1. RENÉ DESCARTES
EL DUBTE
Hi ha un tòpic absurd que presenta Descartes com un filòsof que passava el seu temps
dubtant de tot. Però més aviat es tracta del contrari: per a un cartesià només és veritat
l’indubtable. És a dir, dubtem per arribar a quelcom que no pugui ser dubtat i que resulti
evident per si mateix. Aquest quelcom és una primera veritat superadora del dubte: el
cogito. Només podem arribar a aquesta a través d’un mètode o d’unes regles
metodològiques. Cal posar entre parèntesi el que creiem saber fins a tenir un criteri que
ens permeti distingir si allò que sabem és prou ben fonamentat o no. El procés del dubte
és una forma de depurar la racionalitat.
Descartes centra la seva filosofia en la lluita contra l’escepticisme; busca un fonament
segur pel coneixement humà. El dubte cartesià no és escèptic. Es tracta de construir un
dubte metòdic, que avanci fins al coneixement de la veritat. En resum, dubtem per arribar
a una posició en què deixem de dubtar. Ens ajuda a descartar allò que no se’ns aparegui
com a indubtable i ben fonamentat. Dubtem per fonamentar millor la nostra raó. El dubte
cartesià té tres característiques:
1.-És universal: Universal significa que té un abast general sobre totes les coses,
perquè no són nocions clares i distintes per elles mateixes.
2.-És metòdic: És ordenat. No es tracta de dubtar de tot, ni de qualsevol manera. Cal
seguir unes regles del mètode per evitar l’escepticisme. Hi ha una cosa que Descartes no
dubtarà mai: no dubta sobre ell mateix.
3.-És teorètic: No té caràcter polític. El dubte en Descartes és sempre un instrument.
Els motius del dubte són fonamentalment quatre:
1.-Dubte dels sentits: Els sentits corporals ens enganyen. Per tant no podem fiar-nos-
en. No ens donen una informació clara i distinta.
2.-Dubte del món extern: Sovint no podem distingir entre un somni i la vigília, per tant
no podem estar gaire segurs de l’existència real del món extern ja que ens arriba a través
del coneixement sensible, malgrat que sigui força versemblant. Podem dir que l’obra de
Calderón de la Barca “La vida és sueño”, obra que planteja el tema dels somnis i la
realitat del món exterior, qüestiona com Descartes, la realitat del món exterior.
3.-Dubte del propi coneixement: De vegades, ens confonem fins i tot en el càlcul
matemàtic. Per tant no podem afirmar que el nostre coneixement està ben fonamentat.
4.-Dubte del geni maligne: "Geni maligne" és una invenció de Descartes que apareix en
les Meditacions Metafísiques. Vindria a ser una mena de follet enganyador que ens fa
creure que és veritat allò que no és veritat. És una hipòtesi que potser significa que el
món no ha sigut de la creació d’un déu bo sinó d’un poderós monstre dolent.
5.- Dubte del Déu enganyador: ens enganya en aquells coneixements que ens sembla
més evidents. Ens fa creure que estem en la veritat quan en realitat estem en l’error.
LA PRIMERA VERITAT: EL COGITO i CLASSES DE IDEES
Tothom coneix la frase cartesiana “Penso, ergo existeixo”; potser és la dita més repetida de
la història de la filosofia. Però l’interessant és saber com hem pogut arribar a aquesta
primera veritat. La resposta només pot venir a través del dubte. Jo sé que penso perquè sé
que dubto i perquè dubtar és, també, una forma de pensar. Malgrat que estigui enganyat

2. de tots els meus pensaments, de l’únic que no puc dubtar és del fet que estic pensant i si
penso, existeixo. A través del dubte hem posat en qüestió totes les certeses adquirides per
la fe, però hi ha una certesa que m’és impossible dubtar: "La simultaneïtat del meu
pensament i la meva existència”. El Cogito és una primera intuïció i a partir d’aquesta
primera veritat intuïtiva ha de deduir totes les altres veritats. Malgrat això, quan es dubta
sobre l’existència real del món extern, llavors no puc afirmar que les coses són veritat
perquè provenen del coneixement sensible. Si el món és dubtós, també les veritats que en
deriven seran dubtoses. Per això la primera veritat (el cogito) és l’única indubtable ja que
es troba en l’acte simultani de pensar i existir. Convé insistir: pensar i existir són evidències
simultànies.
El cogito és una idea innata i intuïtiva Hi ha tres tipus possibles d’idees. (les idees són les
bases, els elements bàsics del coneixement).
- Adventícies: Són les que ens arriben del món exterior. Poden ser dubtoses, i per tant,
són falses. Fred, calor...
- Factícies: (artificials, construïdes per la imaginació): Centaure
- Innates: són sempre veritat (Clares i distintes). Intuïcions pures i evidents per si
mateixes. Les tenim sempre al nostre interior, hem nascut amb elles i ens constitueixen
estructuralment. La idea innata ens permet comprendre i entendre el món. Tenir idees
innates no vol dir que tothom pensi el mateix, ni tan sols que tothom les desenvolupi.
Aquesta idea no pot ser contradictòria: si algú volgués dir “jo no penso” o “jo no
existeixo” hauria de pensar i existir necessàriament.
L’afirmació "Cogito ergo sum" té tres característiques bàsiques:
1.-És una intuïció immediata: Intueixo que tot el que pensa existeix, jo penso, per
tant, jo existeixo. Intueixo ràpidament la impossibilitat de pensar sense existir.
2.-És una idea clara i distinta: la veritat. Clara significa que apareix a la meva
intel·ligència; i distinta significa que és una intuïció diferent de qualsevol altre.
3.-És una veritat immutable: És eterna i té un valor universal en tots els homes.
LA TEORIA DE LA SUBSTÀNCIA EN DESCARTES
RES COGITANS: Substància pensant, que té per atribut el pensament.
RES EXTENSA: Substància material, que té per atribut l’extensió.
RES INFINITA: Substància divina, que té per atribut la perfecció.
Si el meu jo és el meu pensar, la dificultat és la de trobar un estatut per al meu cos. La
resposta cartesiana serà la de dir que en l’home hi ha dues substàncies evidents per si
mateixes i que formen l’home: pensament: ànima (res cogitans) i matèria:cos (res
extensa). Descartes vol que la ciència sigui objectiva i també vol trobar una relació entre
el cos i l’ànima. Per això la teoria cartesiana és dualista i crea una altra substància que és
Déu que garanteix el pensament objectiu i també com que aquest crea l’home, les dues
substàncies que el formen han de estar fortament lligades. Així les tres substàncies tenen
una forta relació. Malgrat això, tot és una farsa perquè no hi ha possible relació perquè
sempre hi haurà en el pensament subjectivitat. Fins i tot, Descartes, deia que aquestes
dues substàncies es relacionaven a través de la glàndula pineal. El problema és que no es
pot dir que la glàndula pineal ni cap altra part del cos sigui l’ànima perquè cal que l’ànima
sigui completament immaterial.

3. Déu és el creador de les veritats matemàtiques. Déu podria haver-les fet diferents, perquè
no està vinculat a cap model abans de crear-les. Però un cop fet el món i les veritats
matemàtiques són idees innates i inalterables.
Descartes utilitza un argument ontològic per provar l’existència de Déu utilitzant la raó,
partint de la idea de Déu com la d’un ésser absolutament perfecte. En Déu hi ha la seva
existència o essència necessària. És a dir, si Déu no tingués essència, li faltaria alguna
cosa, i per tant, no seria perfecte. Com que Déu és perfecte, ha de tenir essència.
L’essència i l’existència són conceptes que van lligats, són conceptes inseparables. Per
tant, si Déu té essència, Déu té existència, és a dir que Déu existeix.
També segons Descartes, jo no puc tenir les idees de perfecció per mi mateix, sinó que
aquestes han hagut de ser posades en mi per un ésser superior, perfecte i infinit, és a dir,
Déu. Déu ha posat aquestes idees de perfecció en mi i per tant Déu existeix. Cal dir que
en la quarta Meditació Metafísica Descartes reconeix que és impossible que Déu l’enganyi
ja que en tot engany hi ha imperfecció i malicia, per tant és impossible que Déu enganyi
ja que ell és bondadós i és la garantia de la veritat de les evidencies adquirides per la
substància pensant.
PLATÓ I DESCARTES
La coincidència entre Plató i Descartes és la gran desconfiança que observen en
l’experiència sensible. Però, per a Plató els sentits només ens mostren un món aparent,
una mala còpia de la veritable realitat, la veritat depèn del objecte i per això els sentits
ens enganyen. En canvi, per a Descartes els sentits no permeten arribar a l’evidència, i
només es reconeix com a vertader el que és presenta amb claredat i distinció, per tant, la
veritat depèn del subjecte. Per aquesta raó, la filosofia antiga és ontològica (centrada en
l’objecte, en la realitat) i la de la filosofia moderna és epistemològica (centrada en el
subjecte, en el coneixement). També és crucial el paper de les matemàtiques, els dos
consideren que aquesta pot conèixer la veritat. Plató es trobava en contra del relativisme
dels sofistes ja que consideraven que no hi ha veritats absolutes. Descartes està en contra
de l'escepticisme ja que aquests sostenen que l'ésser humà no pot conèixer la veritat
Tots dos consideren que l'home està compost de cos i ànima, per a Plató el cos pertany al
món sensible i l'ànima del món de les idees. Per a Descartes el cos és extensió i l'ànima és
pensament, per a aquest l'ànima informa a tot el cos i es troba en aquest. Per a Plató, les
idees no es troben en la ment, sinó que es troben en un altre món, en el món intel·ligible,
al qual pertanyen també el pensament i el coneixement. Són idees immutables i eternes,
són preexistents. En canvi, Descartes deia que les idees (precisament les idees innates)
neixen amb nosaltres i ens constitueixen estructuralment, no es troben fora de nosaltres
sinó en la substancia pensant: les idees estàn en la ment.