense perdre ideals clàssics (encara cànon) -Praxíteles introduí el nu femení (només per Afrodita) -Retrat més individualitzat -Principals escultors: Praxíteles, Escopes i Lisip. -Anticipen l’etapa hel·lenística.
  3. 3. Afrodites atribuïes a Praxíteles
  4. 4. Breu biografia de Praxíteles Va néixer a Atenes el 400 aC. Es formà amb el seu pare, Cefisòdot el Vell, i desenvolupà la seva màxima activitat entre els anys 370 i 340 aC. Treballà a Atenes, on hi tenia un taller. Friné, (Phrynea) una famosa hetaira (cortesana) li feu de model i també fou la seva amant. En ella s’inspirà per crear les seves famoses Afrodites. Fou popular entre el poble i va tenir força èxit. El viatger i geògraf Pausànies esmenta un escultor anomenat Praxíteles, que alguns pensen que podria tractar-se d’una altra persona. Se li atribueixen una seixantena d’obres, algunes per fonts antigues, altres per còpies, i també per referències indirectes, però no es conserva cap peça original que se li pugui atribuir amb tota seguretat.
  5. 5. Les imatges representades per Praxitel.les són els déus més populars de la mitologia grega, com Apol-lo, Hermes o Afrodita, en comptes de Zeus, Posidó… Són representats sota un aspecte humà. Per les seves Afrodites sembla que va fer servir de model a Phryné, com hem dit, una cèlebre cortesana, amant seva. També recordeu que fou el primer en utilitzar el nu femení com a model escultòric, donant-li una imatge eròtica i femenina, i les seves escultures masculines són lànguides i afeminades. Utilitzà preferentment el marbre. Apol.lo
  6. 6. Altres escultors del segle IV: Escopes: modelat dur, amb gran força expressiva Lisip: cànon més esvelt (8 caps) Apoxiomeno, de Lisip (cànon estilitzat, realisme, escena intranscendent) Ménade furiosa, d’Escopes Tensió i moviment
  7. 7. Anàlisi formal Noi jove dempeus, sense part del braç Descripció: dret, el qual manté alçat, recolzant-se amb l’esquerra sobre el tronc d’un arbre cobert per una túnica i sostenint un nen petit, al qual es mira, i sembla mostrar-li alguna cosa. Entre tronc i figura hi ha un suport transversal, necessari per a sostenir-la. Què hi ha representat i com?
  8. 8. Atenció als sentiments i a Naturalisme i delicadesa Tendresa les emocions. en el tractament en la mirada anatòmic Gran expressivitat Sfumato Humanització dels déus (jove atleta) Corba praxiteliana (equilibri moviment-repós) Possible original de marbre 2,13m d’alt Fou trobada l’any 1877 en unes excavacions prop del Rectilini suport (tronc temple d’Hera, a Olímpia. d’arbre cobert amb una
  9. 9. La composició busca centrar l’atenció en el rostre d’Hermes, que apareix concentrat en els seus pensaments. Presenta un contrapposto (volums compensats) i esquema en S amb una postura lànguida i natural: el braç dret està en tensió, amb l’espatlla una mica desplaçada, mentre que l’esquerra es recolza en un suport. El maluc dret està més elevat i la cama esquerra, lliure de pes es flexiona i toca el terra amb la punta del peu. La cama dreta aguanta el pes del cos, remarcant la línia del maluc i formant una S suau, és la corba praxiteliana. L’esquema es completa amb la lleugera inclinació del cap. La sinuositat es veu reforçada pel treball delicat dels contorns de la figura.
  10. 10. Ideal jove de bellesa (clàssic) - Contrast entre sinuositat figura Hermes i verticalitat Dionís i túnica (sobre arbre per suportar l’escultura. Caiguda natural dels plecs) - Llum uniforme sobre la superfície del cos d’Hermes, creant-hi modulacions i subtils matisos, menys als plecs del mantell i als cabells (zones clarobscur)
  11. 11. Interpretació Tema de la mitologia grega
  12. 12. Contingut i significació Els protagonistes d’aquest grup escultòric són dos déus de l’Olimp grec. Cal conèixer la història de tots dos i la seva relació. És important el moment concret d’aquesta història que representa l’escultura. Dionís, fill de Zeus i Sèleme.... El geògraf grec Pausanies en la seva Descripció de Grècia, comenta que va veure una estàtua semblant al temple d’Hera, a Olímpia, i l’atribuí a Praxíteles. El 1877 es trobà l'estàtua que ens ocupa, en unes excavacions a Olímpia, a les ruïnes del temple on la va veure Pausanies. Tenia les cames tallades i li faltava el braç amb el qual segurament Hermes ensenyava un gotim de raïm a Dionís. No hi ha però acord en la datació, i alguns opinen que és una copia posterior de l’original de Praxíteles. Es dubta fins i tot de l’autoria d’aquest. Funció S’ha interpretat com una commemoració de l’aliança i la pau entre Arcàdia i Elis, de les quals eren els patrons Hermes i Dionís respectivament.
  13. 13. Models i influències Praxíteles seguí els cànons clàssics de bellesa (Policlet). Malgrat això, la seva obra es considerada la precursora del nou llenguatge hel·lenístic, en el qual els déus s’humanitzen i reflecteixen per primer cop emocions i sentiments. La seva influència es notà en l’obra de Lisip i Scopes. Posteriorment, en el Renaixement... La seva corba praxiteliana fou molt imitada com a model d’equilibri. “DAVID” de Donatello i M. Àngel.

×