2. Filosofia medieval: final de l’imperi romà fins al Renaixement.

3. Filosofia del Renaixement: segles XV i XVI.

4. Filosofia Moderna: segles XVII i XVIII.

5. Filosofia Contemporània: segles XIX i XX.

6. Períodes filosofia i filòsofs més importants FILOSOFIA ANTIGA FILOSOFIA MEDIEVAL FILOSOFIA DEL RENAIXEMENT I MODERNA FILOSOFIA CONTEMPORÀNEA Presocràtics Sofistes Sòcrates Plató Aristòtil Epicur Estoïcisme Escepticisme Neoplatonisme Sant Agustí Sant Anselm de Canterbury ------------------------- (Escolàstica) Sant Tomàs d’Aquino ------------------------- Guillem d’Occam Maquiavel ------------------------- (Racionalisme) Descartes Spinoza Leibniz ------------------------- (Empirisme) Locke Berkeley Hume -------------------------- Kant Hegel Marx Nietzsche Wittgenstein Heidegger Arendt Sartre

9. Hi ha una certa “ llibertat” de pensament , perquè la religió politeista ho permet: no hi ha una classe sacerdotal poderosa.

10. Les polis gregues floreixen gràcies al comerç i els ciutadans s’interessen per qüestions “teòriques” en tenir solucionades les qüestions “pràctiques”.

12. Sorgeix una explicació alternativa, no basada en els mites sinó en la raó, el logos , l’explicació racional, sorgeix la filosofia .

13. “ Logos ” significa “raó” o “paraula”. D’aquí deriva “lògica”, “filologia”, etc. El logos , a diferència del mite, implica ordre i necessitat .

15. Origen, principi, causa... en grec es diu “ arkhé ”. Quin és l’”arkhé de l’univers, del cosmos (ordre)?

16. Els milesis i els eleates són considerants “monistes” per la resposta.

19. És el primer que va predir un eclipsi, el de l’any 585 aC.

20. En filosofia (quan encara no existia ni el nom i segons el primer historiador de la filosofia, Aristòtil) va sostenir que tota la realitat actual, plural quant al nombre d’elements, es redueix a una única causa al principi. L’ arkhé de tot és l’ aigua .

21. Ho argumentava observant que res pot sobreviure sense aigua, que allà on hi ha vida hi ha aigua, que la terra ferma sembla surar sobre aigua.

23. L’arkhé ha de ser indeterminat, indefinit, en grec “apeiron”.

25. Tot prové de la condensació o la rarefacció de l’aire.

27. Els seus membres anaven aprenent per fases els secrets matemàtics de l’univers.

28. Als més avençats se’ls proporcionava el coneixement d’un poliedre regular que tothom desconeixia: l’icosaedre (veure pantalla següent).

29. L’univers és formulable matemàticament, és més, l’arkhé de les coses són els nombres.

30. Pels pitagòrics el número 1 és un punt a l’espai, “existeix”, per tant, totes les coses estan compostes de nombres. 2 punts formen una línia, 3 una figura plana i 4 un volum.

31. També creien en la transmigració de les ànimes.

35. Aquesta lluita continua entre contraris és una harmonia, hi ha un “logos” intern, una raó. Les imatges d’aquesta tensió harmoniosa són la lira i l’arc: els dos costats que estiren es necessiten mútuament.

36. La concepció del temps d’Heràclit, així com de la cultura grega, diferent a la concepció cristiana, és que aquest és circular, cíclic, no lineal com després s’introduirà amb el cristianisme.

37. El cosmos, la natura és com un foc que sempre crema, més viu a estones, més apagat de vegades, però sempre encès. Per això, Aristòtil va dir que per Heràclit l’arkhé de l’univers és el foc.

38. Aquest logos universal (foc, cosmos, physis , tot apunta al mateix) també és present en els humans, però els qui no ho entenen i creuen que el continu canvi és irracional estan “adormits”.

39. Heràclit ha passat a la Història de la filosofia com l’autor de la frase “ningú es pot banyar dues vegades en el mateix riu”, però sembla que se li atribueix falsament.

43. És nega així la realitat del canvi o del moviment, encara que el camí de l’opinió el pugui considerar autèntic. El camí de la veritat sap que el que no és, no és ni serà mai.

44. Així, el que és, l’ésser, és tota la realitat, res hi queda fora. L’ésser és: inengendrat, imperible, íntegre, únic, inestremible, realitzat plenament, continu, indivisible, homogeni, immòbil, complet, esfèric i finit.

47. Els anomenats “pluralistes” acceptaran les característiques de l’ésser de Parmènides però sostindran que n’hi ha múltiples, i que les seves combinacions donen lloc al canvi i al moviment.

49. Per Empèdocles hi ha 4 elements originaris: terra, aire, aigua i foc. Són les arrels de tot. Cada element té les característiques de l’ésser de Parmènides. Es mesclen donant lloc a les coses, tot són combinacions dels 4 elements.

50. Les forces d’unió i separació són Amor i Odi.

51. En un principi els quatre elements estan absolutament cohesionats per l’Amor, formant una esfera; després l’Odi separa i es genera el món plural. És un cicle etern, només romanen els quatre elements.

53. Els elements o principis de tot són unes petites partícules materials «spermata», «llavors o homeomeríes», segons Aristòtil. Són infinites en nombre i en la divisió.

54. «Tot és en tot» : les coses estan formades per totes les llavors però són el que són perquè hi predominen les de la seva essència.

55. En un principi totes les partícules estaven juntes en un remolí mogut pel NOUS (intel·ligència), després tot es mescla formant el món.

57. L’ésser és una infinitat de partícules indivisibles (“àtom” significa “indivisible”). Aquests àtoms tenen les característiques de l’ésser de Parmènides, menys l’esfericitat —tenen qualsevol forma—, i la infinitud. Difereixen entre si per la figura, la posició i l’ordre.

58. Aquests àtoms es mouen en el buit, en qualsevol direcció i sense finalitat. Per mor de l’atzar van xocant i formant remolins: les coses.

59. Mecanicisme: no hi ha intel·ligència ordenadora ni forces externes als àtoms. El món canvia, es mou, mecànicament.

60. Demòcrit és admirat pels científics moderns: va intuir racionalment moltes coses que després es varen poder demostrar, com el buit, els àtoms i el mecanicisme