Descartes, Déu, ésser humà i món.

1. Descartes 6 Déu, ésser humà i món

2. Qüestions fonamentals

3. L´argument ontològic Descartes a la Meditació tercera ens proposa dues proves sobre l´existència de Déu. Són proves que tenen en comú el fet que de l´evidència que tenim de determinades realitats : la finitud de la nostra consciència o la possessió de la idea de perfecció suprema en la meva ment, podem inferir l´existència de Déu (de la imperfecció inferim que n´ha d´haver una causa perfecta) El més característic de la prova ontològica, que apareix a la Meditació cinquena , rau en el fet que es demostra l´existència de Déu a partir de l´evidència de la seva naturalesa summament perfecta.

4. L´argument ontològic Afirmem que Déu és summament perfecte. Algú pot dir que aquesta realitat que penso com a summament perfecta no pot existir. Tanmateix, si la pensa com a no existent és com si pensés un triangle que no tingués quatre costats, ja que és contradictori pensar una cosa tan summament perfecta que li faltés alguna característica positiva, en aquest cas, l´existència. Per tant, així com necessàriament he de pensar que un triangle té tres costats, necessàriament he de pensat que un ésser tan summament perfecte ha d´existir.

5. L´argument ontològic En aquest argument, el judici “Déu existeix ” és del mateix tipus que el judici “2+2 = 4”. Tots dos són analítics. Analític vol dir que el predicat del judici està inclòs dintre de la definició del subjecte. Igual que quatre és inseparable de la suma 2+2, i tres costats, de la idea de triangle, existir és inseparable de la idea de Déu.

6. L´argument ontològic L´evidència, la claredat i distinció, de l´afirmació “Déu existeix” és similar a la de qualsevol judici matemàtic. Més encara, és el fonament de l´evidència de les matemàtiques. Amb aquesta demostració apriori , és a dir, a partir de l´anàlisi de la naturalesa de la definició de Déu, aconseguim recuperar la confiança amb les matemàtiques que havíem perdut amb l´aparició de la hipòtesi del geni maligne.

7. L´argument ontològic Aquesta evidència Déu només la pot garantir en el cas dels judicis matemàtics. Només amb les matemàtiques puc atrevir-me a conèixer el món extern. Només el món extern pot ser conegut, de forma clara i distinta, mitjançant les matemàtiques. Per tant, el món extern per poder ser conegut ha de tenir una estructura matemàtica, assimilable als principis i regles d´aquesta ciència (la matèria és extensió , realitat quantificable). Com ja deia Galileu , la naturalesa està escrita de forma matemàtica, i només si coneixem la llengua de les matemàtics acabarem desxifrant el que vol dir.

8. Física cartesiana Tan bon punt s´ha recuperat la confiança en les matemàtiques i Déu s´ha convertit en avalador de l´objectivitat de les meves idees sobre la matèria, s´està ja preparat per la física. La física cartesiana era una física radicalment materialista que es basava en la idea que la matèria impregnava tot l´espai físic. Aquest materialisme era contrari al materialisme atomista que defensaven científics com Gassendi , ja que rebutjava l´existència del buit . Segons els cartesians, el buit era una realitat impossible ja que un no-res no té dimensions (llargada, amplada, profunditat) ni pot moure´s, és adir, no podia quantificar-se. Allò anomenat vulgarment buit no era més que matèria subtil .

9. Física cartesiana L´univers dissenyat per Descartes era un univers completament desespiritualitzat, un continu impenetrable de matèria, compacte i sense forats, on qualsevol moviment d´un objecte provocava el moviment de la matèria subtil que l´envoltava i aquesta alhora deixava notar la seva influència sobre un altre objecte i així successivament, semblant al que fan les peces d´un rellotge o una màquina. D´aquí el nom d´aquest materialisme: mecanicisme . Malgrat l´èxit que entre els científics i filòsofs va aconseguir la física cartesiana al segle XVII, la física que finalment acabà imposant-se fou la física de Newton . El materialisme físic continental no va poder competir amb la física de les illes britàniques fonamentada en una metodologia diferent i avalada per una eficàcia i precisió desconegudes fins aleshores.

10. Física cartesiana (text) Els nostres avantpassats veien esperits i dues pertot arreu que donaven vida a la natura. No tan sols eren vius els arbres, sinó també el vent que rugia a través de la sabana. Plató, en el seu diàleg Lleis , diu que els planetes, éssers perfectes, es mouen lliurement en cercle al voltant de la Terra. A l´època medieval, els europeus creien que el microcosmos, el petit món personal, reflectia el macrocosmos, o sigui, l´univers. Ambdós estaven formats per matèria i per esperit. Aquesta antiga visió persisteix en els animals del zodíac i en el concepte astrològic que els cossos celestes exerceixen la seva influència sobre els terrestres. (...) En l´animisme, no solament els animals, sinó totes les coses es consideren habitades per un esperit intern i animat. Els múltiples déus de les religions politeistes –déu de la lluna, déu de la terra, déu del sol, déu del vent, etc.- van ser reemplaçats en les religions islàmica, judaica i cristiana per un déu únic que regia el món. Els vents, els rius i els cossos celestes van perdre la seva voluntat, però els organismes vius –especialment els homes- la van conservar. Al final, els darrers reductes de l´animisme –els éssers vius- van donar pas a la filosofia del mecanicisme. Lynn Margulys i Dorion Sagan , Què és la vida?, págs. 14,16 I 17

11. Antropologia cartesiana L´idealisme cartesià no només generà el problema del solipsisme (com conèixer el món exterior del subjecte/com comunicar dues substàncies oposades: esperit-matèria) sinó també un problema associat: la comunicació entre ànima i cos . La trobada de les dues substàncies, segons Descartes, es fa a través de la glàndula pineal , un petit òrgan situat en l´encèfal. Aquest òrgan fa possible que els estímuls del cos puguin produir sensacions conscients en la ment; i que les ordres originades en la ment siguin transmeses al cos i es converteixin en moviment.

12. Antropologia cartesiana A diferència del animals i la resta d´éssers vius, l´ésser humà era un compost d´ànima i cos, un ànima de naturalesa espiritual i un cos que funcionava com qualsevol altra realitat material, com una màquina. Aquesta diferència provocà un enorme abisme entre humans i animals. Per a Descartes i els seus seguidors els animals eren màquines sense ànima i, per tant, insensibles. Els crits de dolor dels animals, tot i que aparentment ho sembli, no són comparables als crits de dolor humà, sinó en realitat són similars al grinyol que produeixen les màquines.

13. Antropologia cartesiana (text) Influido por los estudios de William Harvey (1578-1657) sobre la circulación de la sangre. Descartes trató de presentar el cuerpo humano como una máquina y su funcionamiento como puramente mecánico. Trató de desarrollar una fisiología hidráulica. Todos los movimientos del cuerpo estarían determinados por el movimiento de un líquido que él llamaba el espíritu animal, y que produciría todos los fenómenos fisiológicos, desde la digestión hasta los movimientos reflejos. El alma, a su vez, podía controlar los movimientos corporales actuando sobre el líquido “espíritu animal” en la glándula pineal.(...)

14. Antropologia cartesiana (text) En carta a Henri Morus del 5 de febrero de 1649 Descartes defiende que, a pesar de las apariencias contrarias, los animales son meras máquinas o autómatas sin alma ni pensamiento. Entre los escasos argumentos de Descartes a favor de esta tesis se encuentran su renuencia a admitir que todos los animales puedan tener un alma inmortal y la ausencia de lenguaje en los animales ( aquests arguments apareixen a la cinquena part del Discurs del mètode ). (...)

15. Antropologia cartesiana (text) Según dice en su Traité de l´home , los animales son meras máquinas inanimadas, incapaces de sufrir o experimentar sentimiento alguno, a pesar de que parezca lo contrario. Se mueven como si tuvieran sentimientos, pero esos movimientos no se deben a sentimiento alguno, pues carecen incluso de alma vegetativa o sensitiva, sino a la mera disposición espacial de sus órganos. Jesús Mosterín , ¡Vivan los animales ! , págs. 102, 103 i 104

16. Antropologia cartesiana (qüestions crítiques) El problema de la comunicació entre ànima i cos no queda solucionat amb la glàndula pineal. ¿Quina naturalesa té aquesta glàndula, espiritual, material o material-espiritual? La separació metodològica entre humans i animals, la forma distinta d´abordar l´estudi de les qüestions humanes i de les qüestions dels éssers vius, perdurà fins al segle XIX quan aparegué la teoria de l´evolució de Darwin on s´insistia en la continuïtat biològica de tots els éssers vius, inclosa l´espècie humana.

17. Resum filosofia cartesiana

18. Textos de les Meditacions Text 1. Medit. 1, p2, 20-37. El dubte metòdic Text 2. Medit. 1, p3, 39-42. Experiència enganyosa Text 3. Medit. 1, p5, 67-77. Hipòtesi del somni Text 4. Medit. 1, p9, 130-147. Hipòtesi del geni maligne Text 5. Medit. 2, p4, 256-277. Descobriment del cogito Text 6. Medit. 2, ps11-12, 441-501. És més fàcil conèixer el meu esperit que les coses materials

19. Textos de les Meditacions Text 7. Medit. 3, p3, 608-636. Les limitacions del cogito Text 8. Medit. 3, p22, 985-999. La idea de Déu Text 9. Medit. 3, ps37-38, 1215-1253. La idea de Déu Text 10. Medit. 4, p2, 1282-1298. Dualisme ontològic/2 proves de l´existència de Déu Text11. Medit. 4, p11, 1465-1470. La causa de l´error