1. E L T E A T R E G R E C I I I L A C O M È D I A
2. La comèdia va néixer a Atenes i, a l'igual que la tragèdia, els seus orígens estan relacionats amb rituals religiosos en honor a Dionís : el nom de comèdia ( κωμῳδία ) vol dir “cant del κῶμος ”, una festa en què cors fàl·lics entonaven cants satírics. En la comèdia grega hi distingim dues etapes: La comèdia antiga (segles VI i IV) i la comèdia nova (segles IV i III).
3. Les comèdies estaven lliures de la solem-nitat i de la serietat pròpies de la tragèdia, i per tant els autors tenien immenses proba-bilitats de tractar assumptes més diversos com la política, els costums, les tradicions, la religió, etc. Figura d'un actor còmic (Brittish museum) Formalment, es diferencien de la tragèdia per la paràbasi ( παράβασις ), un monòleg del cor dirigit al públic en què l’autor exposava les seves idees i intentava guanyar-se el favor del jurat. Comèdia i tragèdia
4.
5. La burla cap a personatges o institucions reals: La manca d’una censura va permetre als poetes còmics realitzar virulents atacs contra polítics, pensadors, militars, etc. Resulta curiós que, tot i que la democràcia era la responsable d’aquesta gran llibertat d’expressió, la majoria d’autors exposaven idees conser-vadores.
6.
7. Els núvols : Un vell endeutat vol enviar el fill a estudiar a l'escola de Sòcrates per-què aprengui a enganyar els creditors. Acaba entrant-hi ell, però n'és expul-sat per imbècil. El seu fill finalment hi entra, però a causa de les ensenyances, el jove pega al pare i aquest crema l’escola. Aristòfanes critica els nous mètodes d'ensenyança (personalitzats en Sòcrates) als qual contraposa l'educació tradicional.
8.
9. El homes acaben signant la pau perquè no aguanten estar més temps entrem-pats. L'obra és una crida als líders atenesos a posar fi a la guerra del Peloponès. Il·lustració de Lisístrata, Aubrey Beardsley (1896)
10. La comèdia nova Després de la guerra del Peloponnés, es responsabilitzà de la desgràcia als excesos per-mesos en els anys de la plenitud de la demo-cràcia. La sàtira política va passar a ser mal vista i els autors van inclinar-se cap a una innocent comèdia d’embolics , amb històries sobre esclaus espa-vilats que enganyen els amos, joves enamorats de belles prostitutes, pares que retroben els fills per-duts fa temps, etc. Els autors més importants van ser Menandre i Filemó . S'han conservat poques obres tot i que en coneixem més perquè van ser imitades pels autors romans com Plaute i Terenci. Fragment de cràmica amb un vell escalu pintat (Louvre)
