comedia antiga grecia

1. EL TREATRE (2a part)

2. El moment de màxim esplendor de la tragèdia grega és al s. V aC.,
quan viuen i competeixen entre si el tres grans tràgics, ÈSQUIL,
SÒFOCLES i EURÍPIDES, tots tres atenesos i els únics que ens han
deixat senceres algunes de les seves obres.
Després, del s. IV aC. en endavant, la tragèdia entra en decadència.
No sorgeixen nous autors de la mateixa categoria i es tendeix a
repetir la representació dels grans tràgics del s. V a. C.

3. La tragèdia
L´argument és seriós i estava inspirat en temes mitològics. Buscaven
temes que provocaven la compassió i que emocionaven els
espectadors. El protagonista és un heroi o heroïna d'especial
grandesa moral, que s'enfronta al seu propi destí i rep un
aprenentatge a través del seu sofriment.
Solien estructurar-se en trilogies. El cor cantava i dansava
acompanyat de la música.
Els autors s´inspiraren sobretot, en
dues grans famílies d´herois: el
àtrides i els labdàcides. Excepte els
Perses d'Èsquil, totes les altres
tragèdies conservades (32) tenen
arguments procedents de la
mitologia.

4. Els dramaturgs no es veien
obligats a inventar nous
arguments. Això feia que el grans
trets de l'argument fossin ja
coneguts pel públic.
L'important era, doncs, el punt
de vista i el tractament que
cada autor donava al mite, de
manera que cada obra
esdevenia una experiència nova
per als espectadors.

5. Dos conceptes són essencials en la tragèdia:
– el sofriment (páthos) i el conflicte (ágon).
• El sofriment sobre el qual reflexiona la tragèdia és el de l'heroi, un home
excepcional
que mereix el triomf, però a qui el destí l'aboca a la ruïna.
• El conflicte enfronta l'heroi amb un o més personatges al llarg de l'obra
defensant idees oposades.
• L'objectiu de la tragèdia era l'aprenentatge i la catarsi (purificació de les
emocions per mitjà de la pietat i el temor que provoca) dels espectadors.

6. Teatre grec de Delfos (Grècia)
Cada tragèdia constava de:
● pròleg: introducció on s´exposen
breument els fets i que precedeix l
´entrada del cor.
● pàrode: cant de la primera entrada en
escena del cor per un dels laterals.
● èxode: cant final amb què el cor es
retira.
● episodis: parts dialogades.
● estàsims: cants del cor entre episodis.

7. Autors
Èsquil (525 aC.)
Va escriure unes 90 obres, de les
quals només es conserven set: Les
suplicants, Els perses, Els set contra
Tebes, Prometeu encadenat, i la
trilogia l´Orestea (Agamèmnon, Les
coèfores i Les eumènides). Participa a
les guerres mèdiques: Marató i
Salamina.

8. Els perses
Un missatger porta notícies dolentes pels
perses: els grecs han vençut a la batalla de
Salamina. Apareix l´ombra del rei Darios que
rebel·la a la seva dona que la derrota de
Xerxes es devia al seu orgull (hýbris) i les
diferents provocacions que havia fet als
déus. Més tard apareix Xerxes lamentant la
seva derrota.
En aquesta obra Èsquil narra un
aconteixement històric en el qual ell mateix
va participar: la batalla de Salamina.

9. Orestia
És l'única trilogia que ens ha arribat sencera. Les tres tragèdies que la
componen estan basades en el mite de la mort d'Agamèmnon i la
venjança d'Orestes:
Agamèmnon
El rei Agamèmnon torna a Argos
després de destruir Troia, i és
assassinat per la seva esposa,
Clitemnestra, i el seu amant Egist.
També és morta Cassandra, la
princesa troiana que ell portava
com presonera.
L´actriu Amaia Salamanca interpreta a Electra.

10. Coèfores
Per ordre del déu Apol·lo el fill
d'Agamèmnon,Orestes, ajudat
per la seva germana Electra,
venja el pare matant Egist i la
seva pròpia mare.
Eumènides
Les Fúries o Erínies divinitats de la
venjança i dels remordiments,
persegueixen Orestes, que cerca refugi
a Atenes, on la deessa Atena funda el
tribunal de l'Areòpag per jutjar-lo.
Finalment Orestes, gràcies a Atenea, és
absolt.

11. Suplicants
Fugint dels fills d´Egipte, les filles de Dànaos
arriben a Argos en busca de protecció:
prefereixen la mort al matrimoni. El rei
d'Argos les acull. Els ciutadans d'Argos
decideixen protegir-les, tot i l'amenaça
d'Egipte d'atacar la ciutat.
Cor de Suplicants al teatre de Mèrida

12. Prometeu encadenat
Després d´haver robat el foc als déus i haver-lo entregat als homes, Prometeu és
encadenat, per ordre de Zeus, a una roca abandonada, al costat del mar. Més tard,
apareix Io, filla d´Ínac, i Prometeu li desvetlla un secret: naixerà un dia Hèracles,
heroi destinat a salvar Prometeu de la seva condemna. Zeus vol assabentar-se d
´aquest secret i, per aconseguir-ho, hi envia Hermes, però Prometeu mai li dirà el
seu secret al déu alat. Zeus llavors envia la seva fúria i la roca on estava lligat
Prometeu es trenca, deixant caure el tità al buit.

13. Els set contra Tebes
Quan Èdip és bandejat, Etèocles i Polinices decideixen regnar cadascun un any.
Però quan arriba el moment que Etèocles cedeixi el poder al seu germà, es nega a
fer-ho. És llavors quan Polinices reuneix a set herois argius per fer-se amb el
poder de Tebes .
Els dos germans s´enfrontaran a la sèptima porta i es mataran mútuament. Els
magistrats de Tebes decidiran no donar honors fúnebres al cadàver de Polinices
per haver lluitat contra la seva pàtria i deixen el seu cadàver sense enterrar per tal
que sigui devorat per les aus. Però Antígona, la seva germana, està en contra d
´aquesta decisió, i pretendrà enterrar el seu germà dignament.

14. Característiques generals:
– Èsquil sovint tracta la falta (religiosa) i el
seu càstig a través de successives
generacions d'una mateixa família.
– Per a Èsquil l'home ha d'arribar al
coneixement a través del patiment (páthei
máthon).
– En el teatre d'Èsquil un tema central és la
hýbris (desmesura), que es produeix quan
un home vol anar més enllà de la seva
condició humana i del seu destí i que
comporta la ceguera (áte) dels déus, la seva
ruïna.

15. Sòfocles (497 aC.)
Va escriure unes 123 obres, de
les quals hem conservat set
també: Àiax, Antígona,
Traquínies, Èdip rei, Èdip a
Colonos, Electra i Filoctetes.
La seva vida coincideix amb
l’època d’esplendor de Pèricles a
Atenes:
• Guerres mèdiques
• Pentecontècia: el temps entre
una guerra i l’altra
• Guerra del Peloponnès

16. Àiax
Un cop mort Aquil.les, Àiax, gran
guerrer, es creu l´hereu de les seves
armes. Però aquestes són adjudicades
a Odisseu i Àiax, enfurismat, és víctima
de constants atacs de bogeria en els
quals mata animals pensant-se que
són els seus enemics. Finalment es
suïcida clavant-se l'espasa que Héctor
li va regalar a la batalla de Troia. La
seva esposa Tecmesa cobreix el
cadàver.

17. Les Traquínies (Les dones de Traquis)
Després de molts anys lluny de casa,
Hèracles torna a la seva llar. La seva esposa
Deianira s´assabenta que té la intenció de
casar-se amb la jove Íole i, engelosida,
decideix enviar al seu espòs la túnica del
centaure Nessos, pensant-se que quan se la
posi es tornarà boig d´amor per ella i ja no
desitjarà cap dona més. Però Deianira està
equivocada i no sap que els poders de la
túnica són uns altres, així que quan Hèracles
se la posa, pateix grans dolors i maleeix a la
seva. Deianira es suïcida i poc després mor
Hèracles.

18. Èdip rei
La pesta devasta la ciutat de Tebes on regna
el rei Èdip. Un oracle adverteix que només
castigant a l´assassí de l´antic rei Laios la
pesta desapareixerà. El bon rei Èdip es
disposa a investigar qui va ser l´assassí de
Laios. La investigació arriba a una terrible
conclusió: l´assassí de Laios va ser el mateix
Èdip. I encara que Èdip no sabia a qui matava,
el fet és que ho va fer. Però les investigacions
van més enllà: Èdip, a més, també era fill de
Laios, encara que ell no ho sabia i, quan va
accedir al tro, s´havia casat amb la vídua d
´aquest, Iocasta, i havia tingut fills amb ella,
per tant Èdip s´havia casat amb la seva mare i
havia assassinat el seu pare. Quan se n
´assabenta, Èdip s´arrenca els ulls i Iocasta es
suïcida. S´acomiada dels seus i se´n va cap a l
´exili.

19. Èdip a Colonos
Èdip, vell i cec, arriba a la ciutat
de Colonos guiat per les seves
dues filles, Antígona i Ismene. El
rei Teseu els rep i ofereix la seva
ajuda a Èdip, quan arriba la
notícia de la guerra entre els dos
germans Etèocles i Polinices pel
poder de la ciutat de Tebes. Un
oracle ha anunciat que guanyarà
aquell al qual doni la raó Èdip, i
és per aquest motiu que fins a
Colonos viatgen Creont, defensor
d´Etèocles, i Polinices. Èdip
maleeix tots dos fills i és protegit
per Teseu. Poc després, mor en
pau.

20. Antígona
Un cop morts els dos germans d´Antígona, Etèocles i Polinices, el rei Creont,
oncle de tots dos, publica un decret pel qual prohibeix donar honors fúnebres a
Polinices per haver mort lluitant contra la seva pàtria. Antígona no pot admetre
que el cadàver del seu germà sigui abandonat com aliment pels voltors, i
decideix enterrar-lo essent conscient del càstig que li inflingiran. Creont la
condemna a ésser tancada en una tomba fins que es mori, però ella es penja i,
més tard, al seu costat, es suïcida Hèmon, amant d´Antígona i fill de Creont. L
´obra acaba amb el penediment de Creont.

21. Filoctetes
De camí cap a Troia, una serp havia mossegat
Filoctetes. La ferida se li havia infectat i feia
molta pudor. Decideixen abandonar-lo a l´illa
de Lemnos on hi viu sol deu anys. Un oracle
prediu que Troia no caurà si els enemics no
porten l´arc i les fletxes de Filoctetes. Odisseu i
Neoptòlem arriben a l'illa amb el propòsit de
portar amb ells a Filoctetes cap a Troia . Tots
dos intenten convéncer-lo, però no ho
aconsegueixen. En aquest punt, sorgeix
Hèracles des del regne dels morts i revela que
el designi de Zeus sobre Filoctetes és que vagi
a Troia amb Neoptòlem . Filoctetes, llavors , se
sotmet a la veu d'aquell a qui no pot desobeir

22. Electra
Igual que les Coèfores d'Èsquil, està
centrada en la venjança d'Orestes i Electra
contra la seva mare, però aquí la figura forta
és Electra.
Ana Belén fent d´Electra

23. Característiques generals:
- Augmenta el nombre d'actors de dos a tres,
amb la qual cosa dóna més importància al
diàleg.
– L’home ha d’acceptar la justícia implacable
dels déus.
– Ironia sofòclia: l’heroi parla sense ser
conscient de la realitat que hi ha darrera de les
seves paraules (Èdip és l’exemple més
evident).
Representació d´Èdip rei

24. Eurípides (484 aC.)
Conservem 18 obres: Alcestis, Medea,
Els Heràclides, Hipòlit, Andròmaca,
Hècuba, Les suplicants, Hèracles foll, Ió,
Troianes, Electra, Ifigènia a l´Àulida,
Ifigènia a Tàurida, Helena, Fenícies,
Orestes i Bacants.
Mentre va viure, no va gaudir de
l'acceptació del públic ni va guanyar
gaires concursos tràgics, sinó que el seu
teatre va aconseguir l'èxit després de
mort, superant en representacions Èsquil
i Sòfocles.

25. Alcestis
Apol.lo havia dit a Admet, rei de Tessàlia, que en el moment en què anés a morir
podria impedir-ho si una altra persona s´oferia a morir en el seu lloc. Aquesta
persona és la seva esposa Alcestis. Quan Admet està a punt de morir, Alcestis,
trista però disposada al sacrifici, s´acomiada dels seus fills i de la vida, i mor.
Admet va llavors al palau d´Hèracles i li explica el que ha passat. Hèracles ho
comprèn i viatja a l´Infern per enfrontar-se amb Thànatos, la Mort, i aconsegueix
que Alcestis torni a la vida amb el seu espòs.

26. Medea
Jàson, espòs de Medea i pare de dos fills, vol
repudiar-la i casar-se amb la filla de Creont, rei
de Corint. Medea, enfurismada, prega i amenaça
l´insensible Jàson. Quan Medea s´adona que no
pot fer-hi res, planeja i executa la seva venjança
malgrat que Jàson intenta convéncer-la dient-li
que ho fa pel seu propi bé, ja que es troben en
una terra estranya i casar-se amb la filla del rei
és la millor solució, doncs aportarà riquesa als
fills de tots dos. Però Medea es venja: simula
haver estat convençuda per Jàson i envia els
seus fills amb regals rics per a la núvia, tot i que
aquests regals tenen un encanteri: qui els toqui
morirà, i així succeeix. Moren Creont i la seva
filla. Aleshores Medea va més enllà i, per fer
més gran la desgràcia de Jàson, mata els fills d
´aquest, que són els seus propis fills.
Tot seguit fuig de Corint i desapareix en un carro
arrastrat per dracs alats, que li havia regalat el
seu avi Hèlios.

27. Aitana Sánchez Gijón interpreta Medea a Mèrida

28. Hipòlit
Hipòlit és un jove que repudia l´amor, i
viu dedicat a la caça. Tot i així, desperta
una gran passió en la seva madrastra,
Fedra. Hipòlit se n´assabenta i es
mostra malcarat amb ella. Fedra,
rebutjada, es suïcida, però, abans de
morir, escriurà una carta dient que
Hipòlit ha deshonrat al seu pare Teseu
mantenint relacions sexuals amb ella.
Teseu, enfurismat, no creu les
explicacions del seu fill i el fa fora de
casa. Llavors Hipòlit cau del carro que el
duia i queda greument ferit. Apareix la
deessa Àrtemis qui explica a Teseu la
veritat. Porten Hipòlit a la seva llar i mor
en els braços dels seu pare

29. Hècuba
Conquerida Troia, els troians són fets
presoners dels grecs, inclosa Hècuba, la
vídua del rei Príam de Troia. Hècuba s
´assabenta de la notícia que la seva filla
serà sacrificada en el túmul d´Aquil.les i, a
més, li porten el cadàver del seu fill,
encara un nen, que ha estat assassinat.
Intenta parlar amb Odisseu i amb
Agamèmnon, però no n´aconsegueix res.
Finalment, li vaticinen el seu futur: que
morirà convertida en l´esclava d
´Agamèmnon i Cassandra, la seva filla, i
que tots dos seran assassinats per
Clitemnestra.

30. Les bacants
A Tebes, on hi regna Penteu, s´ha imposat el culte a Dionís. El rei
està preocupat perquè les dones, entre elles la seva pròpia mare
Agave, s´han entregat al culte i a l´èxtasi orgiàstic, i decideix de posar-
hi remei. Com que no pot lluitar contra el déu, decideix disfressar-se
per espiar-les. Quan aquestes el descobreixen, comencen a esquinçar-
li els membres i l´esquarteren. La mare del Penteu, Agave, participa en
el terrible crim, però no s´adona que és el seu fill. Quan Agave n´és
conscient, es lamenta del que ha passat i Dionís apareix per arreglar-
ho tot. El final de la tragèdia no s´ha conservat.
Representació de Bacants a Mèrida

31. Les altres obres conservades són:
• Cicle d’Hèracles:
– Els fills d'Hèracles
– Hèracles foll
•Cicle tebà:
– Fenícies, Suplicants
• Cicle troià:
– Andròmaca, Hèlena,Troianes
• Casal d’Argos:
– Ifigènia a Àulida, Ifigènia a Tàurida, Orestes, Electra
– Ió
– El Ciclop (drama satíric): escenifica un l’episodi de
l’Odissea.
– Resos: episodi del cant X de la Ilíada.
El drama satíric
En els concursos dramàtics, es
representava després de les tragèdies. La
intenció únicament era fer riure.

32. Característiques generals:
- Dóna menys importància al paper del cor.
- Usa sovint el procediment del deus ex machina.
- Preocupació per les innovacions culturals i ideològiques: sofística, retòrica.
- Realisme i comprensió de les passions humanes com l'amor i la gelosia,
motors del comportament de l'home.
- Atenció especial a les dones com a protagonistes de les seves tragèdies. Les
protagonistes femenines reflexionen i són més íntegres que els homes.
Cor de dones troianes
a Hècuba.

33. A la comèdia àtica hi ha dos grans
períodes:
• Comèdia Antiga: s. V a. C. i
principis del IV a.C. Aristòfanes n
´és el màxim representant.
• Comèdia Mitjana: s’ha perdut
totalment, entre el 400 i el 323
aC
• Comèdia Nova: 323 fins 263
aC. Menandre va exercir gran
influència a la comèdia romana.
Característiques:
• Barreja de farsa i sàtira.
• La representació de la comèdia la
duien a terme tres actors i 24
coreutes.
• Portaven vestits grotescos, amb
panxes i culs encoixinats, fal·lus de
pell i màscares caricaturesques.

34. L‘ argument se centra
normalment en una idea
fantàstica que se li acut al
protagonista i que realitza
al llarg de l'obra, malgrat
els obstacles que troba i
que va superant.
Temes:
– Crítica del poder.
– Atac als vicis del present i
idealització del passat.
– Burla de tot allò que es nou,
innovador, immoral...
– Contraposició entre un món
real i un món fantàstic, irreal:
utopia, fugida del moment
present...

35. Personatges:
– vells glotons i lúbrics
– dones obsessionades per
la beguda i el sexe.
– polítics corruptes.
– poetes i filòsofs depravats.
– joves decadents.
Constituïa una dura crítica contra alguns
personatges famosos, alhora que satiritzava els
temes més dramàtics de la ciutat.
El cor podia estar format per personatges tan
estranys com ocells, granotes o núvols. El final
sempre era alegre i feliç.

36. Estructura formal de la comèdia
• Pròleg:
– presenta l’heroi , la seva situació angoixant, i el
pla que té per afrontar-la.
• Pàrodos:
– el cor entra i es declara a favor o en contra de
l’heroi.
• Episodis:
– diàlegs dels personatges i escenes que fan
avançar l’acció.
• Agón:
– debat entre l’heroi i algú que s’oposa al seu pla
• Paràbasis:
– el corifeu s’avança i en nom del poeta es
dirigeix als espectadors.
• Èxode i Comos,
– apoteosi de la victòria de l’heroi amb gran
alegria general, que acaba amb boda, banquet o
festa.

37. Aristòfanes
Se li atribueixen 44 comèdies, de les
quals en conservem 11: Els acarnesos,
Els cavallers, Els núvols, Les vespes, La
pau, Les aus, Lisístrata, Les tesmofòries,
Les granotes, Les assembleistes i
Plutus.
La principal inspiració d´Arsitòfanes fou
la ciutat d´Atenes. A les comèdies critica
durament la societat atenesa i ens
mostra els defectes dels seus habitants.
Els temes són molt diversos: l´educació,
la guerra del Peloponnès, els tribunals
de justícia, la misogínia, la corrupció
política, la riquesa, etc.

38. Els Acarnesos
Diceòpolis, camperol del demos d´Acàrnia, fart de la guerra, signa un tractat de pau
unilateral amb Esparta. Els seus conciutadans els jutgen com a traidor. Fa un
discurs molt retòric i el deixen anar.
Critica de la guerra del Peloponnès i de les seves conseqüències negatives.
Cor d´Acarnesos.

39. Els cavallers
L´obra és una burla contra el demagog Cleó, que es representat com un esclau
que treballa a casa del déu Démos i que ha obtingut grans beneficis a càrrec d
´aquest. L'obra és un retrat d'un poble que és fàcil d'enganyar i manipulable,
encara que al final es fa una referència a l'edat daurada d'Atenes.

40. Els núvols
El vell Estrepsíades, asfixiat pels
deutes del seu fill, li demana a aquest
que vagi a l´escola de Sòcrates a
aprendre un argument que pugui fer
servir el pare davant del tribunal i així
poder-se deslliurar dels deutes. El noi s
´hi nega i és el pare qui va a la
rocambolesca escola socràtica, en la
qual Sòcrates se´ns mostra com un
savi una mica boig suspès del sostre
mitjançant un cistell, des del qual
observa el cel i invoca els únics déus
en els quals creu: l´Aire, l´Èter i els
Núvols. Arriben els Núvols en forma de
cor. El vell, ja instruït, fa riure el públic
demostrant el que ha après i és
expulsat de l´escola per la seva inutilitat
per a l´estudi.

41. Estrepsíades obliga el seu a que aprengui un dels dos arguments: el just o l
´injust. El fill es decanta per l´argument injust i, un cop après, torna a casa del
seu pare. El dia del judici, el fill triomfa amb el pitjor dels arguments i, per
aquest motiu, el pare decideix donar un banquet en honor seu. En el banquet,
el fill pega al seu pare, que es posa a cridar, però Fidípedes el convenç, fent
servir l´argument injust, que és lícit que un fill pegui al seu progenitor. El pare,
enfadat amb els coneixements del filòsof, crema l´escola amb Sòcrates i els
seus deixebles a dintre.
Representa una crítica cap als sofistes i els seus ensenyaments.
.

42. Les vespes
Filocleó es adicte als judicis. El
seu fill intenta frenar-lo. El tanca
a dins de casa, on hi continua
fent judicis.
Es realitza una crítica als
membres dels jurats, que
únicament serveixen als
demagogs que governen, i als
tribunals remunerats, que
serveixen de subsistència als
ciutadans més pobres.

43. La pau
El camperol Trigeu, que és pacifista i està fart de la guerra, vola fins a l´Olimp en
un escarbat gegant.
Allà descobreix que la Guerra té tancada a la Pau en una cova. Trigeu crida els
seus compatriotes atenesos per tal que l´ajudin a alliberar la Pau del seu
captiveri.
Al final de l´obra, apareixen a l´escenari els artesans alegres, perquè amb la pau
tornarà la producció, i els fabricants d´armes, que se´n lamenten.

44. Les aus
Dos habitants d´Atenes, farts de la vida a la ciutat, decideixen
construir una ciutat als núvols, entre la terra i l´Olimp. Els déus
pateixen perquè no reben el fum dels sacrificis.

45. Lisístrata
Lisístrata, la protagonista, convoca
una assemblea de dones amb la
intenció de dur a terme una idea
pacificadora: promulgar una vaga
d´abstinença sexual per tal que els
seus marits facin la pau d´una
vegada per totes. Les dones s
´apoderen de l´Acròpolis, on es
trobava el tresor de la ciutat. Al
final, es reconcilien les parts
implicades i, en una gran festa,
Lisístrata entrega als atenesos les
seves dones perquè se les
emportin.

46. Pepe Viyuela fa de Dionís a les Granotes, a Mèrida
Les granotes
Dionís baixa a l´Hades, amb el seu esclau Xàntias, per
intentar que Eurípides reaparegui als escenaris. Quan arriben
a la llacuna Estix, el barquer Caront no deixa que Xàntias
pugi a la seva barca. Quan arriben a l´Hades, Dionís troba a
Eurípides que discuteix amb Èsquil sobre qui és millor poeta.
Després d'un concurs i una prova final en què, mitjançant una
balança, es mesura quin dels dos poetes fa versos amb més
pes, Dionís decideix endur-se a Atenes a Èsquil en comptes
de Eurípides.

47. Les assembleistes
Tracta el tema de les dones i la seva participació en la política.
Un grup de dones ateneses, liderades per Praxàgora, decideixen
que elles han de governar la ciutat afirmant que podran fer-ho millor
del que ho havien fet els homes. Per obtenir una victòria en la
proposta, s'infiltren en l'assemblea vestides d'homes i voten, i surt
escollida la proposta de les dones. Les dones decideixen instaurar
un govern en el qual l'Estat doni aliment i cura general per a tots els
ciutadans d'Atenes. A més, imposen una forta idea d'igualtat.
Lolita a les
Assembleistes.

48. Javier Gurruchaga a Plutó.
Plutó
Un ciutadà atenès que surt de l´oracle al que havia acudit per reflexionar sobre la riquesa
i la pobresa. L'oracle li recomana que convidi a casa al primer home que vegi. La primera
persona que es troba resulta ser el déu cec de la riquesa: Plutó. En aquesta part de l'obra,
Crèmil defensa la idea que les riqueses estan repartides de forma aleatòria i que, si Plutó
recobrés la vista, es podrien rectificar les desigualtats.

49. Les Tesmofòries
Tracta sobre l'enuig d'un grup de dones ateneses pel tracte
que Eurípides dóna a la figura femenina en les seves obres: les
descriu com assassines, boges i nimfòmanes. Les dones
decideixen prendre la revenja durant la celebració del festival de
les Tesmofòries. Eurípides s'assabenta que estan intentant
venjar-se´n i decideix infiltrar algú en el grup que s'assabenti del
pla i parli a favor seu.
Representació de Tesmofòries a Mèrida