Filosofia a grècia presocràtics, sofistes, sòcrates i plató

Plató i Aristòtil (fragment de L’Escola d’Atenes, 1509, de Rafael)

L’Escola de Atenes, frescos de Pellegrino Tibaldi (Biblioteca del monestir de El
Escorial, 1586. Representa l’escola d’Atenes durant un debat entre els membres de
l’acadèmia platònica i els estoics).

EL PENSAMENT PLATÒNIC:

ONTOLOGIA (Teoria de la realitat: teoria de les
formes separades o de les idees)
EPISTEMOLOGIA (Teoria del coneixement)
ANTROPOLOGIA (Teoria de l’ànima)
POLÍTICA
Lectura dels llibres II, IV i VII del diàleg REPÚBLICA
Lectura del diàleg FEDÓ

Orígens i influències de la teoria platònica de les idees
(teoria de les formes separades o dualisme ontològic)
1. El problema ontològic de l’objecte d’estudi de les Matemàtiques
(les entitats matemàtiques).
2. Influència del sophós presocràtic PITÀGORES de SAMOS (570-480
a.C.). (L’estructura matemàtica de la physis: arkhé = números).
3. Influència positiva del philo-sophós SÒCRATES (470-399 a.C.) i
negativa (crítica) dels Sofistes. (Els valors morals: objectius,
universals, absoluts).
4. Influència del sophós presocràtic HERÀCLIT d’EFES (550-480 a.C.)
i l’Ésser com a Esdevenir (panta rei).
5. Influència del sophós presocràtic PARMÈNIDES d’ELEA (515-445
a.C.) i l’Ésser com a permanència i immutabilitat

El problema ontològic de l’objecte d’estudi de les Matemàtiques (les
entitats matemàtiques).
Grècia arcaica i clàssica (VII, VI, V
aC):
Una cultura intel·lectualista
que dóna molta importància
al coneixement, al saber
(la cultura que ha protagonitzat el
pas del mite al logos)
(el savi com a model social)

Les matemàtiques: únic saber
exacte, objectiu, universal, absolut,
desenvolupat fins el moment
(les matemàtiques obra de la racionalitat)
(el savi –Pitàgores- com a model social)
Tot saber es fonamenta en un objecte
d’estudi: botànica, zoologia, astronomia...
(concepte d’objecte d’estudi)

PROBLEMA DE LES MATEMÀTIQUES (s. V aC):
1. Quin és l’objecte d’estudi de les matemàtiques? Els números i les formes
geomètriques.
2. Què són els números i les formes geomètriques?, què volem dir quan diem
que els números i les formes geomètriques són? (idees, formes, eidos)
3. On són els números i les formes geomètriques (entitats matemàtiques)? (en
el cosmos noetós del dualisme ontològic)

PITÀGORES i L’ESCOLA PITAGÒRICA, 1
•

Pitàgores de Samos (570-480 a.C.): a ell s’atribueix la taula de multiplicar i
el Teorema de Pitàgores. També és cèlebre pel fet d’haver fundat una
escola. Més que una escola era una comunitat de caràcter religiós: les
propietats eren comunes, professaven la metempsicosi (transmigració de
les ànimes), eren vegetarians...

•

Els pitagòrics són bàsicament matemàtics. La seva dedicació a les
matemàtiques va influir molt en l’explicació de la naturalesa de les coses (la
physis).

•

Totes les coses poden explicar-se amb els números:
– l’ordre existent és un conjunt que s’explica amb els números;
– una unitat és un punt;
– dues, una línia;
– tres, la superfície, el pla;
– quatre, el volum;
– el número 10 és la suma dels quatres primers (la tetraktys).

PITÀGORES i L’ESCOLA PITAGÒRICA, 2
•

Les coses, doncs, són números: uns punts formen una línia; diverses línies
formen una superfície; diverses superfícies combinades formen un cos; és a
dir, punts, línies, superfícies (números), són les unitats reals que componen
tots els cossos.

•

Per tant, tots els cossos han de ser considerats
com a números; a cada cosa se li pot aplicar un
número i, per tant, tota la naturalesa és un compost de números.

•

Així, el principi, l’Arkhé, constitutiu de la realitat no és quelcom físicament
material (com l’aigua per a Tales, l’aire per a Anaxímenes, el foc per a
Heràclit...), sinó que és quelcom de formal i abstracte: el número.

HERÀCLIT d’EFES (550-480 a.C.)
Què vol dir que les coses “són”?
Què és Ésser?
Conceptes presocràtics: PHYSIS (ARKHÉ) - COSMOS / CAOS - LOGOS

Què és l’ARKHÉ (causa material), segons Heràclit, de la
PHYSIS? El foc.
PHYSIS dinàmica, en canvi constant (PANTA REI = tot flueix, el
perpetu fluir de totes les coses). Més enllà dels elements en
lluita del canvi constant, hi ha un ordre, una llei, un logos:
l’oposició de contraris (l’ordre és l’enfrontament dialèctic dels
oposats).
Ésser = ESDEVENIR
(Influència en Plató: com és el TOPOS ORATOS)

PARMÈNIDES D’ELEA (515-445 a.C.)
Com Heràclit d’Efes s’ocuparà més de “què vol dir Ésser”, que no pas de
“què són les coses”. Autor del poema Sobre la natura on s’exposen les
“dues vies”:
-via de la veritat (alètheia) = coneixement (raó)
-via de l’opinió (doxa) = engany, error (sentits)
Tesis:
1. L’Ésser és (immutabilitat radical de la realitat; l’Ésser existeix).
2. El No-Ésser no és (el no-res no existeix).
3. Ésser = Pensar.
-Característiques de l’Ésser:
No engendrat, indestructible, immutable, finit, compacte, homogeni,
indivisible, esfèric, etern, perfecte...
(Influencia directament en la manera que té Plató de concebre el cosmos
noetós)

L’Ésser com a Esdevenir-canvi (Heràclit) i com a
Permanència-ésser (Parmènides)
(dues arquetípiques visions enfrontades del món)

-Parmènides d’Elea (sud d’Itàlia, Magna Grècia):
Només l’Ésser, que és únic i immutable,
existeix vertaderament (els canvis que afirma
Heràclit són només aparences sensorials, que la
raó ens porta a negar).
-Heràclit d’Efes:
Afirma el perpetu fluir de totes les coses
(panta rei). Ésser és el mateix que Esdevenir
(canviar).

Diferències entre HERÀCLIT

i

PARMÈNIDES

Posició sobre el
món

Hi ha un perpetu esdevenir; el món
és canviant.

No existeix l’esdevenir; el món és estàtic.

La veritat

Com a conseqüència de
l’esdevenir, el camí cap a la veritat
no és un de sol, i canvia en tot
moment.

El camí cap a la veritat només és un.

Posició sobre el
Ser (l’Ésser)

El Ser, entès com l’essència de les
coses, pot al mateix temps Ser i noSer, car tot és canviant.

Considera el Ser com l’essència de les
coses, però no el concep com a canviant.
L’existència del Ser i del No-Ser només
es manifesta en la via de la ignorància
(doxa), però en la via de la veritat
(aletheia) només es manifesta el Ser.

L’essència del
món

No és possible captar-la degut al
constant esdevenir. No és una
posició racionalista.

El pensament pot captar l’essència del
món tal com és. És una posició més
racionalista.

Oscil·lació entre
els contraris

És un dels grans temes d’Heràclit.
Intenta trobar el per què dels
canvis, la llei natural que els
governa i dirigeix.

La filosofia de Parmènides no accepta
l’oscil·lació. L’ésser, únic i vertader,
només ÉS, no canvia ni esdevé.

Els sofistes: del relativisme de Protàgores
a l’escepticisme de Gòrgies

Protàgores d’Abdera (Tràcia), 480-410 aC...
“Sobre els déus no puc saber si existeixen o no; és
molt difícil saber-ho amb seguretat; l’assumpte és
fosc i la vida curta.”
L’home és la mesura de totes les coses
Homo omnium rerum mensura est
πάντων χρημάτων μέτρον ἔ στὶ ν ἄ νθρωπος

Gòrgies de Leontini (Sicília), 485-380 aC.
“No existeix res; si existís alguna cosa no podria
ser coneguda; si existís alguna cosa i pogués ser
coneguda no podria ser comunicada”. (nihilisme
ontològic, epistemològic i lingüístic)

Els sofistes: Protàgores i Gòrgies
La sofística és un moviment cultural amb diversos autors i constitueix una expressió
de democràcia, en la mesura que la democràcia significa pluralisme de les
opinions i llibertat d’expressió. Les seves tesis essencials es poden resumir de la
següent manera:

NIHILISME ONTOLÒGIC: No existeix un ésser substancial i permanent al
canvi (contra l’ontologia platònica del cosmos noetós).
FENOMENISME: L’aparença és l’única forma de ser real.
SUBJECTIVISME: L’home és l’únic criteri de veritat dels judicis.
SENSISME: L’experiència és l’única font de coneixement.
ESCEPTICISME: No existeix veritat universal: Tot pot ser a la vegada
veritable i fals
CONVENCIONALISME: La societat no és un fet natural sinó que és el
resultat d’un pacte
POSITIVISME: Les lleis jurídiques i morals han estat dictades pels homes,
no pels déus.
RELATIVISME: Les normes socials estan en funció de cada societat: de
cada època i dels interessos de cada moment.

Problema
matemàtiques
Pitàgores
Heràclit
Parmènides

Reminiscència
(anàmnesi)
Dialèctica

FILOSOFIA DE PLATÓ

SÒCRATES

DUALISME ontològic
REALITAT
coneixement
intel·ligible

APARENÇA
coneixement
sensible

EPISTEME

DOXA

món de les idees
cosmos noetós

imaginació
creença

món de les coses
cos material

ànima immortal
Racional (filòsof) irascible (soldat)

Intel·lectualisme
moral;
dialèctica
ironia
homologia
(maièutica)

sensible (productor)

harmonia
societat justa (dikaiosine)

La teoria platònica de les Idees, I:

• En aquesta teoria ontològica, Plató ajunta en una visió única i
integradora:
-d’una banda la concepció del presocràtic Parmènides
segons la qual l’autèntica realitat és eterna i immutable
(l’Ésser), que serà el món de les idees (cosmos noetós);
-i d’una altra, l’afirmació del també presocràtic Heràclit
sobre el perpetu fluir de les coses (l’Esdevenir, expressat en el
panta rei), que serà el món de les coses (topos oratos).
Així la teoria de Plató ofereix una solució conciliadora de l’oposició
permanència – canvi.

La teoria platònica de les Idees, II:
La teoria platònica de les idees, a més a més:
-també ofereix una alternativa al relativisme i escepticisme dels
sofistes (defensant l’existència de valors – idees objectius, absoluts i
universals);
-dóna consistència teòrica a l’optimisme de Sòcrates sobre les
capacitats humanes de coneixement (i converteix en idees realment
existents fora de la ment humana els seus conceptes morals
objectius);
-i manté, en el rerefons de tot plegat, les certeses matemàtiques dels
pitagòrics, com a exemples evidents de veritats eternes.

TEORIA DE LES FORMES (IDEES, eidos)
COSMOS NOETÓS (ÉSSER)... veritat
(Món intel·ligible o de les idees... Món de l’ésser-que-és: ontos on)
EIDOS: (models, formes, essències, idees) són entitats immaterials,
absolutes, immutables, perfectes, universals, independents del món físic, eternes
(Jerarquia de les idees: -de més a menys- 1. el Bé-Agathon; 2.
Valors morals (p.e. Dikaiosine, kalós...); 3. Entitats matemàtiques; 4. Idees de
coses).

-----DUALISME ONTOLÒGIC---------------------------------------------jorismós-------TOPOS ORATOS (ESDEVENIR)... aparença
(Món sensible o de les coses: món físic, material, món de la diversitat i
multiplicitat, món del CANVI i el MOVIMENT –metabolé, kínesis-)
EIDOLES: (còpies de les idees de les que PARTICIPEN -teoria de la
MÈTHEXIS (participació)- )

Les formes –eidos- (essències, models...):

-no existeixen en el nostre món material, sinó en un altre món especial
i realíssim, el món de les formes o cosmos noetós;

-les formes són eternes i intemporals;
-les formes són úniques, és a dir, a cada terme general correspon una
i només una forma;
-les formes no es componen de parts, són simples;
-les formes són inalterables, no pateixen canvi ni transformació,
romanen sempre idèntiques a si mateixes.

“A quienes la afirman, la doctrina de las Ideas se les ocurrió
porque estaban convencidos de los razonamientos de Heráclito
acerca de la verdad: que todas las cosas sensibles están en
perpetuo fluir y, por tanto, si ha de haber ciencia y conocimiento de
algo, tendrá que haber otras naturalezas permanentes aparte de
las sensibles, ya que no hay ciencia de las cosas que fluyen.”
Aristóteles: Metafísica, XIII, 4-5 (1087b 12-1080a 11)
(Crítica a la teoria platònica de les idees)

LES IDEES O MODELS

ES REFLECTEIXEN

TENDEIX A
REALITZAR

EN EL MÓN SENSIBLE, EL QUAL
(Teoria de la mèthexis o participació)

Jerarquia de les IDEES del Cosmos Noetós:

BÉ (agathon)
(idea en-si i per-si)

VALORS MORALS
(p.e. dikaiosine, kalós...)

IDEES MATEMÀTIQUES
(entitats matemàtiques)

IDEES DE COSES

Al·legoria de la Línia (República, VI)
SABER = LLUM
SABER = LLUM
EPISTEMOLOGIA (nivells del coneixement)
EPISTEMOLOGIA (nivells del coneixement)

ONTOLOGIA (nivells de la realitat)
ONTOLOGIA (nivells de la realitat)

NOESI
ARKHAI
NOESI
ARKHAI
Raó intuïtiva
Idees pures
Raó intuïtiva
Idees pures
Raó pura, Intuïció pura
Principis, Formes, Essències, Models
Raó pura, Intuïció pura
Principis, Formes, Essències, Models
EPISTEME ---------------------------------------------------------------------------------------------------------------NOETÀ (món
EPISTEME ---------------------------------------------------------------------------------------------------------------NOETÀ (món
(ciència, coneixement)
intel·ligible, cosmos noetós)
(ciència, coneixement)
intel·ligible, cosmos noetós)
DIANOIA
DIANOIA
Raó discursiva
Raó discursiva
Coneixement matemàtic
Coneixement matemàtic

MATEMATHIKÀ
MATEMATHIKÀ
Objectes matemàtics
Objectes matemàtics
Entitats ii Principis matemàtics
Entitats Principis matemàtics

------------------------------------------------------------------------- jorismós----------------------------------------------------------------------------- jorismós----PISTIS
PISTIS
Creença
Creença

ZOÀ
ZOÀ
Animals, coses
Animals, coses

DOXA ----------------------------------------------------------------------------------------------------------------DOXASTÀ (món
DOXA ----------------------------------------------------------------------------------------------------------------DOXASTÀ (món
(opinió)
visible o sensible, topos oratos)
(opinió)
visible o sensible, topos oratos)
EIKASIA
EIKASIA
Imaginació
Imaginació

EIKONES
EIKONES
Imatges, ombres, imitacions de
Imatges, ombres, imitacions de
les coses
les coses

IGNORÀNCIA = FOSCOR
IGNORÀNCIA = FOSCOR

Ontologia (part superior) i Epistemologia (part inferior)

FORMES DE CONEIXEMENT
(epistemologia)

TIPUS DE REALITAT
(ontologia)

RAÓ
SABER, CIÈNCIA
(episteme)

IDEES

SENTITS
OPINIÓ, CREENÇA
(doxa)

COSES

DUALISME
ONTOLÒGIC
(Realitat)

DUALISME
EPISTEMOLÒGIC
(Coneixement)

Cosmos
Noetós (idees)

Episteme
(la raó coneix idees)

DUALISME
ANTROPOLÒGIC
(Home)
Psique (ànima)
(la raó coneix idees)

EIDOS

Topos
Oratos (coses)
EIDOLES

Doxa
(els sentits “coneixen”
coses)

Soma (cos)
(els sentits “coneixen”
coses)

El Mite de la Caverna (República, VII)

• Plató narra en el Mite de la Caverna el dolorós i escarpat camí
del coneixement. L’home encadenat a l’interior de la foscor
simbolitza la condició humana inicial, ignorant i enganyada. El
món de l’interior de la caverna és el món de les coses. El camí
de sortida representa el procés de coneixement. Així, els dos
mons del mite es corresponen als dos mons de la seva
metafísica, i l’escarpat i costerut camí de sortida ens mostra el
difícil accés al coneixement. Podem comprovar, doncs, que la
teoria de la idees (ontologia) i la teoria del coneixement
(epistemologia) van entrelligades.

El Mite de la Caverna (República, VII)

...com tot mite és susceptible de diferents nivells d’interpretació. La
caverna tant és el món sensible on són presoners els homes com el cos
que empresona l’ànima, etc. Com que els presoners han viscut en aquesta
situació des del naixement, no en són conscients. No es poden imaginar
una altra llum que la petita resplendor del foc. Les ombres que passen són
per a ells l’única realitat. El presoner que és arrabassat de la seva posició
creu, al començament, que l’arrenquen del seu món propi, ja que, en el
moment de girar-se, la llum de la sortida l’encega de tal manera que li
produeix un terrible mal als ulls. És, doncs, un procés dolorós. Però un cop
s’acostuma a la llum i veu la vertadera realitat, comprèn que el que ha vist
a la caverna són pures ombres. I quan hi retorna i intenta explicar les
seves experiències, els presos el prenen per boig i, fins i tot, intenten matarlo a fi que no els incordiï més (Plató expressa aquí tant la seva expulsió de
Siracusa com la condemna, execució i mort de Sòcrates el 399 a.C.).
Davant d’això els presos encara s’aferren més a la seva situació, no fos cas
que algú intentés conduir-los cap a l’exterior i els passés el mateix...

ALGUNS SÍMBOLS DEL MITE DE LA CAVERNA
Els mites són ambigus per definició, però una llarga tradició tendeix a identificar alguns dels símbols del mite
de la caverna amb elements de la teoria del coneixement. Oferim aquí una petita síntesi d'alguns
d'aquests tòpics culturals.

1.- Els presoners: som tots nosaltres en la mesura que vivim empresonats en el món sensible,
en la matèria, i que no hem estat educats en el coneixement de la idea de Bé. Al límit els
presoners són els qui viuen -enganyats per la Sofística- en la pura opinió.
2.- Les ombres del fons la caverna: les conjectures, el coneixement originat en els sentits,
purament material, del quan no ens podem refiar.
3.- La llum del foc de la caverna: les creences -febles, enganyoses i incomparables amb el Sol.
4.- L'alliberament del presoner: l'inici del procés d'alliberament de l'ànima.
5.- Les cadenes: la ignorància que els humans que viuen en l'opinió tenen respecte l'autèntic
saber, els prejudicis que ens vinculen al món material sensible.
6.- La sortida al món exterior: l'esforç dialèctic de coneixement de les Idees, demana fiar-nos
de la raó.
7.- Les coses exteriors, la lluna i els objectes celestials coneguts en la nit: les idees
superiors adquirides per la intel·ligència.
8.- El Sol: la idea de Bé, el coneixement perfecte que ho il·lumina tot.
9.- El retorn a la caverna: la funció del filòsof com a educador de la ciutat. De vegades
s'identifica amb el paper del filòsof-rei.
10.- La mort del presoner retornat a la caverna: el destí socràtic de la filosofia.
(http://www.alcoberro.info/planes/plato5.htm)

NIVELLS i PAUTES DE LECTURA DEL MITE DE LA CAVERNA
-Relacions i comparacions entre l’interior de la caverna i l’exterior:
topos oratós
cos (sentits)
ignorància

cosmos noetós
ànima (raó)
coneixement

-Simbologia de la Llum i la Foscor.
-Relació amb l’Al·legoria de la Línia (República, VI).
-Paper del presoner alliberat: paper pedagògic i paper polític (el saber al
servei de la comunitat).
-Procés epistemològic de dialèctica ascendent i dialèctica descendent. El
coneixement com a experiència d’ascens dolorós.
-La Idea del Bé (àgathon). Les idees com a causa (aitia).
-Elements biogràfics de l’experiència de Plató a la ciutat de Siracusa i de
l’episodi de la mort de Sòcrates.
-Retrat antropològic pessimista de la condició humana.

(...)

El dualisme antropològic: ÀNIMA – COS
-L’home és fonamentalment la seva ànima.
-Malauradament, l’ànima humana (psique) està unida accidentalment i
incòmodament al cos (soma).
“Quan l’ànima i el cos estan plegats, la natura disposa que l’un serveixi com
un esclau i sigui manat, i que l’altra mani i faci d’amo.” (Plató, Fedó, 79 e)
-Aquesta és, doncs, una visió dualista, en la qual l’ànima és altament valorada
i el cos, infravalorat.
-Ànima i cos són dues entitats totalment distingibles i desiguals. El cos és
físic, mortal, sensible i imperfecte (el cos pertany al món de les coses
sensibles i temporals). L’ànima és immortal, intel·ligible i perfecta, és allò
que defineix l’home i que li permet realitzar el més elevat (l’ànima és
originària del món de les idees eternes).
“...allò que més s’assembla al diví, a la immortalitat, a l’intel·ligible, al que té
forma única i no es pot descompondre, al que és immutable i idèntic a ell
mateix és l’ànima.” (Plató, Fedó, 80 b)

Home = cos (soma) + ànima (psique)
El cos (soma):
-presó de l’ànima (Fedre, 250, d)
-és un mal:
1.
Perquè distreu l’ànima del seu
veritable objectiu: conèixer les
idees;
2.
Perquè allunya l’ànima de les idees
i la porta cap a les coses (ell
mateix és una cosa material)
3.
Perquè es mou en l’àmbit de les
malalties, desigs, sentits, etc.
-és una càrrega de la que ens hem
d’alliberar = purificació (pas previ
per a arribar a les idees).
-condueix l’home cap a les possessions
materials i aquestes cap a l’enveja,
la violència, la guerra...

L’ànima (psique):
-principi de vida, principi vital (Fedó);
-principi de moviment (Fedre);
-immortal (Gòrgies, Fedó, República...).
-completament superior al cos.
-és el nostre jo, la identitat, la nostra
essència... El cos és una ombra, un
destorb...
-és el lloc on hi ha les facultats
superiors: les facultats morals i les
facultats intel·lectuals (influència de
Sòcrates).
-Timeu, 40-42: l’ànima ha estat creada
directament pel demiürg (demos,
ergon – poble, creador), basant-se
en el model etern de les idees
(mite de la construcció del món)
-ànima preexistent i posseïdora de tot
el coneixement de les idees

Manuscrit medieval del Timeu de Plató

El demiürg,
W. Blake,
1757-1827

-influències pitagòriques
(metempsicosi) i òrfiques (doctrina
del soma-sema)
-preexistència i anàmnesis (mathesis
es anàmnesis)
-maièutica socràtica i anàmnesis
platònica
-vinculacions:
anàmnesis (epistemologia)
preexistència (antropologia)
dualisme (ontologia)

Cicle de les reencarnacions:

•
•
•
•
•
•
•
•
•

Savi
Rei just
Polític, home d’estat,
financer, negociant
Atleta, metge
Profeta, sacerdot, iniciat
Poeta, artista
Obrer, artesà, camperol
Sofista, demagog
Tirà

Els 5 arguments de la immortalitat de l’ànima en el diàleg
Fedó (I)
1.

L’argument dels contraris:

“Realment és cert que hi ha un retorn a la vida, que els vius neixen dels morts, que
les ànimes dels morts existeixen [i que les bones tenen una sort millor i les
dolentes, pitjor]” (Fedó, 72 e).
“Perquè, si l’ànima ja existia d’abans, i necessàriament ella mateixa no ha pogut
venir a l’existència a partir de cap altra cosa que no sigui el que és mort i està
mort, ¿no és necessari que ella mateixa, encara que hagi mort, segueixi
existint, si és que realment ella ha de tornar a néixer?” (Fedó, 77 d).

2.

L’argument de la reminiscència (anàmnesi):

“-Certament - intervingué Cebes -, si és veritat aquell argument que tu, Sòcrates,
tens costum de repetir sovint, a saber, que per a nosaltres aprendre no és
altra cosa que recordar. Si és així, necessàriament nosaltres hem d’haver
après en un temps anterior allò que ara recordem, cosa que no seria possible
si la nostra ànima no hagués estat en algun lloc abans de néixer en aquesta
forma humana. De manera que també segons això l’ànima sembla que és
quelcom immortal.” (Fedó, 72 e – 73 a).

Fedó (II)

3.

L’argument a partir de la simplicitat de l’ànima:

“-Examina ara, Cebes -digué-, si la conclusió de tot el que hem dit no és aquesta.
L’ànima és allò que és més semblant al diví, a l’immortal, a l’intel·ligible, al
que té una forma única i no es disgrega, al que roman estable sempre de la
mateixa manera; en canvi, el cos és el més semblant al que és humà, mortal,
de formes múltiples, impensable, dissoluble i mai no roman idèntic a ell
mateix. ¿Tenim alguna altra raó, amic Cebes, que ens porti a dir que això no
és així?
-No en tenim cap.
-Què, doncs? Si les coses són així, no li escau al cos el disgregar-se
ràpidament, mentre que a l’ànima li escau no disgregar-se gens, o gairebé
gens?...”
(Fedó, 78 c – 80 b).

Fedó (III)
4. L’argument de la participació de l’ànima en la idea de vida:
“...Mira, doncs, si ho pots definir així: no solament un contrari no admet el seu
contrari, sinó que allò que aportaria una qualitat contrària a la realitat a la qual
es fa present tampoc no admet mai en ell una qualitat contrària a allò que ell
aporta...
[...]
-Respon-me, doncs, què és el que s’ha de donar en un cos perquè sigui vivent?
-L’ànima -digué.
-I això sempre és així?
-No pot ser de cap altra manera –respongué.
-Així, doncs, quan l’ànima s’empara de quelcom, sempre ve aportant-hi vida?
-Ve així -respongué.
-I la vida, té un contrari o no en té?
-En té.
-Quin és?
-La mort.
-Per tant, l’ànima mai no admetrà allò que es contrari al que ella sempre aporta,
segons que s’ha convingut a partir del que abans dèiem?...” (Fedó, 105 a – e)

Fedó (IV)

5.

L’argument ètic del domini del cos:

“-Però, amics, el que és just que considerem és això: si l’anima és immortal cal que
tinguem cura d’ella no sols en el temps que anomenem la nostra vida, sinó
en tot temps; i ara sí que sembla ben greu el perill que corre el qui no té
aquesta cura. Perquè si la mort fos l’alliberament de tot, seria una sort per als
malvats trobar-se que ella els allibera a la vegada del cos i de la maldat
pròpia que acompanya la seva ànima. Però ara, ja que l’ànima ens sembla
immortal, aquesta no tindrà altra escapatòria ni salvació dels mals llevat
d’esdevenir tan bona i tan assenyada com li sigui possible. En efecte, quan
l’ànima se’n va a l’Hades, no s’emporta amb ella res més que el seu bon
comportament i la seva criança, coses que, segons diuen, poden beneficiar o
perjudicar en gran manera el que ha mort quan emprèn el seu viatge al més
enllà.” (Fedó, 107 c).

L’ÀNIMA (Mite del carro alat)
“Imaginem-nos, doncs, que l’ànima s’assembla a una força en la qual van
naturalment units un auriga i una parella de cavalls alats. Sens dubte, els cavalls
i els aurigues del déus són tots bons i de bones qualitats, però en el cas dels
altres es tracta d’una barreja. Pel que fa a nosaltres, hi ha primerament un
auriga que condueix una parella d’animals de tir; aleshores, un d’aquests cavalls
és bell i bo, i d’aquestes mateixes qualitats, mentre que l’altre és el contrari i
també de qualitats contràries. Pel que fa a nosaltres, doncs, el fet de conduir-los
és necessàriament difícil i desagradable.
Per consegüent, ara s’ha d’intentar explicar d’on prové que l’ésser vivent
s’anomeni mortal i immortal. Tot el que és ànima s’encarrega de tot el que és
inanimat; recorre tot el cel, assumint ara una forma ara una altra. Quan és
perfecta i alada, circula per les altures i dirigeix tot l’Univers; però, quan ha
perdut les ales, és emmenada fins que s’agafa a alguna cosa sòlida, on
s’estableix, i pren un cos terrestre, que sembla moure’s ell mateix a causa de la
força d’aquella; aquest conjunt, ànima i cos íntimament units, s’anomena ésser
vivent i rep també el sobrenom de mortal.”

PLATÓ, Fedre, 246 a-d.

Antropologia platònica
Tipus d’anima

Mite
carro
alat

Ànima
Racional
NOUS
(cap)

Teoria de l’ànima

Teoria política

Virtut
(areté)

Classe social

auriga Homes
d’or

Sophia
Phronesi
(prudència i
saviesa)

Governants
(arkontes)
(funció: dirigir)

Ànima
Irascible
THYMOS
(pit)

cavall
blanc

Homes
d’argent

Andreia
(valentia,
coratge,
fortalesa)

Guardians,
militars
(phylakes)
(funció: protegir)

Ànima
Concupiscible

cavall
negre

Homes
de ferro
o bronze

Sophrosine
(moderació,
temperança)

Productors
(funció: proveir)

EPITIMETIKOS
(ventre)

Mite de les
races
(metalls)

ESTRUCTURA TRIPARTIDA DE L’ESTAT:
ISOMORFISME ÀNIMA - ESTAT
Tipus d’ànima

Virtut

Classe social

NOUS

SOPHIA
PHRONESI

GOVERNANTS

THYMOS

ANDREIA

GUARDIANS

EPITIMETIKOS

SOPHROSINE

PRODUCTORS

JUSTÍCIA
(dikaiosine)

L’experiència històrica de Plató en la política. La República (Politeia =
ciutadania, forma de govern): del caos al cosmos
Els antecedents:

-Plató, descendent de Soló.
-L’enfrontament Esparta-Atenes a les Guerres del Peloponès.
-El govern oligàrquic dels Trenta Tirans imposat per Esparta a Atenes
(liderat pel sofista Críties -oncle de Plató-).
-La mort de Sòcrates durant la democràcia de Trasíbul.
-Els tres viatges a la cort de Siracusa.
-El relativisme moral i polític que defensen els sofistes.
Les propostes: (1)
(la filosofia de Plató vol solucionar els problemes ètics i polítics del seu temps)

-La recerca de la recta filosofia.
-La recerca de l’organització social i política justa i modèlica (filla de la
teoria ontològica, epistemològica i antropològica).
-L’estat model (la utopia model d’utopies) i la societat regida pel Bé
(agathon) i la Justícia (dikaiosine).
-De l’ànima justa a l’Estat just (de l’home just a l’Estat just).

Plató, 427-347 aC
• Pèricles, 495-429 aC
• Època de Pèricles (estrateg): 478-432 aC,
democràcia
• 432 aC, reacció conservadora
• Guerres del Peloponès: 431- 404 aC,
(¿l’oligarquia de la terra contra la
democràcia del mar?): triomf d’Esparta
• 404 aC, Govern dels trenta Tirans
(oligarquia) a Atenes
• 403 aC, “democràcia” de Trasíbul
• 399 aC, mort de Sòcrates
• Plató viatja tres cops a Sicília...

La filosofia de Plató està dirigida a solucionar els problemes ètics i polítics
del seu temps, tal com explica a la Carta VII:

"No sé per quin atzar, certs homes poderosos van dur Sòcrates,
l'amic de qui us parlava, davant els tribunals, fent-li retret de la
més injusta acusació: la que, de totes menys podria aplicar-se a
Sòcrates; és per impietat que uns el dugueren davant de la
justícia i uns altres el condemnaren, i feren morir l'home que no
havia volgut participar en l'arrest injust d'un dels seus amics
(...).
Lleis i costums estaven tan corromputs que jo, que m`havia
sentit ple d'il·lusió per treballar per la cosa pública, veient
aquestes coses i constatant que tot anava a la deriva, vaig
acabar marejat; i no deixava de mirar de quina manera podria
algun dia produir-se una millora en aquestes circumstàncies en
el règim polític en general, mentre esperava sempre el moment
oportú per a actuar."

Les propostes: (2)

-L’home no és autosuficient, per tant necessita la polis per satisfer les
seves necessitats. Així, la polis (la ciutat) es converteix en la
responsable, tant de la supervivència de l’individu, com de la
possibilitat de la felicitat dels ciutadans. Només en la polis pot ser
feliç l’home, que és un ésser polític o social per naturalesa (l’home
com a zoon politikon). Per viure bé i ser feliç s’ha de viure d’acord
amb la virtut (areté). Només en la polis es pot actuar
virtuosament.
-Plató defensarà una ciutat-Estat (polis) com a societat de classes
determinada per l’estructura tripartita de l’ànima (isomorfisme
ànima/Estat). En la societat no hi ha, pròpiament, ni igualtat, ni
llibertat, car tot s’estructura al voltant del determinisme anímic.
-La justícia (dikaiosine) és la màxima virtut, que afecta i incumbeix
tots els membres de les tres classes (arconts, phylakes, i
productors), en una harmonia constituïda per: tres principis anímics /
tres virtuts / tres classes.
-La utopia de la monarquia o l’aristocràcia del saber, o la teoria del
filòsof-rei (filòsofs-reis, reis-filòsofs...).

Les propostes: (3)

-¿quina serà la clau de la ciutat-estat, o polis utòpica de Plató?, ¿com
s’assegura la viabilitat de la Cal·lípolis platònica?
Amb un sistema educatiu (PAIDEIA) al servei d’una societat
millor (només es vetlla pels interessos de la comunitat, i no pels dels
individus entesos aïlladament... L’objectiu és el bé comú i la justícia
col·lectiva).
L’Estat com a instrument d’educació, de socialització.
-Paideia:
-controlada, òbviament, per l’Estat... (impossibilitat de l’educació
privada)...
-destinada especialment a les classes dels governants i dels
guardians...
-organització de la classe dominant en una vida comunitària
(eliminació total de qualsevol forma de propietat privada, també de la
família...); comunisme radical; matrimonis concertats; educació tant
per a homes com per a dones (Rep. VII, 540 c)...
-expulsió dels artistes en general, i dels poetes en particular,
de la Cal·lípolis ideal... (teoria estètica i eròtica platòniques)...

"-I, possiblement, ens hem posat d'acord que les mateixes
classes que hi ha a la ciutat estan també en l'ànima de
cadascun, i en nombre igual.
-Així és.
-No és també necessari, doncs, que de la mateixa
manera que era sàvia (justa) la ciutat, i pel mateix principi
que ho era, així també, i pel mateix principi, sigui savi (just)
també l`individu?
-Per què no? (...)
-I, per tant, Glaucó, direm que un home és just de la
mateixa manera que dèiem que era justa la ciutat.
-També això és totalment necessari."
PLATÓ, República IV

De l’home just a la ciutat justa
(del microcosmos de l’ànima al macrocosmos de l’Estat)

L’home i la seva ànima

La polis (la ciutat-estat)

nous
(racional)
thymos
(irascible)
epitimetikós
(sensible)

arkonts
(governants)
phylakes
(guardians)
productors

Classe

Funció

Governants
-arconts-

Serà l’única que exercirà el poder polític de prendre
decisions. La constituirà la classe de les persones sàvies,
de les persones que han accedit al coneixement i
contemplació de les idees, especialment de la idea de
justícia, d’ordre i d’Estat. Aquesta classe es nodrirà de la
classe dels militars, d’aquells militars millors, dels qui hagin
superat una llarga selecció. És la classe dels governantsfilòsofs (seguint la teoria del filòsof-rei o del rei-filòsof).

Guardians /
militars
-phylakes-

Serà la que protegirà i defensarà la ciutat tant de qualsevol
enemic extern com de qualsevol conflicte intern; la seva
valentia, la virtut o excel·lència pròpia, farà possible aquesta
protecció.

Productors

No exerceix cap activitat política: no és aquesta la seva
tasca. Els treballadors han d’oferir a la polis, a la totalitat
dels seus membres, els recursos indispensables i suficients,
però no més, per a satisfer les necessitats bàsiques. El seu
comportament ha d’estar caracteritzat per la temperança.

•

L’Estat perfecte que Plató suggereix és un Estat utòpic. Es tracta d’un
Estat aristocràtic en el sentit més original del mot aristocràtic: d’aristos,
els millors (mot emparentat amb areté, excel·lència), i de kratós, poder,
força.

“Llevat que els filòsofs governin en els Estats, o que els qui ara
són anomenats reis i governants filosofin de manera genuïna i
adequada, i que coincideixin en una mateixa persona el poder
polític i la filosofia, i que es prohibeixi rigorosament que marxin
separadament per cadascun d’aquests camins les múltiples
naturaleses que actualment ho fan així, no hi haurà, estimat Glaucó,
fi dels mals per als Estats ni tampoc, em sembla, per al gènere
humà; tampoc abans d’això ni es produirà, en la mesura del possible,
ni veurà la llum del Sol, l’organització política que ara acabem de
descriure. Això és el que des de fa una estona vacil·lo a dir, perquè
preveia que el meu pensament xocaria amb el dels altres; i és difícil
d’advertir que no hi ha cap més manera de ser feliç, tant en la vida
privada com en la pública.”
(Plató, República, V, 473 d-e)

Teoria del filòsof-rei (o del rei-filòsof):
...que coincideixin en una mateixa persona el poder
polític i la filosofia... (la fusió de poder i saber)
-El govern de les ànimes racionals (les ànimes nous), que
es constitueix en una:
MONARQUIA o en una ARISTOCRÀCIA del SABER

Formes d’Estat Origen

Governants

Característiques

TIMOCRÀCIA
militars

degeneració els homes
de
d’acció, la classe
l’aristocràcia dels militars

Es caracteritza per l’ambició de la
classe militar que no mira pel bé i la
felicitat comuns, sinó per la prosperitat
personal.

OLIGARQUIA
rics

degeneració
de la
timocràcia

la classe dels
poderosos i
adinerats

Es caracteritza per la cobdícia de la
classe dirigent, que només busca el
propi enriquiment. Aquesta classe es
converteix en explotadora de les
altres.

DEMOCRÀCIA
poble

degeneració
de
l’oligarquia

el poble

Es caracteritza per la llibertat i la
igualtat. Això no és positiu ja que
tothom fa i diu el que pensa. Els
pobres s’igualen als rics, els ignorants
als savis, els corruptes als virtuosos.
La direcció de l’Estat no es reserva a
les mans més preparades i millors.

TIRANIA
tirà

degeneració
de la
democràcia

un líder ambiciós
i carismàtic

És la degeneració política extrema,
conseqüència de les baralles i guerres
civils fruit de la democràcia. En aquest
clima d’inestabilitat, s’alça un
“salvador” que s’acaba convertint en
omnipotent, corrompent i atemorint els
altres.

Formes de govern de l’ànima
racional
(governs justos - nous):
Monarquia
Aristocràcia

irascible
(governs injustos - thymos):
Timocràcia
Oligarquia

sensible
(governs injustos - epitimetikos):
Democràcia
Tirania

Aristòtil exposa a la Política la teoria clàssica de les formes de govern (que
serà defensada durant molts segles). La cèlebre teoria de les sis formes de
govern es basa en el fi (la finalitat o telos) del règim polític (el bé comú o el bé
particular). Els règims polítics que cerquen el bé comú (purs) són:
Si governa una sola persona: MONARQUIA
Si governen poques persones: ARISTOCRÀCIA
Si governen moltes persones: REPÚBLICA
Les degradacions d’aquest règims es converteixen en:

La degradació de la monarquia és la TIRANIA
La degradació de l’aristocràcia es l’OLIGARQUIA
La corrupció de la democràcia es la DEMAGÒGIA
Aristòtil defineix la monarquia com el govern d’una sola persona, la més virtuosa i noble de la
polis; l’aristocràcia com el govern de pocs (els més virtuosos), i la república com la
barreja entre l’oligarquia (que cerca el bé dels rics) i la democràcia (que cerca el bé dels
pobres).
Per Aristòtil hi ha una gradació entre les formes de govern. El més “diví”, pel que té de just
però també per la dificultat de la seva realització, és la monarquia. Després vindran
l’aristocràcia i la república. La desviació del primer règim és la pitjor forma de govern: la
tirania, seguida per l’oligarquia. La desviació més moderada, en quant a la corrupció, és la
democràcia.

PAIDEIA platònica (República, VII)
-Fins els 20 anys: fonaments de MATEMÀTICA i GIMNÀSTICA.
-Dels 20 als 30 anys: una primera selecció entre els que més han destacat en el
coneixement, comença a estudiar les relacions de les diferents ciències
matemàtiques entre si, i amb la realitat (estudis propedèutics per a la Dialèctica):
ARITMÈTICA (nombres, càlcul…)
GEOMETRIA (espai, formes…)
ESTEREOMETRIA (mesura dels sòlids…)
ASTRONOMIA (geometria del cel…)
HARMONIA (matemàtica pitagòrica del so…)
-Dels 30 als 35 anys: després d’una selecció definitiva, els millors comencen amb la
DIALÈCTICA (dialektiké: la ciència del Bé).
-Dels 35 als 50 anys: servei militar i polític (…tornen a baixar a la caverna i participen
en les tasques de la guerra i de la pau).
-Als 50 anys, als millors de tots, se’ls permet tornar a la dialèctica, i són conduïts cap a
la seva culminació: la visió del Bé. Havent arribat a aquest punt, passen la resta
dels seus dies com a filòsofs, però en torns fan ús del coneixement adquirit com a
governants.

Dialèctica. Mètode per accedir al món de les idees
La noció de dialèctica (dialektiké) té diversos sentits en la filosofia platònica. La dialèctica
entesa com a mètode racional: s’identifica amb la filosofia i la ciència.
Les característiques que atribueix Plató a aquest coneixement són:
A. És es una activitat cognoscitiva, perquè és tracta de l’exercici de la raó.
B. El seu objectiu és el coneixement del món intel·ligible (cosmos noetós, o món
de les idees) i de les relacions existents entre les idees.
C. La seva aspiració última és el coneixement de la idea del Bé (agathon), de
manera que ella sigui el fonament últim de tota la realitat; així, Plató definirà la filosofia com
una ascensió a l’ésser (la dialèctica és un procés ascendent). La dialèctica és la ciència
del Bé. La dialèctica és el procés que porta el coneixement de l’home del múltiple a l’u.
D. Per ser una activitat estrictament racional no es fonamenta ni recolza en la
percepció; per utilitzar-s’hi únicament la pura raó, el coneixement que acaba produint és
coneixement estricte, universal, i necessari (a diferència del “coneixement” sensible que és
sempre subjectiu, relatiu, i contingent).
E. No accepta hipòtesis: no accepta com a vertadera cap premissa que no hagi estat
qüestionada, cerca el sentit últim, la raó més profunda de qualsevol tema que tracti.
(Existeix un altre tipus de dialèctica: la dialèctica entesa com a impuls eròtic (la dialèctica de les
emocions, de l’amor, o eròtica, centrada en la idea de bellesa (II)).

El coneixement de les relacions entre les idees, de com unes determinacions
participen en altres i es defineixen unes en relació amb les altres és el que
Plató anomena dialèctica (légein: determinar, definir; dià: passant de l’un a
l’altre). La dialèctica en si mateixa conté la noció d’unitat dels contraris.

La dialèctica tindrà dos moments:
a)

una dialèctica ascendent: anairein, que s’eleva d’idea en idea fins a
eliminar tota hipòtesi, fins arribar a la idea de totes les idees, el Bé. La
dialèctica ascendent va, doncs, del múltiple a l’u, per a descobrir el principi
de cada cosa i, finalment, el principi dels principis; aquesta és la dialèctica
que Sòcrates empra en els seus diàlegs maièutics morals.

b) una dialèctica descendent: diairesis (διαίρεσις) dialèctica descendent (és
el nivell de la dialèctica en el qual mitjançant la divisió es descomponen les
idees més generals en idees més particulars...). Es tracta de desenvolupar,
mitjançant el poder de la raó, les diferents conseqüències d’aquell principi
sobre el qual tot reposa, i de reconstruir així la sèrie d’idees sense haver de
recórrer a l’experiència.

En el pensament de Sòcrates dialèctica i diàleg són
termes sinònims: la dialèctica és un diàleg orientat a la recerca
de la veritat. Amb Plató el concepte de dialèctica agafa un
significat més complex. La dialèctica és la tècnica de
coneixement per excel·lència. La dialèctica és la forma a
través de la qual, en la conversa, l’ànima es purifica i passa
del món sensible (de les opinions - doxa -) al món
intel·ligible (veritat en si, forma pura, idea - episteme-). La
dialèctica és, doncs, en Plató, tant un mètode de coneixement
com una ciència (un saber, que consistiria en la contemplació
intel·lectual de les Idees).

-La dialèctica té sis característiques:
1. Tècnica d’investigació i no de demostració: vol dir que és un procés
de recerca a través del qual l’ànima es va purificant en la seva recerca de les
idees.
2. És un coneixement no hipotètic: vol dir que el progrés en el
perfeccionament de l’ànima es fa palès a través de la millora de la vida moral i
en la recerca del bé.
3. Implica una apologia: defensa que el sentit de la vida es troba en
l’esforç de perfeccionament en el camí cap al món de les Idees.
4. És ascendent: significa una pujada a un nivell millor de coneixement (el
cosmos noetós o món intel·ligible).
5. És positiva: desemboca en un coneixement consolador. Vol dir que el
qui culmina el procés obté com a recompensa la contemplació del món pur i
perfecte.
6. És racional: vol dir que rebutja la mística i implica un esforç fet a través
de l’enteniment, com ho demostra el fet que les matemàtiques siguin la porta
d’entrada al món de les idees o formes pures (de les eidos: concepte universal,
essència, ideal, model, causa, i finalitat).

La idea del Bé (agathon), 1

- Les idees (del cosmos noetós) constitueixen un sistema ordenat i
jerarquitzat on totes es vinculen i coordinen entre si. En el grau més alt hi
trobem la Idea del Bé.

- El Bé, com a idea primera, com a principi suprem, és expressió de
l’ordre, del sentit i de la intel·ligibilitat de tot el real. Al matemàtic, però
sobretot al filòsof, correspon ascendir dialècticament en el coneixement
de la idees fins assolir la Idea del Bé. La contemplació de la Idea del Bé és
coneixement teòric i pràctic al mateix temps: teòric perquè fa possible la
captació de l’ordre i de l’estructura de tot el real; pràctic perquè proporciona
les normes de tota ordenació moral i política. Aquesta identificació
d’ambdós tipus de saber, teòric i pràctic, fa que el savi sigui, per a Plató, el
destinat a governar en tota comunitat humana.


-

La Idea del Bé és l’objectiu final del coneixement i, a partir d’ella,
adquireixen sentit la justícia, la bellesa, la veritat, i tota la resta de la realitat.
Al participar del món de les idees i, per tant, del Bé, els homes tendeixen a
assolir-lo mitjançant un procés d’imitació o mímesi.

- On acaba la jerarquia del món de les idees?, quina és la idea més general de
totes? La Idea del Bé. Perquè és precisament l’existència d’aquest ordre
jeràrquic el que fa possible l’existència de les idees i, en definitiva, de tot.
Plató identificava el Bé amb l’ordre.
- La Idea del Bé és el vèrtex suprem (el cim) de l’Ésser (del que és
veritablement); és, doncs, la causa per la qual es pot conèixer la veritat, i la
causa per la qual tot allò que pot ser conegut existeix i és el que és. De la
Idea del Bé n’és imatge el Sol, que en el món sensible il·lumina i al mateix
temps fa que les coses siguin (n’és la causa ontològica i alhora la causa
que fa possible el seu coneixement).

-Entre les idees pures, la superior és el Bé. El Bé és la idea de la raó per
excel·lència. Plató utilitza la paraula agathon que no vol dir només el que
nosaltres entenem per bé moral o acció bona sinó que a més significa
excel·lència màxima i també el que és escaient o apropiat. La idea de
Bé aplicada al món social i a la política s’identifica amb la idea de Justícia
(el Bé és verdader, és bo, és bell, i és just).
-Plató compara la idea de Bé amb el Sol; el Sol il·lumina i dóna vida a totes
les coses, així també la idea de Bé il·lumina i dóna sentit a totes les altres
idees.
-El Bé proporciona existència, identitat i perfecció a totes les coses
cognoscibles.
-El Bé és el principi de perfecció de les coses. Les idees són bones,
expressen el Bé. El Bé no és una idea com les altres; vindria a ser una
super-idea ja que és el principi i la fonamentació de totes les altres.

República, VII
(el llibre VI ha acabat amb l’al·legoria de la línia; Sòcrates, a la República, dialoga amb
Glaucó –germà de Plató-)

1. El mite de la caverna (descripció de la situació dels empresonats).
2. Procés de pujada a llum i tornada a davallar a la caverna.
3. Explicació i aplicació de la imatge.
4. Conseqüència: l’educació només és possible per un canvi total de
l’ànima.
5. Paper dels filòsofs en el govern de la ciutat.
6. Els sabers exigibles per a la formació del filòsof.
(1. gimnàstica i música) (2. aritmètica, geometria, estereometria, astronomia,
harmonia) (3. Tots els sabers són propedèutics per a la dialèctica –la
ciència del Bé-)

7. Selecció de les naturaleses indicades per a la formació.
8. Mètode en la formació dels escollits.
9. Últims nivells en la formació dels governants.

L’Escala de la Bellesa en el Banquet.
L’eròtica (el coneixement de la idea de bellesa –kalós-):
una dialèctica de les emocions

5. El coneixement d’allò Bell-en-si
4. Les ciències matemàtiques
3. Les accions i les lleis justes
2. La Bellesa de les ànimes
1. La Bellesa dels cossos joves

FEDÓ, 1
-conegut amb el subtítol de Sobre l’ànima.
-és un dels cinc diàlegs del cicle del judici de Sòcrates.
-cal entendre’l com:
-el testament espiritual de Sòcrates
-una justificació del paper (del protagonisme) de l’ànima
-una lliçó vivent de filosofia
-no és un diàleg socràtic (per 4 raons), sinó un diàleg platònic de
maduresa (amb el Fedre, el Banquet, i la República).
-és un diàleg programàtic.
-presència i significat dels pitagòrics en el diàleg.
-el diàleg es produeix a la presó on morirà Sòcrates.
-els personatges: Equècrates, Fedó d’Èlida, Símmies i Cebes, Critó; els
absents Plató i Aristip de Cirene (què signifiquen); Querofont, i
Xenofont.

FEDÓ, 2
-En el Fedó hi apareixen tots els grans temes de la filosofia platònica:
La teoria de les idees (ontologia)
La teoria de la reminiscència (màthesi és anàmnesi) (epistemologia)
La relació entre cos i ànima (antropologia)
La teoria de la immortalitat de l’ànima
La metempsicosi (d’influència pitagòrica)
La relació entre filosofia i mite
La vida i la funció del filòsof

FEDÓ, 3
Parts:
1. Diàleg introductori de Fedó amb Equècrates.
2. Preàmbul al diàleg de Sòcrates amb els seus amics abans de morir: per què
el filòsof (Sòcrates) no ha de témer la mort.
3. Primers arguments en favor de la immortalitat de l’ànima: a) l’argument
dels contraris, b) l’argument de la reminiscència, c) l’argument a
partir de la simplicitat de l’ànima. La reencarnació. Reelaboració dels
arguments.
4. Objeccions de Símmies (l’ànima és una harmonia) i de Cebes (l’ànima pot
sobreviure a diversos cossos i finalment morir).
5. Resposta de Sòcrates a Símmies. Resposta de Sòcrates a Cebes.
Argumentació final: insuficiència de les interpretacions materialistes sobre
la ment: l’ànima implica necessàriament la seva immortalitat. (Argument
de la participació de l’ànima en la idea de vida)
6. El mite del més enllà. (Argument ètic del domini del cos)
7. Relat de la mort de Sòcrates.

“Quan ja tenia gairebé freda la part del ventre, es va destapar la
cara –que la tenia coberta- i digué el que havien de ser les
seves últimes paraules:
-Critó, li devem un gall a Esculapi. Heu de pagar el deute sense
oblidar-vos-en.
-Així es farà –digué Critó-. Mira, però, si tens res més a dir.
Aquesta pregunta ja no la va respondre, sinó que, al cap d’una
estona, es va estremir. L’home el va destapar: tenia la mirada
fixa. En veure-ho, Critó li tancà la boca i els ulls.
-Aquesta, Equècrates, va ser la fi del nostre amic: un home del
qual hauríem de dir que fou el més bo de tots els que hem
conegut en el seu temps; més encara, el més intel·ligent i el
més just.”
(Final del diàleg Fedó )

SÒCRATES, 470-399 a.C.

(Detall de l’Escola d’Atenes)

Mort de Sócrates, Charles Alphonse Dufresnoy (1611-1668)
(Florència, Uffizi)

Charles Alphonse Dufresnoy, Mort de Sòcrates, 1650, París, École des Beaux-Arts

Primer filòsof grec; nascut a Atenes, fill de Sofronisc, escultor, i de
Fenàreta, d’ofici llevadora. La seva vida, i fins i tot la seva pròpia figura,
es troba embolicada en l’escassetat i incertesa de dades. Sembla que
va exercir per un temps el mateix ofici que el seu pare i que es va
interessar en un principi per les doctrines físiques dels filòsofs jonis,
potser apreses al costat d’Arquelau de Milet, deixeble d’Anaxàgores,
cap a les quals després va adoptar una actitud crítica. Semblen fets
referibles a dates certes que, durant les guerres del Peloponès (431404), en les que pren part com a soldat hoplita -com corresponia a un
ciutadà de nivell mitjà-, salva a Alcibíades ferit al lloc de Potidea (429),
participa en la batalla de Delion (424), a Beocia, i, pròxim ja als 50 anys,
en la d’Anfípolis (421), a Tràcia; així com també la seva oposició, en
dates més tardanes, formant part del Consell dels Cinc-Cents, al procés
contra els estrategs de les Arginuses (411) i la seva desobediència a
l’ordre donada pel govern dels Trenta Tirans d’arrestar a Lleó de
Salamina (404).

En un moment indeterminat de la seva vida canvia el seu interès inicial per les
teories sobre la natura, per l’interès per un coneixement de si mateix i de
l’home en general, seguint l’oracle que la Pítia de Delfos pronuncia a
instàncies del seu amic Querofont, que li havia fet una pregunta sobre el més
savi dels homes.

Tal com feien els sofistes en la seva mateixa època, va formar un grup de
deixebles i amics, entre els quals destaquen Plató, Alcibíades, Xenofont,
Antístenes, Critó, Aristip i Fedó, entre altres. Després d’una vida entregada
a interpel·lar els seus conciutadans, obeint la veu interior del seu daimon, i a
instar-los, segons Plató, que fossin «millors i més savis», restablerta ja la
democràcia atenesa, és portat a judici acusat d’impietat (asebeia), de corruptor
dels joves, i d’introduir nous déus, per Ànitos, en nom dels artesans i polítics,
per Melet, en el dels poetes, i per Licó en el dels oradors. Condemnat a mort
pel tribunal popular (enverinat amb cicuta) i després de rebutjar els plans de
fugida que li ofereix Critó, mor a la presó d’Atenes, envoltat d’alguns dels seus
amics i deixebles i manant decorosament a la seva dona Xantipa, que portava
al seu fill petit en braços, que s’absentés.

La mort de Sòcrates, J.L. David (1787), Metropolitan Museum of Art, New York

L’any 399 a. C. Sòcrates va ser acusat per Ànitos, Melet i Licó
de: impietat (asebeia), de ser corruptor dels joves, i
d’introduir noves divinitats (daimon). Fou jutjat, condemnat i
executat (morí per la ingestió de cicuta).

“Tanmateix, de més savi que aquest home bé ho sóc;
perquè cap dels dos no sap res de bo; però mentre ell es
pensa saber alguna cosa, no sabent res, jo, com que no sé
res, no em penso saber. Sembla, doncs, que jo sóc més
savi que ell en aquesta mica: que, el que no sé, tampoc no
em penso saber-ho.”
SÒCRATES

La MAIÈUTICA socràtica
La MAIÈUTICA és un mètode. El concepte prové de MAIEO, MAIEUSI (infantar,
parir, art de les llevadores –l’ofici de la mare de Sòcrates-). I què és el que cal parir?
El coneixement que ja portem dins. Així, el filòsof serà qui (mitjançant el dia-logos)
ajuda l’home a parir – treure a la llum – el coneixement que ja porta dins.

El mètode maièutic té tres fases:
– 1. IRONIA: reconèixer la pròpia ignorància (Jo només sé que no sé
res...). Situar tots els interlocutors en un pla d’igualtat. Apareix, per tant,
el tema de la docta ignorantia.
– 2. DIÀLEG: (o dialèctica) És l’art de fer preguntes i respostes.
Dialogar és co-filosofar (filosofar en comú). És un SIMPHILOSOPHEIN.
El diàleg comença sempre amb la pregunta Ti estí...? (Què és això?).
– 3. DEFINICIÓ UNIVERSAL (o conclusió general): es tracta de
l’HOMOLOGIA (HOMOLOGOS). Estem d’acord que X és... S’arriba
així a l’assoliment de coneixements universals i objectius (contra l’opinió
dels SOFISTES que defensaven el relativisme i el subjectivisme dels
conceptes).

SOFISTES (Protàgores, Gòrgies,

SÒCRATES:

Moral (axiologia o teoria dels
valors):

Moral (axiologia o teoria dels
valors):

valors subjectius
particulars
relatius

valors objectius
universals
absoluts

Hípies, Pròdic, Trasímac, Críties,
Calicles...)

PLATÓ: els valors morals són

idees, essències (eidos) del
món de les idees (formen part
com a entitats ontològiques
eternes i perfectes del
cosmos noetós)

Com influencia la MAIÈUTICA socràtica la teoria del
coneixement de Plató.

•

“Si és vertader el que tu acostumes a dir sovint, que aprendre (mathesis)
no és res més que recordar (anamnesis), cal que, en un temps anterior,
haguem après allò que ara recordem. I això no seria possible si la nostra
ànima no hagués existit en un altre lloc abans d’arribar a existir en aquesta
forma humana. De manera que així també sembla que l’ànima és immortal.”
PLATÓ, Fedó, 72 e

•

“Perquè estant íntimament connexes entre elles les parts de la naturalesa i
havent après l’ànima totes les coses, res no impedeix que, recordant una
sola cosa (els homes en diuen aprendre), hom retrobi totes les altres si és
coratjós i no es cansa de cercar. Cercar i aprendre no són, al cap i a la fi,
res més que recordar (anamnesis).”
PLATÓ, Menó, 81 d

CONCEPTES DE FILOSOFIA GREGA, 1
physis
cosmos
caos
logos
arkhé
aletheia
doxa
panta rei
homomensura
simphilosophein
asebeia
daimon
maièutica
ti esti...?
ironia
homologia

eidos - eidola
cosmos noetós
topos oratos
metabolé
kínesis
jorismos
ontos on
methexis
agathon
demiürg
psique - soma
soma - sema
metempsicosi
mathesis
anamnesis
episteme – doxa

noetà - doxastà
noesi - arkhai
dianoia - matematika
pistis - zoa
eikasia - eikones
eros - eròtica
diairesis - anairein
areté
nous
thymos
epitimetikos
crateo
demos
oligos
time
aristos

CONCEPTES DE FILOSOFIA GREGA, 2
dikaiosine
kalos
sophia
phronesi
andreia
sophrosine
isomorfisme
phylakes
monarquia
aristocràcia
timocràcia
oligarquia
democràcia
tirania

ontologia
metafísica
epistemologia
antropologia
mite de la caverna
al·legoria de la línia
mite del carro alat
mite de les races
gimnàstica
música - harmonia
aritmètica
geometria
estereometria
astronomia
dialèctica (dià – légein)

preexistència
reminiscència
intel·lectualisme moral
orfisme

aisthesis
kosmós aisthetós (o
horatós)

(...)

Els DIÀLEGS de Plató
Diàlegs de joventut
(398-390 a.C.)

Transició
Maduresa
Vellesa
(390-385 a.C.) (385-370 a.C.) (370-347 a.C.)

Apologia de Sòcrates
Ió
Critó
Laques
Lisis
Càrmides
Eutifró
Protàgores

Gòrgies
Menó
Eutidem
Hípies menor
Hípies major
Cràtil
Menexen

Banquet
Fedó
República
Fedre

Teetet
Parmènides
Sofista
Polític
Timeu
Fileb
Críties
Lleis
Epinomis
Carta VII

Els poliedres regulars de Plató
Icosàedre - aigua

Dodecaedre model de l’univers

Octaedre - aire

Tetraedre - foc

Cub - terra

Filosofia a grècia presocràtics, sofistes, sòcrates i plató

Recommended

Recommended

More Related Content

What's hot

What's hot (20)

Viewers also liked

Viewers also liked (20)

Similar to Filosofia a grècia presocràtics, sofistes, sòcrates i plató

Similar to Filosofia a grècia presocràtics, sofistes, sòcrates i plató (20)

Filosofia a grècia presocràtics, sofistes, sòcrates i plató