1. ART DEL SEGLE XIX Història de l’Art IES Ramon Llull Maria Assumpció Granero Cueves

2. Esquema general En pintura, el segle XIX es va caracteritzar per què, en cada una de les seves dues meitats , es va donar la presència de dos estils: Primera meitat Neoclasicisme Romanticisme Segona meitat Realisme Impressionisme

3. NEOCLASSICISME

4. Concepte i datació Els límits cronológics del Neoclassicisme no són clars. Els primers indicis es remonten a mitjans del segle XVIII, i perviu fins ben entrat el segle XIX (trobam clares diferències segons els països). Conviu cronològicament amb el Romanticisme. En el NEOCLASSICISME predomina la RAÓ i en el ROMANTICISME els SENTIMENTS. Els dos estils, més que tendències clarament oposades, són dues cares de la mateixa moneda, cerquen donar resposta a les necessitats i inquietuds estètiques de la nova classe social dominant, la burgesia. El Neoclàssic ho farà inspirant-se en el MÓN GRECOROMÀ i el Romanticisme en L’EDAT MITJANA cristiana i en l’EXOTISME ORIENTAL. JACQUES-LOUIS DAVID MORT DE SÒCRATES

5. PIERRE VIGNON LA MADELEINE

6. Context històric Entre 1750 i el darrer terç del segle XIX, a Europa es donen una sèrie de TRANSFORMACIONS RADICALS, que posaran les bases de la societat contemporània. La REVOLUCIÓ FRANCESA obri on període complex, ple de canvis i convulsions. La burgesia, classe emergent, lluita per participar del poder polític front a l’ABSOLUTISME i a una noblesa en decadència. És el temps de les reivindicacions nacionalistes, bé en el seu vessant unificador (Alemanya i Itàlia), o bé d’independència (Grècia, Bèlgica, els Balcans de l’Imperi Otomà). La Revolució Industrial que s’estén des d’Anglaterra, farà augmentar la població i generarà nombrosos problemes. Les ciutats creixen ràpidament, i es desenvolupen els mitjans de transport i de comunicacions. Els països europeus industrialitzats es llancen a la conquesta del món (grans imperis colonials). El nuclis bàsics d’aquest nou estil varen ser les ciutats de ROMA i PARÍS. La primera fou el focus principal de recerca dels principis del Neoclassicisme. París els adopta, sobretot, durant el procés revolucionari i l’imperi de Napoleó. El NEOCLASSICISME es desenvolupà paral·lelament a la Il·lustració, i va coexistir amb la fi del Rococó. Art neoclàssic

7. Característiques del Neoclassicisme A la 2ª meitat del s. XVIII es cerca un art alternatiu als excessos del BARROC i ROCOCÓ, es vol un art en què la forma i la funció es corresponguin racionalment. Per WINCKELMANN, aquest requisit es troba en l’art clàssic que, per a ell, és equivalent a “racional”. El NEOCLASSICISME pretén servir a la societat de la segona meitat de segle. És l’art dels il·lustrats, art que s’identifica amb una societat lliure de dogmes. A l’antiga Grècia i a la Roma republicana hi troben els valors morals i cívics que aspiren a implantar a la seva societat. L’estil neoclàssic s’acaba convertint en un art al servei de les idees revolucionàries i, més tard, en vehicle de propaganda al servei de l’imperi napoleònic, perquè l’obra de l’artista neoclàssic s’ha d’adaptar a les necessitats socials. JACQUES-GERMAIN SOUFFLOT EL PANTEÓ DELS HOMES IL·LUSTRES (1757-1790), París

8. Aspectes que afavorien els sorgiment del Neoclassicisme Un conjunt de circumstàncies permeten el redescobriment de l’antiguitat clàssica: Troballes d’Herculano (1719) i Pompeia (1748), les ciutats sepultades pel Vesubi. Una àmplia oferta bibliogràfica sobre arqueologia. Resulta fonamental la publicació de dos llibres: Història de l’art de l’Antiguitat (1764) de WINCKELMANN, i Laoccont o sobre els límits de la pintura i la poesia de LESSING. En els dos es defensa la superioritat de l’art clàssic (especialment el grec), el qual havia aconseguit la perfecció i, a partir d’aquest, segons aquests autors, s’inicia la decadència que culminarà en el Barroc. Com a conseqüència, la funció de l’artista serà la de recuperar els valors perduts del classicisme. Les Acadèmies d’Art, fundades al segle XVIII, subratllaren el valor del clàssic com art reglamentat, criticant el Barroc i volent recuperar el “bon gust”. Transcendència de la raó dins el fenomen de la Il·lustració, present sobretot, en arquitectura. Una actitud erudita es reflexa als edificis públics: construcció de museus d’art i de ciències naturals, biblioteques, teatres, observatoris astronòmics, etc... Un nou criteri urbanístic respon a les necessitats dels canvis socials. Esdeveniment com la Independència dels EUA (1776) o la Revolució Francesa (1789) incrementaren el poder de la burgesia.

9. POMPEIA HERCULANO

10. IMATGES DE POMPEIA

13. IMATGES D’HERCULANO

15. Winckelmann publicà al 1764 la seva Història de l’Art Antic , en un moment en què es cercava la inspiració en l’Art Clàssic. Considerà que cada època feia el seu Art seguint una mateixa evolució. L’Art Grec el considerà molt millor que el Romà. Creia que el pintor i l’escultor havien d’imitar la realitat però tambè tenir present les millors obres de la Història, perquè li servissin de model, establint una llista, que encara avui usem, i que són les clàssiques. Sempre s’havia escrit sobre l’Art però, amb el Neoclàssic, apareix el professional de la Història de l’Art que, ja al XIX comença a ensenyar-se a les Universitats. JOHANN JOACHIM WINCKELMANN (1717-1768)

16. Arquitectura

17. Característiques arquitectura Rebutja qualsevol tipus d’ornamentació. Cerca línies simples, basades en els models clàssics. Les columnes substituïren els pilars, i els murs es deixaren llisos i amb estucs. Predominen els edificis de caràcter públic sobre els religiosos, com mercats, biblioteques, museus... Una obra emblemàtica del Neoclassicisme va ser La Madeleine, de Pierre Vignon, primer temple de la Glòria i després església. També construïren grans columnes i arcs de triomf commemoratius. PIERRE VIGNON LA MADELEINE

18. PIERRE VIGNON LA MADELEINE

19. Art neoclàssic La imitació de l’antiguitat clàssica, com a exemple artístic redescobert pels arqueòlegs, va donar als revolucionaris un llenguatge diferent al que utilitzava la Monarquia Absoluta (Barroc) i l’aristocràcia (Rococó). Per Napoleó aquest art dels cèsars servia perfectament als seus interessos polítics. El centre del nou moviment, per tant, va ser França, però es va donar a molts altres països. JACQUES-GERMAIN SOUFFLOT EL PANTEÓ DELS HOMES IL·LUSTRES (1757-1790), París GOUDEIN Y LEPERE COLUMNA DE LA VENDÔME

20. J. F. T. CHALGRIN I J. A. RAYMOND: L’ARC DE L’ESTRELLA (L’ÉTOILE, París, començat 1806, commemora les victòries de Napoleó) PERCIER I FONTAINE ARC DEL CARRUSEL

21. No és una simple imitació del món clàssic, sinó revisió i/o adaptació d’aquest model al món del segle XIX. Va voler ser un art modern i compromès amb la problemàtica del seu temps. LANGHANS PORTA DE BRANDEMBURG

22. LEO VON KLENZE LA GLIPTOTECA DE MUNICH (1815-1830) SMIRKE EL MUSEU BRITÀNIC L’Academicisme, o la necessitat d’ajustar-se a les normes establertes per les acadèmies, va ser una altra característica de l’estil Neoclàssic.

23. CAPITOLI, WASHINGTON JUAN DE VILLANUEVA EL MUSEU DEL PRADO (1785-1819)

24. SABATINI LA PORTA D’ALCALÀ JUAN DE VILLANUEVA OBSERVATORI ASTRONÒMIC DE MADRID (1790-1808)

25. Escultura

26. Característiques escultura neoclàssica Winckelmann exercí gran influència en els escultors de la 2ª 1/2 del s. XVIII. Donen tot el protagonisme a la línia pura, de contorns ben delimitats. Conjunts serens i clars, sobris en composició, fugint de les sinuositats barroques. Predomina: equilibri, proporcionalitat, harmonia, puresa dels contorns i simplicitat. El material més utilitzat és el marbre blanc. Als relleus, les figures se situen en un primer pla, renunciant-se als fons de caràcter pictòric. Les escultures es conceben amb independència total del marc arquitectònic, fins i tot, les destinades a monuments públics. TEMES preferits a imitació de models de l’antiguitat , en ocasions es fan còpies d’obres grecoromanes . Cerquen la bellesa ideal i realitzen nus (allunyats de l’erotisme), retrats individualitzats, eqüestres, al·legories, relleus per a monuments commemoratius o edificis públics (avenç en urbanisme de vies i carrers), i sepulcres. A més, de la monarquia, de l’alta noblesa i de l’església, la burgesia serà un nou client d’aquest art, preferint temes més prosaics. Els dos principals escultors són: BERTEL THORVALDSEN (danès, que es caracteritza pel purisme, rebutja qualsevol model que no sigui clàssic, i la majoria dels seus temes són mitològics, gran perfecció tècnica, precisió exquisida, però una mica freda) i l’italià ANTONIO CANOVAS.

27. BERTEL THORVALDSEN JASÓN VENUS

28. LES TRES GRÀCIES VENUS BERTEL THORVALDSEN

29. BUST D’ALEXANDRE I GANÍMEDES DÓNA DE BEURE A L’ÀGUILA DE JÚPITER BERTEL THORVALDSEN

30. ANTONIO CANOVA ESCULTURA DE PAULINA BONAPARTE COM A VENUS Galeria Borghese, Roma (1805)

31. ANTONIO CANOVA EROS I PSIQUE

32. ANTONIO CANOVA APOL·LO NAPOLEÓ COM A MART PACIFICADOR

33. ANTONIO CANOVA MAUSOLEU DE LA DUQUESA MARIA CRISTINA DE SAJONIA-TESCHEN, D’ÀUSTRIA

34. Pintura

35. Característiques pintura neoclàssica Es fonamenta en els nous valors morals proposats per la Il·lustració, l’artista ha de subordinar les seves obres a l’educació de la societat (Diderot). L’art ha de representar accions i escenes que moguin a l’espectador a la virtut, l’heroisme i que li despertin la moral cívica. El model en el que creuen trobar aquestes virtuts és l’antiguitat clàssica: els grans temes de les tragèdies gregues, les virtuts cíviques i morals, de la Roma republicana, són font d’inspiració dels pintors neoclàssics (David). El retorn a l’antiguitat clàssica en matèria pictòrica tenia un inconvenient: l’escassetat d’obres antigues conegudes. El pintors va haver d’inspirar-se en l’escultura i, com a conseqüència d’això, van donar molta més importància al dibuix que al color . Els pintors neoclàssics, grans dibuixants, van deixar d’interessar-se per la llum. Els temes que representen amb més freqüència són els clàssics, la mitologia i la història, encara que també hi apareixen els temes medievals. Prioritzen la línia, el contorn nítid, que dóna claredat a la representació. El color està al servei de la línia, i es prefereixen els colors primaris, que capten millor la llum freda i tallant, per donar més precisió als volums .

36. Neoclasicisme Característiques generals pintura És producte de la Revolució Francesa És una tornada al classicisme grecoromà Constitueix un rebuig a les fantasies del B arroc i del R ococó Cerca allò racional, senzill i equilibrat P er això, moltes vegades és fred i persegueix amb excés la perfecció acadèmica Integració harmònica d’imatges Austeritat de colors

37. Per analitzar la tercera característica, vegem una obra d’un dels principals pintors del B arroc: Caravaggio (Itàlia, 1571-1610) Nativitat amb sant Francesc i Llorenç (1 609 ) O li sobre tela Sant Llorenç, Palerm, Itàlia

38. Primera meitat: estils i representants en pintura Neoclasicisme Jacques-Louis David Jean Auguste Dominique Ingres (tots dos francesos) Romanticisme Francisco de G oya y Lucientes (espanyol) Eugène D elacroix Théodore Géricault (t ots dos francesos) John Constable William Turner ( tots dos angl esos )

39. Representants principals del neoclasicisme Jacques Louis David (França, 1748-1825) Va participar activament en la Revolució Francesa . V a ser amic de Robespierre (França, 1758-1794), i va arribar a ser pintor oficial de la R evolució . Més tard , va ser el pintor oficial de Napoleó (França, 1769-1821) . Artísticament, va destacar pel seu dibuix delicat i pel cromatisme càlid i variat .

40. JACQUES-LOUIS DAVID És el veritable promotor de la pintura neoclàssica a França. Es va forma a partir de l’art grecoromà i els antics mestres de la pintura italiana, des de Rafael a Caravaggio. La temàtica de la seva obra està inspirada en el món antic; encara que David li atorga un significat contemporani amb un missatge moral adreçat a la societat del moment. Triava esdeveniments de l’Antiguitat que glorificaven les virtuts del patriotisme, el valor i el sacrifici, associant-los a comentaris polítics sobre la França de la seva època, des de la Revolució Francesa fins a l’Imperi napoleònic (per ell la pintura era, abans de tot, una lliçó de filosofia). DAVID, AUTORETRAT

41. JACQUES-LOUIS DAVID L’ANTIGUITAT CLÀSSICA LI OFERIA EL CONTEXT IDONI PER TRANSMETRE ELS PRINCIPIS REVOLUCIONARIS, era la seva forma d’expressió personal, cal recordar que va ser membre de l’Assemblea Nacional, va votar a favor de l’execució de Lluís XVI, i va participar activament de la Convenció. Es va inspirar en els relleus, dels quals va prendre la simetria i l’ordenació paral·lela de les figures. Les seves figures estan modelades com l’estatuària antiga, i semblen escultures de grecs i romans. L’anatomia està representada amb precisió: caps, colls i torsos es relacionen entre ells amb exactitud física. En les seves pintures destaca l’heroisme, s’hi menysprea el moviment, hi predomina la representació lineal que caracteritza el seu contingut i la seva forma. ELS LICTORS RETORNEN A BRUTUS ELS COSSOS DELS SEUS FILLS, 1789

42. EL JURAMENT DELS HORACIS ( 1784 ) O li sobre tela ( 330 x 425 cm ) Museu del Louvre, París, França JACQUES-LOUIS DAVID

43. EL JURAMENT DEL JOC DE LA PILOTA JACQUES-LOUIS DAVID

44. LA MORT DE MARAT ( 1793 ) O li sobre tela ( 160 x 125 cm ) Museu Royaux des Beaux-Arts, Brussel·les Bèlgica JACQUES-LOUIS DAVID

45. MARAT EN LA BANYERA Charlotte Corday després d’assasinar a Marat P-J Aime Baudry JACQUES-LOUIS DAVID

46. MARAT EN LA BANYERA /LA MORT DE MARAT JACQUES-LOUIS DAVID

47. MADAME RECAMIER ( 1811 ) O li sobre tela ( 175 x 244 cm ) Museu del Louvre, París ( França ) JACQUES-LOUIS DAVID

48. RETRAT DE ANTOINE-LAURENT LAVOISIER I LA SEVA DONA (1788) JACQUES-LOUIS DAVID

49. NAPOLEÓ EN EL SEU BUREAUX DE TREBALL (1812) JACQUES-LOUIS DAVID

50. LA CORONACIÓ DE L’EMPERADOR I DE LA EMPERADRIU JACQUES-LOUIS DAVID

51. LA CORONACIÓ DE L’EMPERADOR I DE LA EMPERADRIU JACQUES-LOUIS DAVID

52. LA CORONACIÓ DE L’EMPERADOR I DE LA EMPERADRIU JACQUES-LOUIS DAVID

53. LES SABINES JACQUES-LOUIS DAVID

54. NAPOLEÓ CREUANT ELS ALPS JACQUES-LOUIS DAVID

55. MART DESARMAT PER VENUS I LES GRÀCIES JACQUES-LOUIS DAVID

56. MADAME PASTERUR NAPOLEÓ EL 1796 ANTOINE-JEAN GROS Deixeble de David, té un tractament més emotiu i colorista dels temes revolucionaris, i s’allunya dels cànons clàssics fins arribar al Romanticisme.

57. ANTOINE-JEAN GROS NAPOLEÓ AMB ELS EMPESTATS DE JAFFA (1804)

58. Jea n Auguste Dominique Ingres (França, 1780-1867) - V a ser alumne i hereu de la trajectòria de David. Continuador del classicisme en el segle XIX. - A més de pintor, va ser un gran violinista . - Mentre que en música el seu model era Mozart (Àustria, 1756-1791), en pintura ho era Rafael (Itàlia, 1483-1520) . - Va tenir una formació acadèmica bastant rigorosa . - P intor de gran fama a França, va exposar i va ser jurat al Saló Oficial i va pintar el sostre del Louvre . - Un dibuixant excel·lent, i va destacar com un eximi retratista .

59. JEAN AUGUSTE DOMINIQUE INGRES És un pintor fidel a línia i al dibuix, tècnica que domina a la perfecció. La base del seu art és el dibuix, com un producte de la línia pura. La seva obsessió principal és la dona i el nu femení, per a la qual compondrà escenes clàssiques, orientals i pures invencions. Va pintar temes de la literatura, de l’Antiguitat, escenes de banys i d’harem. En el nu busca la bellesa ideal i la grandesa de les formes, malgrat que es pren certes llibertats respecte del cànon de l’Antiguitat. Els cossos de les figures estan embolcallats en un suau esfumat. Va perfeccionar l’estil retratista desenvolupat per David i es va centrar en les formes i les textures de tot el que apareix en el quadre. La claredat i la immediatesa en l’obra d’Ingres estan creades per la línia immaculada, l’aparent absència de pinzellada i els subtils matisos de color i llum. És el pintor de la línia i del dibuix. BANYISTA DE VALPINÇON

60. EL BANY MADEMOISELLE RIVIÈRE JEAN AUGUSTE DOMINIQUE INGRES

61. LA BANYISTA DE VALPINÇON ( 1808 ) O li sobre tela ( 146 x 97 cm ) Museu del Louvre, París, França JEAN AUGUSTE DOMINIQUE INGRES

62. LA BANYISTA DE VALPINÇON MAN RAY, KIKI , VIOLÓN (1924) JEAN AUGUSTE DOMINIQUE INGRES

63. LA GRAN ODALISCA ( 1814 ) O li sobre tela ( 93 x 163 cm ) Museu del Louvre, París ( França ) JEAN AUGUSTE DOMINIQUE INGRES

64. EL BANY TURC JEAN AUGUSTE DOMINIQUE INGRES

65. ODALISCA JEAN AUGUSTE DOMINIQUE INGRES

66. RETRAT DE LOUIS FRANÇOIS BERTIN JEAN AUGUSTE DOMINIQUE INGRES

67. NAPOLEÓ ENTRONITZAT, 1806 JEAN AUGUSTE DOMINIQUE INGRES

68. RETRAT DE MADAME DUVAUÇAY JEAN AUGUSTE DOMINIQUE INGRES

69. TETIS IMPLORA JÚPITER ( 1811 ) O li sobre tela ( 350 x 257 cm ) Museu Granet, Aix-en-Provence, França JEAN AUGUSTE DOMINIQUE INGRES

70. EL SOMNI D’OSSIAN ( 181 3) O li sobre llenç ( 3 48 x 27 5 cm ) Museu Ingres , Montauban , França JEAN AUGUSTE DOMINIQUE INGRES

71. EL SOMNI D’OSSIAN ( 181 3) O li sobre llenç ( 3 48 x 27 5 cm ) Museu Ingres , Montauban , França JEAN AUGUSTE DOMINIQUE INGRES

72. EL SOMNI D’OSSIAN ( 181 3) O li sobre llenç ( 3 48 x 27 5 cm ) Museu Ingres , Montauban , França JEAN AUGUSTE DOMINIQUE INGRES

73. ROMANTICISME Comença …