1. V IE S
Un tòpic força estès afirma que Roma construí el seu Imperi a base de carre-
teres (viae). La més antiga era la Via Apia (s. IV aC) que unia l’Urbs amb
Brindisi (al sud d'Itàlia).
La majoria eren vies estratègiques,
sovint construïdes originàriament per
facilitar la mobilitat de l’exèrcit allí
on hi hagués un conflicte, però amb
el pas del temps totes van adquirir
també un caràcter mercantil.
3.
Les carreteres esfeien rectes, sempre que el terreny ho permetia. Per cons-
truir-les s'excava un fossat; el fons era aplanat i nivellat amb fustes pesades.
A continuació se superposaven diverses capes de materials diferents:
• Statumen: Era la base, d'altura variable, feta amb pedres petites.
• Rudus: Una capa de 20cm feta amb grava barrejada amb cal o fang.
• Nucleus: Un llit d'argila i fang amb pedres de 15cm d'altura.
• Dorsum: El paviment, fet amb grans lloses disposades amb cura.
mil·liari
dorsum
nucleus
statumen rudus
4.
Ramal de laVia Augusta a Capsacosta (La Garrotxa) La Via Àpia al seu pas per Egnazia (Itàlia)
També, igual que a les modernes
carreteres, es col·locaven fites que
indicaven la distància recorreguda, la
data i el nom del magistrat que n'havia
ordenat la construcció; es deien mil·li-
aris perquè se situava un cada mil
Mil·liaris trobats a Itàlica (amb el nom de l'emperador
Hadrià) i a La Malena (Aragó). passes (1.472 metres).
5.
Per superar desnivellsi rius es construïen ponts, sempre utilizant la tècnica
de la volta, que podien arribar a ser autèntiques joies arquitectòniques.
La qualitat de les viae permetia als romans recórrer grans distàncies en el
temps més curt possible. Després de la caiguda de l'Imperi moltes d'elles van
seguir sent utilitzades però a Occident es va tardar segles en tornar a apren-
dre a construir vies igual de bones.
Pont d'Alcàntara, al riu Tajo. Pont d'entrada a Salamanca, sobre el Tormes.
6.
2. M ON U M E N T S
Per monuments ens referim a les construccions
erigides per commemorar una gesta o un perso-
natge important. Aquí en veurem dos tipus: els
arcs de triomf i les columnes.
1. Arcs de triomf
Es construïen per commemorar una victòria mi-
litar allà per on havia desfilat l’exèrcit triomfa-
dor. Van aparéixer al segle II aC però va ser en
època imperial quan van experimentar una ma-
jor difusió. L'arc de Septimi Sever (Canaletto)
7.
En podem distingirdos tipus:
• Senzills: Amb un sol orifici; és el model més antic.
• Triples: Amb un gran orifici central i dos laterals de mida menor.
Els orificis eren flanquejats per columnes o pilastres. A la part superior
s'aixecava un entaulament amb una inscripció que recordava els motius de
la seva construcció; sovint estava decorat amb estàtues i relleus.
L'arc de Tit, abans de la seva restauració i en l'actulaitat. L'arc de Septimi Sever al fòrum de Roma.
8.
Arc de Constantía Roma. L'Arc de Berà a la vora de la Via Augusta.
Arc de Trajà (Mèrida) Arc de Caracal·la a Volubilis (Marroc)
9.
Els arcs esconstruïen a les viae (com l'arc de Berà, a Tarragona); a les
ciutats es construïen a les entrades o al fòrum (com els de Tit i Septimi, a
Roma). Tot i que van deixar de construir-se al final de l'Antiguitat, van ser
recuperats a partir del Renaixement per honorar reis i generals moderns.
Arc de Napoleó (París) Arc de Fernan González L'Arc de Triomf de Barcelona, construït per
(Burgos) servir de porta d'entrada al recinte de
l'Exposició Universal de 1888.
10.
2. Columnes commemoratives
Eren columnes aïllades (que no formaven part de cap construcció) que
s'aixecaven als fòrums. Estaven decorades amb relleus al·lusius al motiu de
la seva erecció; el cim era presidit per l'estàtua de l'individu a qui estava
dedicada. Podien ser de dimensions colossals i incloure una escala de
cargol al seu interior.
D'esquerra a dreta: La columna de
Trajà a Roma, erigida després de
la conquesta de Dàcia; la de Marc
Aureli, també a Roma - les està-
tues dels emperadors han estat
substituïdes per les dels apòstols
Pere i Pau; les de Colom, a Barce-
lona, i Nelson, a Londres, són de
construcció més recent.
11.
3. A QÜ E D U C T E S
Un dels primers problemes que es plante-
javen en planejar una ciutat era el del pro-
veïment d’aigua. Com que pous, cisternes i
fonts no eren suficients, els romans van
idear un mitjà per portar aigua de fora de
la ciutat: els aqüeductes. El Pont du Gard, a prop de Nîmes (França)
Els aqüeductes romans van ser copiats per
bizantins, àrabs i cristians i alguns estan
encara en ús. Aqüeducte de Cesarea (Israel)
12.
Roma per laseves dimensions va comptar amb el major nombre
d'aqüeductes de l'Imperi, construïts en èpoques diverses. S'ha calculat que
Roma rebia cada dia 1.500 litres per persona, molts més dels que reben la
majoria de ciutats modernes.
Plànol de Roma amb els principals
aqüeductes d'època imperial.
Molts aqüeductes van seguir encara en ús segles
després de la caiguda de l'Imperi. La fontana de
Trevi, a Roma, va ser construïda per aprofitar l'aigua
de l'aqua Virgo aixecat en temps d'August.
13.
font
CIUTAT fonts
caput castellum banys
aquae
domus
Els aqüeductes solien tenir l’origen en una cisterna (caput aquae) que reco-
llia l’aigua d’una font, d’un llac o d’un riu, situat a un lloc elevat. Aquesta
aigua era conduïda al centre urbà a través d’una gran canalització. Una
vegada a la ciutat, l’aigua era recollida en grans dipòsits en torre (castellum)
i distribuïda a través de petites canalitzacions fins a fonts públiques, termes
o, molt rarament, a residències privades.
Cisterna de Sierra Aznar (Cadiç) amb
capacitat per a dos milions de litres d'aigua.
14.
Els aqüeductes podienser urbans si la seva
funció era subministrar aigua per al consum
humà. Eren de titularitat pública i es
construïen amb el tresor de la ciutat o amb
donacions de ciutadans rics.
Hi havia també aqüeductes agrícoles que L'aqüeducte de St Jaume dels Domenys proveïa
d'aigua algunes vil·les del camp de Tarragona.
portaven aigua a instalacions agràries com
ara granges i molins; aquests solien ser de
propietat privada i els construïa l'amo del
terreny per on passaven.
L'aqüeducte de les Ferreres (Tarragona) al seu
pas sobre el riu Francolí.
15.
La canalització podiaser subterrània o exterior, però havia de tenir sempre
una inclinació tal que permetés l’avanç progressiu del líquid: ni molt pro-
nunciada perquè no baixés massa ràpid, ni molt suau per evitar-ne l’estanca-
ment. Per evitar els desnivells els enginyers romans dissenyaven aparatoses
construccions d’arcs, semblants a ponts, que són actualment la part més visi-
ble i monumental del antics aqüeductes.
Canalització de Còrdova Canalització de Cadiç
Castellum de Misé (Itàlia)
