2. El missatge cristià, que oferia a tots els homes i dones la salvació en virtut de la fe en Jesús com el Crist ressuscitat, va anar guanyant adeptes progressivament en tots els estrats de l’imperi romà.

3. El 313 l’emperador Constantí promulga l’Edicte de Milà , que posa fi a les persecucions i inicia el camí del cristianisme cap a la religió oficial de l’imperi.

5. El dogma de la Trinitat : Déu és u i tres a la vegada, una sola substància en tres persones distintes.

6. El dogma cristològic : Crist és una sola substància amb dues naturaleses, la humana i la divina.

9. Punt de partida: l’existència del jo.

10. Recerca de la veritat necessària: Déu. On? A l’interior de l’ànima. Aquesta proporciona “veritats, regles o raons eternes”. D’on venen? L’ànima és mudable, per tant, d’ella no. Hi ha una il·luminació divina . Adintrant-se en aquesta il·luminació de l’ànima hi trobarem Déu.

11. Déu és l’ésser, l’essència immutable. Les coses són mudables i el món ha estat creat per Déu des del no-res, en un instant, el temps fou creat també. (Diferència amb els grecs)

12. Déu té a la seva ment les idees o els models de les coses, i ha posat a la matèria els gèrmens dels éssers futurs. (Plató)

13. Transcendència de Déu: no forma part del món.

14. El mal és una conseqüència del lliure albir, que és un bé.

15. L’home és cos i ànima, però aquesta no preexisteix, no és plural i no s’uneix al cos per un pecat (contra Plató). El seu origen és en el pares: traducianisme (analogia de la torxa). L’amor porta l’ànima al seu lloc natural, l’amor és superior al coneixement.

16. Les dues ciutats: la ciutat de Déu i la ciutat terrenal, la dels justos i la dels pecadors. Ara subsisteixen mesclades, peró en el Judici Final se separan; triomfarà la ciutat de Déu.

19. L’averroisme llatí defensa la “teoria de la doble veritat”, segons la qual hi ha dues veritats possibles, la derivada de la raó (Filosofia) i la derivada de la fe (Teologia). Ambdues poden arribar a conclusions contràries però són vertaderes les dues, cadascuna en el seu àmbit. Per exemple, pot ser vertader per la raó que el món és etern, i pot ser vertader per la fe que el món es creat per Déu. Les dues afirmacions són vertaderes i no hi ha contradicció perquè pertànyen a àmbits diferents.

24. Déu no és només el Primer motor immòbil, sinó que existeix com el creador del món. Déu és l’essència que es defineix per la seva existència. És necessari que existeixi, i la raó ho pot argumentar.

25. Déu és diferent del món. Déu és «l’Ésser», és existència; el món només té «ésser», té existència. Primacia de l’existència sobre l’essència; l’ésser no només «és» sinó que existeix.

26. Les substàncies corpòries es componen de matèria i forma; les substàncies espirituals (àngels i ànimes) només de forma: son immaterials.

29. de les causes subordinades a la causa primera incausada.

30. de la contingència del món a l’ésser necessari.

31. dels graus de perfecció dels éssers.

32. l’ordre del món suposa una ment ordenadora.

37. El coneixement, tal i com sostenia Aristòtil, comença amb les dades dels sentits. Veim objectes singulars i l ’enteniment agent abstreu d’aquí el concepte universal, la forma. Sobre aquest actúa l’ enteniment possible i formula judicis. Ara pot tornar al coneixement del singular, el coneix indirectament.

39. Principi de singularitat: no existeixen les essències universals sinó només les coses singulars.

40. Nominalisme: el que anomenam conceptes, idees, essències, etc., no són més que noms, no hi ha res més que noms.